És difícil no ser sensible al crepuscle en un lloc amb tanta història
(Article de Marta Pessarrodona, publicat al diari Avui 8/12/2004)
Per més amor a la història immediata que una persona senti, com és el meu cas, ser un dies a l'Estat d'Israel i no deixar-se seduir (encara que no hi hagi temps) per la Història, amb majúscula i a seques, pels monuments, pels paisatges i pels capvespres és impossible. També és molt difícil no envejar il·lustres predecessors, com Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Jacint Verdaguer i Josep Pla, que van arribar a Terra Santa, que deien els tres primers, lentament, amb vaixell, al port de la magnífica, avui, ciutat de Haifa. Ells eren o sabien ser rics, jo no, aquesta és la meva conclusió provisional. Una conclusió que ens pot portar molt lluny en les nostres meditacions, en especial en les esperes d'aeroport. Sens dubte, però, dins de la literatura catalana, el primer testimoni laic és el de Pla, que no cobejava la missa en un indret determinat, ni considerava traïdor i dolent el primer jueu que se li posava a l'abast. (La judeofòbia actual, per més que molesti molts, té fondes arrels catòliques.) Tot amb tot, la literatura catalana té la gran sort de tenir uns testimonis literaris de primera pel que fa al Pròxim Orient i sóc la primera a celebrar-ho.L'actualitat, però, s'imposa, i ¿qui no desitjaria ser a Ram Al·lah, a la Muqataa i veure la improvisada tomba d'Arafat? Per més que les comparacions sempre resultin, si no odioses, si difícils, per alguna estranya raó, durant la darrera setmana de novembre a l'Estat d'Israel, un estat que conec i reconec, que admiro i critico, com puc admirar Gran Bretanya i criticar-la, per exemple, no podia deixar de pensar en una estada a Berlín el 1989, d'on vaig partir el 30 d'octubre (recordaran que el Mur va metafòricament caure el 9 de novembre). Era a Berlín aquells dies perquè volia veure què passava amb el degoteig de ciutadans de la RDA (República Democràtica Alemanya, quin acudit de nom de més mal gust!) tan bon punt Hongria havia obert la frontera. El resultat no cal que l'expliqui. Segurament sí que puc explicar, però, que els qui aleshores i ara van dir i diuen que ja sabien que el Mur cauria, mentien i menteixen, perquè no ho sabia ningú i, ara per ara, encara no ho sabem ben bé. Jo, ara mateix, no era a l'Estat d'Israel per anar a Ram Al·lah, encara que hi vaig anar, ans convidada per l'Instituto Israel-Ibero-América, ajudat pel Ministerio de Cultura espanyol per a un Encuentro en Israel de escritoras de América Latina, España y EE.UU, institucions que em van convidar pel que sóc, una escriptora catalana, encara que costi de creure. En el passat, he llegit els meus poemes (que he escrit en llengua catalana, és clar) al monument a Yitzhak Rabin a Tel Aviv, a la sala de plens de l'Ajuntament de la mateixa ciutat, que és més Manhattan que res, i, també, a la Universitat Ben Gurion (que és més la de Harvard que res) a Beer-Sheva, al desert del Néguev, a 30 quilòmetres de la turbulenta Gaza.
Incidentalment, vaig aprofitar aquesta ocasió d'ara per incloure-hi, amb permís dels meus amfitrions, una conferència meva a la Universitat Hebrea de Jerusalem (si algú sent curiositat pel tema, era sobre les dones dins de la literatura catalana). Era una conferència que havia d'haver fet fa exactament quatre anys, el novembre del 2000, quan l'onada de terrorisme (allò que alguns en diuen "activisme polític" i es queden tan frescos) que vivia el país en aquell moment m'ho va impedir, per més que jo hi era. Cada vegada que he estat a Israel hi havia motius per no anar-hi, encara que, avui per avui, tenim motius per no moure'ns de casa i, encara, vigilant! Francament, no em sento especialment heroica per no haver-m'hi quedat, a casa, en totes i cadascuna de les ocasions que he anat a Israel, ans privilegiada, perquè Israel és el país que m'injecta més cultura dels que conec.
Com es pot anar comprovant, per més ganes que n'hagi tingut, jo no he triat mai anar a Israel, ans m'han triat, i ho agraeixo profundament. ¿Cal dir que admiro Israel en allò que té d'admirable? Em sembla superflu. ¿Cal dir que penso que cal la pau en aquell indret del món i per al bé de tots, inclosos nosaltres? Segueix semblant-me superflu. Tot seguit, una afirmació potser agosarada però totalment sincera: de les meves quatre estades aquesta darrera, la de la darrera setmana de novembre, ha estat la més tranquil·la, la menys plena d'ensurts de tota mena, la més esperançadora, amb el benentès que és una zona que de tan antiga, de tan històrica és volàtil, que qualsevol guspira, en un segon, pot tornar a encendre-ho tot. Francament, confiem que el ministre espanyol d'Afers Exteriors, amb qui gairebé vaig coincidir a la zona, no ho espatlli. De moment, el ministre del cas, va fer coincidir la seva visita (després d'un Colin Powell acomiadant-se del seu càrrec, veurem que tots i cadascun dels ministres d'Afers Exteriors de països amb sòlida base anti-nord-americana visiten la zona: coses de la vida), amb un esplèndid article al diari israelià Haaretz recordant -cosa que fa temps que jo creia que ell no recordava- els múltiples lligams històrics i econòmics que existeixen entre aquell país i Espanya. També recordava, el ministre, que, després de la fi de la darrera dictadura espanyola, s'havien restablert relacions diplomàtiques, el 1986. Modestament, gosaria recordar a l'il·lustre ministre (a qui, per cert, per aquelles terres fa temps que van rebatejar com Desatinos) que abans en el temps ja el president de la Generalitat de Catalunya d'aleshores havia visitat oficialment i havia restablert els llaços amb el país, els que són possibles a un president sense estat, és clar. Realment, com a catalans sempre hem de fer com la Cleopatra shakespeariana: "Egipte? Egipte sóc jo", deia Cleopatra.
Torno al començament, és impossible no ser sensible als capvespres en aquella part tan històrica, àdhuc a una Ram Al·lah, que vaig poder visitar per primera vegada (en dues altres ocasions uns atemptats m'ho havien barrat), no recordar la caiguda del Mur berlinès, en el meu cas, encara que per exigències d'espai, em reservo per al proper comentari meu en aquest diari, l'AVUI, una descripció més detallada de l'Israel que he vist i viscut, de Ram Al·lah i de la mínima actualitat política que pot copsar una escriptora catalana. Com diuen, to be continued...
