Per Jordi Argelaguet / Professor de ciència política, UAB
Aquests dies Israel fa 60 anys. La gran majoria dels jueus ho celebren. També ho fan els qui consideren que és un acte de justícia històrica. La gran majoria dels àrabs, especialment els que tenen orígens a Palestina, ho lamenten i en diuen la nakba (el desastre). També ho fan els qui, per raons ancorades en el vell o el nou antisemitisme i amarades de les tesis conspiracionistes més o menys sofisticades, consideren que el poble jueu no té cap dret legítim sobre aquest territori.
En aquest debat, cadascuna de les parts aboca les seves raons polítiques, jurídiques i històriques per defensar les seves posicions. Sovint, fins i tot fan l'esforç de construir tot un relat complet, encara que sigui a costa de dificultar més el procés de pau.
La part àrab, que no pot obviar que la seva no acceptació del pla de partició de les Nacions Unides és la causa primera de l'existència del conflicte, ha fet mans i mànigues per reescriure la història a base de mites, propaganda i falsedats.
Com que els documents i les hemeroteques ho desmenteixen, recorre també a certs historiadors d'origen israelià, tan objectius com Fraga parlant del franquisme, com Ilan Pappe i Tom Segev. Aquests, anant més enllà de voler desmitificar la creació d'Israel, cauen en la mentida per raons ideològiques. Malgrat els seus esforços, no han aconseguit, com diu Benny Morris, trobar l'arma fumejant -perquè no hi és- de la seva tesi bàsica: l'expulsió dels àrabs estava planificada.
Si fos un mer debat acadèmic, la discussió duraria poc. I si encara dura és perquè alguns creadors d'opinió, batalladors com pocs, no volen que els fets desmuntin els seus prejudicis.
Publicat al diari Avui 15/05/08
