Arafat no era el problema

Consideracions al voltant de l'actuació política del líder palestí

(Article d'Agustí Colomines. Publicat al diari Avui 15-11-04)

Ara que Iàsser Arafat és definitivament història, potser cal afrontar el conflicte entre Israel i Palestina amb molta més sensatesa i objectivitat i, d'entrada, admetre que el seu lideratge no ha estat el problema per resoldre'l. Em fa l'efecte que en aquests cas, com també passa quan es debat sobre el nacionalisme, les posicions apriorístiques dels analistes prevalen per damunt dels fets. Vull dir que la història del conflicte arabo-israelià de vegades és més la història de qui en parla, de les dèries dels observadors, que del conflicte en ell mateix. Aquest no és un conflicte entre bons i dolents, en el qual els palestins o els israelians són una cosa o l'altra segons quina sigui la posició de l'analista, sinó que respon a un trauma molt més profund i dolorós. I ja se sap que, en parlar de la pena, no s'hi val a intentar jerarquitzar-la. No hi ha jerarquies del dolor, com diu la professora Marie Smith referint-se a les conseqüències de la violència catòlica i protestant d'Irlanda del Nord, perquè un mort és un mort independentment de la fe que aquest professés abans, de la classe social a la qual hagués pertangut o de si era un policia o un guerriller. O sigui que la notícia de l'assassinat d'un nen palestí a mans de la policia israeliana és, almenys per a mi, tan traumàtica com la visió dels cossos esquarterats d'un grup d'israelians que viatjaven en un autobús que un suïcida palestí ha fet volar. En tots dos casos qui hi perd és el sentit d'humanitat. En fi, la civilització i la vida. Que quedi clar, doncs, que, a parer meu, ni les idees, ni les pàtries, ni els suposats processos d'alliberament social justifiquen l'ús de la violència. Tot el que comença amb un acte de terror, generalment acaba en dictadura, com tota democràcia que es defensa amb la violència indiscriminada, desproporcionada i injusta, d'una manera o d'una altra també s'arrossega cap a l'autoritarisme militarista, que és el que passa a Israel.

Siguem clars i sincers alhora, i admetem que el conflicte entre israelians i palestins té el seu origen en la colonització i descolonització britànica d'una regió, entre el riu Jordà i la Mediterrània, on s'hi han succeït diferents civilitzacions al llarg dels temps, la qual, a més, és la terra sagrada per a les tres religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam) que hi coexisteixen. No vull dir que la creació de l'Estat d'Israel el 1948 fos la causa del problema, perquè sóc dels que creu que els jueus hi tenien dret, sinó que l'herència que va deixar-hi l'antic Imperi Britànic -i ho constato molt a pesar meu perquè sóc anglòfil de mena- va ser nefasta. Tan nefasta com la que van deixar en altres zones del continent africà. A Sud-àfrica o a l'antiga Rodhèsia, per exemple, que en anar-se'n van permetre la implantació de règims inequívocament racistes. El sionisme, l'activitat militar del qual a Palestina va ser força intensa a partir del 1947 arran de l'anunci de la retirada britànica d'aquella colònia, ha estat tan perillós i problemàtic com el panarabisme antisemita, posem per cas, dels cinc Estats àrabs que no van acceptar la creació de l'Estat hebreu ni el pla de partició que aleshores va dissenyar l'ONU. La victòria israeliana en aquella primera guerra contra els àrabs va anar acompanyada, amb l'excusa que calia defensar-se, de l'ocupació de territoris que el pla de participació havia atorgat als palestins i, a més, de l'expulsió de 800.000 persones, el que anomenen Nakba. Sóc conscient que alguns em diran que els israelians no podien fer altra cosa, si és que volien sobreviure en aquell mar de taurons, però personalment no n'estic tan segur. El que sí que em sembla evident -i en això coincideixo amb una de les conclusions de l'informe L'aplicació del dret a l'autodeterminació com a contribució a la prevenció de conflictes (Centre UNESCO de Catalunya, 1999)- és que perquè hi hagi pau, seguretat i estabilitat, qualsevol associació entre pobles i comunitats o entre aquests i l'Estat s'ha de basar en el consentiment autèntic i continuat, el respecte mutu i el benefici mutu. Per tant, acceptar que la correcta resposta a la intransigència dels àrabs és l'ocupació territorial o alçar un mur que redueixi la població palestina a la misèria és, senzillament, maniqueu. No es tracta d'esbrinar qui s'ha comportat millor en tots aquests anys, perquè em sembla que l'agressivitat israeliana del 1967, durant la coneguda Guerra dels Sis Dies, que és quan es va fer efectiva la total ocupació de Gaza, Cisjordània i Jerusalem est i l'expulsió de 400.000 palestins més, no va ser menor a la demostrada pels àrabs des del mateix moment de la creació de l'Estat d'Israel. De fet, cap de les dues parts ha admès mai del tot el principi "una terra, dos pobles" com a solució perquè els aliats de cada una d'elles -els àrabs en un cas i els nord-americans i europeus en l'altra- han ajudat a crear les condicions objectives per impedir que els interessos polítics immediats de les potències estrangeres i els Estats consolidats d'aquella regió no representessin un obstacle a les aspiracions de llibertat de tots els pobles, incloent-hi els palestins, és clar.

És per tot això que em fa l'efecte que s'equivoquen aquells que creuen que el messianisme i la deslleialtat de Iàsser Arafat han impedit desplegar els acord de pau. No hi ha dubte que l'omnipresent figura d'Arafat és part del conflicte entre jueus i palestins, sobretot perquè com passa gairebé sempre amb tots els líders carismàtics, sovint són més un tòtem confús i ple d'ombres que altra cosa. Ara, també és veritat que la primera acció terrorista d'As-Safiya, uns escamots dependents d'Al-Fatah, que va ser l'organització creada per Arafat, Jalil Al-Wazir i Salah Jalaf el 1957, no va tenir lloc fins a l'1 de gener de 1965. I per què Arafat es va decidir a potenciar la lluita armada? Doncs per una mala combinació entre la moda de l'època, reflex de l'empenta anticolonial i revolucionària arreu, i del recel que els Estats àrabs han tingut dels palestins. És veritat que des de molt jove Arafat va participar en els moviments de resistència palestina, primer com a membre dels Germans Musulmans i després integrat en el Partit Àrab de Palestina que dirigia Haj Amin Al-Husseini, el gran muftí de Jerusalem que els iraelians sempre han dit que havia estat un col·laborador del nazis, i que per tant ha esdevingut, com ha escrit Vicenç Villatoro, el pòster de la lluita palestina. Però aquest fet no el fa culpable de tot. Precisament la manera com Villatoro defineix Arafat -"ser un símbol que volia passar a la història" i que això "reclamava un discurs ambigu, no arribar mai a cap acord definitiu i no enfrontar-se del tot amb ningú"-, aplicat a dirigents que tenim ben a prop ell mateix ho trobaria una virtut.
Agustí Colomines. Professor d'història contemporània a la UB. Director del Centre UNESCO de Catalunya

Arafat: del Caire a Jerusalem, reclòs encara a la Muqataa

L'escenificació cívica, religiosa i política de la mort del rais

(Article de Xavier Rius-Sant, publicat al diari Avui 12/11/2004)

Iàsser Arafat, mort en un dels últims dies del mes sagrat del Ramadà, rebrà un funeral com a cap d'Estat al Caire. El Caire i Egipte van ser la seva segona pàtria, el lloc on va néixer i on va viure de jove, i on triomfaria una de les personalitats més emblemàtiques del panarabisme: el president Nasser. Nasser, des del Caire, proposava una llum que donava esperança als àrabs, una tercera via entre comunisme i capitalisme que combatia Israel, però que acceptava moltes de les aportacions del món occidental. Avui, a la major part del món musulmà, l'única proposta que queda, i que vol enfrontar-se a Israel, és el fonamentalisme islàmic. Un fonamentalisme que paradoxalment Israel va potenciar durant anys a Gaza i Cisjordània -concretament a Hamàs- per debilitar la laica Organització per a l'Alliberament de Palestina d'Arafat.

L'egipte post-Nasser va abandonar la causa palestina i va reconèixer de facto la força d'Israel amb els acords de Camp David del 1979, i ens queda aquella fotografia del president egipci Anuar al-Sadat, l'israelià Menahem Begin i Jimmy Carter. Egipte reconeixia així la superioritat d'Israel i a canvi Israel abandonava el Sinaí. Poc després Al-Sadat seria assassinat. I Arafat, abandonat per Egipte, enemistat amb Jordània i sense el suport de Síria, era expulsat del Líban pel llavors ministre de Defensa israelià, Ariel Sharon. I comença un nou exili a Tunísia, on esquivaria diversos intents de Sharon d'assassinar-lo.Més tard, el 1990, Iàsser Arafat comet un dels errors més greus de la seva vida i va a Bagdad a donar suport a Saddam Hussein, que acaba d'envair Kuwait. Derrotat Saddam, Arafat, capcot, va a la Conferència de Madrid i accepta negociar amb Israel. La pau pot fructificar, i Arafat i el president israelià Yitzak Rabin es donen la mà amb Bill Clinton com a testimoni. Arafat torna victoriós a Palestina i comença a teixir les institucions del que havia de ser l'Estat palestí. Però poc després Rabin seria assassinat per grups jueus contraris a qualsevol pau amb Palestina. I a partir d'aquí, penso que els laboristes israelians, amb Shimon Peres com a líder, perden el camí de la pau.

Estroncant el procés de Madrid i Oslo, que havia d'acabar amb el reconeixement d'un Estat palestí amb dues unitats territorials -Gaza i Cisjordània- i amb Jerusalem com a capital de dos Estats -Israel i Palestina-, arriba Ariel Sharon al poder i, amb una provocadora visita a l'Esplanada de les Mesquites, provoca la segona Intifada. L'OAP i l'Autoritat Palestina, amb una administració sovint corrupta, cada cop controlen menys Gaza i Cisjordània, mentre Hamàs i altres grups islamistes prenen la iniciativa dels atemptats i creen unes xarxes d'ajuda mútua que permenten a la població resistir l'ofec econòmic. I amb George W. Bush a la Casa Blanca, Arafat passa de ser un amic de Clinton a ser un terrorista que ja no serà rebut a Washington ni podrà viatjar més a l'ONU, a Nova York, i que queda assetjat i humiliat militarment a la Muqataa. I Bush, després d'ocupar l'Iraq, amb la seva concepció d'un nou ordre mundial, pretén que el llavors primer ministre palestí, Abu Mazen, accepti a Aqaba -la mítica ciutat que va conquerir Lawrence als turcs a l'inici de la revolta àrab- la proposta de Sharon: un Estat palestí fragmentat en el que s'anomena pell de tigre per la seva imatge al mapa. Una Cisjordània dividida, plena d'assentaments jueus -taques negres al mapa- i rodejada i dividida pel nou mur de separació, sense que es garanteixi la supervivència del Jerusalem àrab.Sharon no ha volgut que Arafat sigui enterrat en les últimes hores del Ramadà a l'Esplanada de les Mesquites, al costat de la Cúpula de la Roca. Allà creuen el musulmans que Mahoma es va elevar per completar la revelació de l'Alcorà, s'hi troba la Pedra d'Abraham i a les seves escales tindrà lloc el Judici Final. Jueus i musulmans estan convençuts que sota la Pedra d'Abraham hi ha un pou que és la porta del més enllà. I allà, també, hi ha les restes del temple jueu del qual només en queda el Mur de les Lamentacions.

Els musulmans d'arreu del món consideren Jerusalem una ciutat santa i, malgrat les moltes diferències que tenen entre ells, consideren Arafat un símbol i un heroi. Enterrar-lo allà, tal com ell havia demanat, prop de l'Esplanada, i que la ceremònia tingués lloc l'últim divendres del Ramadà, un dels dies en què es diu que les pregàries dels musulmans fetes des de Jerusalem arriben amb més intensitat a Déu, hauria tingut una força política, moral i religiosa sense precedents. Però que sigui enterrat a la Muqataa, on va estar assetjat i gairebé empresonat per Israel, penso que n'augmentarà el carisma, el simbolisme de president màrtir. Ja que, com s'ha dit, restarà allà transitòriament, fins al dia que, inxal·lah!, Jerusalem sigui capital d'una Palestina lliure on serà enterrat definitivament.

Ara, però, deixant de banda tot el simbolisme polític i religiós del traspàs d'Arafat, s'obren molts dubtes sobre el procés de transició que lideren Abu Ala, Abu Mazen i Rawhi Fattuh. Per celebrar unes eleccions democràtiques caldrien unes condicions que ara no es donen, i la vella guàrdia d'Arafat, acusada de corrupta, podria ser desbancada a les urnes per grups com Hamàs. Però els seguidors d'Arafat creuen que és precisament just després de la mort del rais, i amb l'escenificació cívica, religiosa i política de la seva mort encara present en el cor del palestins, el millor moment per fer unes eleccions, guanyar-les i evitar una descomposició política de Palestina. I així s'esvairia allò que la gran coneixedora del Pròxim Orient, Gertrude Bell, va escriure sobre el lideratge en el món àrab i que a l'Iraq s'ha complert: "Ara, igual que al llarg de la història àrab, la font última de poder resideix en la personalitat del seu comandant. És a través seu, tant si és un califa abbàssida com si és un emir del Nejed, com es conserva l'entitat política, i quan el líder desapareix, aquesta entitat es trenca".

Xavier Rius-Sant. Periodista