One Million Voices: la societat civil israeliana i palestina es mou per la pau

Aconseguir la pau entre Israel i Palestina és un objectiu molt ambiciós, quasi un desafiament, però no espanta els membres de OneVoice, un moviment de la societat civil israelo-palestina que s'ha proposat de reeixir-hi. La campanya, que ja té el suport de mig milió de ciutadans de tots dos països, vol fer avinent als caps polítics que, a l'hora de negociar, sàpiguen que hi ha una gran massa ciutadana que és favorable a la pau.
La fita que s'han proposat no és qualsevol cosa: aconseguir, d'aquí a un any, un pacte que inclogui la formació d'un estat palestí que convisqui en pau amb Israel. OneMillion Voices for Peace té el suport de deu mil activistes internacionals i de personalitats de la cultura i de la política, com ara Klaus Schwab, fundador del Fòrum Econòmic Internacional, Mary Robinson, ex-presidenta d'Irlanda, i Stuart Eizenstat, ex-secretari d'Estat dels EUA. Les signatures de suport aconseguides es lliuraran als representants del Parlament Palestí i de la Knèsset, el parlament israelià, d'aquí a pocs dies.

"Israel no cedirà en res si no és a canvi de pau"

Entrevista a MEIT SHITRIT, ministre d'Interior d'Israel. Publicada al diari Avui 12/10/07

E l ministre d’Interior israelià, Meir Shitrit, membre del Kadima –copartidari del primer ministre Ehud Olmert– era considerat en el passat una de les figures més moderades (colom) del partit Likud. En aquesta entrevista amb l’AVUI, Shitrit es mostra convençut que la pau és possible, però considera que les coses han de canviar molt a la banda palestina abans que s’aconsegueixi

Israel i els palestins aniran a una conferència de pau als EUA el novembre vinent. ¿Creu que, aquest cop, hi ha alguna cosa més profunda que pot conduir cap a un avenç concret en la recerca de la pau?

No li puc dir res perquè, per ara, el primer ministre no ha presentat cap pla, ni a la Knesset (Parlament israelià) ni al grup parlamentari del seu partit. Per ara només hi ha converses i comentaris. Tant de bo d’això en sortís realment un procés de pau, però jo no tinc expectatives que de la conferència dels Estats Units en surti un acord.

Per què ho pensa així?

Perquè el punt inicial encara presenta grans abismes entre les posicions de les dues parts. Els palestins volen parlar d’essència; Israel prefereix una cosa més general. Em sembla que estem molt lluny d’arribar a un acord. No crec que en la situació actual, la conferència pugui assolir la pau.

Si fracassa la conferència, ¿tem una nova Intifada?

No em sembla que hi hagi motius per a això. Se seguirà parlant. Per ara, el problema pel que fa a la pau no està de la banda israeliana. La banda palestina no aconsegueix complir les coses que ja han estat pactades. Principalment, pel que fa a la fi del terrorisme contra Israel. No ho fan. No s’imposa a l’Autoritat Palestina ni l’ordre ni l’imperi de la llei. Han de crear una situació en què tinguin la responsabilitat necessària per poder tenir un Estat. La veritat és que encara no veig que estiguin en aquest punt i no veig com ho aconseguiran. És un problema.

Per això vostè havia suggerit alternatives de negociació. És així?

Així és. Jo vaig proposar fa temps que les negociacions siguin amb la Lliga Àrab, no amb els palestins. Crec que la millor cosa és donar suport a la iniciativa saudita, portar a terme negociacions partint d’aquesta proposta per assolir la normalització i acords de pau amb tots els àrabs, no només amb els palestins.

Per què considera que aquesta opció és millor? ¿No confia en el president palestí, Mahmud Abbas [Abu Mazen]?

No és qüestió de confiança. La pregunta és quina és la seva capacitat de complir les seves obligacions. Encara no ho veig. Desitjo que això canviï. Crec que ell, realment, vol la pau.

¿I té sentit anar a una conferència internacional quan Gaza, tan cardinal per als palestins, està sota el control de Hamàs?

Esclar que té sentit. No parlem amb Cisjordània? Si en algun moment Cisjordània arriba a estar com Gaza ara, serà una altra cosa. Però no és la situació que hi ha actualment.

Vostè veu el final a tot això? ¿Algun dia Israel podrà deixar de preocupar-se per la seguretat?

Li diré que jo sóc optimista. Però en aquests moments el canal de comunicació amb els palestins porta cap a l’estancament. Crec que la pau és possible. Si no ho cregués, no donaria suport al procés. Però perquè tot això tingui èxit, les negociacions s’han de fer d’una altra forma, sense intermediaris. Directament, entre nosaltres i els palestins. Nosaltres hem de resoldre-ho.

¿S’anima a endevinar quan hi haurà un Estat palestí?

És difícil saber-ho.

¿Pensa que l’existència d’un Estat palestí serà garantia de pau?

No hi haurà un Estat palestí si el seu resultat no és la pau. Això és clar. Israel no ha de renunciar ni a un centímetre si no és a canvi de pau. Israel està disposat a fer concessions de gran abast però només a canvi de pau. Si no, no donarem ni un centímetre.

Però les concessions arribaran a canvi de promeses de pau. Després es veu si aquestes es concreten o no. Miri què va passar a la franja de Gaza després de la retirada israeliana. Què en pensa?

Les concessions d’Israel seran a canvi d’un acord de pau, no d’una promesa de pau. A Gaza no hi va haver un acord i això va ser un error. Hi ha d’haver un acord internacional pel qual ningú pugui adduir que no va firmar-lo. Això és el que cal garantir.

Israelians contra l'ocupació: esquerdes en el cercle de la violència

Article d'Aida Sánchez, publicat a Canalsolidari.org

Israel també hi ha organitzacions que lluiten contra l'ocupació i contra el mur, que denuncien les injustícies incorregudes pel seu Govern contra el poble palestí i que promouen la convivència pacífica i la comunicació entre jueus i àrabs.

En el mateix Jerusalem desenes de periodistes s'arrisquen treballant per proporcionar una informació alternativa i veraç sobre Israel i el conflicte. Hi ha joves israelians que es fan objectors de consciència i ex soldats que denuncien la violació de drets humans en els Territoris Palestins Ocupats. Les dones també tenen un paper protagonista en aquestes iniciatives de pau. Tot això ho explica la campanya ‘Camins de Pau: les altres veus d'Israel’, de l'Assemblea de Cooperació per la Pau a Palestina (ACPP).

La justificació de la iniciativa és senzilla. Neix de la base que el conflicte palestí-israelià no se solucionarà per la via militar ni per la imposició d'una banda sobre l'altra. Així, mostrar les altres veus d'Israel pot ser una manera de trencar el cercle viciós en el qual l'ús de la violència només genera més violència. “La violència de l'altre justifica la violència pròpia, i on, al final, ningú guanya i només hi ha una gran perdedora: la societat civil d'ambdós costats”, expliquen des de l'ACPP.

L'objectiu de Camins de Pau és que la societat pugui mirar el conflicte palestí-israelià des d'una altra perspectiva, allunyant-se dels enfocaments més coneguts de violència, odi i destrucció. Sense perdre de vista la realitat crua i sagnant que es viu en aquest territori, la campanya pretén posar l'accent en les iniciatives de pau, especialment de la societat israeliana, que promouen la construcció de ponts de diàleg i pau entre els dos pobles.

És a la societat civil on s'ha de començar a treballar per assolir una pau duradora, i especialment a la israeliana, que és qui, en aquest conflicte on existeix tanta desigualtat de poder entre les parts, té la capacitat de canviar les polítiques israelianes que promouen la violència i l'ocupació de Palestina”, explica l'ACPP.

Com podem veure en la campanya, en els últims anys, s'han engegat activitats i iniciatives per lluitar de forma no violenta, i des de diferents perspectives, per tractar de produir un canvi en l'opinió pública, tant estrangera com israeliana, que permeti un camí sostenible de pau.

La força de les dones

Les dones són un dels col·lectius més actius en la lluita pels drets humans a Palestina. Unes de les activistes més famoses són les dones de Machsom Watch. L'organització està formada per unes 500 dones israelianes i palestines que es dediquen cada dia a situar-se en diferents checkpoints de Jerusalem i Cisjordània per denunciar l'abús de poder de l'exèrcit israelià contra la població àrab. El primer que fan és supervisar el comportament dels soldats i de la policia en els diferents llocs de control, s'asseguren que no es cometin abusos a la població civil i si es comenten actes violents, vexacions o qualsevol tipus d'il·legalitat s'encarreguen de denunciar la situació divulgant les imatges i testimonis als diferents mitjans de comunicació.

L'organització internacional Dones de Negre treballa també a Israel, moltes vegades al costat de les Machsom Watch. A més, cada divendres les dones vestides de negre, com a símbol de la tragèdia que sofreixen els dos pobles, enarboren una mà negra amb la consigna ‘Prou d'ocupació’.

També té una gran rellevància la Coalició de Dones per una Pau Justa, que es va crear després dels esdeveniments d'octubre del 2000, quan tretze palestins van morir per trets de la policia israeliana. Aquesta Coalició treballa amb una desena de grups de dones que lluiten per la fi de l'ocupació. A l'organització feminista israeliana Bat Shalom dones jueves i àrabs treballen juntes per una solució justa al conflicte. El mateix passa en entitats com el Jerusalem Center for Women i el Jerusalem Link.

New Profile és un altre grup feminista, que té com a objectiu desmilitaritzar l'Estat i la societat d'Israel. Denuncien que viuen en un Estat militaritzat, controlat per homes que mantenen l'estat de guerra amb fins polítiques, redundant en la discriminació de les dones i rebutgen seguir educant els seus fills i filles en la concepció de l'allistament a l'exèrcit com a valor primordial.

Només Israel és culpable?

Editorial del diari Avui

Un dels recursos més còmodes que es practiquen, sobretot a Occident –i encara més, entre nosaltres– quan es parla de la situació als territoris de Gaza i Cisjordània és atribuir totes les responsabilitats a l’Estat d’Israel. Sense la seva repressió sistemàtica i sense el boicot que ha practicat a les institucions d’autogovern palestines, tot no s’hauria gangrenat com s’ha gangrenat. Com sol passar amb la majoria de les anàlisis fàcils, aquesta també conté una part de raó. Però només una part.

És cert que els darrers governs israelians, des que Ariel Sharon va guanyar les eleccions, han anat prenent una sèrie de decisions encadenades que han impossibilitat l’estabilitat necessària entre els palestins. Però també ho és que, si Iàsser Arafat –que tant va propiciar la corrupció i el desordre al seu entorn– hagués pogut resistir la pressió dels sectors més radicals, l’últim intent seriós de pau auspiciat per l’expresident Bill Clinton hauria desembocat en una situació molt diferent de la que ara pateixen els palestins.

El poble palestí ha anat lliscant pel pendent de la radicalitat i aquesta decisió, si bé no li pot ser atribuïda en exclusiva, tampoc es pot desviar cap a la responsabilitat de tercers. Les eleccions del 2006 van donar tot el poder a Hamàs i després ha estat impossible trobar una fórmula que conciliï la moderació que demana la comunitat internacional amb les exigències maximalistes dels integristes. Les diferències insalvables entre Hamàs i Fatah han degenerat en un enfrontament civil obert que s’ha saldat amb la divisió del territori. En la pràctica hi ha dos governs palestins, malgrat que els uns i els altres ho neguen.

No hi ha solucions al laberint palestí. Els dirigents de Hamàs asseguren que el president Mahmud Abbas és, en realitat, un agent d’Israel. Hi ha qui afirma que el caos i la divisió entre palestins afavoreix Israel. A la curta, potser sí, perquè els dos bàndols dediquen totes les energies a combatre’s, però a la llarga és obvi que el cop d’Estat de Hamàs només pot portar més incertesa a la zona, patiment al poble palestí i inseguretat als israelians. Al vesper del Pròxim Orient tothom té responsabilitats, però els uns més que els altres.

Els veritables culpables de la crisi a Gaza

Article de David Caminada, periodista, publicat al Diari Avui, 14/06/2007

Gaza se submergeix en l’abisme. Les milícies de Hamàs van assumir ahir el control d’un dels últims bastions de les forces lleials a Al-Fatah, van proclamar l’“alliberament” de la franja i van assegurar haver executat un aliat de Mohammad Dahlan, un dels màxims assessors en seguretat del president Abbas. L’escenari palestí empitjora dia rere dia i es consolida la temuda divisió als territoris palestins entre una Gaza dominada per Hamàs i una Cisjordània sota el control de Fatah, que desestructura encara més la continuïtat territorial de l’actual ANP.

“És absurd tenir un govern d’unitat quan els seus membres s’enfronten a trets pels carrers”, va comentar el politòleg palestí Samir Awad anticipant un col·lapse de l’executiu de Fatah i Hamàs acordat fa tres mesos a la Meca. En aquesta guerra civil és obvi que els palestins hi tenen molta responsabilitat. Esclar que el president Mahmud Abbas ha demostrat que no té prou poder ni autoritat per tornar la calma a la franja ni desarmar les milícies de Hamàs, donant arguments a Israel per no negociar amb un rais que és incapaç d’imposar l’ordre a casa seva.

Però hi ha altres factors que han contribuït a empitjorar la crisi palestina i que caldria també tenir en compte. En primer lloc, el bloqueig internacional imposat pels EUA i la Unió Europea a l’Autoritat Nacional Palestina, que ha condemnat centenars de milers de palestins a la desesperació. En segon lloc, el duríssim setge imposat per Israel a la franja, que impedeix el mínim desplaçament de civils i treballadors, i l’absència de tota esperança respecte al procés de pau. I, en tercer lloc, la manca de suport internacional al govern d’Abbas i del premier Ismail Haniyeh. Amb una Gaza que s’encén, la pau al Pròxim Orient està cada cop més allunyada.

Raleb Majadele: Com a araboisraelià, veig el meu país en conflicte amb el meu poble

Diputat laborista de 53 anys i des de fa més de dos anys cap d'una de les comissions més importants del Parlament d'Israel, Raleb Majadele es va convertir el 28 de gener en el primer ministre àrab (i musulmà) en la història de l'Estat hebreu. En una entrevista amb l'AVUI, analitza els reptes que l'esperen.

Com està? ¿Ja s'ha acostumat que li diguin senyor ministre?

Em sento molt bé. Ens ha correspost un gran honor amb la decisió històrica del líder del Partit Laborista, Amir Peretz, i de la direcció del partit, que em van convertir en el primer ministre àrab en la història de l'Estat d'Israel. No és una missió fàcil. Això ho sé. Amb tot, espero i confio que aconseguiré complir-la dignament. Ara al govern d'Israel té molts problemes per afrontar... Així és. Aquí hi ha problemes acumulats durant molts anys. La situació de la població àrab no és bona. El 50% de la població àrab està per sota del llindar de la pobresa, hi ha un gran índex de desocupació i hem de fer front a tot això. Com a govern, hem de destinar més pressupost per corregir les diferències existents, de manera que aspirem a aconseguir igualtat entre la població jueva i l'àrab.

¿Pensa ocupar-se també de la temàtica israeliano-palestina?

Així és. Vull promoure processos de negociació que facin possible el diàleg entre nosaltres i els palestins, creant una atmosfera que garanteixi que arribem a la pau. Aquesta és l'única opció amb la qual ens podem enfrontar després de sis guerres en què no vam aconseguir més que patiment, mort i seriosos danys econòmics i socials. I l'única opció avui, per al bé del poble palestí i de l'israelià, és crear un Estat palestí al costat de l'Estat d'Israel.

S'acostuma a dir que els araboisraelians poden ser un pont cap a la pau perquè són part de les dues parts en conflicte. Però, quina és la seva identitat central? Israeliana o palestina?

Sens dubte és molt complexa una situació en la qual per una banda la població àrab del país és ciutadana de l'Estat d'Israel i, per altra, part del poble palestí. No conec una situació semblant en un altre lloc. Veig una situació en què el meu país està en conflicte amb el meu poble. La població àrab d'Israel sent i pensa que ho ha de fer tot perquè el seu país, l'Estat d'Israel, i el seu poble, els palestins, els àrabs, concretin la via del diàleg, la negociació, les concessions, per tal d'arribar a una pau justa i duradora.

I quan es creï un Estat palestí, què pensen fer els araboisraelians? No sembla que estinguin gaire disposats a traslladar-s'hi...

Nosaltres volem que es creï un Estat palestí al costat de l'Estat d'Israel i que hi hagi pau entre Israel i aquest Estat. Però nosaltres vam néixer aquí, vivim aquí i seguirem sent ciutadans de l'Estat d'Israel. La solució de l'Estat palestí és per als palestins. No és una resposta per als ciutadans àrabs d'Israel.

És una qüestió d'ubicació?

No és només una qüestió d'ubicació. És un tema de mentalitat, de tradició, de forma de vida. La nostra forma de vida és diferent de la forma de vida dels palestins de Nabulus (Cisjordània), per exemple. Per això, per sobre de qualsevol cosa, estem aquí en la nostra terra i no hem de passar-nos a una altra, per concretar els nostres drets a una vida bona i digna. Estic segur que també avui l'enorme majoria de la població araboisraeliana, al costat de les seves crítiques per anys de desigualtat en pressupostos i possibilitats de treball, voldrà quedar-se aquí i lluitar per viure junts dins l'Estat d'Israel.

A què es refereix quan parla d'una forma de vida diferent a Israel i a Nabulus?

Hi ha diferències grans, en el nivell econòmic i social, en la mentalitat. És veritat que som un mateix poble, però hem viscut en societats diferents. Aquí hi ha una altra llibertat, hi ha democràcia, una altra forma de vida i de comportament social. Estic convençut que el ciutadà araboisraelià seguirà preferint, quan s'estableixi un Estat palestí, quedar-se aquí.

El Full de Ruta, ni mort ni enterrat

Article de VÍCTOR Harel publicat a El Periodico 21/01/07

Nombrosos participants en la Conferència Madrid+15, celebrada recentment a la capital espanyola per abordar el conflicte del Pròxim Orient, van criticar durament el Full de Ruta, al qual van dedicar epítets com "caduc", "desbordat pel temps" i "inservible", entre altres. En realitat li estaven estenent un certificat de defunció. Javier Solana va sortir en justa defensa seva, manifestant que "tots els components necessaris per obtenir la pau estable a la regió estan inclosos al Full de Ruta".L'anunciada mort, doncs, del Full de Ruta, era prematura, i els que tant desitgen anar al seu enterrament s'hauran d'esperar. El Full de Ruta continua vigent i vàlid, o, en paraules de Condoleezza Rice, en declaracions efectuades a Ramal.la el 14 de gener passat, és "reconegut internacionalment com la guia per obtenir una solució basada en els dos estats: el d'Israel i el palestí".

AQUELLS QUE proposen reinventar el procés de pau, que busquen incessantment --i innecessàriament-- noves fórmules globals, que miren de reorientar el procés cap a una solució regional "comprensiva" (incloent-hi Síria --i hi ha fins i tot els que diuen que l'Iran i l'Iraq també--) semblarien ser poc sensibles a la dinàmica negativa respecte a Israel que es desenvolupa en aquests marcs internacionals. En general, en aquests fòrums hi sol predominar el mínim comú denominador, que és la injusta crítica a l'Estat hebreu.Tant la pau amb Egipte (1979) com la pau amb Jordània (1994) es van aconseguir a tra- vés de negociacions directes, bilaterals, amb un component trilateral, comptant amb els "bons serveis" dels Estats Units, que tenen la confiança de les parts i exerceixen la necessària influència sobre els actors principals.La redacció del Full de Ruta i la seva consegüent aprovació van implicar una àrdua tasca diplomà- tica que va cristal.litzar el desembre de l'any 2002, després de la proposta del president dels EUA George Bush, plantejada el juny del mateix any, de "la visió dels dos estats" --Israel i Palestina.A l'analitzar el Full de Ruta, i abans d'anar a la seva vetlla, és imprescindible compenetrar-se amb els principis de gradualitat, progressivitat i mecanismes de verificació que el regeixen, a més a més de proporcionar l'adequat horitzó polític a les legítimes aspiracions palestines. El mateix títol d'aquest document fonamental ho diu gairebé tot: Full de Ruta basada en el compliment recíproc ("performance-based" en l'original anglès) per a una solució permanent de dos estats del conflicte israelià-palestí".

TRES FASES queden clarament delineades al Full de Ruta. I en totes tres, el mecanisme de compliment recíproc es constitueix en vàlvula de verificació. Tots els compromisos i concessions contrets per les parts han de ser complerts gradualment, fase per fase: sense dreceres ni desviaments.Un dels requisits fonamentals d'aquesta primera fase el trobem al subcapítol de Seguretat: "Els palestins declaren posar fi a la violència i al terrorisme i assumeixen que realitzaran els màxims esforços sobre el terreny per aturar, evitar i contenir individus i grups que executen i planegen actes violents contra israelians, onsevulga que sigui".

HI HA també, per descomptat, tota una sèrie d'obligacions que Israel ha d'assumir en directa referència als assentaments, al retrocés de tropes, als aspectes humanitaris i econòmics de la societat palestina.El nostre compromís amb el Full de Ruta és ferm i ineludible, i així ha estat reiterat pel primer ministre Ehud Olmert al declarar que "el Full de Ruta serà la base del procés de pau, sense que hi hagi cap substitut a aquest per a les negociacions bilaterals amb els palestins" (Jerusalem, 15 de gener del 2007).¿Difícil? Sí. ¿Impossible? ¡No!

NO HI HA ALFull de Ruta fórmules màgiques ni solucions instantànies ni plans minuciosament detallats, però sí que s'estableixen els mecanismes adequats (incloent-hi una Conferència Internacional, encara que en la fase tercera --i final-- de les negociacions bilaterals) per avançar en el tortuós conflicte.Si s'arribés a formar un Govern de coalició palestí en el qual Hamàs acceptés les tres condicions sine qua non imposades per la comunitat internacional (reconèixer l'Estat d'Israel, renunciar al terrorisme i acceptar els acords firmats entre l'Autoritat Palestina i Israel), podríem retornar a la via del diàleg, començar a recórrer junts la ruta assenyalada, fins a arribar a la seva frase final, que diu així: "(...) realitzar la visió de dos estats, el d'Israel i el de Palestina, vivint un al costat de l'altre en pau i seguretat".

Victor Harel Ambaixador d'Israel a Espanya