Un capvespre a Ram Al·lah (i II)

Israel viu un moment d'esperança malgrat els darrers incidents

(Article de Marta Pessarrodona, publicat al diari Avui 22/12/2004)

En el meu darrer comentari parlava del fet que la meva darrera i recent visita a Israel (i confio que no serà la darrera meva, i valgui la redundància) l'atmosfera m'havia recordat la de la tardor del 1989 a Berlín, que no Alemanya, perquè aquella vegada tan sols vaig ser una quinzena de dies en una ciutat tan estimada com ho és per a mi Berlín. Una predilecció que no invalida que m'emocioni veient el naixement del Danubi prop de la magnífica ciutat de Friburg, al land de Baden-Württemberg. Una cosa semblant em passa a Israel. Jerusalem, la ciutat, a la qual tan sols fa ombra Sant Jaume de Galícia, podria fer-me perdre el nord: tanta història, tanta bellesa s'hi acumula, que per més que m'expliquin que és una ciutat pobra, perquè cap estament religiós no hi paga impostos, per exemple; per més que m'expliquin que és una ciutat fanàtica (i ho és); per més que m'expliquin que és un museu i que la gent no solem viure dins d'un museu, recordo cada dia de la meva vida que hi he passat, que hi he respirat, que m'he enlluernat amb les seves pedres blanques. Israel, però, no és sols Jerusalem, i per més que dins de la ciutat hi hagi el Parlament israelià, al Knesset, i que en aquesta ocasió hi hagi celebrat reunions amb tres representants parlamentaris (del Likud, dels laboristes i del Shinui o partit laic), hi havia l'actualitat que estirava de la màniga. I l'actualitat era a Cisjordània, a Ram Al·lah, concretament a la Muqataa, a la tomba de Iàsser Arafat. I qui es resisteix a l'actualitat quan té rivets d'històrica? Gràcies a l'excel·lent corresponsal de TVE, Agustín Remesal, un periodista natural de Zamora amb magnífica conversa en llengua valenciana (no intento ser políticament correcta o incorrecta, segons es miri), vaig poder trepitjar l'arxifamosa i britànica Muqataa. Un incís: he dit que Remesal és un corresponsal excel·lent i ho corroboro, encara que no puc oblidar -com li vaig recordar a ell- que ha ocupat (fa menys d'un any) un lloc de treball fàcil, perquè la seva predecessora era una judeòfoba de concurs, a part de tenir certes dificultats amb l'ús de fons públics. Tot amb tot, asseguro que travessar una tarda un dels humiliants (per als palestins) checkpoints, ja al desert de Judea, que tant en recorden uns altres, com el Checkpoint Charlie berlinès del passat immediat, i avançar cap a Ram Al·lah va ser, per a mi, inoblidable. Adrenalina a part, cal dir que per més que algú digui, de Jerusalem estant, que va al desert petri de Judea, ser a Jerusalem ja és ser al desert. Una cosa semblant passa quan algú que acaba d'arribar a l'aeroport de Buenos Aires, Ezeiza, en visita turística, t'informa que al cap de dos dies anirà a la pampa! Mai no em puc estar de dir-los que ja hi són, a la pampa.No coneixia Ram Al·lah, encara que ja coneixia d'altres ciutats sota l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), com Betlem (la casa del pa, seria la traducció) o la ciutat oasi de Jericó.

No la coneixia, Ram Al·lah, i em va semblar tan presentable com la Natzaret -al nord del país, de població àrab, però dependent i amb ganes de seguir depenent de l'Estat d'Israel- que vaig conèixer fa quatre anys (ciutat que em va fer plantejar-me com s'havia avorrit Jesús). Un cop a la Muqataa, queia la tarda, ja s'anunciava el capvespre. Sorpresa davant de la buidor de la immensa plaça de la Muqataa que hem vist a vessar i per activa i per passiva els darrers temps. A part dels sis soldats que custodien la tomba d'Arafat, hi vaig comptar una mitja dotzena de persones, a més de nosaltres. Una realitat que no vam atribuir al fet que els palestins estimen poc el seu líder mort, ans, segurament, a costums àrabs que desconeixem, segons els quals la respectuosa visita a les tombes és menys important que per a nosaltres, els judeocristians. Respectuosa amb els morts, a més a més, no vaig poder deixar de pensar, però, que Arafat havia portat a la pobresa el seu poble partint de la crua realitat segons la qual el govern palestí és i ha estat un dels més subvencionats del món: un bilió de dòlars per a 3,5 milions d'habitants, diu el Fons Monetari Internacional. Suma astronòmica que sembla haver-se escorregut entre els 130.000 empleats de l'ANP i que pot explicar la pobresa absoluta de més d'un milió de palestins. Aquestes són les xifres.

La tendència humana, però, és vers la felicitat, i de retorn al vespre a Tel Aviv, una ciutat recent en termes històrics (és del 1910), m'exalta el nou, per més que a Jerusalem m'hagi enamorat el vell, per seguir el mestre Foix. A Tel Aviv -potser la ciutat que conec millor d'Israel- sempre li veig vocació de Manhattan, de Silicon Valley, etc. Al seu Vallvidrera, és a dir a Ramat Gan, l'Institut de Traducció israelià s'interessa per una antologia de poetes catalanes que si no arriba a terme la culpa serà ben catalana, i que consti que la meva visita no tenia res a veure amb l'oficialitat nostrada en cap aspecte. Abans, a la Knesset, la parlamentària Eti Livni, del partit frontissa que ara mateix ha saltat del govern, el Shinui, ens havia explicat que havien convidat Wistlava Szymborska, la poeta Nobel polonesa autèntica (els polonesos no autèntics, segons diuen, som els catalans!); un fet, aquesta invitació, que no em sorprèn gens. Si pensem que Israel és un Estat del 1948 que té una universitat des del 1925, la Universitat Hebrea de Jerusalem, i una mena d'escola industrial, la Technion de Haifa, del 1924, que és una de les més prestigioses del món, i que en ple desert es va crear el 1975 la Universitat Ben Gurion, a Beer-Sheva, que és una mena de Harvard, amb un hospital, el Soroka, com a part de la seva Facultat de Medicina, també dels millors del món, ja es comprendrà que servidora admiri Israel en allò -que és molt- que és admirable. Si hi afegim que els escolars tenen tres llengües obligatòries en el seu programa -hebrea, àrab i anglesa-, també es comprendrà que segueixi la meva admiració catalana.

De tota manera, torno al que deia en el meu primer comentari, fa quinze dies. Israel viu un moment d'esperança, per més que diversos incidents mortals dels darrers dies semblen contradir-ho. Per altra banda, és costum que tots els qui admirem i desitgem l'existència de l'Estat d'Israel comencem sempre -o haguem de fer-ho- blasmant el seu premier, Sharon. Francament, ja me n'he cansat i, si volen, un altre dia ja ho faré. De moment em vull adir a l'atmosfera de pau, de solució del conflicte (des del desmantellament dels incomprensibles assentaments jueus fins a la visita del candidat palestí Abu Mazen -o Mahmud Abbas- a Kuwait i als Emirats, el desig sirià de converses, el recolzament egipci o la visita de demà de Tony Blair a la zona i un llarg etcètera), un clima que he respirat fa poc en aquella part del món. En aquella democràcia envoltada de règims totalitaris, en aquella Europa asiàtica, on els sants i la sang dissortadament conviuen de fa segles.

Marta Pessarrodona. Escriptora i traductora

Un capvespre a Ram Al·lah (I)

És difícil no ser sensible al crepuscle en un lloc amb tanta història

(Article de Marta Pessarrodona, publicat al diari Avui 8/12/2004)

Per més amor a la història immediata que una persona senti, com és el meu cas, ser un dies a l'Estat d'Israel i no deixar-se seduir (encara que no hi hagi temps) per la Història, amb majúscula i a seques, pels monuments, pels paisatges i pels capvespres és impossible. També és molt difícil no envejar il·lustres predecessors, com Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Jacint Verdaguer i Josep Pla, que van arribar a Terra Santa, que deien els tres primers, lentament, amb vaixell, al port de la magnífica, avui, ciutat de Haifa. Ells eren o sabien ser rics, jo no, aquesta és la meva conclusió provisional. Una conclusió que ens pot portar molt lluny en les nostres meditacions, en especial en les esperes d'aeroport. Sens dubte, però, dins de la literatura catalana, el primer testimoni laic és el de Pla, que no cobejava la missa en un indret determinat, ni considerava traïdor i dolent el primer jueu que se li posava a l'abast. (La judeofòbia actual, per més que molesti molts, té fondes arrels catòliques.) Tot amb tot, la literatura catalana té la gran sort de tenir uns testimonis literaris de primera pel que fa al Pròxim Orient i sóc la primera a celebrar-ho.L'actualitat, però, s'imposa, i ¿qui no desitjaria ser a Ram Al·lah, a la Muqataa i veure la improvisada tomba d'Arafat? Per més que les comparacions sempre resultin, si no odioses, si difícils, per alguna estranya raó, durant la darrera setmana de novembre a l'Estat d'Israel, un estat que conec i reconec, que admiro i critico, com puc admirar Gran Bretanya i criticar-la, per exemple, no podia deixar de pensar en una estada a Berlín el 1989, d'on vaig partir el 30 d'octubre (recordaran que el Mur va metafòricament caure el 9 de novembre). Era a Berlín aquells dies perquè volia veure què passava amb el degoteig de ciutadans de la RDA (República Democràtica Alemanya, quin acudit de nom de més mal gust!) tan bon punt Hongria havia obert la frontera. El resultat no cal que l'expliqui. Segurament sí que puc explicar, però, que els qui aleshores i ara van dir i diuen que ja sabien que el Mur cauria, mentien i menteixen, perquè no ho sabia ningú i, ara per ara, encara no ho sabem ben bé. Jo, ara mateix, no era a l'Estat d'Israel per anar a Ram Al·lah, encara que hi vaig anar, ans convidada per l'Instituto Israel-Ibero-América, ajudat pel Ministerio de Cultura espanyol per a un Encuentro en Israel de escritoras de América Latina, España y EE.UU, institucions que em van convidar pel que sóc, una escriptora catalana, encara que costi de creure. En el passat, he llegit els meus poemes (que he escrit en llengua catalana, és clar) al monument a Yitzhak Rabin a Tel Aviv, a la sala de plens de l'Ajuntament de la mateixa ciutat, que és més Manhattan que res, i, també, a la Universitat Ben Gurion (que és més la de Harvard que res) a Beer-Sheva, al desert del Néguev, a 30 quilòmetres de la turbulenta Gaza.

Incidentalment, vaig aprofitar aquesta ocasió d'ara per incloure-hi, amb permís dels meus amfitrions, una conferència meva a la Universitat Hebrea de Jerusalem (si algú sent curiositat pel tema, era sobre les dones dins de la literatura catalana). Era una conferència que havia d'haver fet fa exactament quatre anys, el novembre del 2000, quan l'onada de terrorisme (allò que alguns en diuen "activisme polític" i es queden tan frescos) que vivia el país en aquell moment m'ho va impedir, per més que jo hi era. Cada vegada que he estat a Israel hi havia motius per no anar-hi, encara que, avui per avui, tenim motius per no moure'ns de casa i, encara, vigilant! Francament, no em sento especialment heroica per no haver-m'hi quedat, a casa, en totes i cadascuna de les ocasions que he anat a Israel, ans privilegiada, perquè Israel és el país que m'injecta més cultura dels que conec.

Com es pot anar comprovant, per més ganes que n'hagi tingut, jo no he triat mai anar a Israel, ans m'han triat, i ho agraeixo profundament. ¿Cal dir que admiro Israel en allò que té d'admirable? Em sembla superflu. ¿Cal dir que penso que cal la pau en aquell indret del món i per al bé de tots, inclosos nosaltres? Segueix semblant-me superflu. Tot seguit, una afirmació potser agosarada però totalment sincera: de les meves quatre estades aquesta darrera, la de la darrera setmana de novembre, ha estat la més tranquil·la, la menys plena d'ensurts de tota mena, la més esperançadora, amb el benentès que és una zona que de tan antiga, de tan històrica és volàtil, que qualsevol guspira, en un segon, pot tornar a encendre-ho tot. Francament, confiem que el ministre espanyol d'Afers Exteriors, amb qui gairebé vaig coincidir a la zona, no ho espatlli. De moment, el ministre del cas, va fer coincidir la seva visita (després d'un Colin Powell acomiadant-se del seu càrrec, veurem que tots i cadascun dels ministres d'Afers Exteriors de països amb sòlida base anti-nord-americana visiten la zona: coses de la vida), amb un esplèndid article al diari israelià Haaretz recordant -cosa que fa temps que jo creia que ell no recordava- els múltiples lligams històrics i econòmics que existeixen entre aquell país i Espanya. També recordava, el ministre, que, després de la fi de la darrera dictadura espanyola, s'havien restablert relacions diplomàtiques, el 1986. Modestament, gosaria recordar a l'il·lustre ministre (a qui, per cert, per aquelles terres fa temps que van rebatejar com Desatinos) que abans en el temps ja el president de la Generalitat de Catalunya d'aleshores havia visitat oficialment i havia restablert els llaços amb el país, els que són possibles a un president sense estat, és clar. Realment, com a catalans sempre hem de fer com la Cleopatra shakespeariana: "Egipte? Egipte sóc jo", deia Cleopatra.

Torno al començament, és impossible no ser sensible als capvespres en aquella part tan històrica, àdhuc a una Ram Al·lah, que vaig poder visitar per primera vegada (en dues altres ocasions uns atemptats m'ho havien barrat), no recordar la caiguda del Mur berlinès, en el meu cas, encara que per exigències d'espai, em reservo per al proper comentari meu en aquest diari, l'AVUI, una descripció més detallada de l'Israel que he vist i viscut, de Ram Al·lah i de la mínima actualitat política que pot copsar una escriptora catalana. Com diuen, to be continued...

Arafat no era el problema

Consideracions al voltant de l'actuació política del líder palestí

(Article d'Agustí Colomines. Publicat al diari Avui 15-11-04)

Ara que Iàsser Arafat és definitivament història, potser cal afrontar el conflicte entre Israel i Palestina amb molta més sensatesa i objectivitat i, d'entrada, admetre que el seu lideratge no ha estat el problema per resoldre'l. Em fa l'efecte que en aquests cas, com també passa quan es debat sobre el nacionalisme, les posicions apriorístiques dels analistes prevalen per damunt dels fets. Vull dir que la història del conflicte arabo-israelià de vegades és més la història de qui en parla, de les dèries dels observadors, que del conflicte en ell mateix. Aquest no és un conflicte entre bons i dolents, en el qual els palestins o els israelians són una cosa o l'altra segons quina sigui la posició de l'analista, sinó que respon a un trauma molt més profund i dolorós. I ja se sap que, en parlar de la pena, no s'hi val a intentar jerarquitzar-la. No hi ha jerarquies del dolor, com diu la professora Marie Smith referint-se a les conseqüències de la violència catòlica i protestant d'Irlanda del Nord, perquè un mort és un mort independentment de la fe que aquest professés abans, de la classe social a la qual hagués pertangut o de si era un policia o un guerriller. O sigui que la notícia de l'assassinat d'un nen palestí a mans de la policia israeliana és, almenys per a mi, tan traumàtica com la visió dels cossos esquarterats d'un grup d'israelians que viatjaven en un autobús que un suïcida palestí ha fet volar. En tots dos casos qui hi perd és el sentit d'humanitat. En fi, la civilització i la vida. Que quedi clar, doncs, que, a parer meu, ni les idees, ni les pàtries, ni els suposats processos d'alliberament social justifiquen l'ús de la violència. Tot el que comença amb un acte de terror, generalment acaba en dictadura, com tota democràcia que es defensa amb la violència indiscriminada, desproporcionada i injusta, d'una manera o d'una altra també s'arrossega cap a l'autoritarisme militarista, que és el que passa a Israel.

Siguem clars i sincers alhora, i admetem que el conflicte entre israelians i palestins té el seu origen en la colonització i descolonització britànica d'una regió, entre el riu Jordà i la Mediterrània, on s'hi han succeït diferents civilitzacions al llarg dels temps, la qual, a més, és la terra sagrada per a les tres religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam) que hi coexisteixen. No vull dir que la creació de l'Estat d'Israel el 1948 fos la causa del problema, perquè sóc dels que creu que els jueus hi tenien dret, sinó que l'herència que va deixar-hi l'antic Imperi Britànic -i ho constato molt a pesar meu perquè sóc anglòfil de mena- va ser nefasta. Tan nefasta com la que van deixar en altres zones del continent africà. A Sud-àfrica o a l'antiga Rodhèsia, per exemple, que en anar-se'n van permetre la implantació de règims inequívocament racistes. El sionisme, l'activitat militar del qual a Palestina va ser força intensa a partir del 1947 arran de l'anunci de la retirada britànica d'aquella colònia, ha estat tan perillós i problemàtic com el panarabisme antisemita, posem per cas, dels cinc Estats àrabs que no van acceptar la creació de l'Estat hebreu ni el pla de partició que aleshores va dissenyar l'ONU. La victòria israeliana en aquella primera guerra contra els àrabs va anar acompanyada, amb l'excusa que calia defensar-se, de l'ocupació de territoris que el pla de participació havia atorgat als palestins i, a més, de l'expulsió de 800.000 persones, el que anomenen Nakba. Sóc conscient que alguns em diran que els israelians no podien fer altra cosa, si és que volien sobreviure en aquell mar de taurons, però personalment no n'estic tan segur. El que sí que em sembla evident -i en això coincideixo amb una de les conclusions de l'informe L'aplicació del dret a l'autodeterminació com a contribució a la prevenció de conflictes (Centre UNESCO de Catalunya, 1999)- és que perquè hi hagi pau, seguretat i estabilitat, qualsevol associació entre pobles i comunitats o entre aquests i l'Estat s'ha de basar en el consentiment autèntic i continuat, el respecte mutu i el benefici mutu. Per tant, acceptar que la correcta resposta a la intransigència dels àrabs és l'ocupació territorial o alçar un mur que redueixi la població palestina a la misèria és, senzillament, maniqueu. No es tracta d'esbrinar qui s'ha comportat millor en tots aquests anys, perquè em sembla que l'agressivitat israeliana del 1967, durant la coneguda Guerra dels Sis Dies, que és quan es va fer efectiva la total ocupació de Gaza, Cisjordània i Jerusalem est i l'expulsió de 400.000 palestins més, no va ser menor a la demostrada pels àrabs des del mateix moment de la creació de l'Estat d'Israel. De fet, cap de les dues parts ha admès mai del tot el principi "una terra, dos pobles" com a solució perquè els aliats de cada una d'elles -els àrabs en un cas i els nord-americans i europeus en l'altra- han ajudat a crear les condicions objectives per impedir que els interessos polítics immediats de les potències estrangeres i els Estats consolidats d'aquella regió no representessin un obstacle a les aspiracions de llibertat de tots els pobles, incloent-hi els palestins, és clar.

És per tot això que em fa l'efecte que s'equivoquen aquells que creuen que el messianisme i la deslleialtat de Iàsser Arafat han impedit desplegar els acord de pau. No hi ha dubte que l'omnipresent figura d'Arafat és part del conflicte entre jueus i palestins, sobretot perquè com passa gairebé sempre amb tots els líders carismàtics, sovint són més un tòtem confús i ple d'ombres que altra cosa. Ara, també és veritat que la primera acció terrorista d'As-Safiya, uns escamots dependents d'Al-Fatah, que va ser l'organització creada per Arafat, Jalil Al-Wazir i Salah Jalaf el 1957, no va tenir lloc fins a l'1 de gener de 1965. I per què Arafat es va decidir a potenciar la lluita armada? Doncs per una mala combinació entre la moda de l'època, reflex de l'empenta anticolonial i revolucionària arreu, i del recel que els Estats àrabs han tingut dels palestins. És veritat que des de molt jove Arafat va participar en els moviments de resistència palestina, primer com a membre dels Germans Musulmans i després integrat en el Partit Àrab de Palestina que dirigia Haj Amin Al-Husseini, el gran muftí de Jerusalem que els iraelians sempre han dit que havia estat un col·laborador del nazis, i que per tant ha esdevingut, com ha escrit Vicenç Villatoro, el pòster de la lluita palestina. Però aquest fet no el fa culpable de tot. Precisament la manera com Villatoro defineix Arafat -"ser un símbol que volia passar a la història" i que això "reclamava un discurs ambigu, no arribar mai a cap acord definitiu i no enfrontar-se del tot amb ningú"-, aplicat a dirigents que tenim ben a prop ell mateix ho trobaria una virtut.
Agustí Colomines. Professor d'història contemporània a la UB. Director del Centre UNESCO de Catalunya

Arafat: del Caire a Jerusalem, reclòs encara a la Muqataa

L'escenificació cívica, religiosa i política de la mort del rais

(Article de Xavier Rius-Sant, publicat al diari Avui 12/11/2004)

Iàsser Arafat, mort en un dels últims dies del mes sagrat del Ramadà, rebrà un funeral com a cap d'Estat al Caire. El Caire i Egipte van ser la seva segona pàtria, el lloc on va néixer i on va viure de jove, i on triomfaria una de les personalitats més emblemàtiques del panarabisme: el president Nasser. Nasser, des del Caire, proposava una llum que donava esperança als àrabs, una tercera via entre comunisme i capitalisme que combatia Israel, però que acceptava moltes de les aportacions del món occidental. Avui, a la major part del món musulmà, l'única proposta que queda, i que vol enfrontar-se a Israel, és el fonamentalisme islàmic. Un fonamentalisme que paradoxalment Israel va potenciar durant anys a Gaza i Cisjordània -concretament a Hamàs- per debilitar la laica Organització per a l'Alliberament de Palestina d'Arafat.

L'egipte post-Nasser va abandonar la causa palestina i va reconèixer de facto la força d'Israel amb els acords de Camp David del 1979, i ens queda aquella fotografia del president egipci Anuar al-Sadat, l'israelià Menahem Begin i Jimmy Carter. Egipte reconeixia així la superioritat d'Israel i a canvi Israel abandonava el Sinaí. Poc després Al-Sadat seria assassinat. I Arafat, abandonat per Egipte, enemistat amb Jordània i sense el suport de Síria, era expulsat del Líban pel llavors ministre de Defensa israelià, Ariel Sharon. I comença un nou exili a Tunísia, on esquivaria diversos intents de Sharon d'assassinar-lo.Més tard, el 1990, Iàsser Arafat comet un dels errors més greus de la seva vida i va a Bagdad a donar suport a Saddam Hussein, que acaba d'envair Kuwait. Derrotat Saddam, Arafat, capcot, va a la Conferència de Madrid i accepta negociar amb Israel. La pau pot fructificar, i Arafat i el president israelià Yitzak Rabin es donen la mà amb Bill Clinton com a testimoni. Arafat torna victoriós a Palestina i comença a teixir les institucions del que havia de ser l'Estat palestí. Però poc després Rabin seria assassinat per grups jueus contraris a qualsevol pau amb Palestina. I a partir d'aquí, penso que els laboristes israelians, amb Shimon Peres com a líder, perden el camí de la pau.

Estroncant el procés de Madrid i Oslo, que havia d'acabar amb el reconeixement d'un Estat palestí amb dues unitats territorials -Gaza i Cisjordània- i amb Jerusalem com a capital de dos Estats -Israel i Palestina-, arriba Ariel Sharon al poder i, amb una provocadora visita a l'Esplanada de les Mesquites, provoca la segona Intifada. L'OAP i l'Autoritat Palestina, amb una administració sovint corrupta, cada cop controlen menys Gaza i Cisjordània, mentre Hamàs i altres grups islamistes prenen la iniciativa dels atemptats i creen unes xarxes d'ajuda mútua que permenten a la població resistir l'ofec econòmic. I amb George W. Bush a la Casa Blanca, Arafat passa de ser un amic de Clinton a ser un terrorista que ja no serà rebut a Washington ni podrà viatjar més a l'ONU, a Nova York, i que queda assetjat i humiliat militarment a la Muqataa. I Bush, després d'ocupar l'Iraq, amb la seva concepció d'un nou ordre mundial, pretén que el llavors primer ministre palestí, Abu Mazen, accepti a Aqaba -la mítica ciutat que va conquerir Lawrence als turcs a l'inici de la revolta àrab- la proposta de Sharon: un Estat palestí fragmentat en el que s'anomena pell de tigre per la seva imatge al mapa. Una Cisjordània dividida, plena d'assentaments jueus -taques negres al mapa- i rodejada i dividida pel nou mur de separació, sense que es garanteixi la supervivència del Jerusalem àrab.Sharon no ha volgut que Arafat sigui enterrat en les últimes hores del Ramadà a l'Esplanada de les Mesquites, al costat de la Cúpula de la Roca. Allà creuen el musulmans que Mahoma es va elevar per completar la revelació de l'Alcorà, s'hi troba la Pedra d'Abraham i a les seves escales tindrà lloc el Judici Final. Jueus i musulmans estan convençuts que sota la Pedra d'Abraham hi ha un pou que és la porta del més enllà. I allà, també, hi ha les restes del temple jueu del qual només en queda el Mur de les Lamentacions.

Els musulmans d'arreu del món consideren Jerusalem una ciutat santa i, malgrat les moltes diferències que tenen entre ells, consideren Arafat un símbol i un heroi. Enterrar-lo allà, tal com ell havia demanat, prop de l'Esplanada, i que la ceremònia tingués lloc l'últim divendres del Ramadà, un dels dies en què es diu que les pregàries dels musulmans fetes des de Jerusalem arriben amb més intensitat a Déu, hauria tingut una força política, moral i religiosa sense precedents. Però que sigui enterrat a la Muqataa, on va estar assetjat i gairebé empresonat per Israel, penso que n'augmentarà el carisma, el simbolisme de president màrtir. Ja que, com s'ha dit, restarà allà transitòriament, fins al dia que, inxal·lah!, Jerusalem sigui capital d'una Palestina lliure on serà enterrat definitivament.

Ara, però, deixant de banda tot el simbolisme polític i religiós del traspàs d'Arafat, s'obren molts dubtes sobre el procés de transició que lideren Abu Ala, Abu Mazen i Rawhi Fattuh. Per celebrar unes eleccions democràtiques caldrien unes condicions que ara no es donen, i la vella guàrdia d'Arafat, acusada de corrupta, podria ser desbancada a les urnes per grups com Hamàs. Però els seguidors d'Arafat creuen que és precisament just després de la mort del rais, i amb l'escenificació cívica, religiosa i política de la seva mort encara present en el cor del palestins, el millor moment per fer unes eleccions, guanyar-les i evitar una descomposició política de Palestina. I així s'esvairia allò que la gran coneixedora del Pròxim Orient, Gertrude Bell, va escriure sobre el lideratge en el món àrab i que a l'Iraq s'ha complert: "Ara, igual que al llarg de la història àrab, la font última de poder resideix en la personalitat del seu comandant. És a través seu, tant si és un califa abbàssida com si és un emir del Nejed, com es conserva l'entitat política, i quan el líder desapareix, aquesta entitat es trenca".

Xavier Rius-Sant. Periodista