Per què s'ataca Gaza?

Article publicat a La Vanguardia, pel periodista Moshé Yanai 

Hi ha un gran desconcert al món sobre l'última ofensiva israeliana contra les instal·lacions militars d'Hamás a Gaza. No són pocs els que es pregunten la raó d'aquest atac massiu. No ocorre el mateix a Israel. En aquest país democràtic on, en contrast amb el que succeeix a l'altre bàndol, cada un pot expressar el que pensa, hi ha un consens general: no hi havia cap altre remei. Se'ls havia advertit una i altra vegada. "Esteu jugant amb foc", se'ls va dir clarament. La ministra de Relacions Exteriors fins i tot va viatjar l'altre dia al Caire per reiterar el President Mubarak la gravetat de la situació creada. "Israel no pot continuar tolerant els incessants atacs de l'Hamás de Gaza. Estan fent impossible la vida de la població civil a la regió adjacent a aquesta zona", va expressar la candidata a la Presidència del Govern al dirigent egipci.

L'israelià comú i corrent aprova la decisió del seu Govern: la situació era intolerable, i s'imposava obrar amb mà forta, per molt lamentable que això fos. Altrament podria deteriorar-se i no se sap on s'hagués pogut arribar. Sens dubte, ningú no ha ballat als carrers de Tel Aviv, ni ha repartit llaminadures en escoltar l'elevat saldo de víctimes d'aquests atacs, en especial de civils que sempre són inevitables. Aquesta manera de procedir és molt comuna en l'altre costat, però mai no ha succeït aquí. No es diu en va; existeixen proves feacientes de què així sol ser.

És més, aquest israelià veterà de tantes conteses s'ha sentit un punt alleugerit perquè la mesura ja es feia esperar, i alhora ho ha lamentat perquè hagués preferit que l'altre costat entrés en raons. Quan impera la immòbil norma que les disputes es resolen per la força, com bé ho han demostrat els àrabs, no hi ha cap altre remei que contestar de la mateixa manera. Els cínics diuen senzillament que aquesta és la llei de l'Orient Mitjà. Sembla que ningú ni res no pot convèncer-los que en obrar així, sortiran perdent en última instància. Hi ha els qui pensaran que la reacció ha estat desmesurada. No és equitativa, podran dir. Però cal tenir en compte un petit detall: és aquí on els dirigents d'Hamás s'han equivocat. Donen unes esgarrapades aquí i allà per reptar a Israel; esperen que aquest país realitzi un petit operatiu a tall de represàlia. Però després de llepar-se les seves ferides, torna a les andanades com si aquí no hagués passat res. Ja són vuit anys d'aquest joc de dóna'm i pren. En general, precisament per ser el més fort, la norma d'Israel ha estat la contenció. No respondre a aquestes provocacions inacabables i doloroses. Pensem que amb la desconnexió de fa un parell d'anys, una dolorosa decisió que va angoixar tot el país i el va dividir en dos sectors, els àrabs comprenguessin que Israel estava disposat (i encara ho està) a concertar la pau. Ens equivoquem: la direcció d'Hamas ho va interpretar com una retirada forçada, com un signe de debilitat. I aquí resideix el seu gran error.
Puc afirmar amb absoluta seguretat que Israel desitja sincerament concertar un acord amb els palestins. Per a això està disposat a fer moltes i concessions molt penoses. Però el que no pot tolerar és que al costat d'aquest país hi hagi una regió on ni tan sols no es pensa en aquesta possibilitat: tot el que es diu, fa i es trama està encaminat a aconseguir la seva desaparició. Pel tant, en absència de la menor predisposició a trobar una solució al conflicte, i per molt que es lamenti, reben semblant ofensiva militar.

Moshé Yanai 28/12/08

"Que deixin de disparar des de Gaza i obrirem la frontera"

El president d'Israel, Shimon Peres, de 85 anys, va rebre ahir l'AVUI al seu despatx pocs dies després de l'onada d'atemptats a Bombai, la capital financera de l'Índia. El perill que suposen els atacs, diu Peres, afecta tot el món.

Quin futur li espera al món lliure, que lluita contra el terrorisme internacional que ara ha atacat l'Índia?
Si el món no comprèn les dimensions del perill, en serà una víctima. El perill és global, no té fronteres, no té moral, és assassí, il·lògic i es considera sant, creu que això li dóna dret a assassinar qui vulgui. No hi ha un país sense hotels, hospitals, escoles, i està clar que no es pot protegir tothom. El que s'ha de fer és impedir que aquesta gent existeixi.

Què s'ha de fer, aleshores?
Ens hem de defensar. I si llancen un atac total al món, la defensa ha de ser total, per protegir-se d'aquesta minoria. Per ara, no s'està formant encara una coalició internacional. Més centenars de persones pagaran el preu dels dubtes i les mitges tintes amb què s'actua en aquest sentit.

Israel té el seu desafiament a prop pel que fa al terrorisme. ¿S'ha de descartar la possibilitat de tornar a prendre la franja de Gaza, governada per Hamàs, per aturar el llançament de projectils des d'allà cap a Israel?
Això no ha de ser tema de debat públic. No vam sortir de Gaza per tornar-hi, però tampoc no en vam sortir perquè ens continuïn disparant. O sigui, mantenim el principi de no tornar a Gaza, però també el d'autodefensa.

Alguns diuen que no hem estat mai més a prop de la pau i altres es pregunten de què parlen els primers...
Les negociacions amb els palestins avancen i, per tant, el pessimisme no em sembla apropiat. Esclar que el tema és complicat, la terra és molt petita, el passat molt complex. Però és difícil, no impossible.

Si s'arriba a una solució i es crea un Estat palestí, serà viable? Hi ha nombrosos assentaments sobre el terreny que compliquen la continuïtat territorial de l'Estat palestí...
Hi ha una solució als assentaments. Podem dir que s'ha arribat més o menys a una entesa segons la qual concentrarem els assentaments en dos o tres blocs i compensarem els palestins amb altres terres.

¿Creu Hamàs quan diu que està disposat a acceptar un Estat palestí a les fronteres del 1967?
No hi està disposat. El que diu és que si retrocedim a les fronteres del 1967 farà un alto el foc durant diversos anys. Per una treva ningú els ho donarà tot. Hi ha diferències entre la pau i l'alto el foc.

Sigui com sigui, col·loquen Israel en una situació difícil, ja que disparen des de Gaza. Israel reacciona tancant automàticament els passos fronterers i per això el condemnen. ¿Se sent còmode amb aquesta situació?
No m'hi sento còmode, però no hem trobat una altra manera d'actuar. ¿Es queixen que els tanquem els passos fronterers? Que deixin de disparar i aleshores es reobriran.

L'ONU sosté que el tancament és un càstig col·lectiu que Israel imposa a la població palestina de Gaza.

Què proposa aleshores? El fet que ens disparin des de Gaza també és un càstig col·lectiu. Quan llancen projectils sobre Sderot, què és això? Un càstig individual?

¿No hi veu un problema moral, en el tancament dels passos de Gaza?
Sí. Jo preferiria que no passés. Però no som nosaltres els que tanquem els passos, són ells els que els tanquen en disparar coets.

Quina és l'essència del perill d'Iran?
Si Suïssa tingués una bomba atòmica, algú tindria por? No. Però si la té Mahmud Ahmadinejad [el president iranià], tothom té por. És una persona inestable, mig embogida per l'odi, un perill públic. El món estarà en perill, no només Israel. Pensar que algú pot venir amb una valisa nuclear al centre d'una ciutat i amenaçar i extorsionar és terrible. I qui ha dit que triaran Israel? Ja hem vist que aquesta gent ataca l'Índia, Londres, Espanya.

Israel ho frenarà?
Quan és necessari, Israel sap ser modest. Israel no dirigeix el món. El problema no és israelià, així com no va ser israelià el que va passar a Madrid ni ara l'atemptat de Bombai. Tampoc els fets de Txetxènia ni els de l'Afganistan, ni els de l'Iraq...

Un altre desafiament per a Israel és la situació a Judea i Samària, els termes bíblics per designar Cisjordània, on un nucli de línia dura dels habitants dels assentaments diu que no permetran que els evacuïn. Com resoldrà Israel aquest problema?
Podem parlar de compromisos territorials, no de compromisos o mitges tintes pel que fa a la democràcia. Si no es respecten les decisions de la majoria, el poble queda dividit. El poble no permetrà que cap grup d'aquest tipus el divideixi.

Però es parla molt en aquest sentit i en la pràctica no es fa res, gairebé no s'evacuen els assentaments il·legals que hi ha...
Aquesta gent no controla el país, ho fem nosaltres. La majoria controla l'Estat. Vam dir que no hi hauria més assentaments i no n'hi ha. Vam dir que serien evacuats els petits assentaments il·legals i s'intenta fer...

Però, segons diversos informes, la construcció als assentaments s'ha multiplicat...
Aquí hi ha certa confusió. No és el mateix construir per respondre al creixement vegetatiu als assentaments que construir-ne de nous. Si hi neixen nens, es construeixen escoles bressol. Però no hi ha nous assentaments.

Entrevista publicada al diari Avui 1/12/2008

"No veig cap motiu perquè Israel negociï amb Hamàs"

Entrevista exclusiva amb Ehud Olmert, primer ministre d'Israel

Publicada al diari Avui 24.06.2008

El primer ministre d'Israel va rebre ahir l'AVUI al seu despatx, a Jerusalem, fent un forat en una agenda gairebé asfixiada, un fet que no li fa perdre el bon humor. Com a rerefons, un ventall de temes a tractar tant personals com de política interna i internacional. Però, per damunt de tot, el recurrent conflicte amb els palestins, malgrat la treva amb l'organització islamista Hamàs, i la qüestió dels soldats israelians segrestats a la franja de Gaza i al Líban, que no és gens clar si tornaran a casa.

Vostè ha de fer front a molts problemes i reptes. ¿No es planteja quina necessitat en té, de tot això?

Cap dels primers ministres que conec –i són uns quants– tenen una vida fàcil. En un país democràtic de l'era moderna, aquest és un càrrec gairebé impossible. S'ha de fer front a veritables problemes. Se segresta un soldat, hi ha una família que té un fill en perill, hi ha el terrorisme, negociacions de pau, partits amb diferents interessos. I enmig de tot, una persona, el primer ministre, que sempre està sola.

Parlant dels seus problemes, a vostè, la justícia l'està investigant per acusacions de corrupció.

No és diferent de situacions viscudes amb altres governs. Recordi què va passar durant tot el govern d'Ariel Sharon. ¿No el van investigar a ell i als seus fills per suposat suborn? I [l'exprimer ministre i ara ministre de Defensa Ehud] Barak? També [l'expremier i líder del Likud Benjamin] Netanyahu.

Els crítics de Sharon van dir que, com que la justícia l'estava investigant, va tirar endavant el pla de desconnexió de Gaza. ¿Ara diran que, també a causa de la investigació judicial, vostè tira endavant un procés de negociació amb Síria que conduirà a una retirada del Golan?

El 2003 deia el mateix que dic des que vaig ser escollit primer ministre. És veritat que abans pensava diferent. Temps enrere, a Israel, se m'identificava amb la concepció del món de la dreta tradicional, però vaig arribar a la conclusió que aquest enfocament és inaplicable, impossible, i que hi havia d'haver un altre camí, un terme mitjà. I ho he dit, però no en els últims temps suposadament per defensar-me de les investigacions, sinó que fa molt de temps que ho afirmo.

¿No tem que els temes que intenta promoure, les diferents negociacions, es poden veure perjudicades si arran de la situació política derivada de les investigacions que l'afecten es decideix a avançar les eleccions?

No estic a favor d'avançar les eleccions, però si la majoria de la Knesset (Parlament) decideix avançar-les, es farà.

¿I no li fa por això? ¿No serà la fi de la seva carrera política?

No ho sé. La meva carrera no és el més important. El més important és què és bo per a Israel, no per a la meva carrera. Potser per a mi la meva carrera és important, però això no és el que ha d'importar realment a l'Estat d'Israel.

Però si es decideix a avançar les eleccions nacionals i després de les internes al seu partit, Kadima, vostè ja no encapçala la formació, ¿serà la fi de la seva carrera?

Si no participo en les internes del Kadima, la meva carrera com a primer ministre no continuarà. Si això significa la fi de la meva carrera política o si no tornaré a ocupar aquest o un altre càrrec, és prematur avaluar-ho. El que es discuteix ara és si la Knesset decideix o no avançar les eleccions.

Enmig de tot això ha d'afrontar problemes seriosos com l'amenaça de l'Iran. Fa pocs dies la força aèria israeliana va fer unes maniobres que a l'exterior es van interpretar com un missatge a l'Iran...

Tothom que ho va veure va entendre que era un entrenament. No es va voler confondre ningú.

Per què van volar 1.500 quilòmetres?

No em vaig fixar a quina distància van anar...

Quin era el missatge?

Era part d'un entrenament rutinari en el marc dels preparatius regulars per estar a punt davant de qualsevol escenari possible.

¿Existeix l'opció militar contra l'Iran?

Crec que el més important és que s'entengui que Israel no pot de cap de les maneres acceptar que un país que crida reiteradament a la seva destrucció tingui armament nuclear. S'ha de fer tot el possible per impedir que l'Iran tingui armes nuclears. Crec que Israel pot ser un element que participi en els esforços per impedir que el país persa accedeixi a la tecnologia atòmica.

El president francès, Nicolas Sarkozy, de visita oficial a Israel aquesta setmana, sembla voler que vostè es trobi amb el president de Síria a París, en la Conferència de Països de la Mediterrània del 13 de juliol. ¿Pot avançar com estan les relacions?

Estem molt contents de negociar amb Síria. Respecte a la seva pregunta, és veritat que el president Sarkozy va convocar una conferència de la Unió de Països de la Mediterrània. També hi serà [el president de Síria, Baixar] al-Assad. Potser hi haurà una trobada o potser no. Aquest no és l'objectiu pel qual hi aniré. El més important és negociar la pau. Si Al-Assad vol trobar-me, ho podem tenir en compte, però no és la raó per la qual faré el viatge.

¿Es reunirà amb Al-Assad com a primer ministre d'Israel?

Espero que, si negociem i aconseguim un acord de pau, també hi hagi trobades personals. No es pot fer la pau sense trobar-se personalment.

¿Israel està disposat, per exemple, a cedir en el tema de les relacions entre Síria i l'Iran?

Síria no pot viure en pau amb Israel i alhora recolzar atemptats terroristes a Israel. L'Iran fa terrorisme a Israel. Si Síria dóna el seu suport a l'Iran, possibilita el terrorisme contra Israel.

¿Creu que si Israel negocia amb Hamàs pot ajudar a promoure la normalització de les relacions entre Israel i els palestins?

No. Qualsevol intent de promoure el contacte entre Israel i Hamàs durà a la fi del [president palestí, Mahmud Abbas] Abu Mazen. Qui menys interès té en aquest contacte són precisament els palestins amb els quals negociem la pau seriosament. No hi ha cap motiu que ho justifiqui, no hi ha cap justificació i no veig el profit que podria suposar.

Però de tota manera, tot i que vostè i el president Abbas transmeten una química especial i que vostè ha dit repetidament que van establir una bona relació, sobre el terreny l'Autoritat Nacional Palestina té la sensació que Israel no actua de manera que Abu Mazen en pugui sortir realment enfortit. Les negociacions, diuen, no avancen gaire...

Hi ha negociacions serioses. Dir que ja hem arribat a acords i enteniments en tots els punts seria fals. Des de fa 80 anys que hi lluitem. ¿Es pensava, potser, que en mig any es resoldrien tots els problemes? S'ha avançat en el tema territorial, en el debat dels refugiats, dels reajustaments en tema de seguretat. Vam acordar d'entrada que el tema de Jerusalem es deixaria per al final i no serà tractat ara. Ja els ho vaig dir: "¿Voleu començar amb una explosió? Si comencem tractant el tema de Jerusalem, esclatarà tot".

¿Encara creu que d'aquí a finals d'any –tal com es va plantejar en la conferència d'Annapolis, el novembre del 2007– existeix la possibilitat d'arribar a un acord?

Crec que sí. Espero que sigui així.

Què és exactament el que pensa aconseguir? ¿Un comunicat, una declaració de principis general?

Espero que hi hagi un acord detallat sobre el caràcter i les fronteres de l'Estat palestí veí del d'Israel. Espero que sigui alguna cosa més que principis generals.

¿Creu que Abu Mazen és la persona adequada amb la qual es podrà arribar a un acord?

No conec ningú més adient que ell.

I si hi ha eleccions a Israel al setembre o l'octubre d'aquest any, ¿interferiran en les negociacions?

No ajudarà, però si hi ha una decisió democràtica del sistema polític israelià, això és el que succeirà.

Un dia després que vostè deixés clar que l'alto el foc amb Hamàs –conegut com a tahdia o calma– era fràgil i que potser també breu, el cap de Hamàs a la franja de Gaza, Ismail Haniyeh, va assenyalar que Hamàs no pot ni pensa aturar el contraban d'armes entre Gaza i Egipte. Què pot passar aleshores amb la tahdia?

En els acords als quals vam arribar amb Egipte –puntualitzo que ni negociem ni tenim contacte directe amb Hamàs– respecte a les condicions que s'han de donar sobre el terreny perquè no actuem militarment hi ha impedir el contraban d'armes com a element central. Si queda clar que se segueix amb el contraban, es viola l'acord i som lliures d'actuar.

No hi ha gaire esperança que això sigui realment la fi de la violència, no?

D'esperances n'hi ha. Però d'aquí que es concreti... no ho sé, haurem d'esperar.

¿Creu que Egipte té capacitat per aturar el contraban d'armes?

Crec que sí.

Té la voluntat de fer-ho?

Crec que no en té prou. En té, però en necessita més.

Anirà a Egipte i, segons va dir, plantejarà també allà el tema de Gilad Shalit, el soldat israelià segrestat des de fa gairebé dos anys. Per què no va incloure el seu alliberament en aquest acord de la tahdia amb Hamàs?

Sí que s'hi va incloure, però la seva implementació no és simultània amb l'inici de l'activitat en tot el que fa a la calma sobre el terreny.

¿No creu que hi ha el risc que el tema de les negociacions per l'alliberament de Gilad Shalit s'allargui massa i finalment no arribi a Israel amb vida?

Evidentment hi ha aquest risc, però espero que no passi. Farem tot el possible perquè això no passi.

Com estan les negociacions amb el moviment libanès proiranià Hezbol·lah per recuperar els soldats israelians Ehud Goldwasser i Eldad Regev, als quals retenen des de fa dos anys?

Les negociacions no s'han aturat ni acabat. No són directament amb Hezbol·lah, sinó amb un enviat especial nomenat pel secretari general de les Nacions Unides.

¿Creu que els soldats que estan en mans de Hezbol·lah encara són vius?

No l'hi podria dir. No ho sé. Només sé que desitjo amb tot el meu cor que Udi, Eldad i Gilad tornin a casa sans i estalvis.

La memòria contra la història

Per Jordi Argelaguet / Professor de ciència política, UAB

Aquests dies Israel fa 60 anys. La gran majoria dels jueus ho celebren. També ho fan els qui consideren que és un acte de justícia històrica. La gran majoria dels àrabs, especialment els que tenen orígens a Palestina, ho lamenten i en diuen la nakba (el desastre). També ho fan els qui, per raons ancorades en el vell o el nou antisemitisme i amarades de les tesis conspiracionistes més o menys sofisticades, consideren que el poble jueu no té cap dret legítim sobre aquest territori.

En aquest debat, cadascuna de les parts aboca les seves raons polítiques, jurídiques i històriques per defensar les seves posicions. Sovint, fins i tot fan l'esforç de construir tot un relat complet, encara que sigui a costa de dificultar més el procés de pau.

La part àrab, que no pot obviar que la seva no acceptació del pla de partició de les Nacions Unides és la causa primera de l'existència del conflicte, ha fet mans i mànigues per reescriure la història a base de mites, propaganda i falsedats.

Com que els documents i les hemeroteques ho desmenteixen, recorre també a certs historiadors d'origen israelià, tan objectius com Fraga parlant del franquisme, com Ilan Pappe i Tom Segev. Aquests, anant més enllà de voler desmitificar la creació d'Israel, cauen en la mentida per raons ideològiques. Malgrat els seus esforços, no han aconseguit, com diu Benny Morris, trobar l'arma fumejant -perquè no hi és- de la seva tesi bàsica: l'expulsió dels àrabs estava planificada.

Si fos un mer debat acadèmic, la discussió duraria poc. I si encara dura és perquè alguns creadors d'opinió, batalladors com pocs, no volen que els fets desmuntin els seus prejudicis.

Publicat al diari Avui 15/05/08

"Atacar civils israelians no ajuda a posar fi a l'ocupació"

Entrevista: RIAD AL-MALKI, ministre d'Exteriors de l'Autoritat Nacional Palestina. Publicada al diari Avui 15/05/08

Riad al-Malki, de 53 anys, sap que s'enfronta amb un gran desafiament però confia que les coses milloraran. Com a cap de la diplomàcia del govern de Salam Fayyad, sota la presidència de Mahmud Abbas, sap que el final de les dificultats del seu poble està lluny. Però quan analitza la situació de les negociacions de pau amb Israel i els canvis palpables sobre el terreny, el seu resum és positiu.

¿S'han aconseguit èxits en els contactes entre l'Autoritat Nacional Palestina i Israel?

Tots els èxits aconseguits a Cisjordània a nivell de seguretat s'han obtingut a través de la relació entre el primer ministre palestí, Salam Fayyad, i el ministre de Defensa israelià, Ehud Barak. Per exemple, tenim l'entrada de policies a Nabulus, a Jenín, l'obertura de 20 centres de policies en àrea B a Cisjordània, l'entrenament de 500 membres de la policia a Jordània i ara 500 més. També hi ha la reconstrucció de presons i centres de seguretat en diferents ciutats de Cisjordània.

¿Això incideix en la vida diària de la població palestina perquè s'adoni que passa alguna cosa?

Es clar. Un ho pot veure clarament al carrer. La gent, si l'hi preguntes, t'ho dirà, per exemple a Nabulus. Allà el canvi és molt radical. Abans hi havia una situació en la qual no existia seguretat, llei, res, però ara tot està ben controlat. Els únics que porten armes són els que pertanyen a la policia i ningú més. No hi ha civils amb armes. No es pot. Es respecta la llei, es treballa i hi ha més satisfacció. Les botigues estan obertes fins tard i la gent treballa ara amb més seguretat. Es diu el mateix de Jenín, el lloc del qual sempre es deia que era un indret sense llei. El primer ministre hi va ser fa pocs dies i va quedar sorprès del canvi positiu que hi va notar.

El procés es veu sobre el terreny...

El canvi es veu a Jenín, Nabulus, Tulkarem, Qalqília, Ram Al·lah. Ara treballem a Betlem i volem fer-ho a Hebron. Si aconseguim arribar a Hebron, podrem dir que hem recuperat tot Cisjordània. Això és molt important, és part del pla de seguretat palestí, que representa l'interès nacional palestí abans que cap altre.

Amb això vostè vol aclarir que no està servint l'interès d'Israel...

Aquesta tasca és per satisfer el nostre interès nacional palestí de seguretat i no solament per servir l'interès de seguretat d'un altre. Això coincideix amb l'interès de seguretat israelià, però ho fem per a nosaltres mateixos. Amb Israel podem competir en tot però en seguretat hem de cooperar i coordinar-nos.

Quina opinió li mereixen els llançaments de coets des de la franja de Gaza contra Israel?Nosaltres estem en contra de matar, tant si són civils palestins com si són civils israelians. Sempre hem dit que estem en contra del llançament de coets per part de Hamàs i altres faccions [radicals palestines] contra el sud d'Israel, contra població civil israeliana. Estem totalment en contra, ho condemnem i pensem que això no ajuda gens a poder acabar amb l'ocupació i arribar a un acord de pau amb Israel en el marc del qual es pugui establir un Estat palestí independent, al costat de l'Estat israelià, els dos vivint en pau i seguretat. Aquesta és la nostra meta: establir un Estat palestí al costat d'Israel, en pau i seguretat.

¿L'Autoritat Nacional Palestina ha perdut Gaza?

No, encara no.

¿Pensen tornar a parlar amb Hamàs?

No, no tenim intenció de fer-ho si no és que Hamàs torna el que ens ha pres i no li pertany i reconeix totes les nostres obligacions com a Autoritat Nacional Palestina amb Israel i el món exterior. Si no és així, no hi haurà diàleg amb Hamàs. Encara no hem perdut Gaza i estem treballant per recuperar-la. No hem perdut les esperances d'aconseguir-ho d'aquí a poc temps.

Catalans i jueus

Israel celebra aquests dies el seixantè aniversari de la seva independència i molts catalans –més dels que s’atreveixen a dir-ho en públic– ens felicitem per l’existència d’un estat que, per desgràcia, ha de justificar i defensar com ningú el dret de formar part dels pobles lliures del món. Per cert, i contràriament a allò que afirmen certs sectors interessats en la difamació sistemàtica, la majoria de catalans que som solidaris amb els israelians també volem i desitgem que el poble palestí pugui constituir el seu estat amb tots els ets i uts. Només l’assoliment d’una pau justa que desactivi totes les intransigències pot assegurar el progrés de la zona, tenint en compte que Israel i Palestina hauran de viure, algun dia, com a socis estables, capaços de cooperar en una regió que formarà part de l’extensió natural de la Unió Europea.
Més enllà de la geopolítica i dels interessos econòmics, en l’esfera ideològica, cultural i simbòlica, el catalanisme ha sentit una tradicional admiració pel món jueu i, més concretament, pel sionisme, moviment que coincideix històricament amb l’emergència dels nacionalismes europeus que reformulen les velles identitats col·lectives. Fins a mitjan anys setanta del segle XX, és unànime l’admiració del catalanisme (inclosos els grups d’esquerra) vers l’epopeia d’un poble que ha de lluitar contra tot per sobreviure. Avui es continuen fent comparacions entre els catalans i els jueus, per una voluntat política i perquè hi ha factors objectius que permeten d'establir paral·lelismes. Cal anar amb compte quan fem aquests exercicis. La singularitat de la diàspora i l’excepcionalitat terrible de la Shoà –els sis milions de morts jueus a mans dels nazis– introdueixen un factor qualitatiu i quantitatiu que desactiva moltes equivalències, fetes sovint amb bona fe i desconeixement. L’experiència dels jueus d’avui és marcada, inevitablement, per l’intent de destrucció física de tot un poble, no pas per una opressió d’ordre polític i cultural, com la que podem referir els catalans.
Si parlem de la voluntat de ser i dels drets col·lectius, podem dibuixar semblances entre jueus i catalans. També quan constatem que el nacionalisme espanyol sempre ha sospitat de la diferència. L’espanyolisme crea el concepte de l’anti-Espanya, un sac on posen els jueus i els catalans. Amb tot, la gran diferència, com sabeu, és que els jueus van ser expulsats fa segles i els catalans, en canvi, continuem a dins, maltractats, espoliats i obligats a encaixar-nos en un edifici on som minoria.

Francesc-Marc Alvaro

(article publicat a El Temps, n1248, 13 maig 2008)

Israel i els palestins, 60 anys

No hi ha conflicte internacional més enquistat –i a la vegada més polèmic– que l’enfrontament entre israelians i palestins. Quan avui fa 60 anys de la declaració de la independència d’Israel, les discussions continuen. Més viscerals que raonades. Molt tenyides d’ideologia, i poc ajustades a la realitat. Sempre ha sigut així, amb els jueus. La història del poble hebreu no s’entén sense la persecució contínua de què ha sigut víctima durant segles, fins al punt de comptar sis milions de víctimes amb l’Holocaust. Per això, precisament, Israel té avui molt a celebrar: és un país punter en tecnologia i agricultura, un enclavament democràtic entre monarquies i règims totalitaris. Continua sent el país d’acollida de jueus d’arreu del món, amb una bona proporció de població jove i emprenedora. El poble israelià té només una assignatura pendent: la pau amb els palestins. La relació enverinada entre els dos pobles ha convertit Israel en enemic declarat d’altres països àrabs. És per això que tan sols una solució justa i negociada amb la població palestina pot fer que Israel aconsegueixi la pau anhelada.

S’ha parlat molt esbiaixadament sobre la precària situació dels palestins, i sempre de forma molt interessada. Els primers a fer-ho han sigut els règims àrabs veïns, que han utilitzat la causa palestina com a excusa per al manteniment dels seus propis sistemes dictatorials. També els occidentals hi hem sigut còmplices –sempre mirant cap a una altra banda–. De tota manera, la responsabilitat màxima de l’expulsió, maltractament i reclusió dels palestins és d’Israel. Alguns nous historiadors hebreus arriben a parlar de “neteja ètnica planificada” contra els palestins.

Hi ha encara uns altres culpables: els mateixos palestins, que amb la seva incapacitat per governar-se i l’odi fanàtic contra Israel han cavat la seva pròpia tomba. En 60 anys, palestins i israelians només han après a odiar-se mútuament. És l’assignatura pendent per a tots. A tots.

Article de Toni Cruanyes, publicat al diari Avui 14/05/08

"Israel busca la pau combatent el terrorisme"

Noticia sobre Mayali Wahaba viceministre d'Exteriors d'Israel. Publicada al diari AVUI, 10/05/08

Mayali Wahaba, de 54 anys, casat i pare de quatre fills, és un dels ciutadans drusos més destacats de la política israeliana. Va créixer en el partit Likud i avui és part del Kadima, formació que governa i en el marc de la qual ha arribat a viceministre d'Exteriors, convençut que ocuparà un ministeri en un futur govern israelià. Tinent coronel a la reserva, parla orgullós sobre la participació de la seva comunitat, la drusa, en els destins d'Israel.
Va ser assessor especial en els temps del primer ministre Ariel Sharon, actiu en el lobby de coexistència judeo-àrab en el Parlament d'Israel i membre de diferents comissions parlamentàries, a més de viceministre en diferents carteres. Avui, com a número dos de la ministra d'Exteriors, Tsipi Livni, assenyala que el missatge central d'Israel és el desig de buscar la pau. "Malgrat la difícil situació en què ens trobem, combatent diàriament Hamàs, la Jihad Islàmica i d'altres grups, seguim negociant", afirma Wahaba. Segons ell, hi ha raons per ser optimistes. "És la primera vegada que tenim un interlocutor palestí com Mahmud Abbas i el seu primer ministre Salam Fayyad, de l'Autoritat Palestina, que està disposat a posar fi al conflicte sense emprar la violència", afirma.
Però de fons hi ha la qüestió de la franja de Gaza, sota govern de Hamàs, i això el preocupa. "Gaza és un seriós problema, no només per a nosaltres sinó per a l'Autoritat Palestina. Si Abbas no aconsegueix imposar la seva autoritat a Gaza i controlar la zona, i si Hamàs no accepta els principis amb què està compromesa l'Autoritat Palestina, realment serà difícil arribar a un Estat palestí que pugui viure al costat d'Israel. No tinc dubtes que Hamàs i la Jihad Islàmica actuen contra l'interès del poble palestí de tenir un Estat independent". S'estima més no pensar en un escenari que signifiqui tornar a entrar a Gaza, però no s'atreveix a descartar-ho. "En algun moment, potser sigui necessari entrar-hi, netejar la zona de terroristes i marxar. I així les coses seran més fàcils per a Abbas".
Negociació possible
El front palestí no és l'únic al qual s'enfronta Israel, tot i que sí que és el que li exigeix més esforços diplomàtics diaris. En canvi Wahaba assenyala la importància d'una pau amb Síria. Però veu seriosos problemes per aconseguir aquest objectiu. "Per a nosaltres és important tenir pau amb tot el món àrab, però no volem parlar de la pau i fer la guerra, que és el que fan els sirians. Els dipòsits de Hezbol·lah al Líban estan plens d'armes i municions que arriben directament de Síria".
El desenllaç amb aquest país no és clar, però el que sí que sembla saber-se ja és el preu que haurà de pagar Israel: la retirada dels estratègics alts del Golan. "Es pot arribar a la pau. I si s'ha de pagar un preu, es pagarà. Ja ho hem fet en el passat i es farà novament si és necessari. Si el Golan està desmilitaritzat, si hi tenim tres o quatre estacions d'alerta primerenca, si mantenim l'accés a l'aigua, si realment hi ha pau i es pot viatjar en cotxe a Damasc, l'acord és possible. Però només si és una pau veritable".
Wahaba, orgullós de la seva condició drusa, també ho està de la seva condició israeliana. "Jo vaig néixer a Israel. Pel meu país, estic disposat a morir".

Es commemora el 60è aniversari de la proclamació de l'Estat d'Israel

Després de 6 dècades d'enfrontament la pau entre israelians i palestins sembla més propera

El 14 de maig de 1948 a la mitjanit acabava el Mandat de les Nacions Unides sobre una terra que, des de l'època de la dominació romana, era coneguda com a Palestina, i es proclamava la creació de l'Estat d'Israel. El naixement d'Israel va significar que la població jueva mundial, especialment aquella que havia sobreviscut a l'Holocaust, tenia, finalment, una llar pròpia, un territori on sentir-se segur. Malauradament, els líders àrabs no van estar d'acord amb la resolució de les Nacions Unides que dividia aquell territori en dos estats, i van arrossegar el món àrab a una guerra contra el nou Estat. Aquell primer conflicte, conegut per als jueus com a Guerra de la Independència, i per als àrabs com la Naqba, la catàstrofe. La victòria dels israelians en aquell conflicte va significar l'exili, voluntari o forçat, de centenars de milers d'àrabs. Dues grans guerres, entre d'altres de menor magnitud, la de 1967, o dels 6 dies, i la de 1973, o del Yom Kipur, van consolidar tant l'existència del nou estat, com la supremacia militar d'aquest a l'orient mitjà. La guerra freda va situar cada bàndol en un cantó diferent del teló d'acer, de manera que Israel es va convertir en el representant més visible dels interessos occidentals a la zona.

La pau signada amb Egipte el 1978 va significar el retorn de la península del Sinaí a aquest país, i va ser el primer intent reeixit d'arribar a establir acords de pau amb els estats àrabs. Però la situació ja havia canviat. Els palestins s'havien organitzat sota una nova formació, Al Fatah, comandada per un brillant jove de nom Iàsser Arafat. Els atacs d'aquesta i altres organitzacions contra el territori d'Israel, però també contra interessos jueus a tot el món, va provocar una escalada de violència que va culminar el 1982 amb la invasió del Líban per part d'Israel el 1982 per tal de perseguir els activistes palestins que hi vivien, s'hi entrenaven, i des d'on organitzaven els atacs contra Israel. L'ocupació del sud del país es va mantenir fins a la retirada unilateral israeliana l'any 2000. Cinc anys després, Israel es retirava de la franja de Gaza, i ho feia, novament, de forma unilateral. Val a dir que els aixecaments palestins, la intifada, va provocar que tant la societat israeliana com els seus executius es replantegessin l'ocupació de Gaza i Cisjordània, i molt possiblement van tenir uns efectes de presa de consciència de la situació palestina per part de la gran majoria de la ciutadania israeliana.

Entretant, el 1994, Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina havien arribat acord, segons els quals es permetia el retorn dels líders palestins a Gaza i Cisjordània, i l'organització d'un autogovern amb facultats limitades, però amb una policia pròpia encarregada tant de vetllar per la seguretat interna com d'impedir els atacs contra Israel. Després de molts problemes, bàsicament relatius a la seguretat, i de la mort de líder històric palestí, Iàsser Arafat, Israel, tal com hem apuntat, va retirar-se de la franja de Gaza deixant-la en mans palestines.

Els intents d'ambdues parts per a assolir la pau es van veure frustrats quan el grup integrista Hamas va guanyar les eleccions municipals i legislatives dels territoris palestins. Els radicals van expulsar, després de dies de combats, les forces fidels al president de l'Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, acabant així amb tota possibilitat d'acord amb les autoritats israelianes, ja que, des d'un principi, es van negar a reconèixer els acords de pau signats, així com una qüestió absolutament imprescindible per a l'entesa i la pau com és el reconeixement de l'Estat d'Israel. Hamas no tant sols no va aturar els atacs terroristes, sinó que va ser pionera en l'ús de suïcides, dels que en va fer ús en diferent campanyes dirigides a terroritzar la població d'Israel. Cal dir que, entre les víctimes, sovint hi havia àrabs israelians.

Arribats a aquest punt històric, la situació actual només presenta una sortida, i és la proclamació d'un Estat Palestí que convisqui amb pau amb l'Estat d'Israel. El problema però, és sempre el mateix: la seguretat. Israel no vol, ni pot, permetre's tenir un veí hostil que ocupi un territori sobirà des del qual es llencin atacs contra el seu territori. Per la seva banda, els palestins no poden, ni volen, dependre tant econòmicament com a nivell d'infraestructures, d'un altre Estat, i menys del que els ha ocupat durant 40 anys. Altres problemes són el retorn dels refugiats palestins de les diverses guerres, així com el desmantellament de les colònies jueves a Cisjordània. A més, l'existència d'un grup islamista radical com Hamas, i l'intent d'Al Qaeda d'utilitzar el conflicte israelo-palestí en benefici propi no fan més que complicar la situació. Israel sap que és la punta de llança d'occident contra el terrorisme jihadista, però també que n'és una causa. Només una pau justa, acompanyada de molta paciència per ambdues parts amb el suport decidit i neutral de la comunitat internacional podrà fer que el somni de la pau esdevingui realitat per a dos pobles que haurien de ser germans.

Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya 05/05/08

"Pau per territori" una fòrmula que ja no funciona

Article reproduït al web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya.

Durant els anys noranta va sorgir en el context de la permanent crisi de l'Orient Mitjà, i concretament en el conflicte palestino-israelià, la idea que amb l'abandonament dels territoris conquerits i ocupats per l'Estat d'Israel en successives guerres, els habitants d'aquests territoris deixarien d'atacar Israel. Aquesta idea volia reproduir l'acord a que van arribar Israel i Egipte a mitjans de la dècada dels setanta, segons el qual Israel abandonava el desert del Sinaí –desmantellant les colònies que hi havia instal·lat- i Egipte reconeixia l'Estat d'Israel, alhora que deixava de donar suport a les organitzacions armades palestines. Tot i l'assassinat per part de radicals islamistes del president egipci que havia signat l'acord de pau, Annuar el-Sadat, el sistema va funcionar, i ho continua fent. La dècada dels vuitanta, amb la guerra civil libanesa i la posterior invasió israeliana van allunyar tota expectativa de pau a la regió, però la llavors ja havia donat un primer fruit, i amb els acords de Camp David entre Rabin i Arafat, la vella formula tornava amb força. Segons aquells acords, Israel aniria cedint competències al que s'anomenaria Autoritat Nacional Palestina per a que aquesta anés posant els fonaments sobre els que construir un futur estat palestí. El preu era, però, la fi de la violència. Arafat, com a líder de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, s'hi va comprometre, i Israel li va permetre tornar a Palestina i començar a bastir un govern autònom amb competències tant importants com la seguretat.

El procés no va ser fàcil, i va estar farcit d'errors, de polsos, i de por; però l'agost de 2005, i de forma unilateral, Israel es retira de la franja de Gaza, abandonant així un territori que ocupava des del 1967. Aquest vol ser un gest de bona voluntat tant cap a la comunitat internacional, així com una forma de donar suport a un dèbil govern palestí, assetjat per grups radicals com Hamas o la Jihad Islàmica Palestina. Aquests grups, lluny de donar suport al govern palestí, reforcen la seva campanya de llançament de coets i projectils de morter sobre la població civil del sud d'Israel de tal manera que, des del dia de la retirada de l'exèrcit israelià de Gaza fins el febrer de 2008, els terroristes palestins han llançat 2411 projectils sobre territori d'Israel. A més, el 25 de juny de 2006, milicians de Hamas ataquen un destacament de l'exèrcit hebreu en territori israelià i, a més de matar alguns soldats, capturen un caporal que, encara avui, segueix en mans dels terroristes. El juny de 2007 Hamas es fa amb el poder efectiu a Gaza, gairebé un any després de guanyar les eleccions palestines, fet que fa empitjorar la situació, augmentant els atacs amb coets sobre Israel.

En l'altre extrem del seu territori, a la frontera amb el Líban, Israel efectua una retirada també unilateral de la franja de territori que ocupava per tal d'impedir les infiltracions de terroristes. L'organització Hezbollà aprofita la marxa israeliana per a assentar-se en el territori i construir-hi una infraestructura militar que li permeti efectuar atacs sobre Israel. Aquests atacs són menys nombrosos que els efectuats pels palestins, però l'arsenal de Hezbolla, armat per Síria i Iran, així com la capacitat operativa dels seus membres, és molt superior a la de Hamas, i a més, disposa d'infraestructura per tot el Líban.

En aquesta situació, i possiblement seguint instruccions de Damasc i de Teheran, Hezbolla efectua una operació idèntica a la de Hamas, i captura dos soldats israelians. Aquesta acció desencadena una guerra que dura 38 dies, del 12 de juliol al 14 d'agost de 2006. Els soldats no són rescatats i les conseqüències per a la població civil del Líban, amb un milió aproximat de desplaçats, i d'Israel, amb gairebé 500.00 desplaçats, són molt dures.

Avui, els tres militars israelians segueixen en mans dels seus captors, els atacs sobre el sud d'Israel es van fen més perillosos, ja que els coets cada cop arriben més lluny, i Hezbolla, tot i que ha hagut de marxar del sud del Líban, un territori que ara està sota control de l'ONU, tracta de fer-se amb el poder al país eliminant els seus adversaris polítics i militars, com va fer amb l'assassinat del líder de la comunitat cristiana, entre d'altres.

Si a més, des de Cisjordània s'organitzen atacs com la matança d'estudiants jueus de fa una setmana, tots els fronts queden oberts per a Israel.

Davant d'aquesta situació, diversos polítics israelians plantegen la necessitat d'un canvi estratègic en el camí cap a la pau. Un canvi que consistiria en tornar a accions militars més agressives i que podria comportar la reocupació temporal de Gaza. L'opinió pública israeliana, majoritàriament satisfeta amb la "desconnexió" de Gaza, va decantant-se, cada cop més, cap a postures de força. Si abandonar un territori no porta la pau, sinó més atacs, perquè marxar?

Cal elaborar un nou full de ruta que permeti l'arribada de la pau i la construcció d'un Estat Palestí, però abans cal acabar amb el terrorisme, i és, aquesta qüestió, la que cal resoldre abans que la situació empitjori.

Guifré Montoto