Genocidi?

Article publicat al diari Avui 20/01/2009
Algunes persones blasmen el "genocidi de Gaza". Segons l'ONU, genocidi és un seguit d'actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcial, un grup nacional, ètnic, religiós o racial. Cal veure si és el cas de Palestina.
A la Palestina del mandat britànic, el 1947-48 hi havia 1,3 milions d'àrabs; el 2008, al mateix territori, n'hi ha uns cinc. El 1948, el 20% de la població d'Israel era àrab. El 2008 els àrabs en continuen sent el 20%, tot i la immigració jueva.
El nombre de morts en el conflicte palestino-israelià mostra la seva duresa i magnitud. Segons B'Tselem (una ONG hipercrítica amb el govern d'Israel), i afegint-hi les xifres que provenen ara de Gaza, des de l'inici de la primera Intifada (el 9/12/1987) fins avui, els palestins morts no són més de 9.800 (inclosos nens, milicians, dones, vells, passavolants i, també, els 1.600 morts per altres palestins, acusats de col·laborar amb Israel, en lluites internes o executats per l'Autoritat Nacional Palestina). Segons el govern israelià, en aquest mateix període, els israelians morts són poc més de 1.500 (entre civils i militars).
La guerra entre Israel i els àrabs de Palestina no és el conflicte més sagnant que hi ha hagut al món entre 1987 i 2009. Ni Israel està fent cap genocidi. En canvi, sí que va ser un genocidi exterminar, en 7 anys, 6 milions de jueus, això és, 2/3 dels jueus d'Europa i el 40% dels jueus de tot el món. Per això, fer analogies entre Auschwitz i Gaza, o callar en altres casos més greus, és immoral.
Jordi Argelaguet

Israel paga el preu de l'odi comú

Article de la diputada italiana Fiamma Nirenstein, publicat al diari ABC L'11 de gener de 2009

Fa pensar el fet de que l'odi contra Israel s'hagi manifestat des del dissabte amb l'entrada de l'exèrcit a Gaza per terra. Criticar una guerra és normal, combinar realitat i odi, no. La crítica en temps de guerra és normal. Es critica a l'Índia i el Pakistan pel conflicte de Catxemira, es critica a Espanya pel que fa als bascos, es critica als txetxens de Rússia i els anglesos en el període de acusat conflicte amb Irlanda. Però quin d'aquests països ha estat objecte alguna vegada d'acusacions permanents de ser un país racista, agressiu, àvid de sang de nens, nazi?
Potser només els USA siguin perseguits per l'estigma permanent. Però cap país, excepte Israel, és objecte de l'odi constant a compte del conflicte en el qual es troba: cap altre país veu qüestionada la seva existència en els debats, cap altre país veu posada en dubte la seva legitimitat, cap altre país veu seus líders sistemàticament satanitzats, cap altre país veu als seus soldats titllats d'assassins, cap altre país veu als seus líders representats amb sang en els diaris i televisions de tot el món.
Això no té res a veure amb manifestar contra la guerra, i té tot a veure amb la mentida i amb el antisionisme que el President Giorgio Napolitano denúncia com a forma d'antisemitisme ocult. On eren fa un any?
Des de les operacions terrestres es multipliquen, per tot Europa les manifestacions amb pancartes desitjant la mort d'Israel, com a Londres; assetjant les ambaixades d'Israel, com a Bèlgica; els comentaris com els d’Erdogan que, aparentment fascinat amb Ahmadinejad, ha anunciat que Israel està a punt de desaparèixer; s'adopten les posicions dels intel•lectuals i els periodistes que anuncien voler sotmetre Israel a un Tribunal Internacional que no veu denunciats mai els crims de Hamàs. Ningú pressiona Hamàs per poder salvar almenys a la seva població en una treva durant la qual no llanci míssils. Tampoc es veu amb bons ulls que Mubarak hagi suggerit Sarkozy no aturar Israel: és un pas important per part de l’Egipte moderat que lluita contra el terrorisme. Ningú observa que de les operacions va sortir un viatge de Hamàs al Caire, en contra de les pretensions iranianes que el novembre passat havien fet que Hamàs plantés Mubarak i Abu Mazen.
La realitat és un simple espectre, la fantasia difusa d'una operació ferotge i inútil. I realment inútil no és: Hamàs, un perill públic internacional, perd terreny i sabem a aquestes alçades que busca un mitjà d'acabar amb això sense cridar l'atenció. És curiós que encara que Sarkozy havia afirmat que la guerra no serveix als interessos de Abu Mazen, la realitat apunta tot el contrari. Les operacions terrestres són ràpides, perilloses i dures en el seu cos a cos, proporcionen moltes detencions (que es realitzen) i es troben cara a cara amb l'enemic. A Jenin, on van dur a terme la mateixa fantasia satanizant i es va denunciar la massacre de 500 palestins, Israel va pagar amb la vida de 24 soldats, front a 40 palestins. El dissabte a la nit els soldats combatien casa per casa en habitacions i galeries que serveixen de posicions armades i minades, al carrer sota foc de franctiradors, en edificis amb explosius accionats a distància o en emboscades. Els poblats veïnats de Hamàs i l'ús dels civils dificulten les operacions. Hamàs combat amb duresa, ben armat i preparat, encara que s'està retirant lentament.
Tot Israel, pares, esposes i mares i fills s'ofeguen d'ansietat, amb míssils caient sobre ciutats israelianes i hospitals plens de ferits. Comença la tragèdia usual entre els joves, els pares que enterren els seus fills, i emergeix el record dels parents dels desapareguts, però també la determinació de defensar el seu país i la seva família a qualsevol preu. Ferit en una cama, el soldat Golani Avi Peleg demana l'alta per tornar a la seva unitat. El germà petit d'un soldat àrab drus que va ser el primer a caure, Yussef Mu'adi, deia plorant "Era un soldat valent, volia anar amb els seus Golani. Espero que sigui el darrer a caure ". Yonatan Netanel, amb un fill de 4 mesos, trucava a la seva esposa moments abans de morir per dir "Estic bé. No et preocupis de res ". El germà d'Nitai Stern, cadet de 21 anys, deia: "Si hagués sabut el que li esperava, hi hauria anat també". El dissabte a la nit, a la divisió Golani en particular, els israelians van registrar 60 ferits (fins a última hora de la nit) i cinc morts.
El suport de l'artilleria i de l'aviació és perillós tant per a l'enemic, com en la tragèdia de l'escola de la UNRWA, com per l'exèrcit israelià, que ha registrat quatre morts per foc amic. Es pot veure en les operacions per terra el molt que els israelians estan disposats a arriscar per posar fi a una situació que porten vuit anys suportant. La pietat, les aspiracions de pau, per damunt de tot, són les responsables d'aquesta guerra quan un s'enfronta a un enemic que representa el terrorisme i la Jikhad. El que sorprèn en el seu lloc és aquest nou gir del libel de sang jueu, assedegat de la propaganda àrab on abans van ser llibres arcaics.
Estaria bé que aquesta vegada els europeus, entrenats per les nostres pròpies experiències, poguéssim evitar-ho.

ABC 11-01-2009

La histeria antiisraeli

Article publicat a La Vanguardia, per la periodista Pilar Rahola
"Entenc que ens vulguin esborrar del mapa, però no pretenguin que cooperem amb vostès per aconseguir aquest objectiu". El fet de què aquesta vella frase, d'una càustica Golda Meir als dirigents palestins, sigui tan vigent en l'actualitat ens dóna la mesura de la tragèdia que sofreix Terra Santa des de fa dècades.
En realitat, aquesta mateixa frase jeu en la dràstica decisió militar que ha pres el Govern israelià, i que l'ha tornat a posar sota el punt de mira -i d'ira- planetari: la necessitat de frenar el permanent intent de destrucció d'Israel.
Com deia recentment el professor Joan B. Culla, davant de la incursió militar del Tsahal a la franja de Gaza caben múltiples reaccions i algunes tenen un sentit crític just. Però com abunden les reaccions histèriques, mancades de qualsevol indici de reflexió serena, estrictament basades en el maniqueisme i el prejudici, serà necessari fer-se algunes preguntes a l'atzar dels fets.
Ho escrivia fa poc el periodista Ari Shavit en Haaretz:"La operació Plom Fos és una operació justa. I és, també, una operació tràgica". Discrepo del terme "just" perquè, com també deia Golda Meir, "les guerres no ens agraden, ni quan les guanyem". Mai no pot considerar-se justa una incursió militar que provoca desenes de morts, encara que tingui com a objectiu la destrucció de l'operatiu militar d'Hamas. Però, pot considerar-se inevitable?
Alguns intel·lectuals, com Amos Oz, ja han alertat que la incursió a Gaza implicarà una nova gran campanya contra Israel. Però fins i tot l'esquerra israeliana manté una posició molt tèbia respecte a la incursió. Yes que la decisió d'atacar Hamas arriba després d'un tremend cansament de la societat israeliana, farta de no trobar cap sortida ni cap esperança. I farta de saber que l'altre costat treballa incansablement per destruir-la.
Vegem, doncs, les preguntes, dirigides especialment als pancartistas que vociferen el seu odi a Israel pels carrers de les nostres ciutats, la majoria sospitosos habituals, des dels convençuts de l'esquerra intolerant, sempre preparats a aixecar el puny contra Israel, fins als múltiples sectors de l'islamisme. Curiós, per cert, aquesat pornogràfica camaraderia. Els que surten al carrer diuen fer-ho a favor de la llibertat de Palestina.
Bé, on han estat durant tots aquests anys en què han crescut fenòmens fundamentalistes que oprimien fins al deliri als propis palestins? Hamas té una cosa per veure amb la llibertat, o ha de veure tot amb el feixisme de cort islamista? La llibertat es defensa ensinistrant nens per al suïcidi i esclavitzant dones? La llibertat la defensa Iran, país que sosté econòmicament Hamas? És la llibertat el patrimoni dels terroristes d'Hizbulah?
Diuen, també, que surten al carrer per solidaritat. Bé. Solidaris amb qui? Amb Mahmud Abas, el president palestí, que ha estat menys crític amb la incursió que qualsevol pancartista europeu? Amb els palestins que no estan d'acord amb l'ús dels fons d'ajuda a Palestina per armar exèrcits i preparar atemptats? S'han preguntat què ocorre amb aquests fons? La solidaritat amb els palestins es defensa minimitzant el terrorisme i perdonant les agressions d'Hamas? Es defensa la pau afavorint líders palestins que no creuen en ella?
És cert que, contra Israel, l'esquerra intolerant viu millor. I és cert també que, a realitats complexes, la massa vociferant prefereix la simplicitat dels dolents i bons. Però més enllà dels prejudicis, els fets són tossuts. Israel es va retirar de Gaza, deixant intactes les estructures econòmiques que havia creat. Hamas les va destruir totes i va aprofitar la retirada per tornar a preparar un exèrcit de destrucció. I centenars de míssils després continua preparant-se per a això.
El silenci d'aquesta esquerra, avui tan cridanera, ha estat molt significatiu. El que està ocorrent a Gaza és tràgic. Però no va començar amb la incursió d'Israel. I carregar totes les culpes contra Israel és còmode i és simple, però no serveix de res. Perquè el principal enemic del poble palestí batega en el seu interior.

Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
06/01/2009

Per què s'ataca Gaza?

Article publicat a La Vanguardia, pel periodista Moshé Yanai 

Hi ha un gran desconcert al món sobre l'última ofensiva israeliana contra les instal·lacions militars d'Hamás a Gaza. No són pocs els que es pregunten la raó d'aquest atac massiu. No ocorre el mateix a Israel. En aquest país democràtic on, en contrast amb el que succeeix a l'altre bàndol, cada un pot expressar el que pensa, hi ha un consens general: no hi havia cap altre remei. Se'ls havia advertit una i altra vegada. "Esteu jugant amb foc", se'ls va dir clarament. La ministra de Relacions Exteriors fins i tot va viatjar l'altre dia al Caire per reiterar el President Mubarak la gravetat de la situació creada. "Israel no pot continuar tolerant els incessants atacs de l'Hamás de Gaza. Estan fent impossible la vida de la població civil a la regió adjacent a aquesta zona", va expressar la candidata a la Presidència del Govern al dirigent egipci.

L'israelià comú i corrent aprova la decisió del seu Govern: la situació era intolerable, i s'imposava obrar amb mà forta, per molt lamentable que això fos. Altrament podria deteriorar-se i no se sap on s'hagués pogut arribar. Sens dubte, ningú no ha ballat als carrers de Tel Aviv, ni ha repartit llaminadures en escoltar l'elevat saldo de víctimes d'aquests atacs, en especial de civils que sempre són inevitables. Aquesta manera de procedir és molt comuna en l'altre costat, però mai no ha succeït aquí. No es diu en va; existeixen proves feacientes de què així sol ser.

És més, aquest israelià veterà de tantes conteses s'ha sentit un punt alleugerit perquè la mesura ja es feia esperar, i alhora ho ha lamentat perquè hagués preferit que l'altre costat entrés en raons. Quan impera la immòbil norma que les disputes es resolen per la força, com bé ho han demostrat els àrabs, no hi ha cap altre remei que contestar de la mateixa manera. Els cínics diuen senzillament que aquesta és la llei de l'Orient Mitjà. Sembla que ningú ni res no pot convèncer-los que en obrar així, sortiran perdent en última instància. Hi ha els qui pensaran que la reacció ha estat desmesurada. No és equitativa, podran dir. Però cal tenir en compte un petit detall: és aquí on els dirigents d'Hamás s'han equivocat. Donen unes esgarrapades aquí i allà per reptar a Israel; esperen que aquest país realitzi un petit operatiu a tall de represàlia. Però després de llepar-se les seves ferides, torna a les andanades com si aquí no hagués passat res. Ja són vuit anys d'aquest joc de dóna'm i pren. En general, precisament per ser el més fort, la norma d'Israel ha estat la contenció. No respondre a aquestes provocacions inacabables i doloroses. Pensem que amb la desconnexió de fa un parell d'anys, una dolorosa decisió que va angoixar tot el país i el va dividir en dos sectors, els àrabs comprenguessin que Israel estava disposat (i encara ho està) a concertar la pau. Ens equivoquem: la direcció d'Hamas ho va interpretar com una retirada forçada, com un signe de debilitat. I aquí resideix el seu gran error.
Puc afirmar amb absoluta seguretat que Israel desitja sincerament concertar un acord amb els palestins. Per a això està disposat a fer moltes i concessions molt penoses. Però el que no pot tolerar és que al costat d'aquest país hi hagi una regió on ni tan sols no es pensa en aquesta possibilitat: tot el que es diu, fa i es trama està encaminat a aconseguir la seva desaparició. Pel tant, en absència de la menor predisposició a trobar una solució al conflicte, i per molt que es lamenti, reben semblant ofensiva militar.

Moshé Yanai 28/12/08

"Que deixin de disparar des de Gaza i obrirem la frontera"

El president d'Israel, Shimon Peres, de 85 anys, va rebre ahir l'AVUI al seu despatx pocs dies després de l'onada d'atemptats a Bombai, la capital financera de l'Índia. El perill que suposen els atacs, diu Peres, afecta tot el món.

Quin futur li espera al món lliure, que lluita contra el terrorisme internacional que ara ha atacat l'Índia?
Si el món no comprèn les dimensions del perill, en serà una víctima. El perill és global, no té fronteres, no té moral, és assassí, il·lògic i es considera sant, creu que això li dóna dret a assassinar qui vulgui. No hi ha un país sense hotels, hospitals, escoles, i està clar que no es pot protegir tothom. El que s'ha de fer és impedir que aquesta gent existeixi.

Què s'ha de fer, aleshores?
Ens hem de defensar. I si llancen un atac total al món, la defensa ha de ser total, per protegir-se d'aquesta minoria. Per ara, no s'està formant encara una coalició internacional. Més centenars de persones pagaran el preu dels dubtes i les mitges tintes amb què s'actua en aquest sentit.

Israel té el seu desafiament a prop pel que fa al terrorisme. ¿S'ha de descartar la possibilitat de tornar a prendre la franja de Gaza, governada per Hamàs, per aturar el llançament de projectils des d'allà cap a Israel?
Això no ha de ser tema de debat públic. No vam sortir de Gaza per tornar-hi, però tampoc no en vam sortir perquè ens continuïn disparant. O sigui, mantenim el principi de no tornar a Gaza, però també el d'autodefensa.

Alguns diuen que no hem estat mai més a prop de la pau i altres es pregunten de què parlen els primers...
Les negociacions amb els palestins avancen i, per tant, el pessimisme no em sembla apropiat. Esclar que el tema és complicat, la terra és molt petita, el passat molt complex. Però és difícil, no impossible.

Si s'arriba a una solució i es crea un Estat palestí, serà viable? Hi ha nombrosos assentaments sobre el terreny que compliquen la continuïtat territorial de l'Estat palestí...
Hi ha una solució als assentaments. Podem dir que s'ha arribat més o menys a una entesa segons la qual concentrarem els assentaments en dos o tres blocs i compensarem els palestins amb altres terres.

¿Creu Hamàs quan diu que està disposat a acceptar un Estat palestí a les fronteres del 1967?
No hi està disposat. El que diu és que si retrocedim a les fronteres del 1967 farà un alto el foc durant diversos anys. Per una treva ningú els ho donarà tot. Hi ha diferències entre la pau i l'alto el foc.

Sigui com sigui, col·loquen Israel en una situació difícil, ja que disparen des de Gaza. Israel reacciona tancant automàticament els passos fronterers i per això el condemnen. ¿Se sent còmode amb aquesta situació?
No m'hi sento còmode, però no hem trobat una altra manera d'actuar. ¿Es queixen que els tanquem els passos fronterers? Que deixin de disparar i aleshores es reobriran.

L'ONU sosté que el tancament és un càstig col·lectiu que Israel imposa a la població palestina de Gaza.

Què proposa aleshores? El fet que ens disparin des de Gaza també és un càstig col·lectiu. Quan llancen projectils sobre Sderot, què és això? Un càstig individual?

¿No hi veu un problema moral, en el tancament dels passos de Gaza?
Sí. Jo preferiria que no passés. Però no som nosaltres els que tanquem els passos, són ells els que els tanquen en disparar coets.

Quina és l'essència del perill d'Iran?
Si Suïssa tingués una bomba atòmica, algú tindria por? No. Però si la té Mahmud Ahmadinejad [el president iranià], tothom té por. És una persona inestable, mig embogida per l'odi, un perill públic. El món estarà en perill, no només Israel. Pensar que algú pot venir amb una valisa nuclear al centre d'una ciutat i amenaçar i extorsionar és terrible. I qui ha dit que triaran Israel? Ja hem vist que aquesta gent ataca l'Índia, Londres, Espanya.

Israel ho frenarà?
Quan és necessari, Israel sap ser modest. Israel no dirigeix el món. El problema no és israelià, així com no va ser israelià el que va passar a Madrid ni ara l'atemptat de Bombai. Tampoc els fets de Txetxènia ni els de l'Afganistan, ni els de l'Iraq...

Un altre desafiament per a Israel és la situació a Judea i Samària, els termes bíblics per designar Cisjordània, on un nucli de línia dura dels habitants dels assentaments diu que no permetran que els evacuïn. Com resoldrà Israel aquest problema?
Podem parlar de compromisos territorials, no de compromisos o mitges tintes pel que fa a la democràcia. Si no es respecten les decisions de la majoria, el poble queda dividit. El poble no permetrà que cap grup d'aquest tipus el divideixi.

Però es parla molt en aquest sentit i en la pràctica no es fa res, gairebé no s'evacuen els assentaments il·legals que hi ha...
Aquesta gent no controla el país, ho fem nosaltres. La majoria controla l'Estat. Vam dir que no hi hauria més assentaments i no n'hi ha. Vam dir que serien evacuats els petits assentaments il·legals i s'intenta fer...

Però, segons diversos informes, la construcció als assentaments s'ha multiplicat...
Aquí hi ha certa confusió. No és el mateix construir per respondre al creixement vegetatiu als assentaments que construir-ne de nous. Si hi neixen nens, es construeixen escoles bressol. Però no hi ha nous assentaments.

Entrevista publicada al diari Avui 1/12/2008

"No veig cap motiu perquè Israel negociï amb Hamàs"

Entrevista exclusiva amb Ehud Olmert, primer ministre d'Israel

Publicada al diari Avui 24.06.2008

El primer ministre d'Israel va rebre ahir l'AVUI al seu despatx, a Jerusalem, fent un forat en una agenda gairebé asfixiada, un fet que no li fa perdre el bon humor. Com a rerefons, un ventall de temes a tractar tant personals com de política interna i internacional. Però, per damunt de tot, el recurrent conflicte amb els palestins, malgrat la treva amb l'organització islamista Hamàs, i la qüestió dels soldats israelians segrestats a la franja de Gaza i al Líban, que no és gens clar si tornaran a casa.

Vostè ha de fer front a molts problemes i reptes. ¿No es planteja quina necessitat en té, de tot això?

Cap dels primers ministres que conec –i són uns quants– tenen una vida fàcil. En un país democràtic de l'era moderna, aquest és un càrrec gairebé impossible. S'ha de fer front a veritables problemes. Se segresta un soldat, hi ha una família que té un fill en perill, hi ha el terrorisme, negociacions de pau, partits amb diferents interessos. I enmig de tot, una persona, el primer ministre, que sempre està sola.

Parlant dels seus problemes, a vostè, la justícia l'està investigant per acusacions de corrupció.

No és diferent de situacions viscudes amb altres governs. Recordi què va passar durant tot el govern d'Ariel Sharon. ¿No el van investigar a ell i als seus fills per suposat suborn? I [l'exprimer ministre i ara ministre de Defensa Ehud] Barak? També [l'expremier i líder del Likud Benjamin] Netanyahu.

Els crítics de Sharon van dir que, com que la justícia l'estava investigant, va tirar endavant el pla de desconnexió de Gaza. ¿Ara diran que, també a causa de la investigació judicial, vostè tira endavant un procés de negociació amb Síria que conduirà a una retirada del Golan?

El 2003 deia el mateix que dic des que vaig ser escollit primer ministre. És veritat que abans pensava diferent. Temps enrere, a Israel, se m'identificava amb la concepció del món de la dreta tradicional, però vaig arribar a la conclusió que aquest enfocament és inaplicable, impossible, i que hi havia d'haver un altre camí, un terme mitjà. I ho he dit, però no en els últims temps suposadament per defensar-me de les investigacions, sinó que fa molt de temps que ho afirmo.

¿No tem que els temes que intenta promoure, les diferents negociacions, es poden veure perjudicades si arran de la situació política derivada de les investigacions que l'afecten es decideix a avançar les eleccions?

No estic a favor d'avançar les eleccions, però si la majoria de la Knesset (Parlament) decideix avançar-les, es farà.

¿I no li fa por això? ¿No serà la fi de la seva carrera política?

No ho sé. La meva carrera no és el més important. El més important és què és bo per a Israel, no per a la meva carrera. Potser per a mi la meva carrera és important, però això no és el que ha d'importar realment a l'Estat d'Israel.

Però si es decideix a avançar les eleccions nacionals i després de les internes al seu partit, Kadima, vostè ja no encapçala la formació, ¿serà la fi de la seva carrera?

Si no participo en les internes del Kadima, la meva carrera com a primer ministre no continuarà. Si això significa la fi de la meva carrera política o si no tornaré a ocupar aquest o un altre càrrec, és prematur avaluar-ho. El que es discuteix ara és si la Knesset decideix o no avançar les eleccions.

Enmig de tot això ha d'afrontar problemes seriosos com l'amenaça de l'Iran. Fa pocs dies la força aèria israeliana va fer unes maniobres que a l'exterior es van interpretar com un missatge a l'Iran...

Tothom que ho va veure va entendre que era un entrenament. No es va voler confondre ningú.

Per què van volar 1.500 quilòmetres?

No em vaig fixar a quina distància van anar...

Quin era el missatge?

Era part d'un entrenament rutinari en el marc dels preparatius regulars per estar a punt davant de qualsevol escenari possible.

¿Existeix l'opció militar contra l'Iran?

Crec que el més important és que s'entengui que Israel no pot de cap de les maneres acceptar que un país que crida reiteradament a la seva destrucció tingui armament nuclear. S'ha de fer tot el possible per impedir que l'Iran tingui armes nuclears. Crec que Israel pot ser un element que participi en els esforços per impedir que el país persa accedeixi a la tecnologia atòmica.

El president francès, Nicolas Sarkozy, de visita oficial a Israel aquesta setmana, sembla voler que vostè es trobi amb el president de Síria a París, en la Conferència de Països de la Mediterrània del 13 de juliol. ¿Pot avançar com estan les relacions?

Estem molt contents de negociar amb Síria. Respecte a la seva pregunta, és veritat que el president Sarkozy va convocar una conferència de la Unió de Països de la Mediterrània. També hi serà [el president de Síria, Baixar] al-Assad. Potser hi haurà una trobada o potser no. Aquest no és l'objectiu pel qual hi aniré. El més important és negociar la pau. Si Al-Assad vol trobar-me, ho podem tenir en compte, però no és la raó per la qual faré el viatge.

¿Es reunirà amb Al-Assad com a primer ministre d'Israel?

Espero que, si negociem i aconseguim un acord de pau, també hi hagi trobades personals. No es pot fer la pau sense trobar-se personalment.

¿Israel està disposat, per exemple, a cedir en el tema de les relacions entre Síria i l'Iran?

Síria no pot viure en pau amb Israel i alhora recolzar atemptats terroristes a Israel. L'Iran fa terrorisme a Israel. Si Síria dóna el seu suport a l'Iran, possibilita el terrorisme contra Israel.

¿Creu que si Israel negocia amb Hamàs pot ajudar a promoure la normalització de les relacions entre Israel i els palestins?

No. Qualsevol intent de promoure el contacte entre Israel i Hamàs durà a la fi del [president palestí, Mahmud Abbas] Abu Mazen. Qui menys interès té en aquest contacte són precisament els palestins amb els quals negociem la pau seriosament. No hi ha cap motiu que ho justifiqui, no hi ha cap justificació i no veig el profit que podria suposar.

Però de tota manera, tot i que vostè i el president Abbas transmeten una química especial i que vostè ha dit repetidament que van establir una bona relació, sobre el terreny l'Autoritat Nacional Palestina té la sensació que Israel no actua de manera que Abu Mazen en pugui sortir realment enfortit. Les negociacions, diuen, no avancen gaire...

Hi ha negociacions serioses. Dir que ja hem arribat a acords i enteniments en tots els punts seria fals. Des de fa 80 anys que hi lluitem. ¿Es pensava, potser, que en mig any es resoldrien tots els problemes? S'ha avançat en el tema territorial, en el debat dels refugiats, dels reajustaments en tema de seguretat. Vam acordar d'entrada que el tema de Jerusalem es deixaria per al final i no serà tractat ara. Ja els ho vaig dir: "¿Voleu començar amb una explosió? Si comencem tractant el tema de Jerusalem, esclatarà tot".

¿Encara creu que d'aquí a finals d'any –tal com es va plantejar en la conferència d'Annapolis, el novembre del 2007– existeix la possibilitat d'arribar a un acord?

Crec que sí. Espero que sigui així.

Què és exactament el que pensa aconseguir? ¿Un comunicat, una declaració de principis general?

Espero que hi hagi un acord detallat sobre el caràcter i les fronteres de l'Estat palestí veí del d'Israel. Espero que sigui alguna cosa més que principis generals.

¿Creu que Abu Mazen és la persona adequada amb la qual es podrà arribar a un acord?

No conec ningú més adient que ell.

I si hi ha eleccions a Israel al setembre o l'octubre d'aquest any, ¿interferiran en les negociacions?

No ajudarà, però si hi ha una decisió democràtica del sistema polític israelià, això és el que succeirà.

Un dia després que vostè deixés clar que l'alto el foc amb Hamàs –conegut com a tahdia o calma– era fràgil i que potser també breu, el cap de Hamàs a la franja de Gaza, Ismail Haniyeh, va assenyalar que Hamàs no pot ni pensa aturar el contraban d'armes entre Gaza i Egipte. Què pot passar aleshores amb la tahdia?

En els acords als quals vam arribar amb Egipte –puntualitzo que ni negociem ni tenim contacte directe amb Hamàs– respecte a les condicions que s'han de donar sobre el terreny perquè no actuem militarment hi ha impedir el contraban d'armes com a element central. Si queda clar que se segueix amb el contraban, es viola l'acord i som lliures d'actuar.

No hi ha gaire esperança que això sigui realment la fi de la violència, no?

D'esperances n'hi ha. Però d'aquí que es concreti... no ho sé, haurem d'esperar.

¿Creu que Egipte té capacitat per aturar el contraban d'armes?

Crec que sí.

Té la voluntat de fer-ho?

Crec que no en té prou. En té, però en necessita més.

Anirà a Egipte i, segons va dir, plantejarà també allà el tema de Gilad Shalit, el soldat israelià segrestat des de fa gairebé dos anys. Per què no va incloure el seu alliberament en aquest acord de la tahdia amb Hamàs?

Sí que s'hi va incloure, però la seva implementació no és simultània amb l'inici de l'activitat en tot el que fa a la calma sobre el terreny.

¿No creu que hi ha el risc que el tema de les negociacions per l'alliberament de Gilad Shalit s'allargui massa i finalment no arribi a Israel amb vida?

Evidentment hi ha aquest risc, però espero que no passi. Farem tot el possible perquè això no passi.

Com estan les negociacions amb el moviment libanès proiranià Hezbol·lah per recuperar els soldats israelians Ehud Goldwasser i Eldad Regev, als quals retenen des de fa dos anys?

Les negociacions no s'han aturat ni acabat. No són directament amb Hezbol·lah, sinó amb un enviat especial nomenat pel secretari general de les Nacions Unides.

¿Creu que els soldats que estan en mans de Hezbol·lah encara són vius?

No l'hi podria dir. No ho sé. Només sé que desitjo amb tot el meu cor que Udi, Eldad i Gilad tornin a casa sans i estalvis.

La memòria contra la història

Per Jordi Argelaguet / Professor de ciència política, UAB

Aquests dies Israel fa 60 anys. La gran majoria dels jueus ho celebren. També ho fan els qui consideren que és un acte de justícia històrica. La gran majoria dels àrabs, especialment els que tenen orígens a Palestina, ho lamenten i en diuen la nakba (el desastre). També ho fan els qui, per raons ancorades en el vell o el nou antisemitisme i amarades de les tesis conspiracionistes més o menys sofisticades, consideren que el poble jueu no té cap dret legítim sobre aquest territori.

En aquest debat, cadascuna de les parts aboca les seves raons polítiques, jurídiques i històriques per defensar les seves posicions. Sovint, fins i tot fan l'esforç de construir tot un relat complet, encara que sigui a costa de dificultar més el procés de pau.

La part àrab, que no pot obviar que la seva no acceptació del pla de partició de les Nacions Unides és la causa primera de l'existència del conflicte, ha fet mans i mànigues per reescriure la història a base de mites, propaganda i falsedats.

Com que els documents i les hemeroteques ho desmenteixen, recorre també a certs historiadors d'origen israelià, tan objectius com Fraga parlant del franquisme, com Ilan Pappe i Tom Segev. Aquests, anant més enllà de voler desmitificar la creació d'Israel, cauen en la mentida per raons ideològiques. Malgrat els seus esforços, no han aconseguit, com diu Benny Morris, trobar l'arma fumejant -perquè no hi és- de la seva tesi bàsica: l'expulsió dels àrabs estava planificada.

Si fos un mer debat acadèmic, la discussió duraria poc. I si encara dura és perquè alguns creadors d'opinió, batalladors com pocs, no volen que els fets desmuntin els seus prejudicis.

Publicat al diari Avui 15/05/08