Només Israel és culpable?

Editorial del diari Avui

Un dels recursos més còmodes que es practiquen, sobretot a Occident –i encara més, entre nosaltres– quan es parla de la situació als territoris de Gaza i Cisjordània és atribuir totes les responsabilitats a l’Estat d’Israel. Sense la seva repressió sistemàtica i sense el boicot que ha practicat a les institucions d’autogovern palestines, tot no s’hauria gangrenat com s’ha gangrenat. Com sol passar amb la majoria de les anàlisis fàcils, aquesta també conté una part de raó. Però només una part.

És cert que els darrers governs israelians, des que Ariel Sharon va guanyar les eleccions, han anat prenent una sèrie de decisions encadenades que han impossibilitat l’estabilitat necessària entre els palestins. Però també ho és que, si Iàsser Arafat –que tant va propiciar la corrupció i el desordre al seu entorn– hagués pogut resistir la pressió dels sectors més radicals, l’últim intent seriós de pau auspiciat per l’expresident Bill Clinton hauria desembocat en una situació molt diferent de la que ara pateixen els palestins.

El poble palestí ha anat lliscant pel pendent de la radicalitat i aquesta decisió, si bé no li pot ser atribuïda en exclusiva, tampoc es pot desviar cap a la responsabilitat de tercers. Les eleccions del 2006 van donar tot el poder a Hamàs i després ha estat impossible trobar una fórmula que conciliï la moderació que demana la comunitat internacional amb les exigències maximalistes dels integristes. Les diferències insalvables entre Hamàs i Fatah han degenerat en un enfrontament civil obert que s’ha saldat amb la divisió del territori. En la pràctica hi ha dos governs palestins, malgrat que els uns i els altres ho neguen.

No hi ha solucions al laberint palestí. Els dirigents de Hamàs asseguren que el president Mahmud Abbas és, en realitat, un agent d’Israel. Hi ha qui afirma que el caos i la divisió entre palestins afavoreix Israel. A la curta, potser sí, perquè els dos bàndols dediquen totes les energies a combatre’s, però a la llarga és obvi que el cop d’Estat de Hamàs només pot portar més incertesa a la zona, patiment al poble palestí i inseguretat als israelians. Al vesper del Pròxim Orient tothom té responsabilitats, però els uns més que els altres.

Els veritables culpables de la crisi a Gaza

Article de David Caminada, periodista, publicat al Diari Avui, 14/06/2007

Gaza se submergeix en l’abisme. Les milícies de Hamàs van assumir ahir el control d’un dels últims bastions de les forces lleials a Al-Fatah, van proclamar l’“alliberament” de la franja i van assegurar haver executat un aliat de Mohammad Dahlan, un dels màxims assessors en seguretat del president Abbas. L’escenari palestí empitjora dia rere dia i es consolida la temuda divisió als territoris palestins entre una Gaza dominada per Hamàs i una Cisjordània sota el control de Fatah, que desestructura encara més la continuïtat territorial de l’actual ANP.

“És absurd tenir un govern d’unitat quan els seus membres s’enfronten a trets pels carrers”, va comentar el politòleg palestí Samir Awad anticipant un col·lapse de l’executiu de Fatah i Hamàs acordat fa tres mesos a la Meca. En aquesta guerra civil és obvi que els palestins hi tenen molta responsabilitat. Esclar que el president Mahmud Abbas ha demostrat que no té prou poder ni autoritat per tornar la calma a la franja ni desarmar les milícies de Hamàs, donant arguments a Israel per no negociar amb un rais que és incapaç d’imposar l’ordre a casa seva.

Però hi ha altres factors que han contribuït a empitjorar la crisi palestina i que caldria també tenir en compte. En primer lloc, el bloqueig internacional imposat pels EUA i la Unió Europea a l’Autoritat Nacional Palestina, que ha condemnat centenars de milers de palestins a la desesperació. En segon lloc, el duríssim setge imposat per Israel a la franja, que impedeix el mínim desplaçament de civils i treballadors, i l’absència de tota esperança respecte al procés de pau. I, en tercer lloc, la manca de suport internacional al govern d’Abbas i del premier Ismail Haniyeh. Amb una Gaza que s’encén, la pau al Pròxim Orient està cada cop més allunyada.