La memòria contra la història

Per Jordi Argelaguet / Professor de ciència política, UAB

Aquests dies Israel fa 60 anys. La gran majoria dels jueus ho celebren. També ho fan els qui consideren que és un acte de justícia històrica. La gran majoria dels àrabs, especialment els que tenen orígens a Palestina, ho lamenten i en diuen la nakba (el desastre). També ho fan els qui, per raons ancorades en el vell o el nou antisemitisme i amarades de les tesis conspiracionistes més o menys sofisticades, consideren que el poble jueu no té cap dret legítim sobre aquest territori.

En aquest debat, cadascuna de les parts aboca les seves raons polítiques, jurídiques i històriques per defensar les seves posicions. Sovint, fins i tot fan l'esforç de construir tot un relat complet, encara que sigui a costa de dificultar més el procés de pau.

La part àrab, que no pot obviar que la seva no acceptació del pla de partició de les Nacions Unides és la causa primera de l'existència del conflicte, ha fet mans i mànigues per reescriure la història a base de mites, propaganda i falsedats.

Com que els documents i les hemeroteques ho desmenteixen, recorre també a certs historiadors d'origen israelià, tan objectius com Fraga parlant del franquisme, com Ilan Pappe i Tom Segev. Aquests, anant més enllà de voler desmitificar la creació d'Israel, cauen en la mentida per raons ideològiques. Malgrat els seus esforços, no han aconseguit, com diu Benny Morris, trobar l'arma fumejant -perquè no hi és- de la seva tesi bàsica: l'expulsió dels àrabs estava planificada.

Si fos un mer debat acadèmic, la discussió duraria poc. I si encara dura és perquè alguns creadors d'opinió, batalladors com pocs, no volen que els fets desmuntin els seus prejudicis.

Publicat al diari Avui 15/05/08

"Atacar civils israelians no ajuda a posar fi a l'ocupació"

Entrevista: RIAD AL-MALKI, ministre d'Exteriors de l'Autoritat Nacional Palestina. Publicada al diari Avui 15/05/08

Riad al-Malki, de 53 anys, sap que s'enfronta amb un gran desafiament però confia que les coses milloraran. Com a cap de la diplomàcia del govern de Salam Fayyad, sota la presidència de Mahmud Abbas, sap que el final de les dificultats del seu poble està lluny. Però quan analitza la situació de les negociacions de pau amb Israel i els canvis palpables sobre el terreny, el seu resum és positiu.

¿S'han aconseguit èxits en els contactes entre l'Autoritat Nacional Palestina i Israel?

Tots els èxits aconseguits a Cisjordània a nivell de seguretat s'han obtingut a través de la relació entre el primer ministre palestí, Salam Fayyad, i el ministre de Defensa israelià, Ehud Barak. Per exemple, tenim l'entrada de policies a Nabulus, a Jenín, l'obertura de 20 centres de policies en àrea B a Cisjordània, l'entrenament de 500 membres de la policia a Jordània i ara 500 més. També hi ha la reconstrucció de presons i centres de seguretat en diferents ciutats de Cisjordània.

¿Això incideix en la vida diària de la població palestina perquè s'adoni que passa alguna cosa?

Es clar. Un ho pot veure clarament al carrer. La gent, si l'hi preguntes, t'ho dirà, per exemple a Nabulus. Allà el canvi és molt radical. Abans hi havia una situació en la qual no existia seguretat, llei, res, però ara tot està ben controlat. Els únics que porten armes són els que pertanyen a la policia i ningú més. No hi ha civils amb armes. No es pot. Es respecta la llei, es treballa i hi ha més satisfacció. Les botigues estan obertes fins tard i la gent treballa ara amb més seguretat. Es diu el mateix de Jenín, el lloc del qual sempre es deia que era un indret sense llei. El primer ministre hi va ser fa pocs dies i va quedar sorprès del canvi positiu que hi va notar.

El procés es veu sobre el terreny...

El canvi es veu a Jenín, Nabulus, Tulkarem, Qalqília, Ram Al·lah. Ara treballem a Betlem i volem fer-ho a Hebron. Si aconseguim arribar a Hebron, podrem dir que hem recuperat tot Cisjordània. Això és molt important, és part del pla de seguretat palestí, que representa l'interès nacional palestí abans que cap altre.

Amb això vostè vol aclarir que no està servint l'interès d'Israel...

Aquesta tasca és per satisfer el nostre interès nacional palestí de seguretat i no solament per servir l'interès de seguretat d'un altre. Això coincideix amb l'interès de seguretat israelià, però ho fem per a nosaltres mateixos. Amb Israel podem competir en tot però en seguretat hem de cooperar i coordinar-nos.

Quina opinió li mereixen els llançaments de coets des de la franja de Gaza contra Israel?Nosaltres estem en contra de matar, tant si són civils palestins com si són civils israelians. Sempre hem dit que estem en contra del llançament de coets per part de Hamàs i altres faccions [radicals palestines] contra el sud d'Israel, contra població civil israeliana. Estem totalment en contra, ho condemnem i pensem que això no ajuda gens a poder acabar amb l'ocupació i arribar a un acord de pau amb Israel en el marc del qual es pugui establir un Estat palestí independent, al costat de l'Estat israelià, els dos vivint en pau i seguretat. Aquesta és la nostra meta: establir un Estat palestí al costat d'Israel, en pau i seguretat.

¿L'Autoritat Nacional Palestina ha perdut Gaza?

No, encara no.

¿Pensen tornar a parlar amb Hamàs?

No, no tenim intenció de fer-ho si no és que Hamàs torna el que ens ha pres i no li pertany i reconeix totes les nostres obligacions com a Autoritat Nacional Palestina amb Israel i el món exterior. Si no és així, no hi haurà diàleg amb Hamàs. Encara no hem perdut Gaza i estem treballant per recuperar-la. No hem perdut les esperances d'aconseguir-ho d'aquí a poc temps.

Catalans i jueus

Israel celebra aquests dies el seixantè aniversari de la seva independència i molts catalans –més dels que s’atreveixen a dir-ho en públic– ens felicitem per l’existència d’un estat que, per desgràcia, ha de justificar i defensar com ningú el dret de formar part dels pobles lliures del món. Per cert, i contràriament a allò que afirmen certs sectors interessats en la difamació sistemàtica, la majoria de catalans que som solidaris amb els israelians també volem i desitgem que el poble palestí pugui constituir el seu estat amb tots els ets i uts. Només l’assoliment d’una pau justa que desactivi totes les intransigències pot assegurar el progrés de la zona, tenint en compte que Israel i Palestina hauran de viure, algun dia, com a socis estables, capaços de cooperar en una regió que formarà part de l’extensió natural de la Unió Europea.
Més enllà de la geopolítica i dels interessos econòmics, en l’esfera ideològica, cultural i simbòlica, el catalanisme ha sentit una tradicional admiració pel món jueu i, més concretament, pel sionisme, moviment que coincideix històricament amb l’emergència dels nacionalismes europeus que reformulen les velles identitats col·lectives. Fins a mitjan anys setanta del segle XX, és unànime l’admiració del catalanisme (inclosos els grups d’esquerra) vers l’epopeia d’un poble que ha de lluitar contra tot per sobreviure. Avui es continuen fent comparacions entre els catalans i els jueus, per una voluntat política i perquè hi ha factors objectius que permeten d'establir paral·lelismes. Cal anar amb compte quan fem aquests exercicis. La singularitat de la diàspora i l’excepcionalitat terrible de la Shoà –els sis milions de morts jueus a mans dels nazis– introdueixen un factor qualitatiu i quantitatiu que desactiva moltes equivalències, fetes sovint amb bona fe i desconeixement. L’experiència dels jueus d’avui és marcada, inevitablement, per l’intent de destrucció física de tot un poble, no pas per una opressió d’ordre polític i cultural, com la que podem referir els catalans.
Si parlem de la voluntat de ser i dels drets col·lectius, podem dibuixar semblances entre jueus i catalans. També quan constatem que el nacionalisme espanyol sempre ha sospitat de la diferència. L’espanyolisme crea el concepte de l’anti-Espanya, un sac on posen els jueus i els catalans. Amb tot, la gran diferència, com sabeu, és que els jueus van ser expulsats fa segles i els catalans, en canvi, continuem a dins, maltractats, espoliats i obligats a encaixar-nos en un edifici on som minoria.

Francesc-Marc Alvaro

(article publicat a El Temps, n1248, 13 maig 2008)

Israel i els palestins, 60 anys

No hi ha conflicte internacional més enquistat –i a la vegada més polèmic– que l’enfrontament entre israelians i palestins. Quan avui fa 60 anys de la declaració de la independència d’Israel, les discussions continuen. Més viscerals que raonades. Molt tenyides d’ideologia, i poc ajustades a la realitat. Sempre ha sigut així, amb els jueus. La història del poble hebreu no s’entén sense la persecució contínua de què ha sigut víctima durant segles, fins al punt de comptar sis milions de víctimes amb l’Holocaust. Per això, precisament, Israel té avui molt a celebrar: és un país punter en tecnologia i agricultura, un enclavament democràtic entre monarquies i règims totalitaris. Continua sent el país d’acollida de jueus d’arreu del món, amb una bona proporció de població jove i emprenedora. El poble israelià té només una assignatura pendent: la pau amb els palestins. La relació enverinada entre els dos pobles ha convertit Israel en enemic declarat d’altres països àrabs. És per això que tan sols una solució justa i negociada amb la població palestina pot fer que Israel aconsegueixi la pau anhelada.

S’ha parlat molt esbiaixadament sobre la precària situació dels palestins, i sempre de forma molt interessada. Els primers a fer-ho han sigut els règims àrabs veïns, que han utilitzat la causa palestina com a excusa per al manteniment dels seus propis sistemes dictatorials. També els occidentals hi hem sigut còmplices –sempre mirant cap a una altra banda–. De tota manera, la responsabilitat màxima de l’expulsió, maltractament i reclusió dels palestins és d’Israel. Alguns nous historiadors hebreus arriben a parlar de “neteja ètnica planificada” contra els palestins.

Hi ha encara uns altres culpables: els mateixos palestins, que amb la seva incapacitat per governar-se i l’odi fanàtic contra Israel han cavat la seva pròpia tomba. En 60 anys, palestins i israelians només han après a odiar-se mútuament. És l’assignatura pendent per a tots. A tots.

Article de Toni Cruanyes, publicat al diari Avui 14/05/08

"Israel busca la pau combatent el terrorisme"

Noticia sobre Mayali Wahaba viceministre d'Exteriors d'Israel. Publicada al diari AVUI, 10/05/08

Mayali Wahaba, de 54 anys, casat i pare de quatre fills, és un dels ciutadans drusos més destacats de la política israeliana. Va créixer en el partit Likud i avui és part del Kadima, formació que governa i en el marc de la qual ha arribat a viceministre d'Exteriors, convençut que ocuparà un ministeri en un futur govern israelià. Tinent coronel a la reserva, parla orgullós sobre la participació de la seva comunitat, la drusa, en els destins d'Israel.
Va ser assessor especial en els temps del primer ministre Ariel Sharon, actiu en el lobby de coexistència judeo-àrab en el Parlament d'Israel i membre de diferents comissions parlamentàries, a més de viceministre en diferents carteres. Avui, com a número dos de la ministra d'Exteriors, Tsipi Livni, assenyala que el missatge central d'Israel és el desig de buscar la pau. "Malgrat la difícil situació en què ens trobem, combatent diàriament Hamàs, la Jihad Islàmica i d'altres grups, seguim negociant", afirma Wahaba. Segons ell, hi ha raons per ser optimistes. "És la primera vegada que tenim un interlocutor palestí com Mahmud Abbas i el seu primer ministre Salam Fayyad, de l'Autoritat Palestina, que està disposat a posar fi al conflicte sense emprar la violència", afirma.
Però de fons hi ha la qüestió de la franja de Gaza, sota govern de Hamàs, i això el preocupa. "Gaza és un seriós problema, no només per a nosaltres sinó per a l'Autoritat Palestina. Si Abbas no aconsegueix imposar la seva autoritat a Gaza i controlar la zona, i si Hamàs no accepta els principis amb què està compromesa l'Autoritat Palestina, realment serà difícil arribar a un Estat palestí que pugui viure al costat d'Israel. No tinc dubtes que Hamàs i la Jihad Islàmica actuen contra l'interès del poble palestí de tenir un Estat independent". S'estima més no pensar en un escenari que signifiqui tornar a entrar a Gaza, però no s'atreveix a descartar-ho. "En algun moment, potser sigui necessari entrar-hi, netejar la zona de terroristes i marxar. I així les coses seran més fàcils per a Abbas".
Negociació possible
El front palestí no és l'únic al qual s'enfronta Israel, tot i que sí que és el que li exigeix més esforços diplomàtics diaris. En canvi Wahaba assenyala la importància d'una pau amb Síria. Però veu seriosos problemes per aconseguir aquest objectiu. "Per a nosaltres és important tenir pau amb tot el món àrab, però no volem parlar de la pau i fer la guerra, que és el que fan els sirians. Els dipòsits de Hezbol·lah al Líban estan plens d'armes i municions que arriben directament de Síria".
El desenllaç amb aquest país no és clar, però el que sí que sembla saber-se ja és el preu que haurà de pagar Israel: la retirada dels estratègics alts del Golan. "Es pot arribar a la pau. I si s'ha de pagar un preu, es pagarà. Ja ho hem fet en el passat i es farà novament si és necessari. Si el Golan està desmilitaritzat, si hi tenim tres o quatre estacions d'alerta primerenca, si mantenim l'accés a l'aigua, si realment hi ha pau i es pot viatjar en cotxe a Damasc, l'acord és possible. Però només si és una pau veritable".
Wahaba, orgullós de la seva condició drusa, també ho està de la seva condició israeliana. "Jo vaig néixer a Israel. Pel meu país, estic disposat a morir".

Es commemora el 60è aniversari de la proclamació de l'Estat d'Israel

Després de 6 dècades d'enfrontament la pau entre israelians i palestins sembla més propera

El 14 de maig de 1948 a la mitjanit acabava el Mandat de les Nacions Unides sobre una terra que, des de l'època de la dominació romana, era coneguda com a Palestina, i es proclamava la creació de l'Estat d'Israel. El naixement d'Israel va significar que la població jueva mundial, especialment aquella que havia sobreviscut a l'Holocaust, tenia, finalment, una llar pròpia, un territori on sentir-se segur. Malauradament, els líders àrabs no van estar d'acord amb la resolució de les Nacions Unides que dividia aquell territori en dos estats, i van arrossegar el món àrab a una guerra contra el nou Estat. Aquell primer conflicte, conegut per als jueus com a Guerra de la Independència, i per als àrabs com la Naqba, la catàstrofe. La victòria dels israelians en aquell conflicte va significar l'exili, voluntari o forçat, de centenars de milers d'àrabs. Dues grans guerres, entre d'altres de menor magnitud, la de 1967, o dels 6 dies, i la de 1973, o del Yom Kipur, van consolidar tant l'existència del nou estat, com la supremacia militar d'aquest a l'orient mitjà. La guerra freda va situar cada bàndol en un cantó diferent del teló d'acer, de manera que Israel es va convertir en el representant més visible dels interessos occidentals a la zona.

La pau signada amb Egipte el 1978 va significar el retorn de la península del Sinaí a aquest país, i va ser el primer intent reeixit d'arribar a establir acords de pau amb els estats àrabs. Però la situació ja havia canviat. Els palestins s'havien organitzat sota una nova formació, Al Fatah, comandada per un brillant jove de nom Iàsser Arafat. Els atacs d'aquesta i altres organitzacions contra el territori d'Israel, però també contra interessos jueus a tot el món, va provocar una escalada de violència que va culminar el 1982 amb la invasió del Líban per part d'Israel el 1982 per tal de perseguir els activistes palestins que hi vivien, s'hi entrenaven, i des d'on organitzaven els atacs contra Israel. L'ocupació del sud del país es va mantenir fins a la retirada unilateral israeliana l'any 2000. Cinc anys després, Israel es retirava de la franja de Gaza, i ho feia, novament, de forma unilateral. Val a dir que els aixecaments palestins, la intifada, va provocar que tant la societat israeliana com els seus executius es replantegessin l'ocupació de Gaza i Cisjordània, i molt possiblement van tenir uns efectes de presa de consciència de la situació palestina per part de la gran majoria de la ciutadania israeliana.

Entretant, el 1994, Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina havien arribat acord, segons els quals es permetia el retorn dels líders palestins a Gaza i Cisjordània, i l'organització d'un autogovern amb facultats limitades, però amb una policia pròpia encarregada tant de vetllar per la seguretat interna com d'impedir els atacs contra Israel. Després de molts problemes, bàsicament relatius a la seguretat, i de la mort de líder històric palestí, Iàsser Arafat, Israel, tal com hem apuntat, va retirar-se de la franja de Gaza deixant-la en mans palestines.

Els intents d'ambdues parts per a assolir la pau es van veure frustrats quan el grup integrista Hamas va guanyar les eleccions municipals i legislatives dels territoris palestins. Els radicals van expulsar, després de dies de combats, les forces fidels al president de l'Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, acabant així amb tota possibilitat d'acord amb les autoritats israelianes, ja que, des d'un principi, es van negar a reconèixer els acords de pau signats, així com una qüestió absolutament imprescindible per a l'entesa i la pau com és el reconeixement de l'Estat d'Israel. Hamas no tant sols no va aturar els atacs terroristes, sinó que va ser pionera en l'ús de suïcides, dels que en va fer ús en diferent campanyes dirigides a terroritzar la població d'Israel. Cal dir que, entre les víctimes, sovint hi havia àrabs israelians.

Arribats a aquest punt històric, la situació actual només presenta una sortida, i és la proclamació d'un Estat Palestí que convisqui amb pau amb l'Estat d'Israel. El problema però, és sempre el mateix: la seguretat. Israel no vol, ni pot, permetre's tenir un veí hostil que ocupi un territori sobirà des del qual es llencin atacs contra el seu territori. Per la seva banda, els palestins no poden, ni volen, dependre tant econòmicament com a nivell d'infraestructures, d'un altre Estat, i menys del que els ha ocupat durant 40 anys. Altres problemes són el retorn dels refugiats palestins de les diverses guerres, així com el desmantellament de les colònies jueves a Cisjordània. A més, l'existència d'un grup islamista radical com Hamas, i l'intent d'Al Qaeda d'utilitzar el conflicte israelo-palestí en benefici propi no fan més que complicar la situació. Israel sap que és la punta de llança d'occident contra el terrorisme jihadista, però també que n'és una causa. Només una pau justa, acompanyada de molta paciència per ambdues parts amb el suport decidit i neutral de la comunitat internacional podrà fer que el somni de la pau esdevingui realitat per a dos pobles que haurien de ser germans.

Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya 05/05/08