Chanukkah

Creure en l'estat d'israel i una futura palestina
Article de Marta Pessarrodona publicat al Diari Avui 20/12/2006)

Divendres de la setmana passada s'inaugurava a Madrid una plaça amb el nom de Yitzhak Rabin. Per poc assisteixo a la inauguració, que m'imagino insòlita a Barcelona. En l'ordre imaginatiu, és menys forassenyat imaginar un carrer Bin Laden a la Ciutat Comtal que no pas un que commemori un gran premier israelià, com va ser Rabin. No oblidaré l'assassinat de Rabin, el 1995, que va suposar un punt d'inflexió en la vida israeliana, perquè, per primera vegada, l'infern no eren els altres, els palestins, sinó els mateixos jueus. L'assassí, un universitari fanàtic, s'està corsecant en una presó israeliana, com és lògic. En l'ordre de la memòria, tampoc oblidaré la desolació d'una de les seves professores quan es preguntava, sense retòrica, quina mena de monstre havien engendrat. Tot plegat coincidia amb la meva primera visita a Israel, participant en una trobada mòbil i internacional a la qual s'havien convocat també diversos palestins. Parlo de mòbil, perquè tant vam tenir reunions a Tel Aviv (el Turó de la Primavera, seria la traducció) com a la impressionant Jerusalem, per a mi la ciutat de totes les ciutats en la història. També, a les ribes del Jordà, a Beit o Bet Gabriel (la Casa de Gabriel, seria també la traducció), un imponent recinte pagat amb capital estranger on encara ara hi ha una sala que s'emprarà el dia de la pau amb Síria!

Tot plegat ve a tomb perquè aquests dies coincideixen amb aires temibles i de guerra entre els palestins d'una futura (esperem) Palestina. També coincideixen amb una de les celebracions més simbòliques i lluminoses dins del calendari jueu, la Chanukkah o Hanukkà. Una festa pública i privada que commemora el triomf dels macabeus sobre els hel·lenistes de l'imperi alexandrí, fa vint-i-dos segles. És a dir, el xoc de dues civilitzacions, la grega o hel·lenista i la jueva. Consisteix a encendre durant vuit dies unes espelmes en un canelobre (menorà) de nou braços. A partir del braç central i començant per la dreta, cada dia, en fer-se fosc, s'hi afegeix una espelma encesa més, fins a arribar al vuitè dia. S'acompanya d'un cant, d'una pregària, i s'arrodoneix amb un pastís. En un campus universitari americà, per exemple, veure al començament de la foscor unes llums d'espelmes en una finestra vol dir que hi ha presència jueva. Fa anys que, personalment, encenc el meu canelobre en aquests dies, encara que m'estalvio cap cant (desafino) i cap pregària (que no sé). De simbolisme a simbolisme, l'encesa la destino a afirmar que crec en l'existència de l'Estat d'Israel i d'una futura Palestina, mentre em pregunto què se n'ha fet d'aquell Espriu que pujava a uns escenaris en els quals no podia pujar, per cert, amb personatges que es deien des d'Àlef fins a Guímel, noms de lletres de l'alfabet hebreu. Un Salvador Espriu que d'adolescent també va ser autor d'un volum titulat Israel, una obra que avui tenim a l'abast gràcies a l'excel·lent treball del Centre d'Estudis Salvador Espriu d'Arenys de Mar (o, si volem, Sinera).

Tot amb tot, a la vigília gairebé de la nostra celebració príncep, Nadal, mentre miro cremar les espelmes, sento una pietat immensa envers el poble palestí. Humil gentada en molts casos, que fa vuit anys van rebre la visita, com ara, del premier britànic, Tony Blair. Aleshores, Blair va repartir talante a dojo i va ser rebut com un messies. Alguns palestins van esperar i esperar resultats, i res de res. Ara no han rebut Blair amb entusiasme, però, si clou la seva presidència en un futur immediat amb una avanç en la pau al Pròxim Orient, prometo ser la primera a alegrar-me'n. És clar que un altre premier, Clinton, no va aconseguir, el 2000, tancar la seva presidència amb una certa pau en un lloc tan proper per a nosaltres, però no cal perdre l'esperança.

Això és el que em repeteixo aquests dies mirant les flames a la meva menorà, rellegint Cultura i anarquia, de Matthew Arnold, aconsellada pel rabí britànic Jonathan Sacks des de les pàgines del Times. En definitiva, si aquelles dues cultures, la grega, l'ideal de la qual era la bellesa, i l'hebrea, que tenia -i té- per ideal l'ètica i l'obligació, fa molts d'anys que han fet la pau, per què no cobejar que també nosaltres i el món àrab no l'assolirem alguna vegada? En qualsevol cas, i com recordava Sacks, que ningú confongui el caràcter obert de la societat occidental, la nostra, amb vulnerabilitat, tolerància amb decadència i el nostre respecte per la diferència amb una manca de convicció moral. No, no és això, i que la pau sigui amb tots nosaltres i, en especial, entre els palestins de bona fe.

Marta Pessarrodona. Escriptora i traductora

No és això Israel

Pilar Rahola : Revista El Temps. Número 117, 014 novembre 2006. Valencia.

Diria que no sóc sospitosa d´analitzar frívolament criminalitzadora, la situació d´Israel. Molt al contrari, en moments de molta dificultat, amb el maniqueisme informatiu marcant el llenguatge mediàtic, i amb tota l´esquerra –la intel.ligent i la ximple- vomitant dimonis antiisraelíes (perfectament camuflats sota l´ampara del discurs “solidari”, que sempre vesteix millor), alguns hem intentat mantenir una actitud de rigor. Israel pateix una situació d´isolament sagnant que dura dècades, enfrontada a tota mena d´enemics, visibles i invisibles, que financïen, ajuden i construeixen una dinàmica violenta que no té aturador. No tinc cap mena de dubtes, amb tots els seus errors i misèries –que les ha tingudes i les té-, que Israel és també víctima. Fa cinquanta anys que lluita per sobreviure decentment enmig del caos, rodejada de milions de persones que l´odien, amb veins que tenen com a un únic objectiu la seva destrucció, amb països poderosos que intervenen en la construcció de la guerra, mai no de la pau, enfrontada a una ideologia totalitària que educa les generacions per a l´odi, i, amb tot, encara és capaç de ser capdavantera en els avanços científics, d´oferir al món alguns premis nobel, i de construir una democràcia en el territori erm de les llibertats. Personalment, admiro el coratge, la tenacitat i el sentit de sacrifici que representa aquest petit país.

Tanmateix, fa uns mesos que tinc la impressió que Israel navega. I no ho dic en termes d´anàlisi de la política israelí –prou feina tinc a entendre la catalana-, perquè ja tenim un llarg exèrcit d´opinadors que li diuen a Israel com ha de governar. Però també és cert que l´actual govern desconcerta, no per les seves accions, sino pel desori de les seves estratègies. L´última incursió militar, amb la mort innecessària i cruel de moltes persones, és la darrera gota d´una escalada d´errors difícilment comprensible. Sí. Sé que els palestins no retornen els soldats segrestats (i a l´ONU l´importa un pebrot), que cada dia tiren míssils Kassam sobre territori israelí, que les organitzacions palestines cremen tots els camins de pau que es dibuixen, que venim d´una llarga història de mentires d´Arafat i companyia, que Iran controla el terrorisme de la zona, i amenaça en ser una potència nuclear. Sí. Sé que Israel no ho té fácil. Personalment, des de la simpatia per la seva supervivència, no li demano solucions, i menys des d´Europa, que sempre l´ha deixada sola. Però li demano estratègies. Sap Ehud Olmert cap a on vol comandar el seu país? Estem davant d´una planificada estratègia que té objectius a llarg termini, o es tracta d´un pur immediatisme polític, l´horitzó del qual conclou amb el retorn de cada incursió militar? És un estadista, com ho han estat Rabin, Sharon i d´altres grans polítics que ha tingut Israel? O és un senyor que es trobava al lloc adequat en el moment adequat, i va improvisant sobre la marxa? Alguns dels grans errors al Líban fan témer el pitjor. Em sap greu. Ja sé que no és just, però Israel no es pot permetre ni el tactisme barat, buit de continguts, ni la mediocritat política. Perquè no es juga només una bona imatge política. Es juga, ai las!, la supervivencia.

La sisena guerra

Article de Xavier Rius-Sant publicat al Diari Avui 20/08/2006)
Amb la resolució 1701 i l'alto el foc, s'ha aturat el que s'ha considerat la sisena guerra àrabo-israeliana. Una guerra diferent de les anteriors, no només perquè qui s'enfrontava a Israel ha estat una milícia en lloc d'un país o una coalició de països àrabs, sinó perquè Israel ha estat incapaç d'aconseguir els seus objectius. I és diferent, també, perquè tant els xiïtes libanesos que recolzen Hezbol·lah com els palestins i bona part de la població del Pròxim Orient han viscut l'alto el foc com una victòria àrab, la primera des del 1948 i després de cinc derrotes.

La primera guerra, la de 1948, s'inicia l'endemà de la declaració d'independència d'Israel. Un Estat constituït en virtut del pla de partició aprovat per l'ONU i que rebutgen els exèrcits de Transjordània, Egipte i Síria, que, recolzats per contingents libanesos i iraquians, entren a Palestina. La victòria serà per a Israel, que passa dels 14.000 quilòmetres quadrats que li atorgava el pla de partició a 21.000. El àrabs qualifiquen la derrota de Nekba, o catàstrofe.

La segona guerra serà la del 1956, produïda després que Nasser, el rais egipci, nacionalitzi el Canal de Suez. En aquell moment Síria i l'Aràbia Saudita han signat una aliança amb Egipte. Israel continua ocupant Gaza, s'ha annexionat Jerusalem Oest i es nega a permetre el retorn dels palestins desplaçats el 1947, tal com demana l'ONU. Els blindats israelians conqueriran el Sinaí, mentre britànics i francesos intenten sense èxit ocupar el Canal. Debilitada la influència franco-britànica a la regió, el veritable poder exterior seran els Estats Units, que han tingut la intel·ligència de mantenir-se neutrals. La guerra acaba amb la retirada d'Israel del Sinaí a canvi que Egipte i l'Aràbia Saudita acceptin el pas de vaixells israelians pel golf d'Àqaba.

La tercera guerra és la de 1967 o dels Sis Dies. Després de tensions pel desviament que fa Israel del riu Jordà i en un moment en què ja actua l'OAP d'Arafat, Israel ocupa el Sinaí, Cisjordània i el Golan. Israel ho justifica com una acció per evitar un nou holocaust. Però el general Moshé Dayan ho veurà d'una manera diferent: "Els àrabs no ens rebutgen perquè siguem jueus. Ens consideren, amb raó des del seu punt de vista, uns invasors que s'han apoderat d'un país àrab per fer-hi un Estat jueu. Com que ens veiem obligats a dur a terme els nostres objectius contra la seva voluntat, hem de viure en un estat de guerra permanent".

La quarta guerra serà la del 1973. Israel rebutja complir la resolució que estableix retornar els territoris ocupats i el Sinaí a canvi de pau. En aquest context, aprofitant el relaxament hebreu amb motiu de la festa del Yom Kippur, els egipcis trenquen les línies jueves al Sinaí, mentre Síria intenta recuperar el Golan. Malgrat l'ensurt, Israel torna a guanyar i es mantindrà al Sinaí fins al 1982.

La cinquena guerra serà l'ocupació israeliana del Líban, lloc on trobarà aliats locals i aconseguirà expulsar l'OAP d'Arafat, que havia construït un Estat dins l'Estat libanès. Israel es retirarà totalment del Líban l'any 2000. Després de la guerra del Golf del 1991, sorgiria el procés que desembocaria en els acords d'Oslo, la constitució de l'Autoritat Palestina i el retorn d'Arafat. Es pretenia acabar amb la guerra eterna de què parlava Dayan. Les negociacions de Camp David amb Clinton, Barak i Arafat avançaven amb dificultats, però el candidat de la dreta israeliana, Ariel Sharon, amb provocacions com l'entrada a l'Esplanada de les Mesquites, va aconseguir rebentar el procés. Després va venir l'11 de Setembre i Bush va qualificar Arafat de terrorista. La resta ja sabem com ha anat.

Ara o bé es dóna un mandat clar als cascos blaus de la FINUL i s'accepten demandes com la llibertat de presos libanesos, alguns dels quals porten tancats més de vint anys, o qualsevol incident podrà reobrir les hostilitats. Però sobretot cal que els Estats Units rectifiquin i portin Israel a recuperar l'esperit dels acords d'Oslo i la creació d'un Estat palestí viable. Si no, ens trobarem, com reconeix Javier Solana, amb una continuació de la guerra, quelcom que pot desitjar l'Iran, que n'ha sortit reforçat. A Washington està la clau per fer que aquesta guerra sigui la última.

Xavier Rius-Sant. Periodista

Difícil alto el foc

(Article de Xavier Rius-Sant publicat al Diari Avui 7/08/2006

Israel després de 24 dies d'ofensiva no ha aconseguit cap dels objectius amb els quals va justificar el que havia de ser només una acció per acabar amb el poder de Hezbol·lah, escombrar-lo del sud del Líban, destruir les seves casernes i emissores, acabar amb la vida del seu líder, Hassan Nasral·lah, i, sobretot, recuperar els soldats segrestats el 12 de juliol. Malgrat haver destruït els barris xiïtes de Beirut, malgrat haver convertit en terra cremada tota la frontera fins el riu Litani, malgrat haver destruït les infraestructures, els míssils Katiuixa continuen amenaçant Israel.

Tot això passa -com ja explicava aquí mateix el 19 de juliol- mentre a la regió continua patint dos conflictes més: la guerra iraquiana amb els seus múltiples fronts i el conflicte de Palestina, i la negociació i pressions sobre Teheran perquè renunciï al programa d'urani. Conflictes i contenciosos que els Estats Units, Europa i les Nacions Unides pretenen afrontar per separat, quan formen part d'un mateix escac, al qual aviat es pot afegir l'Afganistan.

És un escac que només es podrà resoldre si Washington accepta que Damasc i Teheran formin part de la solució i no del problema, i deixa de donar carta blanca a Israel per continuar la seva política autista als territoris palestins i al Líban. Una política que parteix de la falsa premissa que es pot aconseguir seguretat i futur sense pactar-ho amb els veïns i a força de massacrar i humiliar encara més els palestins.

Israel creia que podia retirar-se de Gaza -el que es coneix com a desconnexió- com va fer fa un any sense cap negociació amb l'Autoritat Palestina i a la vegada interferir en el procés polític dels palestins amb amenaces de tallar subministrament o aplicar bombardejos si els nous dirigents democràticament escollits -ara de Hamàs- no mostren la seva submissió al govern d'Olmert. Israel creia que era possible la desconnexió de tres fragments de Cisjordània, sense fronteres internacionals ni llibertat de circulació entre ells, mentre augmentava els assentaments a la vall del Jordà.

Era una proposta del desaparegut Sharon que els inexperts Ehud Olmert i Amir Pertz volien aplicar. Després del segrest de tres soldats a Gaza i la frontera del Líban -que no sabem si van ser accions espontànies per intercanviar presoners o dirigides des de Damasc i Teheran- Israel va iniciar un forta campanya de devastació del Líban i Gaza que només ha servit per aglutinar els palestins i no ha aconseguit dividir la societat libanesa.

A diferència del que va passar durant l'ocupació del Líban iniciada l'any 1982 -hi havia unes milícies cristianes que es van aliar amb Israel, els líders palestins de l'OAP estaven enfrontats militarment amb Síria i altres milícies i la població xiïta, que ara recolza Hezbol·lah, no va rebre els soldats hebreus amb hostilitat, ja que els veia com la força capaç d'expulsar del Líban Arafat, a qui culpaven dels mals-, ara que Israel ha estat incapaç de netejar el sud del Líban de milicians d'Hezbol·lah accepta una força internacional al sud del Líban, perquè garanteixi la seguretat d'Israel.

Donada l'experiència que tenen al Líban els Estats Units i França, que van haver de retirar-se de la força multinacional del Líban després dels brutals atemptats del 26 d'octubre de 1983, que causaren la mort de 173 soldats, es difícil que aquests països acceptin posar-hi un nombre significatiu d'efectius. Els països àrabs tampoc tenen gaires ganes d'implicar-s'hi, ja que no volen ser la infanteria d'Israel contra futurs atacs d'Hezbol·lah. Resta també la proposta del govern libanès, que, més a més d'una força internacional, pretén que s'acordi el que va motivar el conflicte: l'intercanvi de presoners, quelcom ara per ara difícil d'acceptar pel govern d'Olmert. En aquest context, i més quan Hezbol·lah no fa pinta d'haver estat derrotat, per més que és possible que Damasc i Teheran intercedeixin per un alto el foc transitori, és improbable aconseguir la pau sense una solució global a la resta de conflictes, i un canvi total d'actitud dels Estats Units i Israel.

Xavier Rius-Sant. Periodista

Des d'un despatx

Israel ha estat atacat dins les seves fronteres

(Article de Vicenç Villatoro publicat al Diari Avui el 23/07/2006)

Hi ha una versió molt estesa del conflicte del Pròxim Orient que ve a dir que l'origen de tots els problemes a la zona és el conflicte israeliano-palestí, i tots els altres en són conseqüència. En caricatura, el Pròxim Orient seria una bassa d'oli sobre la qual es va llançar una pedra: la creació d'Israel. Aquesta pedra hauria anat provocant onades, com una mena de tsunami, i tot els altres conflictes de la zona -el problema libanès, la voluntat hegemònica de l'Iran, l'aparició de l'integrisme islàmic, les tensions entre comunitats a l'Iraq, etcètera, etcètera- serien efectes de les onades. L'epicentre del conflicte és Israel/Palestina i no es resoldran tots els altres problemes si no es resol la mare de tots els problemes. No cal dir que aquesta visió té un gran èxit entre els partidaris de la vella i acreditada teoria segons la qual els jueus tenen la culpa de tot el que passa al món i són l'origen de tots els conflictes. No dic que tots els qui pensen això són antisemites, però sí que tots els antisemites pensen això.

L'actual guerra del Líban i la fase actual del conflicte a Gaza no encaixa en absolut en aquesta visió del conflicte. Més aviat en confirma una altra d'alternativa. Tinc la sensació que el conflicte àrabo-israelià no és l'epicentre de tota la inestabilitat en la regió, sinó el que en podríem dir el seu aparador: el lloc il·luminat per l'atenció internacional, per l'èpica, per la hipersensibilitat religiosa, pel maniqueisme, sobre el qual es projecten totes les tensions de la zona. Tensions totalment autònomes i independents del conflicte sobre Palestina. Hi ha unes tensions entre xiïtes i sunnites, entre el món persa i el món àrab, entre els nacionalismes laics i l'integrisme religiós, que no tenen res a veure amb l'existència d'Israel i amb les seves polítiques. Però que tendeixen a buscar visibilitat i legitimitat en el gran aparador de la zona.

Per als qui creuen que el problema del Pròxim Orient és l'ocupació israeliana de territoris palestins, aquesta última crisi els ofereix un desmentiment rotund. La crisi ha esclatat en territori israelià -no pas en territoris ocupats- i les milícies integristes han atacat des de zones precisament no ocupades, deixades d'ocupar per Israel. Si algú creia que el problema era l'ocupació i que per tant acabada l'ocupació, acabat el problema, s'ha trobat que la crisi més greu es produeix precisament en un moment i uns llocs on no hi ha ocupació: Israel ha estat atacat dins de les seves fronteres reconegudes internacionalment.

Però, sobretot, els segrestos de soldats i les accions en la frontera entre el Líban i Israel no responen a una dinàmica pròpia del conflicte entre Israel i els palestins. A la frontera del Líban no hi havia cap element específic d'inestabilitat. El conflicte ha començat per factors absolutament exteriors: la necessitat iraniana de treure's del damunt la pressió occidental pel seu programa nuclear, la voluntat de l'integrisme d'afeblir els règims moderats de la zona i específicament el govern libanès i la presidència palestina, la voluntat siriana de recuperar la influència al Líban, fins i tot la competència dintre de l'integrisme islàmic entre els sectors que tenen l'Iran per referència i els qui hi tenen Al-Qaida. L'únic factor estrictament local que intervé en la crisi és la necessitat absoluta per part de l'integrisme islàmic d'evitar una solució del problema entre Israel i els palestins, de dinamitar qualsevol perspectiva de pau. Necessiten l'escenari. Necessiten l'aparador. Necessiten la reserva d'èpica i de legitimitat popular que hi van a buscar quan ho perden en altres llocs.

En resum, la fase actual del conflicte la provoquen Hezbol·lah i Hamàs, amb milícies equipades, finançades i inspirades des de l'Iran i des de Síria, coordinadament, en funció d'interessos absolutament aliens als palestins i a la dinàmica estricta de la zona. La resposta d'Israel? Que cadascú pregunti a l'Estat on viu com reaccionaria si una milícia estrangera assassinés vuit soldats dintre del teu propi territori, en segrestés dos o tres més i bombardegés una franja ampla del teu país. Israel no té interessos territorials en el sud del Líban. El seu únic interès és que no es faci servir aquesta regió per atacar territori israelià. Territori israelià, per cert, amb una enorme població àrab israeliana.

Personalment, quan veig els morts d'aquest conflicte, la gent que fuig, la terrible càrrega de patiment, el que em sap més greu i el que més m'indigna és que això és el resultat d'una decisió de despatx. En un despatx de Teheran i probablement també en un despatx de Damasc, algú va decidir que era l'hora de trencar la calma relativa de la frontera entre Israel i el Líban i de provocar-hi una escalada bèl·lica. Des d'aquests despatxos, i en funció dels propis interessos, es van decidir accions -condemnades per molt bona part dels països àrabs- que han portat aquesta terrible onada de dolor.

Vicenç Villatoro. Escriptor i periodista

Si, antisemitisme

Article de Viceç Villatoro, publicat a la pàgina a El Periódico 23/7/2006

En els últims dies, la paraula antisemitisme ha reaparegut de manera espectacular en el debat polític. Les acusacions d'antisemitisme s'han intercanviat a propòsit de discursos, actituds i manifestacions sobre la crisi actual al Líban. En aquest marc se'ns ha advertit que criticar les actuacions del govern d'Israel no significa necessàriament ser antisemita.

És veritat. Però també és cert que algunes de les crítiques que es dirigeixen a Israel no són contra les actuacions del seu govern, sinó contra la seva existència mateixa com a Estat. Per alguns, Israel és culpable faci el que faci, perquè la seva culpa no és fer, sinó existir.

A vegades, l'argument exculpatori ha anat més enllà. S'ha dit que criticar Israel no és necessàriament ser antisemita, i ho accepto. Però s'ha dit també que entre nosaltres, a Catalunya, a Espanya, l'antisemitisme no existeix. I en això no hi estic d'acord. I s'ha dit que, fins i tot en cas que existís, aquest antisemitisme no tindria res a veure, no tindria cap intersecció, amb les crítiques a Israel. Tampoc hi puc estar d'acord. No tothom que critica Israel és antisemita. Però tots els antisemites critiquen Israel. Quan l'extrema dreta italiana llança tomàquets a l'ambaixada israeliana o quan els neonazis alemanys recolzen la selecció de l'Iran, perquè el seu president nega l'Holocaust i vol destruir Israel, alguna connexió hi deu haver.

Comencem pel principi. Es diu que entre nosaltres no hi ha antisemitisme, i que si n'hi va haver va ser en temps dels Reis Catòlics. No és cert. A finals del XIX i principis del XX hi ha a Espanya i a Catalunya un antisemitisme --¡sense jueus!-- que beu de l'antisemitisme europeu modern. Es construeix un arquetip del jueu que encarna els valors de la modernitat: la ciència, la ciutat, la raó, els diners, l'economia. Tots els que rebutgen aquesta modernitat, la dreta integrista, però també alguna esquerra mística, rebutgen amb la modernitat el jueu. No només el jueu.

El pensament conservador espanyol d'aquella època genera dues variants de l'antisemitisme amb els mateixos arguments: l'antiamericanisme que apareix sobretot al voltant de la guerra del 1898 i l'anticatalanisme, que compara catalans i jueus i els rebutja com a expressions d'una modernitat mercantil. Aquest antisemitisme atribueix al jueu un pla per al domini universal. Hi hauria un complot jueu, una conjura sionista, a partir del control dels diners, la cultura i els mitjans de comunicació. La idea es recull en un pamflet, els Protocols dels Savis de Sió, de gran influència en Hitler, molt divulgat a l'Espanya dels anys 30 i best seller avui en molts països islàmics.

AQUEST VELL antisemitisme queda modificat per l'impacte emocional de l'Holocaust. Proclamar-se antisemita després d'Auschwitz és carregar-se a l'esquena sis milions d'assassinats. Una part del vell antisemitisme perdura, i sentim parlar de la conspiració judeomaçònica (en una Espanya franquista que, lògicament, no reconeixia Israel). Però la majoria dels vells arquetips es reciclen. El virus antisemita muta. Els tòpics contra la modernitat, contra l'occidentalisme, els mites sobre la conspiració i la conjura, es traslladen a Israel. El rebuig al que es jueu es transforma en rebuig al que és israelià. L'antisemitisme es transforma en antisionisme, però amb els mateixos arquetips: el complot, el control dels diners i la propaganda, el rebuig dels valors occidentals. La vergonya per Auschwitz necessita dues coses. Disfressar el vell antisemitisme amb un nom nou i relativitzar tant com pugui l'impacte emocional de l'Holocaust, negant-lo, empetitint-lo o banalitzant-lo. Els vells arquetips sobre el que és jueu persisteixen. Els rebutjos també. Abans s'aplicaven sobre el món jueu. Ara, sobre l'Estat jueu.

No tots els que critiquen Israel ho fan des de l'antisemitisme. Però en el rebuig frontal a Israel hi participa la mutació del vell virus antisemita, la persistència de l'arquetip negatiu del jueu, del vell mite del complot.

Busquin en algunes de les crítiques recents a Israel i veuran de quina manera el llenguatge i els arguments transparenten els antics prejudicis.

Però, sobretot, observin el plus de rebuig que obté Israel. Si es mesurés per les manifestacions convocades en contra seva i per les condemnes indignades, resultaria que Israel és el país del món que comet un nombre més gran de barbaritats, que més drets humans conculca, que amenaça més la pau...

ALGÚ CREU de debò que Israel ocupa aquest primer lloc en el rànquing universal de la maldat? ¿Algú creu fins i tot que ocupa el primer lloc d'aquest rànquing limitant el judici a la zona del Pròxim Orient? Si algú ho creu, per favor, que revisi les actuacions d'unes quantes dictadures sagnants, a la zona i al món. I si no, ¿a què es pot atribuir aquest plus d'hostilitat?

Estic convençut de la pervivència dels arquetips antisemites, que crèiem superats, però que en bona mesura han canviat de nom. Uns prejudicis que a vegades resulten invisibles per als seus propis portadors. Com el personatge de Molière, que parlava en prosa sense saber-ho, hi ha entre nosaltres antisemites --com hi ha entre nosaltres portadors d'altres formes de racisme-- que no saben que ho són. No tots els que critiquen Israel ho són. Tots els que ho són critiquen Israel.

VICENÇ Villatoro Periodista. Autor del pròleg de L'antisemitisme després d'Auschwitz

Espanya es posiciona contra Israel?

Article del Col·lectiu Coronel Macià, publicat al web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya

El conflicte del Líban arriba a Madrid. El distanciament de l'Estat espanyol respecte Israel parteix d'un anàlisi cost-benefici a curt termini, electoralment beneficiós.

El contenciós àrabo-israelià ha suscitat entre el públic des de 1948 simpaties i animadversions per als respectius bàndols que han tingut a veure en alguns casos amb la coherència dels posicionaments en l’època de la Guerra Freda, en d’altres per sinceres simpaties o bé per coincidències de valors. Així s’arrossega una discussió que, entorn de la existència de l’Estat d’Israel i les ja sis (o set, segons com es compti) guerres àrab-israelianes, encén passions a la nostra societat. Passions, que no discussions, perquè com bé assenyala el professor J.B. Culla, es té més aviat poc o nul coneixement dels fets i la Història que els envolta. Tant en el nivell més popular com en el periodístic o intel·lectual.

La traducció d’aquestes passions, en el moment present, a la política no són innocents i tenen en compte càlculs evidents de costos i beneficis. El posicionament de l’actual govern espanyol amb gestos i declaracions contra les operacions militars israelianes al Líban, mereix una anàlisi més enllà de l’estètica del gest televisiu del President del Govern d’aproximar-se a Palestina.

En primer lloc cal tenir en compte que parlem d’un conflicte en que el David original (l’Israel que lluitava per la supervivència el 1948) ha passat a ser un Goliath amb aurèola de guerrer invencible i que, a mans dels mitjans de comunicació europeus, transmet una imatge d’opressor. Aquesta percepció es produeix en societats occidentals del benestar que es posicionen respecte els conflictes en termes d’aversió a les baixes, i a través d’una valoració “postheroica” dels combats i accions militars (l’heroi no és qui millor lluita sinó qui és més víctima). Addicionalment, la persistència de la “causa àrab” envers Israel com un dels darrers elements del sistema d’adhesions internacionalista de l’esquerra un cop dissolt el bloc soviètic, és un factor important. A l’altre banda de l’arc ideològic a l’Estat espanyol trobaríem l’anàloga “tradicional amistat amb els països àrabs” en que insistí durant 40 anys el règim del general Franco. Tot plegat condueix cap a l’existència d’un cos social important que rebutja les accions israelianes però justifica les àrabs i que atorga, en tot cas, la superioritat moral a aquests darrers. La rendibilitat política d’aproximar-se en gestos i declaracions a aquest sector social és, naturalment, directament proporcional a la seva mida. Com a indicadors de la mida d’aquest sector podem prendre diferents dades:

- Segons l’informe INCIPE de 2003, un 52,3% de la població catalana “seguia amb atenció” el conflicte àrab-israelià. El percentatge era del 63% a Madrid i la mitjana estatal del 50,5%. Aquesta mitjana ha evolucionat en el temps: el 1993 era del 29%, el 1995 del 24,8%, el 1997 del 35,5% i el 2002 del 50,5%. La progressió segueix la intensitat de la Intifada.
- El mateix informe mesura “l’estima que mereixen a l’entrevistat” diferents països a l’Estat espanyol. Israel obtenia valoracions molt baixes: 3,82 el 1991, 3,75 el 1992, un 3,96 el 1995, 3,62 l’any 1997 i baixant al 2,87 el 2002.

Si combinem el grau de seguiment del conflicte amb la valoració del país trobem que el 2002, en plena Segona Intifada i any de la batalla de Jenin, el seguiment del conflicte era del 50,5% i que Israel “suspenia” en valoració amb un magre 2,87. Un moment semblant a l'actual amb les operacions militars israelianes al Líban. En moments àlgids del conflicte, àmpliament coberts pels mitjans, un important sector social coincideix en la seva percepció negativa d’Israel.

El rendiment polític intern (i electoral) d’aproximar-se a aquest sector que “suspen” Israel té com a contrapartida òbvia els costos en l’arena política internacional respecte Israel i els seus socis, principalment els EUA. Uns costos baixos si entenem que les relacions de l’Estat espanyol amb Israel han experimentat un gir respecte l’administració Aznar i que el govern de Zapatero intenta fomentar una bona imatge entre la opinió pública àrab i islàmica en consonància amb la publicitada retirada d’Iraq. Pel que fa als EUA, la relació està suficientment deteriorada (retirada d’Iraq, venda d’armes a Chàvez...) com per no incòrrer en costos addicionals significatius a curt termini. Tanmateix els costos a llarg termini poden ser importants.

Però existeix un darrer element a tenir en compte. La “tradicional amistat” tenia també la funció d’evitar que els operatius de les organitzacions terroristes àrabs actuessin contra els interessos espanyols. A l’Espanya post 11-M (encara atordida pel shock) desplegada a l’Afganistan, i amb les xarxes jihadistes operant al propi territori sembla que es vulgui repetir la política de la “tradicional amistat” buscant el mateix efecte, la no agressió.

És per tots aquests elements que el govern Zapatero sembla disposat a sacrificar la relació amb Israel, malgrat l’interès de l’Estat hebreu en consolidar-la, en pos d’un altre element de confrontació electoral que sumi punts en el camí a la majoria parlamentaria, buscant un element multiplicador i mobilitzador que repeteixi els efectes del “no a la guerra”. Un efecte que incrementarà l’aïllament de l’oposició conservadora i reforçarà la percepció pacifista del President Zapatero, reforçant indirectament també el procés basc. I que busca també evitar una altre acció jihadista a l’Estat espanyol o atacs a les forces desplegades a l’Afganistan, en precària posició d’autodefensa.

En qualsevol cas es fa evident que la relació de l’Estat espanyol amb Israel dista molt de ser sòlida i de basar-se en elements no conjuncturals.

Contra Israel es viu millor

(Article de Pilar Rahola, publicat al diari Avui 20/07/2006)

L'amic Horacio Vázquez Rial ha escrit que, si en aquest país hi hagués una premsa normal, hauríem titulat "l'Iran ha atacat Israel", en refèrencia a l'escalada bèl·lica a la zona. En una línia semblant, Hermann Tertsch ha expressat la seva perplexitat davant la facilitat amb què Israel és criminalitzat, més enllà dels fets. Personalment, he parlat a bastament del maniqueisme amb què es tracten les qüestions àrabo-israelianes, fins al punt que gent intel·ligent esdevé, quan parla d'aquest conflicte, paradigma del prejudici i la tergiversació. Contra Israel, alguns viuen millor, i són tants que m'ha semblat interessant fer-ne la referència. Començo, però, pel més important. La situació actual és terrible ("una autèntica merda", dit en expressió bushiana), és dolorosa i és un dels camins dolents dels molts camins dolents que podia seguir Israel. Tanmateix, i la pregunta no és menor: tenia Israel algun camí bo per seguir? "La pau és el camí", diu la benintencionada dita, però durant dècades el món àrab en conjunt, el palestí en particular, i l'integrisme islàmic en singular, s'han dedicat a bombardejar-lo, desfer-ne les traces i fer-lo desaparèixer. Des dels famosos tres no del món àrab reunit a Khartum després de la Guerra dels Sis Dies -"No al reconeixement, no a les negociacions i no a la pau amb Israel"-, molt poques coses han canviat. Només Jordània i Egipte han establert tímides relacions, però la resta de països, econòmicament, militarment i demogràficament poderosos, han continuat finançant logístiques terroristes, alimentant el resistencialisme victimista i negant tota possibilitat de diàleg. L'Iran és, en aquest context, el país més visible, amb milions de dòlars dedicats, anualment, a finançar la bogeria de Hamàs i l'armament de Hezbol·lah. Però no és l'únic, i Israel, militarment poderós, però alhora enormement fràgil i vulnerable, ha estat, durant dècades, sotmès a una guerra latent, amb terrorisme inclòs, en la qual participaven alegrement i impune diversos països membres de l'ONU. Era igual quin fos el seu capteniment, l'únic objectiu dels enemics era fer-lo desaparèixer. Quin altre país ho hauria aguantat? La darrera escalada és la crònica d'una guerra anunciada i llargament covada. Una guerra que, no ho oblidem, s'ha declarat amb un Hamàs en el govern que fa un túnel des de Gaza, ataca una base militar en sòl israelià, mata soldats i en segresta un altre. I, pel nord, grups terroristes de Hezbol·lah, també membres del govern libanès, ataquen una base militar, maten soldats i en segresten dos més. I alegria, que són dos dies!, sobretot si vivim a Europa, estem prenent el sol i som genèticament antisemites, per molt que haguem fet de la correcció política una útil disfressa. Com deia Tertsch, fins i tot quan els fets són inequívocs i assenyalen Israel com el país agredit, a casa nostra el convertim automàticament en culpable. I és que, en la línia del títol d'aquest article, molts són els que contra Israel viuen millor.

El primer que viu millor és Kofi Annan, que cada vegada que mou la cua contra Israel veu pujar el seu lideratge entre les desenes de dictadures que conformen l'Assemblea General. No cal dir que contra Israel reforça el seu deteriorat prestigi. Contra Israel viu millor la totpoderosa França, que així relliga els seus múltiples interessos econòmics amb els àrabs, i tranquil·litza les seves conflictives banlieues. Contra Israel, des de sempre, ha viscut millor Rússia, i contra Israel viuen millor totes les dictadures del petrodòlar, que reforçant el discurs antisemita creen un boc expiatori que distreu el personal de la miserable vida a la qual està condemnat, i foragiten els terribles problemes interns que han creat. Contra Israel viu millor la tirania siriana i contra Israel l'Iran troba l'excusa per mantenir l'islamofeixisme que conrea. Però, sobretot, qui millor viu contra Israel és una esquerra caduca, en l'ADN de la qual trobem els rastres d'un antioccidentalisme patològic. Una esquerra que ha perdut les utopies que ella mateixa va trair i que, en la seva ingenuïtat, creu recuperar l'èpica perduda amb qualsevol mocador panarabista que es posa al coll. Una esquerra que no suportaria un mossèn catòlic, però que s'enlluerna amb qualsevol clergue islàmic que cridi a la resistència. De Marujas Torres, el paradís de l'esquerra n'és ple. Llàstima que és un paradís que, per a la llibertat, resulta un infern.

Pilar Rahola. Periodista i escriptora

La culpa d'Israel

La culpa d'Israel
(Article de Pilar Rahola, publicat al diari Avui 06/07/2006)

He acumulat notícies, crítiques i anàlisis indignades abans de fer aquest article. No volia escriure amb l'automatisme que comporta el coneixement precís del problema, la motivació que el conflicte em crea i, sobretot, la convicció que aquest és un tema demonitzat, tractat amb un maniqueisme que cap altre pateix. Sobre Israel no s'informa, es fa propaganda, es consoliden prejudicis, es trenquen tots els codis deontològics que regeixen en altres notícies complexes. La rapidesa amb què, davant d'un fet luctuós, es criminalitza sempre Israel, ens dóna la mesura de la desmesura i, sobretot, ens informa de la distorsió que pateix el conflicte.

Anem a pams. Certament aquests dies no ens arriben bones notícies de la zona. Arran del segrest d'un jove soldat, i de l'assassinat d'un jove colon, l'exèrcit israelià està exercint una pressió militar que ha sotmès la població palestina a una situació altament insostenible. Alguns dels reportatges sobre l'estrès que pateixen els nens i sobre la por amb què viu la població civil són pertinents i, sens dubte, certs. Tanmateix, hi ha una sola cara de la notícia? S'ajuda a solucionar el conflicte ensenyant una sola banda del problema? És moral, ètic i professional dipositar el pes de la culpa en un sol dels pobles, i alçar l'altra a la categoria de víctima universal? Com que sóc dels que creuen que la veritat és un mirall trencat -Rodoreda, in memoriam-, i que Israel en té molts dels bocins, crec també que estem mentint deliberadament o inconscientment, i que la mentida només ajuda a perpetuar la desgràcia. Per dir-ho més clar: molts dels que creuen solidaritzar-se amb Palestina bo i criminalitzant Israel l'única cosa que aconsegueixen és allunyar la pau, cremar els ponts de sortida i, sobretot, alimentar el victimisme pervers dels sectors integristes. la bonesa palestina no només és una fal·làcia: és, sobretot, un parany mortal.

Anem a la contingència actual, apropant-nos-hi amb rigor i no amb el sac dels prejudicis ben ple. Primer, participo de la crítica a algunes de les actuacions del govern Olmert. Tot i que puc entendre la pressió social que està patint arran del segrest del jove Ghilad Shalit, no crec que usar avions sònics nocturns per espantar la població serveixi de res més que de pura propaganda. I alguns gestos de prepotència militar serien perfectament estalviables. Tanmateix, si aquesta fos la denúncia periodística, però anés acompanyada d'una anàlisi crítica del que fan els palestins, tindria poca cosa a afegir.

El problema és que la notícia arriba sempre amb una sola cara, i així els palestins resulten víctimes verges de culpa, sotmesos a la bogeria d'uns malvats israelians. Com si el Tsahal, un exèrcit fonamentalment format per joves universitaris israelians, fos una mena de brigada sàdica dedicada a matar civils. Així es narren les notícies. La realitat, però, és tota una altra i té dades molt precises. Des que Israel va abandonar Gaza i va fer un dels gestos unilaterals a favor de la pau més seriosos dels darrers temps, la quantitat de míssils Kassam (ahir en una escola d'Ashkelon) que han caigut en territori israelià han estat centenars. I ara cauen des de més a prop. No hi ha nit que no caiguin míssils, de la mateixa manera que no hi ha dia que les televisions palestines no alimentin l'odi contra els jueus i facin proclames d'extermini. L'organització que governa Palestina, Hamàs, és responsable de centenars d'assassinats, i lluny de canviar de posició, continua alimentant un odi massiu que només pot conduir a la fabricació de suïcides. No hi ha cap gest, ni econòmic, ni cultural, ni polític, que prepari Palestina per a la pau, molt al contrari: tots els esforços es dediquen a preparar-lo per a la guerra eterna. En aquesta situació de violència, que ha culminat amb l'assassinat del jove de 18 anys Eliahu Asheri, i amb el segrest del soldat de 19 anys, Israel té dret, com a mínim, a sentir-se profundament fatigada. Hi ha interlocutors palestins per a la pau? Gosaria dir que Mahmoud Abbas ho és, però, qui li fa cas? El que fonamentalment hi ha són interlocutors per a la guerra. Davant d'aquest panorama, no resulta tan estrany que Israel mantingui obertes les negociacions, però activi les seves defenses militars. Per molt que a Europa fem càntics de bones intencions, són a ells a qui amenacen i a qui maten. Els podem negar, amb tanta alegria com ho fem, el dret a la defensa?

Pilar Rahola. Periodista i escriptora

Israel: una resposta desmesurada

Editorial del Diari Avui 2/07/2006

El govern israelià ha decidit tallar d'arrel qualsevol provocació que pugui atribuir al seu homòleg palestí. El primer ministre, Ehud Olmert, ha donat una resposta desproporcionada al segrest d'un soldat del seu exèrcit. Les tropes israelianes que han ocupat la franja de Gaza no s'han limitat a destruir instal·lacions oficials: han atacat igualment algunes infraestructures -com ara la central elèctrica que cobria la meitat de les necessitats de la població de Rafah- i han deixat les zones afectades a tocar del col·lapser. Alhora, la reacció israeliana ha buscat també desestructurar l'autoritat palestina. En una altra incursió paral·lela a Cisjordània, els soldats d'Israel han arrestat 64 càrrecs públics de Hamàs, entre alcaldes, diputats i ministres.

L'operació confirma l'estratègia d'Ehud Olmert, el qual, des que va formar govern, ha decidit seguir els passos del primer Ariel Sharon, que va impulsar una escalada de tensió contra l'Autoritat Nacional Palestina. Olmert és conscient que la victòria electoral de Hamàs impossibilita qualsevol retorn al Full de Ruta proposat pels Estats Units. Les decisions que va prendre Sharon en la seva darrera etapa i que el van portar a l'enfrontament amb els sectors més ortodoxos que li feien costat al Parlament i, després, fins i tot a abandonar el seu propi partit, queden ara ben lluny del nou primer ministre israelià.

La nova crisi al Pròxim Orient no ha trobat cap resposta exterior concreta. La comunitat internacional es limita a repetir les fórmules habituals que caracteritzen cada posició. L'administració dels Estats Units, per exemple, ha tornat a proclamar que Israel "té dret a defensar-se" i després han demanat "responsabilitat" a les dues parts per arribar a un "acord". Però tothom sap que, malgrat que aquest episodi pugui acabar resolt d'una manera o altra, el problema va molt més lluny de l'anècdota. El govern palestí acusa els israelians de voler "derrocar-lo". És obvi que Israel ha endurit les posicions en tots els fronts després de la victòria de Hamàs, però resulten ingènues les veus -també dins el partit que governa els territoris palestins- que n'esperessin una altra estratègia. Si Hamàs no ha abandonat el propòsit d'acabar amb l'Estat d'Israel, com pot renunciar aquest mateix Estat a desestabilitzar el govern que aspira a esborrar-lo del mapa?

El problema torna a ser el mateix. No hi ha cap agent en l'escena política internacional capaç de definir una estratègia que recondueixi la tensió al Pròxim Orient. La política nacional d'Arafat ha estat substituïda pel fonamentalisme de Hamàs, que no pot renunciar a les pròpies senyes d'identitat sense provocar una revolta entre aquells que el van votar precisament per les seves conviccions. La majoria de la població palestina, desesperada, ha triat la pitjor de les opcions. L'actual primer ministre israelià no ha sabut trobar cap estratègia que no impliqui la resposta contundent després de cada nova provocació. Europa ha quedat, una vegada més, en evidència enmig del conflicte i els Estats Units hauran d'esperar a un nou president que sigui capaç de tornar a prendre's la qüestió com una prioritat. Les crides al seny per a les dues parts són tan necessàries com inútils.

Així no Rafa, així no es pot parlar de la guerra

(Extret del bloc bitsenbloc)
http://bits.quintanasegui.com/

Avui el diputat socialista per Granada Rafael Estrella ha escrit una entrada al seu bloc que he trobat mala de digerir. Estrella es demana perquè Israel està matant nens en aquesta campanya de bombardejos, com si matar nens fos l’objetiu d’Israel.

Primer de tot, ningú fa la guerra per plaer. Israel no està atancant Hizbollah — un para-estat islamista, que no només és un problema per a Israel sinó que també per al propi Líban que malda per arribar a la pau i la unitat — no per recuperar dos soldats, sinó perquè aquesta organització està decidida a esborrar Israel del mapa i perquè, amb la captura dels dos soldats, ha donat un senyal clar de que estava preparada per anar a la guerra. Hizbollah es sent forta, perquè té suports forts, i ja fa temps que ha preparat aquesta serie d’atacs a Israel. Algú pensa que es pot atacar un centre de control aeri militar israelià, enfonsar un vaixell militar i llançar coets contra una ciutat sense preparació? Això no s’improvisa, es prepara a fons.

És evident que Israel s’ha passat molts cops de la ratlla, però també és cert que els israelians pateixen una pressió diària molt forta, saben que tots els seus veïns els volen eliminar del mapa. No només això, sinó que també els ciutadans israelians que viuen prop de Gaza i del sud libanès han de dormir en refugis des de fa temps, per mor dels coets enemics. L’amenaça no és latent, és efectiva cada cop que algú llança un projectil cap a un poble.

Què diria el senyor Estrella si Espanya es ves obligada a bombardejar els seus veïns perquè tots ells la volen eliminar? Què pensaria aquest diputat si Granada rebés projectils enviats des del nord d’Africa? Diria que cal defensar-se, malgrat les dures conseqüències o, en canvi, feria demagògia de mala qualitat?

Amb la utilització dels nens Estrella ha fet demagògia de la fàcil, d’aquesta que permet guanyar suports incondicionals en una Europa que ha intentat eliminar els jueus més d’un cop — nosaltres vam ser els primers — i que ara es dedica a construir monuments per no oblidar l’holocaust, tasca fàcil, però que critica a Israel per defecte sense analitzar bé la situació. Malauradament, de vegades, no queda altra sortida que la guerra i, sí, en les guerres moren nens. Que no ho sabia això Estrella? I què dirà quan una bomba de Hizbollah mati nens israelians?

En els moments difícils, el darrer que necessitem és anàlisi de llautó. Necessitem una reflexió intensa sobre la sempre complexa i complicada situació. Necessitem crítica a Israel, si cal ben dura, però crítica de qualitat, i també necessitem que es digui amb veu ben alta que el programa teocràtic de Hizbollah o de Hamas és inacceptable. També cal que es digui clar i fort que Israel és una democràcia i que en les darreres eleccions es va formar una coalició liderada per Kadima i els laboristes, tots amb ganes d’aconseguir la pau. I també cal que es digui que el ministre de defensa d’Israel, l’home que dirigeix l’exèrcit en aquestes operacions, és un home que sempre ha lluitat per la pau.

No fer això és faltar a la veritat, és caure en una demagògia fàcil que pot tenir conseqüències delicades en una Europa que cada dia gira més la mirada en favor de teòcrates i dictadors enlloc de donar una mà a les seves antigues víctimes que intenten viure en democràcia en un mar d’hostilitat.

Malauradament el futur serà molt dur, els conflictes regionals no existeixen en un món globalitzat, i és molt probable que el foc s’escampi ràpid per l’Orient Mitjà. Ja fa temps que els falcons del Pentàgon han decidit bombardejar l’Iran, i també és cert que el president de la República islàmica juga amb el foc i, pel que sembla, no té cap por de cremar-se, la crisi nuclear ho demostra. Hi haurà guerra a la riba est de la Mediterrània, i en temps difícils, més val mantenir-se fred i analitzar la situació amb consciència que atreure nous lectors emprant la trista mort de nens libanesos que no en tenen cap culpa d’aquesta guerra. Aquests nens han mort per les bombes israelianes, però Hizbollah i els que el sostenen no en tenen menys culpa. Per favor, no els utilitzem.

Comicis cabdals a Israel

Comicis cabdals a Israel
Article de J.J. Navarro Arisa publicat al Diari Avui 10/03/2006)

Un general israelià, a l'època en què el seu país ja havia sostingut tres guerres amb els seus veïns àrabs, va dir que Israel corria el perill de convertir-se en "un petit Estat espartà", obsedit en la pròpia seguretat i a mantenir el marge de superioritat sobre els seus adversaris. Tot ha canviat en el context polític i social d'Israel, però la predicció s'ha fet realitat. La que fou una petita i rara democràcia del Pròxim Orient és ara una complexa societat multiracial controlada per una oligarquia política que porta molt de temps estancada en el conflicte -ja no exterior, sinó interior- amb els palestins.

D'aquí a tres setmanes se celebren unes eleccions parlamentàries que poden ser cabdals per a l'inici d'un veritable procés de pau o afavorir una nova espiral de violència i represàlies, especialment perillosa des que l'Autoritat Nacional Palestina està sota el control de Hamàs. A Israel governa també la línia dura, en els darrers temps transformada per la defecció de l'exprimer ministre Sharon del bloc conservador Likud per fundar un nou partit més o menys centrista, Kadima. Ara Sharon (en estat de coma a causa d'un atac cerebral) és fora de joc, i l'avantatge electoral de Kadima s'esvaeix. Els seus rivals són els laboristes (molt afeblits), els conservadors del Likud i una sèrie de petits partits, gairebé tots d'extrema dreta. Del resultat de les eleccions dependrà la possibilitat de formar un bloc orientat vers la pau o el triomf d'una línia dura reforçada que seguiria un rumb de confrontació amb Hamàs i, possiblement, desfermaria un nou període de violència i insurrecció civil palestina, una nova Intifada. El Pròxim Orient mai no dóna motius per a l'optimisme. Els comicis israelians diran si el panorama és igual o més ombrívol que sempre.