Article publicat al diari Avui 20/01/2009
Algunes persones blasmen el "genocidi de Gaza". Segons l'ONU, genocidi és un seguit d'actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcial, un grup nacional, ètnic, religiós o racial. Cal veure si és el cas de Palestina.
A la Palestina del mandat britànic, el 1947-48 hi havia 1,3 milions d'àrabs; el 2008, al mateix territori, n'hi ha uns cinc. El 1948, el 20% de la població d'Israel era àrab. El 2008 els àrabs en continuen sent el 20%, tot i la immigració jueva.
El nombre de morts en el conflicte palestino-israelià mostra la seva duresa i magnitud. Segons B'Tselem (una ONG hipercrítica amb el govern d'Israel), i afegint-hi les xifres que provenen ara de Gaza, des de l'inici de la primera Intifada (el 9/12/1987) fins avui, els palestins morts no són més de 9.800 (inclosos nens, milicians, dones, vells, passavolants i, també, els 1.600 morts per altres palestins, acusats de col·laborar amb Israel, en lluites internes o executats per l'Autoritat Nacional Palestina). Segons el govern israelià, en aquest mateix període, els israelians morts són poc més de 1.500 (entre civils i militars).
La guerra entre Israel i els àrabs de Palestina no és el conflicte més sagnant que hi ha hagut al món entre 1987 i 2009. Ni Israel està fent cap genocidi. En canvi, sí que va ser un genocidi exterminar, en 7 anys, 6 milions de jueus, això és, 2/3 dels jueus d'Europa i el 40% dels jueus de tot el món. Per això, fer analogies entre Auschwitz i Gaza, o callar en altres casos més greus, és immoral.
Jordi Argelaguet
dimarts, 20 de gener del 2009
diumenge, 11 de gener del 2009
Israel paga el preu de l'odi comú
Article de la diputada italiana Fiamma Nirenstein, publicat al diari ABC L'11 de gener de 2009
Fa pensar el fet de que l'odi contra Israel s'hagi manifestat des del dissabte amb l'entrada de l'exèrcit a Gaza per terra. Criticar una guerra és normal, combinar realitat i odi, no. La crítica en temps de guerra és normal. Es critica a l'Índia i el Pakistan pel conflicte de Catxemira, es critica a Espanya pel que fa als bascos, es critica als txetxens de Rússia i els anglesos en el període de acusat conflicte amb Irlanda. Però quin d'aquests països ha estat objecte alguna vegada d'acusacions permanents de ser un país racista, agressiu, àvid de sang de nens, nazi?
Potser només els USA siguin perseguits per l'estigma permanent. Però cap país, excepte Israel, és objecte de l'odi constant a compte del conflicte en el qual es troba: cap altre país veu qüestionada la seva existència en els debats, cap altre país veu posada en dubte la seva legitimitat, cap altre país veu seus líders sistemàticament satanitzats, cap altre país veu als seus soldats titllats d'assassins, cap altre país veu als seus líders representats amb sang en els diaris i televisions de tot el món.
Això no té res a veure amb manifestar contra la guerra, i té tot a veure amb la mentida i amb el antisionisme que el President Giorgio Napolitano denúncia com a forma d'antisemitisme ocult. On eren fa un any?
Des de les operacions terrestres es multipliquen, per tot Europa les manifestacions amb pancartes desitjant la mort d'Israel, com a Londres; assetjant les ambaixades d'Israel, com a Bèlgica; els comentaris com els d’Erdogan que, aparentment fascinat amb Ahmadinejad, ha anunciat que Israel està a punt de desaparèixer; s'adopten les posicions dels intel•lectuals i els periodistes que anuncien voler sotmetre Israel a un Tribunal Internacional que no veu denunciats mai els crims de Hamàs. Ningú pressiona Hamàs per poder salvar almenys a la seva població en una treva durant la qual no llanci míssils. Tampoc es veu amb bons ulls que Mubarak hagi suggerit Sarkozy no aturar Israel: és un pas important per part de l’Egipte moderat que lluita contra el terrorisme. Ningú observa que de les operacions va sortir un viatge de Hamàs al Caire, en contra de les pretensions iranianes que el novembre passat havien fet que Hamàs plantés Mubarak i Abu Mazen.
La realitat és un simple espectre, la fantasia difusa d'una operació ferotge i inútil. I realment inútil no és: Hamàs, un perill públic internacional, perd terreny i sabem a aquestes alçades que busca un mitjà d'acabar amb això sense cridar l'atenció. És curiós que encara que Sarkozy havia afirmat que la guerra no serveix als interessos de Abu Mazen, la realitat apunta tot el contrari. Les operacions terrestres són ràpides, perilloses i dures en el seu cos a cos, proporcionen moltes detencions (que es realitzen) i es troben cara a cara amb l'enemic. A Jenin, on van dur a terme la mateixa fantasia satanizant i es va denunciar la massacre de 500 palestins, Israel va pagar amb la vida de 24 soldats, front a 40 palestins. El dissabte a la nit els soldats combatien casa per casa en habitacions i galeries que serveixen de posicions armades i minades, al carrer sota foc de franctiradors, en edificis amb explosius accionats a distància o en emboscades. Els poblats veïnats de Hamàs i l'ús dels civils dificulten les operacions. Hamàs combat amb duresa, ben armat i preparat, encara que s'està retirant lentament.
Tot Israel, pares, esposes i mares i fills s'ofeguen d'ansietat, amb míssils caient sobre ciutats israelianes i hospitals plens de ferits. Comença la tragèdia usual entre els joves, els pares que enterren els seus fills, i emergeix el record dels parents dels desapareguts, però també la determinació de defensar el seu país i la seva família a qualsevol preu. Ferit en una cama, el soldat Golani Avi Peleg demana l'alta per tornar a la seva unitat. El germà petit d'un soldat àrab drus que va ser el primer a caure, Yussef Mu'adi, deia plorant "Era un soldat valent, volia anar amb els seus Golani. Espero que sigui el darrer a caure ". Yonatan Netanel, amb un fill de 4 mesos, trucava a la seva esposa moments abans de morir per dir "Estic bé. No et preocupis de res ". El germà d'Nitai Stern, cadet de 21 anys, deia: "Si hagués sabut el que li esperava, hi hauria anat també". El dissabte a la nit, a la divisió Golani en particular, els israelians van registrar 60 ferits (fins a última hora de la nit) i cinc morts.
El suport de l'artilleria i de l'aviació és perillós tant per a l'enemic, com en la tragèdia de l'escola de la UNRWA, com per l'exèrcit israelià, que ha registrat quatre morts per foc amic. Es pot veure en les operacions per terra el molt que els israelians estan disposats a arriscar per posar fi a una situació que porten vuit anys suportant. La pietat, les aspiracions de pau, per damunt de tot, són les responsables d'aquesta guerra quan un s'enfronta a un enemic que representa el terrorisme i la Jikhad. El que sorprèn en el seu lloc és aquest nou gir del libel de sang jueu, assedegat de la propaganda àrab on abans van ser llibres arcaics.
Estaria bé que aquesta vegada els europeus, entrenats per les nostres pròpies experiències, poguéssim evitar-ho.
ABC 11-01-2009
Fa pensar el fet de que l'odi contra Israel s'hagi manifestat des del dissabte amb l'entrada de l'exèrcit a Gaza per terra. Criticar una guerra és normal, combinar realitat i odi, no. La crítica en temps de guerra és normal. Es critica a l'Índia i el Pakistan pel conflicte de Catxemira, es critica a Espanya pel que fa als bascos, es critica als txetxens de Rússia i els anglesos en el període de acusat conflicte amb Irlanda. Però quin d'aquests països ha estat objecte alguna vegada d'acusacions permanents de ser un país racista, agressiu, àvid de sang de nens, nazi?
Potser només els USA siguin perseguits per l'estigma permanent. Però cap país, excepte Israel, és objecte de l'odi constant a compte del conflicte en el qual es troba: cap altre país veu qüestionada la seva existència en els debats, cap altre país veu posada en dubte la seva legitimitat, cap altre país veu seus líders sistemàticament satanitzats, cap altre país veu als seus soldats titllats d'assassins, cap altre país veu als seus líders representats amb sang en els diaris i televisions de tot el món.
Això no té res a veure amb manifestar contra la guerra, i té tot a veure amb la mentida i amb el antisionisme que el President Giorgio Napolitano denúncia com a forma d'antisemitisme ocult. On eren fa un any?
Des de les operacions terrestres es multipliquen, per tot Europa les manifestacions amb pancartes desitjant la mort d'Israel, com a Londres; assetjant les ambaixades d'Israel, com a Bèlgica; els comentaris com els d’Erdogan que, aparentment fascinat amb Ahmadinejad, ha anunciat que Israel està a punt de desaparèixer; s'adopten les posicions dels intel•lectuals i els periodistes que anuncien voler sotmetre Israel a un Tribunal Internacional que no veu denunciats mai els crims de Hamàs. Ningú pressiona Hamàs per poder salvar almenys a la seva població en una treva durant la qual no llanci míssils. Tampoc es veu amb bons ulls que Mubarak hagi suggerit Sarkozy no aturar Israel: és un pas important per part de l’Egipte moderat que lluita contra el terrorisme. Ningú observa que de les operacions va sortir un viatge de Hamàs al Caire, en contra de les pretensions iranianes que el novembre passat havien fet que Hamàs plantés Mubarak i Abu Mazen.
La realitat és un simple espectre, la fantasia difusa d'una operació ferotge i inútil. I realment inútil no és: Hamàs, un perill públic internacional, perd terreny i sabem a aquestes alçades que busca un mitjà d'acabar amb això sense cridar l'atenció. És curiós que encara que Sarkozy havia afirmat que la guerra no serveix als interessos de Abu Mazen, la realitat apunta tot el contrari. Les operacions terrestres són ràpides, perilloses i dures en el seu cos a cos, proporcionen moltes detencions (que es realitzen) i es troben cara a cara amb l'enemic. A Jenin, on van dur a terme la mateixa fantasia satanizant i es va denunciar la massacre de 500 palestins, Israel va pagar amb la vida de 24 soldats, front a 40 palestins. El dissabte a la nit els soldats combatien casa per casa en habitacions i galeries que serveixen de posicions armades i minades, al carrer sota foc de franctiradors, en edificis amb explosius accionats a distància o en emboscades. Els poblats veïnats de Hamàs i l'ús dels civils dificulten les operacions. Hamàs combat amb duresa, ben armat i preparat, encara que s'està retirant lentament.
Tot Israel, pares, esposes i mares i fills s'ofeguen d'ansietat, amb míssils caient sobre ciutats israelianes i hospitals plens de ferits. Comença la tragèdia usual entre els joves, els pares que enterren els seus fills, i emergeix el record dels parents dels desapareguts, però també la determinació de defensar el seu país i la seva família a qualsevol preu. Ferit en una cama, el soldat Golani Avi Peleg demana l'alta per tornar a la seva unitat. El germà petit d'un soldat àrab drus que va ser el primer a caure, Yussef Mu'adi, deia plorant "Era un soldat valent, volia anar amb els seus Golani. Espero que sigui el darrer a caure ". Yonatan Netanel, amb un fill de 4 mesos, trucava a la seva esposa moments abans de morir per dir "Estic bé. No et preocupis de res ". El germà d'Nitai Stern, cadet de 21 anys, deia: "Si hagués sabut el que li esperava, hi hauria anat també". El dissabte a la nit, a la divisió Golani en particular, els israelians van registrar 60 ferits (fins a última hora de la nit) i cinc morts.
El suport de l'artilleria i de l'aviació és perillós tant per a l'enemic, com en la tragèdia de l'escola de la UNRWA, com per l'exèrcit israelià, que ha registrat quatre morts per foc amic. Es pot veure en les operacions per terra el molt que els israelians estan disposats a arriscar per posar fi a una situació que porten vuit anys suportant. La pietat, les aspiracions de pau, per damunt de tot, són les responsables d'aquesta guerra quan un s'enfronta a un enemic que representa el terrorisme i la Jikhad. El que sorprèn en el seu lloc és aquest nou gir del libel de sang jueu, assedegat de la propaganda àrab on abans van ser llibres arcaics.
Estaria bé que aquesta vegada els europeus, entrenats per les nostres pròpies experiències, poguéssim evitar-ho.
ABC 11-01-2009
dimarts, 6 de gener del 2009
La histeria antiisraeli
Article publicat a La Vanguardia, per la periodista Pilar Rahola
"Entenc que ens vulguin esborrar del mapa, però no pretenguin que cooperem amb vostès per aconseguir aquest objectiu". El fet de què aquesta vella frase, d'una càustica Golda Meir als dirigents palestins, sigui tan vigent en l'actualitat ens dóna la mesura de la tragèdia que sofreix Terra Santa des de fa dècades.
En realitat, aquesta mateixa frase jeu en la dràstica decisió militar que ha pres el Govern israelià, i que l'ha tornat a posar sota el punt de mira -i d'ira- planetari: la necessitat de frenar el permanent intent de destrucció d'Israel.
Com deia recentment el professor Joan B. Culla, davant de la incursió militar del Tsahal a la franja de Gaza caben múltiples reaccions i algunes tenen un sentit crític just. Però com abunden les reaccions histèriques, mancades de qualsevol indici de reflexió serena, estrictament basades en el maniqueisme i el prejudici, serà necessari fer-se algunes preguntes a l'atzar dels fets.
Ho escrivia fa poc el periodista Ari Shavit en Haaretz:"La operació Plom Fos és una operació justa. I és, també, una operació tràgica". Discrepo del terme "just" perquè, com també deia Golda Meir, "les guerres no ens agraden, ni quan les guanyem". Mai no pot considerar-se justa una incursió militar que provoca desenes de morts, encara que tingui com a objectiu la destrucció de l'operatiu militar d'Hamas. Però, pot considerar-se inevitable?
Alguns intel·lectuals, com Amos Oz, ja han alertat que la incursió a Gaza implicarà una nova gran campanya contra Israel. Però fins i tot l'esquerra israeliana manté una posició molt tèbia respecte a la incursió. Yes que la decisió d'atacar Hamas arriba després d'un tremend cansament de la societat israeliana, farta de no trobar cap sortida ni cap esperança. I farta de saber que l'altre costat treballa incansablement per destruir-la.
Vegem, doncs, les preguntes, dirigides especialment als pancartistas que vociferen el seu odi a Israel pels carrers de les nostres ciutats, la majoria sospitosos habituals, des dels convençuts de l'esquerra intolerant, sempre preparats a aixecar el puny contra Israel, fins als múltiples sectors de l'islamisme. Curiós, per cert, aquesat pornogràfica camaraderia. Els que surten al carrer diuen fer-ho a favor de la llibertat de Palestina.
Bé, on han estat durant tots aquests anys en què han crescut fenòmens fundamentalistes que oprimien fins al deliri als propis palestins? Hamas té una cosa per veure amb la llibertat, o ha de veure tot amb el feixisme de cort islamista? La llibertat es defensa ensinistrant nens per al suïcidi i esclavitzant dones? La llibertat la defensa Iran, país que sosté econòmicament Hamas? És la llibertat el patrimoni dels terroristes d'Hizbulah?
Diuen, també, que surten al carrer per solidaritat. Bé. Solidaris amb qui? Amb Mahmud Abas, el president palestí, que ha estat menys crític amb la incursió que qualsevol pancartista europeu? Amb els palestins que no estan d'acord amb l'ús dels fons d'ajuda a Palestina per armar exèrcits i preparar atemptats? S'han preguntat què ocorre amb aquests fons? La solidaritat amb els palestins es defensa minimitzant el terrorisme i perdonant les agressions d'Hamas? Es defensa la pau afavorint líders palestins que no creuen en ella?
És cert que, contra Israel, l'esquerra intolerant viu millor. I és cert també que, a realitats complexes, la massa vociferant prefereix la simplicitat dels dolents i bons. Però més enllà dels prejudicis, els fets són tossuts. Israel es va retirar de Gaza, deixant intactes les estructures econòmiques que havia creat. Hamas les va destruir totes i va aprofitar la retirada per tornar a preparar un exèrcit de destrucció. I centenars de míssils després continua preparant-se per a això.
El silenci d'aquesta esquerra, avui tan cridanera, ha estat molt significatiu. El que està ocorrent a Gaza és tràgic. Però no va començar amb la incursió d'Israel. I carregar totes les culpes contra Israel és còmode i és simple, però no serveix de res. Perquè el principal enemic del poble palestí batega en el seu interior.
Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
06/01/2009
"Entenc que ens vulguin esborrar del mapa, però no pretenguin que cooperem amb vostès per aconseguir aquest objectiu". El fet de què aquesta vella frase, d'una càustica Golda Meir als dirigents palestins, sigui tan vigent en l'actualitat ens dóna la mesura de la tragèdia que sofreix Terra Santa des de fa dècades.
En realitat, aquesta mateixa frase jeu en la dràstica decisió militar que ha pres el Govern israelià, i que l'ha tornat a posar sota el punt de mira -i d'ira- planetari: la necessitat de frenar el permanent intent de destrucció d'Israel.
Com deia recentment el professor Joan B. Culla, davant de la incursió militar del Tsahal a la franja de Gaza caben múltiples reaccions i algunes tenen un sentit crític just. Però com abunden les reaccions histèriques, mancades de qualsevol indici de reflexió serena, estrictament basades en el maniqueisme i el prejudici, serà necessari fer-se algunes preguntes a l'atzar dels fets.
Ho escrivia fa poc el periodista Ari Shavit en Haaretz:"La operació Plom Fos és una operació justa. I és, també, una operació tràgica". Discrepo del terme "just" perquè, com també deia Golda Meir, "les guerres no ens agraden, ni quan les guanyem". Mai no pot considerar-se justa una incursió militar que provoca desenes de morts, encara que tingui com a objectiu la destrucció de l'operatiu militar d'Hamas. Però, pot considerar-se inevitable?
Alguns intel·lectuals, com Amos Oz, ja han alertat que la incursió a Gaza implicarà una nova gran campanya contra Israel. Però fins i tot l'esquerra israeliana manté una posició molt tèbia respecte a la incursió. Yes que la decisió d'atacar Hamas arriba després d'un tremend cansament de la societat israeliana, farta de no trobar cap sortida ni cap esperança. I farta de saber que l'altre costat treballa incansablement per destruir-la.
Vegem, doncs, les preguntes, dirigides especialment als pancartistas que vociferen el seu odi a Israel pels carrers de les nostres ciutats, la majoria sospitosos habituals, des dels convençuts de l'esquerra intolerant, sempre preparats a aixecar el puny contra Israel, fins als múltiples sectors de l'islamisme. Curiós, per cert, aquesat pornogràfica camaraderia. Els que surten al carrer diuen fer-ho a favor de la llibertat de Palestina.
Bé, on han estat durant tots aquests anys en què han crescut fenòmens fundamentalistes que oprimien fins al deliri als propis palestins? Hamas té una cosa per veure amb la llibertat, o ha de veure tot amb el feixisme de cort islamista? La llibertat es defensa ensinistrant nens per al suïcidi i esclavitzant dones? La llibertat la defensa Iran, país que sosté econòmicament Hamas? És la llibertat el patrimoni dels terroristes d'Hizbulah?
Diuen, també, que surten al carrer per solidaritat. Bé. Solidaris amb qui? Amb Mahmud Abas, el president palestí, que ha estat menys crític amb la incursió que qualsevol pancartista europeu? Amb els palestins que no estan d'acord amb l'ús dels fons d'ajuda a Palestina per armar exèrcits i preparar atemptats? S'han preguntat què ocorre amb aquests fons? La solidaritat amb els palestins es defensa minimitzant el terrorisme i perdonant les agressions d'Hamas? Es defensa la pau afavorint líders palestins que no creuen en ella?
És cert que, contra Israel, l'esquerra intolerant viu millor. I és cert també que, a realitats complexes, la massa vociferant prefereix la simplicitat dels dolents i bons. Però més enllà dels prejudicis, els fets són tossuts. Israel es va retirar de Gaza, deixant intactes les estructures econòmiques que havia creat. Hamas les va destruir totes i va aprofitar la retirada per tornar a preparar un exèrcit de destrucció. I centenars de míssils després continua preparant-se per a això.
El silenci d'aquesta esquerra, avui tan cridanera, ha estat molt significatiu. El que està ocorrent a Gaza és tràgic. Però no va començar amb la incursió d'Israel. I carregar totes les culpes contra Israel és còmode i és simple, però no serveix de res. Perquè el principal enemic del poble palestí batega en el seu interior.
Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
06/01/2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
