Un capvespre a Ram Al·lah (i II)

Israel viu un moment d'esperança malgrat els darrers incidents

(Article de Marta Pessarrodona, publicat al diari Avui 22/12/2004)

En el meu darrer comentari parlava del fet que la meva darrera i recent visita a Israel (i confio que no serà la darrera meva, i valgui la redundància) l'atmosfera m'havia recordat la de la tardor del 1989 a Berlín, que no Alemanya, perquè aquella vegada tan sols vaig ser una quinzena de dies en una ciutat tan estimada com ho és per a mi Berlín. Una predilecció que no invalida que m'emocioni veient el naixement del Danubi prop de la magnífica ciutat de Friburg, al land de Baden-Württemberg. Una cosa semblant em passa a Israel. Jerusalem, la ciutat, a la qual tan sols fa ombra Sant Jaume de Galícia, podria fer-me perdre el nord: tanta història, tanta bellesa s'hi acumula, que per més que m'expliquin que és una ciutat pobra, perquè cap estament religiós no hi paga impostos, per exemple; per més que m'expliquin que és una ciutat fanàtica (i ho és); per més que m'expliquin que és un museu i que la gent no solem viure dins d'un museu, recordo cada dia de la meva vida que hi he passat, que hi he respirat, que m'he enlluernat amb les seves pedres blanques. Israel, però, no és sols Jerusalem, i per més que dins de la ciutat hi hagi el Parlament israelià, al Knesset, i que en aquesta ocasió hi hagi celebrat reunions amb tres representants parlamentaris (del Likud, dels laboristes i del Shinui o partit laic), hi havia l'actualitat que estirava de la màniga. I l'actualitat era a Cisjordània, a Ram Al·lah, concretament a la Muqataa, a la tomba de Iàsser Arafat. I qui es resisteix a l'actualitat quan té rivets d'històrica? Gràcies a l'excel·lent corresponsal de TVE, Agustín Remesal, un periodista natural de Zamora amb magnífica conversa en llengua valenciana (no intento ser políticament correcta o incorrecta, segons es miri), vaig poder trepitjar l'arxifamosa i britànica Muqataa. Un incís: he dit que Remesal és un corresponsal excel·lent i ho corroboro, encara que no puc oblidar -com li vaig recordar a ell- que ha ocupat (fa menys d'un any) un lloc de treball fàcil, perquè la seva predecessora era una judeòfoba de concurs, a part de tenir certes dificultats amb l'ús de fons públics. Tot amb tot, asseguro que travessar una tarda un dels humiliants (per als palestins) checkpoints, ja al desert de Judea, que tant en recorden uns altres, com el Checkpoint Charlie berlinès del passat immediat, i avançar cap a Ram Al·lah va ser, per a mi, inoblidable. Adrenalina a part, cal dir que per més que algú digui, de Jerusalem estant, que va al desert petri de Judea, ser a Jerusalem ja és ser al desert. Una cosa semblant passa quan algú que acaba d'arribar a l'aeroport de Buenos Aires, Ezeiza, en visita turística, t'informa que al cap de dos dies anirà a la pampa! Mai no em puc estar de dir-los que ja hi són, a la pampa.No coneixia Ram Al·lah, encara que ja coneixia d'altres ciutats sota l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), com Betlem (la casa del pa, seria la traducció) o la ciutat oasi de Jericó.

No la coneixia, Ram Al·lah, i em va semblar tan presentable com la Natzaret -al nord del país, de població àrab, però dependent i amb ganes de seguir depenent de l'Estat d'Israel- que vaig conèixer fa quatre anys (ciutat que em va fer plantejar-me com s'havia avorrit Jesús). Un cop a la Muqataa, queia la tarda, ja s'anunciava el capvespre. Sorpresa davant de la buidor de la immensa plaça de la Muqataa que hem vist a vessar i per activa i per passiva els darrers temps. A part dels sis soldats que custodien la tomba d'Arafat, hi vaig comptar una mitja dotzena de persones, a més de nosaltres. Una realitat que no vam atribuir al fet que els palestins estimen poc el seu líder mort, ans, segurament, a costums àrabs que desconeixem, segons els quals la respectuosa visita a les tombes és menys important que per a nosaltres, els judeocristians. Respectuosa amb els morts, a més a més, no vaig poder deixar de pensar, però, que Arafat havia portat a la pobresa el seu poble partint de la crua realitat segons la qual el govern palestí és i ha estat un dels més subvencionats del món: un bilió de dòlars per a 3,5 milions d'habitants, diu el Fons Monetari Internacional. Suma astronòmica que sembla haver-se escorregut entre els 130.000 empleats de l'ANP i que pot explicar la pobresa absoluta de més d'un milió de palestins. Aquestes són les xifres.

La tendència humana, però, és vers la felicitat, i de retorn al vespre a Tel Aviv, una ciutat recent en termes històrics (és del 1910), m'exalta el nou, per més que a Jerusalem m'hagi enamorat el vell, per seguir el mestre Foix. A Tel Aviv -potser la ciutat que conec millor d'Israel- sempre li veig vocació de Manhattan, de Silicon Valley, etc. Al seu Vallvidrera, és a dir a Ramat Gan, l'Institut de Traducció israelià s'interessa per una antologia de poetes catalanes que si no arriba a terme la culpa serà ben catalana, i que consti que la meva visita no tenia res a veure amb l'oficialitat nostrada en cap aspecte. Abans, a la Knesset, la parlamentària Eti Livni, del partit frontissa que ara mateix ha saltat del govern, el Shinui, ens havia explicat que havien convidat Wistlava Szymborska, la poeta Nobel polonesa autèntica (els polonesos no autèntics, segons diuen, som els catalans!); un fet, aquesta invitació, que no em sorprèn gens. Si pensem que Israel és un Estat del 1948 que té una universitat des del 1925, la Universitat Hebrea de Jerusalem, i una mena d'escola industrial, la Technion de Haifa, del 1924, que és una de les més prestigioses del món, i que en ple desert es va crear el 1975 la Universitat Ben Gurion, a Beer-Sheva, que és una mena de Harvard, amb un hospital, el Soroka, com a part de la seva Facultat de Medicina, també dels millors del món, ja es comprendrà que servidora admiri Israel en allò -que és molt- que és admirable. Si hi afegim que els escolars tenen tres llengües obligatòries en el seu programa -hebrea, àrab i anglesa-, també es comprendrà que segueixi la meva admiració catalana.

De tota manera, torno al que deia en el meu primer comentari, fa quinze dies. Israel viu un moment d'esperança, per més que diversos incidents mortals dels darrers dies semblen contradir-ho. Per altra banda, és costum que tots els qui admirem i desitgem l'existència de l'Estat d'Israel comencem sempre -o haguem de fer-ho- blasmant el seu premier, Sharon. Francament, ja me n'he cansat i, si volen, un altre dia ja ho faré. De moment em vull adir a l'atmosfera de pau, de solució del conflicte (des del desmantellament dels incomprensibles assentaments jueus fins a la visita del candidat palestí Abu Mazen -o Mahmud Abbas- a Kuwait i als Emirats, el desig sirià de converses, el recolzament egipci o la visita de demà de Tony Blair a la zona i un llarg etcètera), un clima que he respirat fa poc en aquella part del món. En aquella democràcia envoltada de règims totalitaris, en aquella Europa asiàtica, on els sants i la sang dissortadament conviuen de fa segles.

Marta Pessarrodona. Escriptora i traductora

Un capvespre a Ram Al·lah (I)

És difícil no ser sensible al crepuscle en un lloc amb tanta història

(Article de Marta Pessarrodona, publicat al diari Avui 8/12/2004)

Per més amor a la història immediata que una persona senti, com és el meu cas, ser un dies a l'Estat d'Israel i no deixar-se seduir (encara que no hi hagi temps) per la Història, amb majúscula i a seques, pels monuments, pels paisatges i pels capvespres és impossible. També és molt difícil no envejar il·lustres predecessors, com Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Jacint Verdaguer i Josep Pla, que van arribar a Terra Santa, que deien els tres primers, lentament, amb vaixell, al port de la magnífica, avui, ciutat de Haifa. Ells eren o sabien ser rics, jo no, aquesta és la meva conclusió provisional. Una conclusió que ens pot portar molt lluny en les nostres meditacions, en especial en les esperes d'aeroport. Sens dubte, però, dins de la literatura catalana, el primer testimoni laic és el de Pla, que no cobejava la missa en un indret determinat, ni considerava traïdor i dolent el primer jueu que se li posava a l'abast. (La judeofòbia actual, per més que molesti molts, té fondes arrels catòliques.) Tot amb tot, la literatura catalana té la gran sort de tenir uns testimonis literaris de primera pel que fa al Pròxim Orient i sóc la primera a celebrar-ho.L'actualitat, però, s'imposa, i ¿qui no desitjaria ser a Ram Al·lah, a la Muqataa i veure la improvisada tomba d'Arafat? Per més que les comparacions sempre resultin, si no odioses, si difícils, per alguna estranya raó, durant la darrera setmana de novembre a l'Estat d'Israel, un estat que conec i reconec, que admiro i critico, com puc admirar Gran Bretanya i criticar-la, per exemple, no podia deixar de pensar en una estada a Berlín el 1989, d'on vaig partir el 30 d'octubre (recordaran que el Mur va metafòricament caure el 9 de novembre). Era a Berlín aquells dies perquè volia veure què passava amb el degoteig de ciutadans de la RDA (República Democràtica Alemanya, quin acudit de nom de més mal gust!) tan bon punt Hongria havia obert la frontera. El resultat no cal que l'expliqui. Segurament sí que puc explicar, però, que els qui aleshores i ara van dir i diuen que ja sabien que el Mur cauria, mentien i menteixen, perquè no ho sabia ningú i, ara per ara, encara no ho sabem ben bé. Jo, ara mateix, no era a l'Estat d'Israel per anar a Ram Al·lah, encara que hi vaig anar, ans convidada per l'Instituto Israel-Ibero-América, ajudat pel Ministerio de Cultura espanyol per a un Encuentro en Israel de escritoras de América Latina, España y EE.UU, institucions que em van convidar pel que sóc, una escriptora catalana, encara que costi de creure. En el passat, he llegit els meus poemes (que he escrit en llengua catalana, és clar) al monument a Yitzhak Rabin a Tel Aviv, a la sala de plens de l'Ajuntament de la mateixa ciutat, que és més Manhattan que res, i, també, a la Universitat Ben Gurion (que és més la de Harvard que res) a Beer-Sheva, al desert del Néguev, a 30 quilòmetres de la turbulenta Gaza.

Incidentalment, vaig aprofitar aquesta ocasió d'ara per incloure-hi, amb permís dels meus amfitrions, una conferència meva a la Universitat Hebrea de Jerusalem (si algú sent curiositat pel tema, era sobre les dones dins de la literatura catalana). Era una conferència que havia d'haver fet fa exactament quatre anys, el novembre del 2000, quan l'onada de terrorisme (allò que alguns en diuen "activisme polític" i es queden tan frescos) que vivia el país en aquell moment m'ho va impedir, per més que jo hi era. Cada vegada que he estat a Israel hi havia motius per no anar-hi, encara que, avui per avui, tenim motius per no moure'ns de casa i, encara, vigilant! Francament, no em sento especialment heroica per no haver-m'hi quedat, a casa, en totes i cadascuna de les ocasions que he anat a Israel, ans privilegiada, perquè Israel és el país que m'injecta més cultura dels que conec.

Com es pot anar comprovant, per més ganes que n'hagi tingut, jo no he triat mai anar a Israel, ans m'han triat, i ho agraeixo profundament. ¿Cal dir que admiro Israel en allò que té d'admirable? Em sembla superflu. ¿Cal dir que penso que cal la pau en aquell indret del món i per al bé de tots, inclosos nosaltres? Segueix semblant-me superflu. Tot seguit, una afirmació potser agosarada però totalment sincera: de les meves quatre estades aquesta darrera, la de la darrera setmana de novembre, ha estat la més tranquil·la, la menys plena d'ensurts de tota mena, la més esperançadora, amb el benentès que és una zona que de tan antiga, de tan històrica és volàtil, que qualsevol guspira, en un segon, pot tornar a encendre-ho tot. Francament, confiem que el ministre espanyol d'Afers Exteriors, amb qui gairebé vaig coincidir a la zona, no ho espatlli. De moment, el ministre del cas, va fer coincidir la seva visita (després d'un Colin Powell acomiadant-se del seu càrrec, veurem que tots i cadascun dels ministres d'Afers Exteriors de països amb sòlida base anti-nord-americana visiten la zona: coses de la vida), amb un esplèndid article al diari israelià Haaretz recordant -cosa que fa temps que jo creia que ell no recordava- els múltiples lligams històrics i econòmics que existeixen entre aquell país i Espanya. També recordava, el ministre, que, després de la fi de la darrera dictadura espanyola, s'havien restablert relacions diplomàtiques, el 1986. Modestament, gosaria recordar a l'il·lustre ministre (a qui, per cert, per aquelles terres fa temps que van rebatejar com Desatinos) que abans en el temps ja el president de la Generalitat de Catalunya d'aleshores havia visitat oficialment i havia restablert els llaços amb el país, els que són possibles a un president sense estat, és clar. Realment, com a catalans sempre hem de fer com la Cleopatra shakespeariana: "Egipte? Egipte sóc jo", deia Cleopatra.

Torno al començament, és impossible no ser sensible als capvespres en aquella part tan històrica, àdhuc a una Ram Al·lah, que vaig poder visitar per primera vegada (en dues altres ocasions uns atemptats m'ho havien barrat), no recordar la caiguda del Mur berlinès, en el meu cas, encara que per exigències d'espai, em reservo per al proper comentari meu en aquest diari, l'AVUI, una descripció més detallada de l'Israel que he vist i viscut, de Ram Al·lah i de la mínima actualitat política que pot copsar una escriptora catalana. Com diuen, to be continued...