Arafat no era el problema

Consideracions al voltant de l'actuació política del líder palestí

(Article d'Agustí Colomines. Publicat al diari Avui 15-11-04)

Ara que Iàsser Arafat és definitivament història, potser cal afrontar el conflicte entre Israel i Palestina amb molta més sensatesa i objectivitat i, d'entrada, admetre que el seu lideratge no ha estat el problema per resoldre'l. Em fa l'efecte que en aquests cas, com també passa quan es debat sobre el nacionalisme, les posicions apriorístiques dels analistes prevalen per damunt dels fets. Vull dir que la història del conflicte arabo-israelià de vegades és més la història de qui en parla, de les dèries dels observadors, que del conflicte en ell mateix. Aquest no és un conflicte entre bons i dolents, en el qual els palestins o els israelians són una cosa o l'altra segons quina sigui la posició de l'analista, sinó que respon a un trauma molt més profund i dolorós. I ja se sap que, en parlar de la pena, no s'hi val a intentar jerarquitzar-la. No hi ha jerarquies del dolor, com diu la professora Marie Smith referint-se a les conseqüències de la violència catòlica i protestant d'Irlanda del Nord, perquè un mort és un mort independentment de la fe que aquest professés abans, de la classe social a la qual hagués pertangut o de si era un policia o un guerriller. O sigui que la notícia de l'assassinat d'un nen palestí a mans de la policia israeliana és, almenys per a mi, tan traumàtica com la visió dels cossos esquarterats d'un grup d'israelians que viatjaven en un autobús que un suïcida palestí ha fet volar. En tots dos casos qui hi perd és el sentit d'humanitat. En fi, la civilització i la vida. Que quedi clar, doncs, que, a parer meu, ni les idees, ni les pàtries, ni els suposats processos d'alliberament social justifiquen l'ús de la violència. Tot el que comença amb un acte de terror, generalment acaba en dictadura, com tota democràcia que es defensa amb la violència indiscriminada, desproporcionada i injusta, d'una manera o d'una altra també s'arrossega cap a l'autoritarisme militarista, que és el que passa a Israel.

Siguem clars i sincers alhora, i admetem que el conflicte entre israelians i palestins té el seu origen en la colonització i descolonització britànica d'una regió, entre el riu Jordà i la Mediterrània, on s'hi han succeït diferents civilitzacions al llarg dels temps, la qual, a més, és la terra sagrada per a les tres religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam) que hi coexisteixen. No vull dir que la creació de l'Estat d'Israel el 1948 fos la causa del problema, perquè sóc dels que creu que els jueus hi tenien dret, sinó que l'herència que va deixar-hi l'antic Imperi Britànic -i ho constato molt a pesar meu perquè sóc anglòfil de mena- va ser nefasta. Tan nefasta com la que van deixar en altres zones del continent africà. A Sud-àfrica o a l'antiga Rodhèsia, per exemple, que en anar-se'n van permetre la implantació de règims inequívocament racistes. El sionisme, l'activitat militar del qual a Palestina va ser força intensa a partir del 1947 arran de l'anunci de la retirada britànica d'aquella colònia, ha estat tan perillós i problemàtic com el panarabisme antisemita, posem per cas, dels cinc Estats àrabs que no van acceptar la creació de l'Estat hebreu ni el pla de partició que aleshores va dissenyar l'ONU. La victòria israeliana en aquella primera guerra contra els àrabs va anar acompanyada, amb l'excusa que calia defensar-se, de l'ocupació de territoris que el pla de participació havia atorgat als palestins i, a més, de l'expulsió de 800.000 persones, el que anomenen Nakba. Sóc conscient que alguns em diran que els israelians no podien fer altra cosa, si és que volien sobreviure en aquell mar de taurons, però personalment no n'estic tan segur. El que sí que em sembla evident -i en això coincideixo amb una de les conclusions de l'informe L'aplicació del dret a l'autodeterminació com a contribució a la prevenció de conflictes (Centre UNESCO de Catalunya, 1999)- és que perquè hi hagi pau, seguretat i estabilitat, qualsevol associació entre pobles i comunitats o entre aquests i l'Estat s'ha de basar en el consentiment autèntic i continuat, el respecte mutu i el benefici mutu. Per tant, acceptar que la correcta resposta a la intransigència dels àrabs és l'ocupació territorial o alçar un mur que redueixi la població palestina a la misèria és, senzillament, maniqueu. No es tracta d'esbrinar qui s'ha comportat millor en tots aquests anys, perquè em sembla que l'agressivitat israeliana del 1967, durant la coneguda Guerra dels Sis Dies, que és quan es va fer efectiva la total ocupació de Gaza, Cisjordània i Jerusalem est i l'expulsió de 400.000 palestins més, no va ser menor a la demostrada pels àrabs des del mateix moment de la creació de l'Estat d'Israel. De fet, cap de les dues parts ha admès mai del tot el principi "una terra, dos pobles" com a solució perquè els aliats de cada una d'elles -els àrabs en un cas i els nord-americans i europeus en l'altra- han ajudat a crear les condicions objectives per impedir que els interessos polítics immediats de les potències estrangeres i els Estats consolidats d'aquella regió no representessin un obstacle a les aspiracions de llibertat de tots els pobles, incloent-hi els palestins, és clar.

És per tot això que em fa l'efecte que s'equivoquen aquells que creuen que el messianisme i la deslleialtat de Iàsser Arafat han impedit desplegar els acord de pau. No hi ha dubte que l'omnipresent figura d'Arafat és part del conflicte entre jueus i palestins, sobretot perquè com passa gairebé sempre amb tots els líders carismàtics, sovint són més un tòtem confús i ple d'ombres que altra cosa. Ara, també és veritat que la primera acció terrorista d'As-Safiya, uns escamots dependents d'Al-Fatah, que va ser l'organització creada per Arafat, Jalil Al-Wazir i Salah Jalaf el 1957, no va tenir lloc fins a l'1 de gener de 1965. I per què Arafat es va decidir a potenciar la lluita armada? Doncs per una mala combinació entre la moda de l'època, reflex de l'empenta anticolonial i revolucionària arreu, i del recel que els Estats àrabs han tingut dels palestins. És veritat que des de molt jove Arafat va participar en els moviments de resistència palestina, primer com a membre dels Germans Musulmans i després integrat en el Partit Àrab de Palestina que dirigia Haj Amin Al-Husseini, el gran muftí de Jerusalem que els iraelians sempre han dit que havia estat un col·laborador del nazis, i que per tant ha esdevingut, com ha escrit Vicenç Villatoro, el pòster de la lluita palestina. Però aquest fet no el fa culpable de tot. Precisament la manera com Villatoro defineix Arafat -"ser un símbol que volia passar a la història" i que això "reclamava un discurs ambigu, no arribar mai a cap acord definitiu i no enfrontar-se del tot amb ningú"-, aplicat a dirigents que tenim ben a prop ell mateix ho trobaria una virtut.
Agustí Colomines. Professor d'història contemporània a la UB. Director del Centre UNESCO de Catalunya