Pilar Rahola : Revista El Temps. Número 117, 014 novembre 2006. Valencia.
Diria que no sóc sospitosa d´analitzar frívolament criminalitzadora, la situació d´Israel. Molt al contrari, en moments de molta dificultat, amb el maniqueisme informatiu marcant el llenguatge mediàtic, i amb tota l´esquerra –la intel.ligent i la ximple- vomitant dimonis antiisraelíes (perfectament camuflats sota l´ampara del discurs “solidari”, que sempre vesteix millor), alguns hem intentat mantenir una actitud de rigor. Israel pateix una situació d´isolament sagnant que dura dècades, enfrontada a tota mena d´enemics, visibles i invisibles, que financïen, ajuden i construeixen una dinàmica violenta que no té aturador. No tinc cap mena de dubtes, amb tots els seus errors i misèries –que les ha tingudes i les té-, que Israel és també víctima. Fa cinquanta anys que lluita per sobreviure decentment enmig del caos, rodejada de milions de persones que l´odien, amb veins que tenen com a un únic objectiu la seva destrucció, amb països poderosos que intervenen en la construcció de la guerra, mai no de la pau, enfrontada a una ideologia totalitària que educa les generacions per a l´odi, i, amb tot, encara és capaç de ser capdavantera en els avanços científics, d´oferir al món alguns premis nobel, i de construir una democràcia en el territori erm de les llibertats. Personalment, admiro el coratge, la tenacitat i el sentit de sacrifici que representa aquest petit país.
Tanmateix, fa uns mesos que tinc la impressió que Israel navega. I no ho dic en termes d´anàlisi de la política israelí –prou feina tinc a entendre la catalana-, perquè ja tenim un llarg exèrcit d´opinadors que li diuen a Israel com ha de governar. Però també és cert que l´actual govern desconcerta, no per les seves accions, sino pel desori de les seves estratègies. L´última incursió militar, amb la mort innecessària i cruel de moltes persones, és la darrera gota d´una escalada d´errors difícilment comprensible. Sí. Sé que els palestins no retornen els soldats segrestats (i a l´ONU l´importa un pebrot), que cada dia tiren míssils Kassam sobre territori israelí, que les organitzacions palestines cremen tots els camins de pau que es dibuixen, que venim d´una llarga història de mentires d´Arafat i companyia, que Iran controla el terrorisme de la zona, i amenaça en ser una potència nuclear. Sí. Sé que Israel no ho té fácil. Personalment, des de la simpatia per la seva supervivència, no li demano solucions, i menys des d´Europa, que sempre l´ha deixada sola. Però li demano estratègies. Sap Ehud Olmert cap a on vol comandar el seu país? Estem davant d´una planificada estratègia que té objectius a llarg termini, o es tracta d´un pur immediatisme polític, l´horitzó del qual conclou amb el retorn de cada incursió militar? És un estadista, com ho han estat Rabin, Sharon i d´altres grans polítics que ha tingut Israel? O és un senyor que es trobava al lloc adequat en el moment adequat, i va improvisant sobre la marxa? Alguns dels grans errors al Líban fan témer el pitjor. Em sap greu. Ja sé que no és just, però Israel no es pot permetre ni el tactisme barat, buit de continguts, ni la mediocritat política. Perquè no es juga només una bona imatge política. Es juga, ai las!, la supervivencia.
