Article de Xavier Rius-Sant publicat al Diari Avui 20/08/2006)
Amb la resolució 1701 i l'alto el foc, s'ha aturat el que s'ha considerat la sisena guerra àrabo-israeliana. Una guerra diferent de les anteriors, no només perquè qui s'enfrontava a Israel ha estat una milícia en lloc d'un país o una coalició de països àrabs, sinó perquè Israel ha estat incapaç d'aconseguir els seus objectius. I és diferent, també, perquè tant els xiïtes libanesos que recolzen Hezbol·lah com els palestins i bona part de la població del Pròxim Orient han viscut l'alto el foc com una victòria àrab, la primera des del 1948 i després de cinc derrotes.
Amb la resolució 1701 i l'alto el foc, s'ha aturat el que s'ha considerat la sisena guerra àrabo-israeliana. Una guerra diferent de les anteriors, no només perquè qui s'enfrontava a Israel ha estat una milícia en lloc d'un país o una coalició de països àrabs, sinó perquè Israel ha estat incapaç d'aconseguir els seus objectius. I és diferent, també, perquè tant els xiïtes libanesos que recolzen Hezbol·lah com els palestins i bona part de la població del Pròxim Orient han viscut l'alto el foc com una victòria àrab, la primera des del 1948 i després de cinc derrotes.
La primera guerra, la de 1948, s'inicia l'endemà de la declaració d'independència d'Israel. Un Estat constituït en virtut del pla de partició aprovat per l'ONU i que rebutgen els exèrcits de Transjordània, Egipte i Síria, que, recolzats per contingents libanesos i iraquians, entren a Palestina. La victòria serà per a Israel, que passa dels 14.000 quilòmetres quadrats que li atorgava el pla de partició a 21.000. El àrabs qualifiquen la derrota de Nekba, o catàstrofe.
La segona guerra serà la del 1956, produïda després que Nasser, el rais egipci, nacionalitzi el Canal de Suez. En aquell moment Síria i l'Aràbia Saudita han signat una aliança amb Egipte. Israel continua ocupant Gaza, s'ha annexionat Jerusalem Oest i es nega a permetre el retorn dels palestins desplaçats el 1947, tal com demana l'ONU. Els blindats israelians conqueriran el Sinaí, mentre britànics i francesos intenten sense èxit ocupar el Canal. Debilitada la influència franco-britànica a la regió, el veritable poder exterior seran els Estats Units, que han tingut la intel·ligència de mantenir-se neutrals. La guerra acaba amb la retirada d'Israel del Sinaí a canvi que Egipte i l'Aràbia Saudita acceptin el pas de vaixells israelians pel golf d'Àqaba.
La tercera guerra és la de 1967 o dels Sis Dies. Després de tensions pel desviament que fa Israel del riu Jordà i en un moment en què ja actua l'OAP d'Arafat, Israel ocupa el Sinaí, Cisjordània i el Golan. Israel ho justifica com una acció per evitar un nou holocaust. Però el general Moshé Dayan ho veurà d'una manera diferent: "Els àrabs no ens rebutgen perquè siguem jueus. Ens consideren, amb raó des del seu punt de vista, uns invasors que s'han apoderat d'un país àrab per fer-hi un Estat jueu. Com que ens veiem obligats a dur a terme els nostres objectius contra la seva voluntat, hem de viure en un estat de guerra permanent".
La quarta guerra serà la del 1973. Israel rebutja complir la resolució que estableix retornar els territoris ocupats i el Sinaí a canvi de pau. En aquest context, aprofitant el relaxament hebreu amb motiu de la festa del Yom Kippur, els egipcis trenquen les línies jueves al Sinaí, mentre Síria intenta recuperar el Golan. Malgrat l'ensurt, Israel torna a guanyar i es mantindrà al Sinaí fins al 1982.
La cinquena guerra serà l'ocupació israeliana del Líban, lloc on trobarà aliats locals i aconseguirà expulsar l'OAP d'Arafat, que havia construït un Estat dins l'Estat libanès. Israel es retirarà totalment del Líban l'any 2000. Després de la guerra del Golf del 1991, sorgiria el procés que desembocaria en els acords d'Oslo, la constitució de l'Autoritat Palestina i el retorn d'Arafat. Es pretenia acabar amb la guerra eterna de què parlava Dayan. Les negociacions de Camp David amb Clinton, Barak i Arafat avançaven amb dificultats, però el candidat de la dreta israeliana, Ariel Sharon, amb provocacions com l'entrada a l'Esplanada de les Mesquites, va aconseguir rebentar el procés. Després va venir l'11 de Setembre i Bush va qualificar Arafat de terrorista. La resta ja sabem com ha anat.
Ara o bé es dóna un mandat clar als cascos blaus de la FINUL i s'accepten demandes com la llibertat de presos libanesos, alguns dels quals porten tancats més de vint anys, o qualsevol incident podrà reobrir les hostilitats. Però sobretot cal que els Estats Units rectifiquin i portin Israel a recuperar l'esperit dels acords d'Oslo i la creació d'un Estat palestí viable. Si no, ens trobarem, com reconeix Javier Solana, amb una continuació de la guerra, quelcom que pot desitjar l'Iran, que n'ha sortit reforçat. A Washington està la clau per fer que aquesta guerra sigui la última.
Xavier Rius-Sant. Periodista
