Editorial del diari Avui
Un dels recursos més còmodes que es practiquen, sobretot a Occident –i encara més, entre nosaltres– quan es parla de la situació als territoris de Gaza i Cisjordània és atribuir totes les responsabilitats a l’Estat d’Israel. Sense la seva repressió sistemàtica i sense el boicot que ha practicat a les institucions d’autogovern palestines, tot no s’hauria gangrenat com s’ha gangrenat. Com sol passar amb la majoria de les anàlisis fàcils, aquesta també conté una part de raó. Però només una part.
És cert que els darrers governs israelians, des que Ariel Sharon va guanyar les eleccions, han anat prenent una sèrie de decisions encadenades que han impossibilitat l’estabilitat necessària entre els palestins. Però també ho és que, si Iàsser Arafat –que tant va propiciar la corrupció i el desordre al seu entorn– hagués pogut resistir la pressió dels sectors més radicals, l’últim intent seriós de pau auspiciat per l’expresident Bill Clinton hauria desembocat en una situació molt diferent de la que ara pateixen els palestins.
El poble palestí ha anat lliscant pel pendent de la radicalitat i aquesta decisió, si bé no li pot ser atribuïda en exclusiva, tampoc es pot desviar cap a la responsabilitat de tercers. Les eleccions del 2006 van donar tot el poder a Hamàs i després ha estat impossible trobar una fórmula que conciliï la moderació que demana la comunitat internacional amb les exigències maximalistes dels integristes. Les diferències insalvables entre Hamàs i Fatah han degenerat en un enfrontament civil obert que s’ha saldat amb la divisió del territori. En la pràctica hi ha dos governs palestins, malgrat que els uns i els altres ho neguen.
No hi ha solucions al laberint palestí. Els dirigents de Hamàs asseguren que el president Mahmud Abbas és, en realitat, un agent d’Israel. Hi ha qui afirma que el caos i la divisió entre palestins afavoreix Israel. A la curta, potser sí, perquè els dos bàndols dediquen totes les energies a combatre’s, però a la llarga és obvi que el cop d’Estat de Hamàs només pot portar més incertesa a la zona, patiment al poble palestí i inseguretat als israelians. Al vesper del Pròxim Orient tothom té responsabilitats, però els uns més que els altres.
