Durant els anys noranta va sorgir en el context de la permanent crisi de l'Orient Mitjà, i concretament en el conflicte palestino-israelià, la idea que amb l'abandonament dels territoris conquerits i ocupats per l'Estat d'Israel en successives guerres, els habitants d'aquests territoris deixarien d'atacar Israel. Aquesta idea volia reproduir l'acord a que van arribar Israel i Egipte a mitjans de la dècada dels setanta, segons el qual Israel abandonava el desert del Sinaí –desmantellant les colònies que hi havia instal·lat- i Egipte reconeixia l'Estat d'Israel, alhora que deixava de donar suport a les organitzacions armades palestines. Tot i l'assassinat per part de radicals islamistes del president egipci que havia signat l'acord de pau, Annuar el-Sadat, el sistema va funcionar, i ho continua fent. La dècada dels vuitanta, amb la guerra civil libanesa i la posterior invasió israeliana van allunyar tota expectativa de pau a la regió, però la llavors ja havia donat un primer fruit, i amb els acords de Camp David entre Rabin i Arafat, la vella formula tornava amb força. Segons aquells acords, Israel aniria cedint competències al que s'anomenaria Autoritat Nacional Palestina per a que aquesta anés posant els fonaments sobre els que construir un futur estat palestí. El preu era, però, la fi de la violència. Arafat, com a líder de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, s'hi va comprometre, i Israel li va permetre tornar a Palestina i començar a bastir un govern autònom amb competències tant importants com la seguretat.
El procés no va ser fàcil, i va estar farcit d'errors, de polsos, i de por; però l'agost de 2005, i de forma unilateral, Israel es retira de la franja de Gaza, abandonant així un territori que ocupava des del 1967. Aquest vol ser un gest de bona voluntat tant cap a la comunitat internacional, així com una forma de donar suport a un dèbil govern palestí, assetjat per grups radicals com Hamas o la Jihad Islàmica Palestina. Aquests grups, lluny de donar suport al govern palestí, reforcen la seva campanya de llançament de coets i projectils de morter sobre la població civil del sud d'Israel de tal manera que, des del dia de la retirada de l'exèrcit israelià de Gaza fins el febrer de 2008, els terroristes palestins han llançat 2411 projectils sobre territori d'Israel. A més, el 25 de juny de 2006, milicians de Hamas ataquen un destacament de l'exèrcit hebreu en territori israelià i, a més de matar alguns soldats, capturen un caporal que, encara avui, segueix en mans dels terroristes. El juny de 2007 Hamas es fa amb el poder efectiu a Gaza, gairebé un any després de guanyar les eleccions palestines, fet que fa empitjorar la situació, augmentant els atacs amb coets sobre Israel.
En l'altre extrem del seu territori, a la frontera amb el Líban, Israel efectua una retirada també unilateral de la franja de territori que ocupava per tal d'impedir les infiltracions de terroristes. L'organització Hezbollà aprofita la marxa israeliana per a assentar-se en el territori i construir-hi una infraestructura militar que li permeti efectuar atacs sobre Israel. Aquests atacs són menys nombrosos que els efectuats pels palestins, però l'arsenal de Hezbolla, armat per Síria i Iran, així com la capacitat operativa dels seus membres, és molt superior a la de Hamas, i a més, disposa d'infraestructura per tot el Líban.
En aquesta situació, i possiblement seguint instruccions de Damasc i de Teheran, Hezbolla efectua una operació idèntica a la de Hamas, i captura dos soldats israelians. Aquesta acció desencadena una guerra que dura 38 dies, del 12 de juliol al 14 d'agost de 2006. Els soldats no són rescatats i les conseqüències per a la població civil del Líban, amb un milió aproximat de desplaçats, i d'Israel, amb gairebé 500.00 desplaçats, són molt dures.
Avui, els tres militars israelians segueixen en mans dels seus captors, els atacs sobre el sud d'Israel es van fen més perillosos, ja que els coets cada cop arriben més lluny, i Hezbolla, tot i que ha hagut de marxar del sud del Líban, un territori que ara està sota control de l'ONU, tracta de fer-se amb el poder al país eliminant els seus adversaris polítics i militars, com va fer amb l'assassinat del líder de la comunitat cristiana, entre d'altres.
Si a més, des de Cisjordània s'organitzen atacs com la matança d'estudiants jueus de fa una setmana, tots els fronts queden oberts per a Israel.
Davant d'aquesta situació, diversos polítics israelians plantegen la necessitat d'un canvi estratègic en el camí cap a la pau. Un canvi que consistiria en tornar a accions militars més agressives i que podria comportar la reocupació temporal de Gaza. L'opinió pública israeliana, majoritàriament satisfeta amb la "desconnexió" de Gaza, va decantant-se, cada cop més, cap a postures de força. Si abandonar un territori no porta la pau, sinó més atacs, perquè marxar?
Cal elaborar un nou full de ruta que permeti l'arribada de la pau i la construcció d'un Estat Palestí, però abans cal acabar amb el terrorisme, i és, aquesta qüestió, la que cal resoldre abans que la situació empitjori.
Guifré Montoto
