Després de 6 dècades d'enfrontament la pau entre israelians i palestins sembla més propera
El 14 de maig de 1948 a la mitjanit acabava el Mandat de les Nacions Unides sobre una terra que, des de l'època de la dominació romana, era coneguda com a Palestina, i es proclamava la creació de l'Estat d'Israel. El naixement d'Israel va significar que la població jueva mundial, especialment aquella que havia sobreviscut a l'Holocaust, tenia, finalment, una llar pròpia, un territori on sentir-se segur. Malauradament, els líders àrabs no van estar d'acord amb la resolució de les Nacions Unides que dividia aquell territori en dos estats, i van arrossegar el món àrab a una guerra contra el nou Estat. Aquell primer conflicte, conegut per als jueus com a Guerra de la Independència, i per als àrabs com la Naqba, la catàstrofe. La victòria dels israelians en aquell conflicte va significar l'exili, voluntari o forçat, de centenars de milers d'àrabs. Dues grans guerres, entre d'altres de menor magnitud, la de 1967, o dels 6 dies, i la de 1973, o del Yom Kipur, van consolidar tant l'existència del nou estat, com la supremacia militar d'aquest a l'orient mitjà. La guerra freda va situar cada bàndol en un cantó diferent del teló d'acer, de manera que Israel es va convertir en el representant més visible dels interessos occidentals a la zona.
La pau signada amb Egipte el 1978 va significar el retorn de la península del Sinaí a aquest país, i va ser el primer intent reeixit d'arribar a establir acords de pau amb els estats àrabs. Però la situació ja havia canviat. Els palestins s'havien organitzat sota una nova formació, Al Fatah, comandada per un brillant jove de nom Iàsser Arafat. Els atacs d'aquesta i altres organitzacions contra el territori d'Israel, però també contra interessos jueus a tot el món, va provocar una escalada de violència que va culminar el 1982 amb la invasió del Líban per part d'Israel el 1982 per tal de perseguir els activistes palestins que hi vivien, s'hi entrenaven, i des d'on organitzaven els atacs contra Israel. L'ocupació del sud del país es va mantenir fins a la retirada unilateral israeliana l'any 2000. Cinc anys després, Israel es retirava de la franja de Gaza, i ho feia, novament, de forma unilateral. Val a dir que els aixecaments palestins, la intifada, va provocar que tant la societat israeliana com els seus executius es replantegessin l'ocupació de Gaza i Cisjordània, i molt possiblement van tenir uns efectes de presa de consciència de la situació palestina per part de la gran majoria de la ciutadania israeliana.
Entretant, el 1994, Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina havien arribat acord, segons els quals es permetia el retorn dels líders palestins a Gaza i Cisjordània, i l'organització d'un autogovern amb facultats limitades, però amb una policia pròpia encarregada tant de vetllar per la seguretat interna com d'impedir els atacs contra Israel. Després de molts problemes, bàsicament relatius a la seguretat, i de la mort de líder històric palestí, Iàsser Arafat, Israel, tal com hem apuntat, va retirar-se de la franja de Gaza deixant-la en mans palestines.
Els intents d'ambdues parts per a assolir la pau es van veure frustrats quan el grup integrista Hamas va guanyar les eleccions municipals i legislatives dels territoris palestins. Els radicals van expulsar, després de dies de combats, les forces fidels al president de l'Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, acabant així amb tota possibilitat d'acord amb les autoritats israelianes, ja que, des d'un principi, es van negar a reconèixer els acords de pau signats, així com una qüestió absolutament imprescindible per a l'entesa i la pau com és el reconeixement de l'Estat d'Israel. Hamas no tant sols no va aturar els atacs terroristes, sinó que va ser pionera en l'ús de suïcides, dels que en va fer ús en diferent campanyes dirigides a terroritzar la població d'Israel. Cal dir que, entre les víctimes, sovint hi havia àrabs israelians.
Arribats a aquest punt històric, la situació actual només presenta una sortida, i és la proclamació d'un Estat Palestí que convisqui amb pau amb l'Estat d'Israel. El problema però, és sempre el mateix: la seguretat. Israel no vol, ni pot, permetre's tenir un veí hostil que ocupi un territori sobirà des del qual es llencin atacs contra el seu territori. Per la seva banda, els palestins no poden, ni volen, dependre tant econòmicament com a nivell d'infraestructures, d'un altre Estat, i menys del que els ha ocupat durant 40 anys. Altres problemes són el retorn dels refugiats palestins de les diverses guerres, així com el desmantellament de les colònies jueves a Cisjordània. A més, l'existència d'un grup islamista radical com Hamas, i l'intent d'Al Qaeda d'utilitzar el conflicte israelo-palestí en benefici propi no fan més que complicar la situació. Israel sap que és la punta de llança d'occident contra el terrorisme jihadista, però també que n'és una causa. Només una pau justa, acompanyada de molta paciència per ambdues parts amb el suport decidit i neutral de la comunitat internacional podrà fer que el somni de la pau esdevingui realitat per a dos pobles que haurien de ser germans.
Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya 05/05/08
