Article publicat a La Vanguardia, per la periodista Pilar Rahola
"Entenc que ens vulguin esborrar del mapa, però no pretenguin que cooperem amb vostès per aconseguir aquest objectiu". El fet de què aquesta vella frase, d'una càustica Golda Meir als dirigents palestins, sigui tan vigent en l'actualitat ens dóna la mesura de la tragèdia que sofreix Terra Santa des de fa dècades.
En realitat, aquesta mateixa frase jeu en la dràstica decisió militar que ha pres el Govern israelià, i que l'ha tornat a posar sota el punt de mira -i d'ira- planetari: la necessitat de frenar el permanent intent de destrucció d'Israel.
Com deia recentment el professor Joan B. Culla, davant de la incursió militar del Tsahal a la franja de Gaza caben múltiples reaccions i algunes tenen un sentit crític just. Però com abunden les reaccions histèriques, mancades de qualsevol indici de reflexió serena, estrictament basades en el maniqueisme i el prejudici, serà necessari fer-se algunes preguntes a l'atzar dels fets.
Ho escrivia fa poc el periodista Ari Shavit en Haaretz:"La operació Plom Fos és una operació justa. I és, també, una operació tràgica". Discrepo del terme "just" perquè, com també deia Golda Meir, "les guerres no ens agraden, ni quan les guanyem". Mai no pot considerar-se justa una incursió militar que provoca desenes de morts, encara que tingui com a objectiu la destrucció de l'operatiu militar d'Hamas. Però, pot considerar-se inevitable?
Alguns intel·lectuals, com Amos Oz, ja han alertat que la incursió a Gaza implicarà una nova gran campanya contra Israel. Però fins i tot l'esquerra israeliana manté una posició molt tèbia respecte a la incursió. Yes que la decisió d'atacar Hamas arriba després d'un tremend cansament de la societat israeliana, farta de no trobar cap sortida ni cap esperança. I farta de saber que l'altre costat treballa incansablement per destruir-la.
Vegem, doncs, les preguntes, dirigides especialment als pancartistas que vociferen el seu odi a Israel pels carrers de les nostres ciutats, la majoria sospitosos habituals, des dels convençuts de l'esquerra intolerant, sempre preparats a aixecar el puny contra Israel, fins als múltiples sectors de l'islamisme. Curiós, per cert, aquesat pornogràfica camaraderia. Els que surten al carrer diuen fer-ho a favor de la llibertat de Palestina.
Bé, on han estat durant tots aquests anys en què han crescut fenòmens fundamentalistes que oprimien fins al deliri als propis palestins? Hamas té una cosa per veure amb la llibertat, o ha de veure tot amb el feixisme de cort islamista? La llibertat es defensa ensinistrant nens per al suïcidi i esclavitzant dones? La llibertat la defensa Iran, país que sosté econòmicament Hamas? És la llibertat el patrimoni dels terroristes d'Hizbulah?
Diuen, també, que surten al carrer per solidaritat. Bé. Solidaris amb qui? Amb Mahmud Abas, el president palestí, que ha estat menys crític amb la incursió que qualsevol pancartista europeu? Amb els palestins que no estan d'acord amb l'ús dels fons d'ajuda a Palestina per armar exèrcits i preparar atemptats? S'han preguntat què ocorre amb aquests fons? La solidaritat amb els palestins es defensa minimitzant el terrorisme i perdonant les agressions d'Hamas? Es defensa la pau afavorint líders palestins que no creuen en ella?
És cert que, contra Israel, l'esquerra intolerant viu millor. I és cert també que, a realitats complexes, la massa vociferant prefereix la simplicitat dels dolents i bons. Però més enllà dels prejudicis, els fets són tossuts. Israel es va retirar de Gaza, deixant intactes les estructures econòmiques que havia creat. Hamas les va destruir totes i va aprofitar la retirada per tornar a preparar un exèrcit de destrucció. I centenars de míssils després continua preparant-se per a això.
El silenci d'aquesta esquerra, avui tan cridanera, ha estat molt significatiu. El que està ocorrent a Gaza és tràgic. Però no va començar amb la incursió d'Israel. I carregar totes les culpes contra Israel és còmode i és simple, però no serveix de res. Perquè el principal enemic del poble palestí batega en el seu interior.
Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
06/01/2009
"Entenc que ens vulguin esborrar del mapa, però no pretenguin que cooperem amb vostès per aconseguir aquest objectiu". El fet de què aquesta vella frase, d'una càustica Golda Meir als dirigents palestins, sigui tan vigent en l'actualitat ens dóna la mesura de la tragèdia que sofreix Terra Santa des de fa dècades.
En realitat, aquesta mateixa frase jeu en la dràstica decisió militar que ha pres el Govern israelià, i que l'ha tornat a posar sota el punt de mira -i d'ira- planetari: la necessitat de frenar el permanent intent de destrucció d'Israel.
Com deia recentment el professor Joan B. Culla, davant de la incursió militar del Tsahal a la franja de Gaza caben múltiples reaccions i algunes tenen un sentit crític just. Però com abunden les reaccions histèriques, mancades de qualsevol indici de reflexió serena, estrictament basades en el maniqueisme i el prejudici, serà necessari fer-se algunes preguntes a l'atzar dels fets.
Ho escrivia fa poc el periodista Ari Shavit en Haaretz:"La operació Plom Fos és una operació justa. I és, també, una operació tràgica". Discrepo del terme "just" perquè, com també deia Golda Meir, "les guerres no ens agraden, ni quan les guanyem". Mai no pot considerar-se justa una incursió militar que provoca desenes de morts, encara que tingui com a objectiu la destrucció de l'operatiu militar d'Hamas. Però, pot considerar-se inevitable?
Alguns intel·lectuals, com Amos Oz, ja han alertat que la incursió a Gaza implicarà una nova gran campanya contra Israel. Però fins i tot l'esquerra israeliana manté una posició molt tèbia respecte a la incursió. Yes que la decisió d'atacar Hamas arriba després d'un tremend cansament de la societat israeliana, farta de no trobar cap sortida ni cap esperança. I farta de saber que l'altre costat treballa incansablement per destruir-la.
Vegem, doncs, les preguntes, dirigides especialment als pancartistas que vociferen el seu odi a Israel pels carrers de les nostres ciutats, la majoria sospitosos habituals, des dels convençuts de l'esquerra intolerant, sempre preparats a aixecar el puny contra Israel, fins als múltiples sectors de l'islamisme. Curiós, per cert, aquesat pornogràfica camaraderia. Els que surten al carrer diuen fer-ho a favor de la llibertat de Palestina.
Bé, on han estat durant tots aquests anys en què han crescut fenòmens fundamentalistes que oprimien fins al deliri als propis palestins? Hamas té una cosa per veure amb la llibertat, o ha de veure tot amb el feixisme de cort islamista? La llibertat es defensa ensinistrant nens per al suïcidi i esclavitzant dones? La llibertat la defensa Iran, país que sosté econòmicament Hamas? És la llibertat el patrimoni dels terroristes d'Hizbulah?
Diuen, també, que surten al carrer per solidaritat. Bé. Solidaris amb qui? Amb Mahmud Abas, el president palestí, que ha estat menys crític amb la incursió que qualsevol pancartista europeu? Amb els palestins que no estan d'acord amb l'ús dels fons d'ajuda a Palestina per armar exèrcits i preparar atemptats? S'han preguntat què ocorre amb aquests fons? La solidaritat amb els palestins es defensa minimitzant el terrorisme i perdonant les agressions d'Hamas? Es defensa la pau afavorint líders palestins que no creuen en ella?
És cert que, contra Israel, l'esquerra intolerant viu millor. I és cert també que, a realitats complexes, la massa vociferant prefereix la simplicitat dels dolents i bons. Però més enllà dels prejudicis, els fets són tossuts. Israel es va retirar de Gaza, deixant intactes les estructures econòmiques que havia creat. Hamas les va destruir totes i va aprofitar la retirada per tornar a preparar un exèrcit de destrucció. I centenars de míssils després continua preparant-se per a això.
El silenci d'aquesta esquerra, avui tan cridanera, ha estat molt significatiu. El que està ocorrent a Gaza és tràgic. Però no va començar amb la incursió d'Israel. I carregar totes les culpes contra Israel és còmode i és simple, però no serveix de res. Perquè el principal enemic del poble palestí batega en el seu interior.
Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
06/01/2009
