Article de la diputada italiana Fiamma Nirenstein, publicat al diari ABC L'11 de gener de 2009
Fa pensar el fet de que l'odi contra Israel s'hagi manifestat des del dissabte amb l'entrada de l'exèrcit a Gaza per terra. Criticar una guerra és normal, combinar realitat i odi, no. La crítica en temps de guerra és normal. Es critica a l'Índia i el Pakistan pel conflicte de Catxemira, es critica a Espanya pel que fa als bascos, es critica als txetxens de Rússia i els anglesos en el període de acusat conflicte amb Irlanda. Però quin d'aquests països ha estat objecte alguna vegada d'acusacions permanents de ser un país racista, agressiu, àvid de sang de nens, nazi?
Potser només els USA siguin perseguits per l'estigma permanent. Però cap país, excepte Israel, és objecte de l'odi constant a compte del conflicte en el qual es troba: cap altre país veu qüestionada la seva existència en els debats, cap altre país veu posada en dubte la seva legitimitat, cap altre país veu seus líders sistemàticament satanitzats, cap altre país veu als seus soldats titllats d'assassins, cap altre país veu als seus líders representats amb sang en els diaris i televisions de tot el món.
Això no té res a veure amb manifestar contra la guerra, i té tot a veure amb la mentida i amb el antisionisme que el President Giorgio Napolitano denúncia com a forma d'antisemitisme ocult. On eren fa un any?
Des de les operacions terrestres es multipliquen, per tot Europa les manifestacions amb pancartes desitjant la mort d'Israel, com a Londres; assetjant les ambaixades d'Israel, com a Bèlgica; els comentaris com els d’Erdogan que, aparentment fascinat amb Ahmadinejad, ha anunciat que Israel està a punt de desaparèixer; s'adopten les posicions dels intel•lectuals i els periodistes que anuncien voler sotmetre Israel a un Tribunal Internacional que no veu denunciats mai els crims de Hamàs. Ningú pressiona Hamàs per poder salvar almenys a la seva població en una treva durant la qual no llanci míssils. Tampoc es veu amb bons ulls que Mubarak hagi suggerit Sarkozy no aturar Israel: és un pas important per part de l’Egipte moderat que lluita contra el terrorisme. Ningú observa que de les operacions va sortir un viatge de Hamàs al Caire, en contra de les pretensions iranianes que el novembre passat havien fet que Hamàs plantés Mubarak i Abu Mazen.
La realitat és un simple espectre, la fantasia difusa d'una operació ferotge i inútil. I realment inútil no és: Hamàs, un perill públic internacional, perd terreny i sabem a aquestes alçades que busca un mitjà d'acabar amb això sense cridar l'atenció. És curiós que encara que Sarkozy havia afirmat que la guerra no serveix als interessos de Abu Mazen, la realitat apunta tot el contrari. Les operacions terrestres són ràpides, perilloses i dures en el seu cos a cos, proporcionen moltes detencions (que es realitzen) i es troben cara a cara amb l'enemic. A Jenin, on van dur a terme la mateixa fantasia satanizant i es va denunciar la massacre de 500 palestins, Israel va pagar amb la vida de 24 soldats, front a 40 palestins. El dissabte a la nit els soldats combatien casa per casa en habitacions i galeries que serveixen de posicions armades i minades, al carrer sota foc de franctiradors, en edificis amb explosius accionats a distància o en emboscades. Els poblats veïnats de Hamàs i l'ús dels civils dificulten les operacions. Hamàs combat amb duresa, ben armat i preparat, encara que s'està retirant lentament.
Tot Israel, pares, esposes i mares i fills s'ofeguen d'ansietat, amb míssils caient sobre ciutats israelianes i hospitals plens de ferits. Comença la tragèdia usual entre els joves, els pares que enterren els seus fills, i emergeix el record dels parents dels desapareguts, però també la determinació de defensar el seu país i la seva família a qualsevol preu. Ferit en una cama, el soldat Golani Avi Peleg demana l'alta per tornar a la seva unitat. El germà petit d'un soldat àrab drus que va ser el primer a caure, Yussef Mu'adi, deia plorant "Era un soldat valent, volia anar amb els seus Golani. Espero que sigui el darrer a caure ". Yonatan Netanel, amb un fill de 4 mesos, trucava a la seva esposa moments abans de morir per dir "Estic bé. No et preocupis de res ". El germà d'Nitai Stern, cadet de 21 anys, deia: "Si hagués sabut el que li esperava, hi hauria anat també". El dissabte a la nit, a la divisió Golani en particular, els israelians van registrar 60 ferits (fins a última hora de la nit) i cinc morts.
El suport de l'artilleria i de l'aviació és perillós tant per a l'enemic, com en la tragèdia de l'escola de la UNRWA, com per l'exèrcit israelià, que ha registrat quatre morts per foc amic. Es pot veure en les operacions per terra el molt que els israelians estan disposats a arriscar per posar fi a una situació que porten vuit anys suportant. La pietat, les aspiracions de pau, per damunt de tot, són les responsables d'aquesta guerra quan un s'enfronta a un enemic que representa el terrorisme i la Jikhad. El que sorprèn en el seu lloc és aquest nou gir del libel de sang jueu, assedegat de la propaganda àrab on abans van ser llibres arcaics.
Estaria bé que aquesta vegada els europeus, entrenats per les nostres pròpies experiències, poguéssim evitar-ho.
ABC 11-01-2009
Fa pensar el fet de que l'odi contra Israel s'hagi manifestat des del dissabte amb l'entrada de l'exèrcit a Gaza per terra. Criticar una guerra és normal, combinar realitat i odi, no. La crítica en temps de guerra és normal. Es critica a l'Índia i el Pakistan pel conflicte de Catxemira, es critica a Espanya pel que fa als bascos, es critica als txetxens de Rússia i els anglesos en el període de acusat conflicte amb Irlanda. Però quin d'aquests països ha estat objecte alguna vegada d'acusacions permanents de ser un país racista, agressiu, àvid de sang de nens, nazi?
Potser només els USA siguin perseguits per l'estigma permanent. Però cap país, excepte Israel, és objecte de l'odi constant a compte del conflicte en el qual es troba: cap altre país veu qüestionada la seva existència en els debats, cap altre país veu posada en dubte la seva legitimitat, cap altre país veu seus líders sistemàticament satanitzats, cap altre país veu als seus soldats titllats d'assassins, cap altre país veu als seus líders representats amb sang en els diaris i televisions de tot el món.
Això no té res a veure amb manifestar contra la guerra, i té tot a veure amb la mentida i amb el antisionisme que el President Giorgio Napolitano denúncia com a forma d'antisemitisme ocult. On eren fa un any?
Des de les operacions terrestres es multipliquen, per tot Europa les manifestacions amb pancartes desitjant la mort d'Israel, com a Londres; assetjant les ambaixades d'Israel, com a Bèlgica; els comentaris com els d’Erdogan que, aparentment fascinat amb Ahmadinejad, ha anunciat que Israel està a punt de desaparèixer; s'adopten les posicions dels intel•lectuals i els periodistes que anuncien voler sotmetre Israel a un Tribunal Internacional que no veu denunciats mai els crims de Hamàs. Ningú pressiona Hamàs per poder salvar almenys a la seva població en una treva durant la qual no llanci míssils. Tampoc es veu amb bons ulls que Mubarak hagi suggerit Sarkozy no aturar Israel: és un pas important per part de l’Egipte moderat que lluita contra el terrorisme. Ningú observa que de les operacions va sortir un viatge de Hamàs al Caire, en contra de les pretensions iranianes que el novembre passat havien fet que Hamàs plantés Mubarak i Abu Mazen.
La realitat és un simple espectre, la fantasia difusa d'una operació ferotge i inútil. I realment inútil no és: Hamàs, un perill públic internacional, perd terreny i sabem a aquestes alçades que busca un mitjà d'acabar amb això sense cridar l'atenció. És curiós que encara que Sarkozy havia afirmat que la guerra no serveix als interessos de Abu Mazen, la realitat apunta tot el contrari. Les operacions terrestres són ràpides, perilloses i dures en el seu cos a cos, proporcionen moltes detencions (que es realitzen) i es troben cara a cara amb l'enemic. A Jenin, on van dur a terme la mateixa fantasia satanizant i es va denunciar la massacre de 500 palestins, Israel va pagar amb la vida de 24 soldats, front a 40 palestins. El dissabte a la nit els soldats combatien casa per casa en habitacions i galeries que serveixen de posicions armades i minades, al carrer sota foc de franctiradors, en edificis amb explosius accionats a distància o en emboscades. Els poblats veïnats de Hamàs i l'ús dels civils dificulten les operacions. Hamàs combat amb duresa, ben armat i preparat, encara que s'està retirant lentament.
Tot Israel, pares, esposes i mares i fills s'ofeguen d'ansietat, amb míssils caient sobre ciutats israelianes i hospitals plens de ferits. Comença la tragèdia usual entre els joves, els pares que enterren els seus fills, i emergeix el record dels parents dels desapareguts, però també la determinació de defensar el seu país i la seva família a qualsevol preu. Ferit en una cama, el soldat Golani Avi Peleg demana l'alta per tornar a la seva unitat. El germà petit d'un soldat àrab drus que va ser el primer a caure, Yussef Mu'adi, deia plorant "Era un soldat valent, volia anar amb els seus Golani. Espero que sigui el darrer a caure ". Yonatan Netanel, amb un fill de 4 mesos, trucava a la seva esposa moments abans de morir per dir "Estic bé. No et preocupis de res ". El germà d'Nitai Stern, cadet de 21 anys, deia: "Si hagués sabut el que li esperava, hi hauria anat també". El dissabte a la nit, a la divisió Golani en particular, els israelians van registrar 60 ferits (fins a última hora de la nit) i cinc morts.
El suport de l'artilleria i de l'aviació és perillós tant per a l'enemic, com en la tragèdia de l'escola de la UNRWA, com per l'exèrcit israelià, que ha registrat quatre morts per foc amic. Es pot veure en les operacions per terra el molt que els israelians estan disposats a arriscar per posar fi a una situació que porten vuit anys suportant. La pietat, les aspiracions de pau, per damunt de tot, són les responsables d'aquesta guerra quan un s'enfronta a un enemic que representa el terrorisme i la Jikhad. El que sorprèn en el seu lloc és aquest nou gir del libel de sang jueu, assedegat de la propaganda àrab on abans van ser llibres arcaics.
Estaria bé que aquesta vegada els europeus, entrenats per les nostres pròpies experiències, poguéssim evitar-ho.
ABC 11-01-2009
