(Article de Xavier Rius-Sant publicat al Diari Avui 7/08/2006
Israel després de 24 dies d'ofensiva no ha aconseguit cap dels objectius amb els quals va justificar el que havia de ser només una acció per acabar amb el poder de Hezbol·lah, escombrar-lo del sud del Líban, destruir les seves casernes i emissores, acabar amb la vida del seu líder, Hassan Nasral·lah, i, sobretot, recuperar els soldats segrestats el 12 de juliol. Malgrat haver destruït els barris xiïtes de Beirut, malgrat haver convertit en terra cremada tota la frontera fins el riu Litani, malgrat haver destruït les infraestructures, els míssils Katiuixa continuen amenaçant Israel.
Tot això passa -com ja explicava aquí mateix el 19 de juliol- mentre a la regió continua patint dos conflictes més: la guerra iraquiana amb els seus múltiples fronts i el conflicte de Palestina, i la negociació i pressions sobre Teheran perquè renunciï al programa d'urani. Conflictes i contenciosos que els Estats Units, Europa i les Nacions Unides pretenen afrontar per separat, quan formen part d'un mateix escac, al qual aviat es pot afegir l'Afganistan.
És un escac que només es podrà resoldre si Washington accepta que Damasc i Teheran formin part de la solució i no del problema, i deixa de donar carta blanca a Israel per continuar la seva política autista als territoris palestins i al Líban. Una política que parteix de la falsa premissa que es pot aconseguir seguretat i futur sense pactar-ho amb els veïns i a força de massacrar i humiliar encara més els palestins.
Israel creia que podia retirar-se de Gaza -el que es coneix com a desconnexió- com va fer fa un any sense cap negociació amb l'Autoritat Palestina i a la vegada interferir en el procés polític dels palestins amb amenaces de tallar subministrament o aplicar bombardejos si els nous dirigents democràticament escollits -ara de Hamàs- no mostren la seva submissió al govern d'Olmert. Israel creia que era possible la desconnexió de tres fragments de Cisjordània, sense fronteres internacionals ni llibertat de circulació entre ells, mentre augmentava els assentaments a la vall del Jordà.
Era una proposta del desaparegut Sharon que els inexperts Ehud Olmert i Amir Pertz volien aplicar. Després del segrest de tres soldats a Gaza i la frontera del Líban -que no sabem si van ser accions espontànies per intercanviar presoners o dirigides des de Damasc i Teheran- Israel va iniciar un forta campanya de devastació del Líban i Gaza que només ha servit per aglutinar els palestins i no ha aconseguit dividir la societat libanesa.
A diferència del que va passar durant l'ocupació del Líban iniciada l'any 1982 -hi havia unes milícies cristianes que es van aliar amb Israel, els líders palestins de l'OAP estaven enfrontats militarment amb Síria i altres milícies i la població xiïta, que ara recolza Hezbol·lah, no va rebre els soldats hebreus amb hostilitat, ja que els veia com la força capaç d'expulsar del Líban Arafat, a qui culpaven dels mals-, ara que Israel ha estat incapaç de netejar el sud del Líban de milicians d'Hezbol·lah accepta una força internacional al sud del Líban, perquè garanteixi la seguretat d'Israel.
Donada l'experiència que tenen al Líban els Estats Units i França, que van haver de retirar-se de la força multinacional del Líban després dels brutals atemptats del 26 d'octubre de 1983, que causaren la mort de 173 soldats, es difícil que aquests països acceptin posar-hi un nombre significatiu d'efectius. Els països àrabs tampoc tenen gaires ganes d'implicar-s'hi, ja que no volen ser la infanteria d'Israel contra futurs atacs d'Hezbol·lah. Resta també la proposta del govern libanès, que, més a més d'una força internacional, pretén que s'acordi el que va motivar el conflicte: l'intercanvi de presoners, quelcom ara per ara difícil d'acceptar pel govern d'Olmert. En aquest context, i més quan Hezbol·lah no fa pinta d'haver estat derrotat, per més que és possible que Damasc i Teheran intercedeixin per un alto el foc transitori, és improbable aconseguir la pau sense una solució global a la resta de conflictes, i un canvi total d'actitud dels Estats Units i Israel.
Xavier Rius-Sant. Periodista
Israel després de 24 dies d'ofensiva no ha aconseguit cap dels objectius amb els quals va justificar el que havia de ser només una acció per acabar amb el poder de Hezbol·lah, escombrar-lo del sud del Líban, destruir les seves casernes i emissores, acabar amb la vida del seu líder, Hassan Nasral·lah, i, sobretot, recuperar els soldats segrestats el 12 de juliol. Malgrat haver destruït els barris xiïtes de Beirut, malgrat haver convertit en terra cremada tota la frontera fins el riu Litani, malgrat haver destruït les infraestructures, els míssils Katiuixa continuen amenaçant Israel.
Tot això passa -com ja explicava aquí mateix el 19 de juliol- mentre a la regió continua patint dos conflictes més: la guerra iraquiana amb els seus múltiples fronts i el conflicte de Palestina, i la negociació i pressions sobre Teheran perquè renunciï al programa d'urani. Conflictes i contenciosos que els Estats Units, Europa i les Nacions Unides pretenen afrontar per separat, quan formen part d'un mateix escac, al qual aviat es pot afegir l'Afganistan.
És un escac que només es podrà resoldre si Washington accepta que Damasc i Teheran formin part de la solució i no del problema, i deixa de donar carta blanca a Israel per continuar la seva política autista als territoris palestins i al Líban. Una política que parteix de la falsa premissa que es pot aconseguir seguretat i futur sense pactar-ho amb els veïns i a força de massacrar i humiliar encara més els palestins.
Israel creia que podia retirar-se de Gaza -el que es coneix com a desconnexió- com va fer fa un any sense cap negociació amb l'Autoritat Palestina i a la vegada interferir en el procés polític dels palestins amb amenaces de tallar subministrament o aplicar bombardejos si els nous dirigents democràticament escollits -ara de Hamàs- no mostren la seva submissió al govern d'Olmert. Israel creia que era possible la desconnexió de tres fragments de Cisjordània, sense fronteres internacionals ni llibertat de circulació entre ells, mentre augmentava els assentaments a la vall del Jordà.
Era una proposta del desaparegut Sharon que els inexperts Ehud Olmert i Amir Pertz volien aplicar. Després del segrest de tres soldats a Gaza i la frontera del Líban -que no sabem si van ser accions espontànies per intercanviar presoners o dirigides des de Damasc i Teheran- Israel va iniciar un forta campanya de devastació del Líban i Gaza que només ha servit per aglutinar els palestins i no ha aconseguit dividir la societat libanesa.
A diferència del que va passar durant l'ocupació del Líban iniciada l'any 1982 -hi havia unes milícies cristianes que es van aliar amb Israel, els líders palestins de l'OAP estaven enfrontats militarment amb Síria i altres milícies i la població xiïta, que ara recolza Hezbol·lah, no va rebre els soldats hebreus amb hostilitat, ja que els veia com la força capaç d'expulsar del Líban Arafat, a qui culpaven dels mals-, ara que Israel ha estat incapaç de netejar el sud del Líban de milicians d'Hezbol·lah accepta una força internacional al sud del Líban, perquè garanteixi la seguretat d'Israel.
Donada l'experiència que tenen al Líban els Estats Units i França, que van haver de retirar-se de la força multinacional del Líban després dels brutals atemptats del 26 d'octubre de 1983, que causaren la mort de 173 soldats, es difícil que aquests països acceptin posar-hi un nombre significatiu d'efectius. Els països àrabs tampoc tenen gaires ganes d'implicar-s'hi, ja que no volen ser la infanteria d'Israel contra futurs atacs d'Hezbol·lah. Resta també la proposta del govern libanès, que, més a més d'una força internacional, pretén que s'acordi el que va motivar el conflicte: l'intercanvi de presoners, quelcom ara per ara difícil d'acceptar pel govern d'Olmert. En aquest context, i més quan Hezbol·lah no fa pinta d'haver estat derrotat, per més que és possible que Damasc i Teheran intercedeixin per un alto el foc transitori, és improbable aconseguir la pau sense una solució global a la resta de conflictes, i un canvi total d'actitud dels Estats Units i Israel.
Xavier Rius-Sant. Periodista
