Hi ha una versió molt estesa del conflicte del Pròxim Orient que ve a dir que l'origen de tots els problemes a la zona és el conflicte israeliano-palestí, i tots els altres en són conseqüència. En caricatura, el Pròxim Orient seria una bassa d'oli sobre la qual es va llançar una pedra: la creació d'Israel. Aquesta pedra hauria anat provocant onades, com una mena de tsunami, i tot els altres conflictes de la zona -el problema libanès, la voluntat hegemònica de l'Iran, l'aparició de l'integrisme islàmic, les tensions entre comunitats a l'Iraq, etcètera, etcètera- serien efectes de les onades. L'epicentre del conflicte és Israel/Palestina i no es resoldran tots els altres problemes si no es resol la mare de tots els problemes. No cal dir que aquesta visió té un gran èxit entre els partidaris de la vella i acreditada teoria segons la qual els jueus tenen la culpa de tot el que passa al món i són l'origen de tots els conflictes. No dic que tots els qui pensen això són antisemites, però sí que tots els antisemites pensen això.
L'actual guerra del Líban i la fase actual del conflicte a Gaza no encaixa en absolut en aquesta visió del conflicte. Més aviat en confirma una altra d'alternativa. Tinc la sensació que el conflicte àrabo-israelià no és l'epicentre de tota la inestabilitat en la regió, sinó el que en podríem dir el seu aparador: el lloc il·luminat per l'atenció internacional, per l'èpica, per la hipersensibilitat religiosa, pel maniqueisme, sobre el qual es projecten totes les tensions de la zona. Tensions totalment autònomes i independents del conflicte sobre Palestina. Hi ha unes tensions entre xiïtes i sunnites, entre el món persa i el món àrab, entre els nacionalismes laics i l'integrisme religiós, que no tenen res a veure amb l'existència d'Israel i amb les seves polítiques. Però que tendeixen a buscar visibilitat i legitimitat en el gran aparador de la zona.
Per als qui creuen que el problema del Pròxim Orient és l'ocupació israeliana de territoris palestins, aquesta última crisi els ofereix un desmentiment rotund. La crisi ha esclatat en territori israelià -no pas en territoris ocupats- i les milícies integristes han atacat des de zones precisament no ocupades, deixades d'ocupar per Israel. Si algú creia que el problema era l'ocupació i que per tant acabada l'ocupació, acabat el problema, s'ha trobat que la crisi més greu es produeix precisament en un moment i uns llocs on no hi ha ocupació: Israel ha estat atacat dins de les seves fronteres reconegudes internacionalment.
Però, sobretot, els segrestos de soldats i les accions en la frontera entre el Líban i Israel no responen a una dinàmica pròpia del conflicte entre Israel i els palestins. A la frontera del Líban no hi havia cap element específic d'inestabilitat. El conflicte ha començat per factors absolutament exteriors: la necessitat iraniana de treure's del damunt la pressió occidental pel seu programa nuclear, la voluntat de l'integrisme d'afeblir els règims moderats de la zona i específicament el govern libanès i la presidència palestina, la voluntat siriana de recuperar la influència al Líban, fins i tot la competència dintre de l'integrisme islàmic entre els sectors que tenen l'Iran per referència i els qui hi tenen Al-Qaida. L'únic factor estrictament local que intervé en la crisi és la necessitat absoluta per part de l'integrisme islàmic d'evitar una solució del problema entre Israel i els palestins, de dinamitar qualsevol perspectiva de pau. Necessiten l'escenari. Necessiten l'aparador. Necessiten la reserva d'èpica i de legitimitat popular que hi van a buscar quan ho perden en altres llocs.
En resum, la fase actual del conflicte la provoquen Hezbol·lah i Hamàs, amb milícies equipades, finançades i inspirades des de l'Iran i des de Síria, coordinadament, en funció d'interessos absolutament aliens als palestins i a la dinàmica estricta de la zona. La resposta d'Israel? Que cadascú pregunti a l'Estat on viu com reaccionaria si una milícia estrangera assassinés vuit soldats dintre del teu propi territori, en segrestés dos o tres més i bombardegés una franja ampla del teu país. Israel no té interessos territorials en el sud del Líban. El seu únic interès és que no es faci servir aquesta regió per atacar territori israelià. Territori israelià, per cert, amb una enorme població àrab israeliana.
Personalment, quan veig els morts d'aquest conflicte, la gent que fuig, la terrible càrrega de patiment, el que em sap més greu i el que més m'indigna és que això és el resultat d'una decisió de despatx. En un despatx de Teheran i probablement també en un despatx de Damasc, algú va decidir que era l'hora de trencar la calma relativa de la frontera entre Israel i el Líban i de provocar-hi una escalada bèl·lica. Des d'aquests despatxos, i en funció dels propis interessos, es van decidir accions -condemnades per molt bona part dels països àrabs- que han portat aquesta terrible onada de dolor.
Vicenç Villatoro. Escriptor i periodista
