No hi ha conflicte internacional més enquistat –i a la vegada més polèmic– que l’enfrontament entre israelians i palestins. Quan avui fa 60 anys de la declaració de la independència d’Israel, les discussions continuen. Més viscerals que raonades. Molt tenyides d’ideologia, i poc ajustades a la realitat. Sempre ha sigut així, amb els jueus. La història del poble hebreu no s’entén sense la persecució contínua de què ha sigut víctima durant segles, fins al punt de comptar sis milions de víctimes amb l’Holocaust. Per això, precisament, Israel té avui molt a celebrar: és un país punter en tecnologia i agricultura, un enclavament democràtic entre monarquies i règims totalitaris. Continua sent el país d’acollida de jueus d’arreu del món, amb una bona proporció de població jove i emprenedora. El poble israelià té només una assignatura pendent: la pau amb els palestins. La relació enverinada entre els dos pobles ha convertit Israel en enemic declarat d’altres països àrabs. És per això que tan sols una solució justa i negociada amb la població palestina pot fer que Israel aconsegueixi la pau anhelada.
S’ha parlat molt esbiaixadament sobre la precària situació dels palestins, i sempre de forma molt interessada. Els primers a fer-ho han sigut els règims àrabs veïns, que han utilitzat la causa palestina com a excusa per al manteniment dels seus propis sistemes dictatorials. També els occidentals hi hem sigut còmplices –sempre mirant cap a una altra banda–. De tota manera, la responsabilitat màxima de l’expulsió, maltractament i reclusió dels palestins és d’Israel. Alguns nous historiadors hebreus arriben a parlar de “neteja ètnica planificada” contra els palestins.
Hi ha encara uns altres culpables: els mateixos palestins, que amb la seva incapacitat per governar-se i l’odi fanàtic contra Israel han cavat la seva pròpia tomba. En 60 anys, palestins i israelians només han après a odiar-se mútuament. És l’assignatura pendent per a tots. A tots.
Article de Toni Cruanyes, publicat al diari Avui 14/05/08
