Puc afirmar amb absoluta seguretat que Israel desitja sincerament concertar un acord amb els palestins. Per a això està disposat a fer moltes i concessions molt penoses. Però el que no pot tolerar és que al costat d'aquest país hi hagi una regió on ni tan sols no es pensa en aquesta possibilitat: tot el que es diu, fa i es trama està encaminat a aconseguir la seva desaparició. Pel tant, en absència de la menor predisposició a trobar una solució al conflicte, i per molt que es lamenti, reben semblant ofensiva militar.
diumenge, 28 de desembre del 2008
Per què s'ataca Gaza?
Puc afirmar amb absoluta seguretat que Israel desitja sincerament concertar un acord amb els palestins. Per a això està disposat a fer moltes i concessions molt penoses. Però el que no pot tolerar és que al costat d'aquest país hi hagi una regió on ni tan sols no es pensa en aquesta possibilitat: tot el que es diu, fa i es trama està encaminat a aconseguir la seva desaparició. Pel tant, en absència de la menor predisposició a trobar una solució al conflicte, i per molt que es lamenti, reben semblant ofensiva militar.
dilluns, 1 de desembre del 2008
"Que deixin de disparar des de Gaza i obrirem la frontera"
El president d'Israel, Shimon Peres, de 85 anys, va rebre ahir l'AVUI al seu despatx pocs dies després de l'onada d'atemptats a Bombai, la capital financera de l'Índia. El perill que suposen els atacs, diu Peres, afecta tot el món.
Quin futur li espera al món lliure, que lluita contra el terrorisme internacional que ara ha atacat l'Índia?
Si el món no comprèn les dimensions del perill, en serà una víctima. El perill és global, no té fronteres, no té moral, és assassí, il·lògic i es considera sant, creu que això li dóna dret a assassinar qui vulgui. No hi ha un país sense hotels, hospitals, escoles, i està clar que no es pot protegir tothom. El que s'ha de fer és impedir que aquesta gent existeixi.
Què s'ha de fer, aleshores?
Ens hem de defensar. I si llancen un atac total al món, la defensa ha de ser total, per protegir-se d'aquesta minoria. Per ara, no s'està formant encara una coalició internacional. Més centenars de persones pagaran el preu dels dubtes i les mitges tintes amb què s'actua en aquest sentit.
Israel té el seu desafiament a prop pel que fa al terrorisme. ¿S'ha de descartar la possibilitat de tornar a prendre la franja de Gaza, governada per Hamàs, per aturar el llançament de projectils des d'allà cap a Israel?
Això no ha de ser tema de debat públic. No vam sortir de Gaza per tornar-hi, però tampoc no en vam sortir perquè ens continuïn disparant. O sigui, mantenim el principi de no tornar a Gaza, però també el d'autodefensa.
Alguns diuen que no hem estat mai més a prop de la pau i altres es pregunten de què parlen els primers...
Les negociacions amb els palestins avancen i, per tant, el pessimisme no em sembla apropiat. Esclar que el tema és complicat, la terra és molt petita, el passat molt complex. Però és difícil, no impossible.
Si s'arriba a una solució i es crea un Estat palestí, serà viable? Hi ha nombrosos assentaments sobre el terreny que compliquen la continuïtat territorial de l'Estat palestí...
Hi ha una solució als assentaments. Podem dir que s'ha arribat més o menys a una entesa segons la qual concentrarem els assentaments en dos o tres blocs i compensarem els palestins amb altres terres.
¿Creu Hamàs quan diu que està disposat a acceptar un Estat palestí a les fronteres del 1967?
No hi està disposat. El que diu és que si retrocedim a les fronteres del 1967 farà un alto el foc durant diversos anys. Per una treva ningú els ho donarà tot. Hi ha diferències entre la pau i l'alto el foc.
Sigui com sigui, col·loquen Israel en una situació difícil, ja que disparen des de Gaza. Israel reacciona tancant automàticament els passos fronterers i per això el condemnen. ¿Se sent còmode amb aquesta situació?
No m'hi sento còmode, però no hem trobat una altra manera d'actuar. ¿Es queixen que els tanquem els passos fronterers? Que deixin de disparar i aleshores es reobriran.
L'ONU sosté que el tancament és un càstig col·lectiu que Israel imposa a la població palestina de Gaza.
Què proposa aleshores? El fet que ens disparin des de Gaza també és un càstig col·lectiu. Quan llancen projectils sobre Sderot, què és això? Un càstig individual?
¿No hi veu un problema moral, en el tancament dels passos de Gaza?
Sí. Jo preferiria que no passés. Però no som nosaltres els que tanquem els passos, són ells els que els tanquen en disparar coets.
Quina és l'essència del perill d'Iran?
Si Suïssa tingués una bomba atòmica, algú tindria por? No. Però si la té Mahmud Ahmadinejad [el president iranià], tothom té por. És una persona inestable, mig embogida per l'odi, un perill públic. El món estarà en perill, no només Israel. Pensar que algú pot venir amb una valisa nuclear al centre d'una ciutat i amenaçar i extorsionar és terrible. I qui ha dit que triaran Israel? Ja hem vist que aquesta gent ataca l'Índia, Londres, Espanya.
Israel ho frenarà?
Quan és necessari, Israel sap ser modest. Israel no dirigeix el món. El problema no és israelià, així com no va ser israelià el que va passar a Madrid ni ara l'atemptat de Bombai. Tampoc els fets de Txetxènia ni els de l'Afganistan, ni els de l'Iraq...
Un altre desafiament per a Israel és la situació a Judea i Samària, els termes bíblics per designar Cisjordània, on un nucli de línia dura dels habitants dels assentaments diu que no permetran que els evacuïn. Com resoldrà Israel aquest problema?
Podem parlar de compromisos territorials, no de compromisos o mitges tintes pel que fa a la democràcia. Si no es respecten les decisions de la majoria, el poble queda dividit. El poble no permetrà que cap grup d'aquest tipus el divideixi.
Però es parla molt en aquest sentit i en la pràctica no es fa res, gairebé no s'evacuen els assentaments il·legals que hi ha...
Aquesta gent no controla el país, ho fem nosaltres. La majoria controla l'Estat. Vam dir que no hi hauria més assentaments i no n'hi ha. Vam dir que serien evacuats els petits assentaments il·legals i s'intenta fer...
Però, segons diversos informes, la construcció als assentaments s'ha multiplicat...
Aquí hi ha certa confusió. No és el mateix construir per respondre al creixement vegetatiu als assentaments que construir-ne de nous. Si hi neixen nens, es construeixen escoles bressol. Però no hi ha nous assentaments.
Entrevista publicada al diari Avui 1/12/2008
dimarts, 24 de juny del 2008
"No veig cap motiu perquè Israel negociï amb Hamàs"
Entrevista exclusiva amb Ehud Olmert, primer ministre d'Israel
Publicada al diari Avui 24.06.2008
Vostè ha de fer front a molts problemes i reptes. ¿No es planteja quina necessitat en té, de tot això?
¿I no li fa por això? ¿No serà la fi de la seva carrera política?
Enmig de tot això ha d'afrontar problemes seriosos com l'amenaça de l'Iran. Fa pocs dies la força aèria israeliana va fer unes maniobres que a l'exterior es van interpretar com un missatge a l'Iran...
¿Israel està disposat, per exemple, a cedir en el tema de les relacions entre Síria i l'Iran?
¿Encara creu que d'aquí a finals d'any –tal com es va plantejar en la conferència d'Annapolis, el novembre del 2007– existeix la possibilitat d'arribar a un acord?
No hi ha gaire esperança que això sigui realment la fi de la violència, no?
dijous, 15 de maig del 2008
La memòria contra la història
"Atacar civils israelians no ajuda a posar fi a l'ocupació"
Catalans i jueus
Més enllà de la geopolítica i dels interessos econòmics, en l’esfera ideològica, cultural i simbòlica, el catalanisme ha sentit una tradicional admiració pel món jueu i, més concretament, pel sionisme, moviment que coincideix històricament amb l’emergència dels nacionalismes europeus que reformulen les velles identitats col·lectives. Fins a mitjan anys setanta del segle XX, és unànime l’admiració del catalanisme (inclosos els grups d’esquerra) vers l’epopeia d’un poble que ha de lluitar contra tot per sobreviure. Avui es continuen fent comparacions entre els catalans i els jueus, per una voluntat política i perquè hi ha factors objectius que permeten d'establir paral·lelismes. Cal anar amb compte quan fem aquests exercicis. La singularitat de la diàspora i l’excepcionalitat terrible de la Shoà –els sis milions de morts jueus a mans dels nazis– introdueixen un factor qualitatiu i quantitatiu que desactiva moltes equivalències, fetes sovint amb bona fe i desconeixement. L’experiència dels jueus d’avui és marcada, inevitablement, per l’intent de destrucció física de tot un poble, no pas per una opressió d’ordre polític i cultural, com la que podem referir els catalans.
Si parlem de la voluntat de ser i dels drets col·lectius, podem dibuixar semblances entre jueus i catalans. També quan constatem que el nacionalisme espanyol sempre ha sospitat de la diferència. L’espanyolisme crea el concepte de l’anti-Espanya, un sac on posen els jueus i els catalans. Amb tot, la gran diferència, com sabeu, és que els jueus van ser expulsats fa segles i els catalans, en canvi, continuem a dins, maltractats, espoliats i obligats a encaixar-nos en un edifici on som minoria.
dimecres, 14 de maig del 2008
Israel i els palestins, 60 anys
No hi ha conflicte internacional més enquistat –i a la vegada més polèmic– que l’enfrontament entre israelians i palestins. Quan avui fa 60 anys de la declaració de la independència d’Israel, les discussions continuen. Més viscerals que raonades. Molt tenyides d’ideologia, i poc ajustades a la realitat. Sempre ha sigut així, amb els jueus. La història del poble hebreu no s’entén sense la persecució contínua de què ha sigut víctima durant segles, fins al punt de comptar sis milions de víctimes amb l’Holocaust. Per això, precisament, Israel té avui molt a celebrar: és un país punter en tecnologia i agricultura, un enclavament democràtic entre monarquies i règims totalitaris. Continua sent el país d’acollida de jueus d’arreu del món, amb una bona proporció de població jove i emprenedora. El poble israelià té només una assignatura pendent: la pau amb els palestins. La relació enverinada entre els dos pobles ha convertit Israel en enemic declarat d’altres països àrabs. És per això que tan sols una solució justa i negociada amb la població palestina pot fer que Israel aconsegueixi la pau anhelada.
S’ha parlat molt esbiaixadament sobre la precària situació dels palestins, i sempre de forma molt interessada. Els primers a fer-ho han sigut els règims àrabs veïns, que han utilitzat la causa palestina com a excusa per al manteniment dels seus propis sistemes dictatorials. També els occidentals hi hem sigut còmplices –sempre mirant cap a una altra banda–. De tota manera, la responsabilitat màxima de l’expulsió, maltractament i reclusió dels palestins és d’Israel. Alguns nous historiadors hebreus arriben a parlar de “neteja ètnica planificada” contra els palestins.
Hi ha encara uns altres culpables: els mateixos palestins, que amb la seva incapacitat per governar-se i l’odi fanàtic contra Israel han cavat la seva pròpia tomba. En 60 anys, palestins i israelians només han après a odiar-se mútuament. És l’assignatura pendent per a tots. A tots.
Article de Toni Cruanyes, publicat al diari Avui 14/05/08