(Article de Pilar Rahola, publicat al diari Avui 20/07/2006)
L'amic Horacio Vázquez Rial ha escrit que, si en aquest país hi hagués una premsa normal, hauríem titulat "l'Iran ha atacat Israel", en refèrencia a l'escalada bèl·lica a la zona. En una línia semblant, Hermann Tertsch ha expressat la seva perplexitat davant la facilitat amb què Israel és criminalitzat, més enllà dels fets. Personalment, he parlat a bastament del maniqueisme amb què es tracten les qüestions àrabo-israelianes, fins al punt que gent intel·ligent esdevé, quan parla d'aquest conflicte, paradigma del prejudici i la tergiversació. Contra Israel, alguns viuen millor, i són tants que m'ha semblat interessant fer-ne la referència. Començo, però, pel més important. La situació actual és terrible ("una autèntica merda", dit en expressió bushiana), és dolorosa i és un dels camins dolents dels molts camins dolents que podia seguir Israel. Tanmateix, i la pregunta no és menor: tenia Israel algun camí bo per seguir? "La pau és el camí", diu la benintencionada dita, però durant dècades el món àrab en conjunt, el palestí en particular, i l'integrisme islàmic en singular, s'han dedicat a bombardejar-lo, desfer-ne les traces i fer-lo desaparèixer. Des dels famosos tres no del món àrab reunit a Khartum després de la Guerra dels Sis Dies -"No al reconeixement, no a les negociacions i no a la pau amb Israel"-, molt poques coses han canviat. Només Jordània i Egipte han establert tímides relacions, però la resta de països, econòmicament, militarment i demogràficament poderosos, han continuat finançant logístiques terroristes, alimentant el resistencialisme victimista i negant tota possibilitat de diàleg. L'Iran és, en aquest context, el país més visible, amb milions de dòlars dedicats, anualment, a finançar la bogeria de Hamàs i l'armament de Hezbol·lah. Però no és l'únic, i Israel, militarment poderós, però alhora enormement fràgil i vulnerable, ha estat, durant dècades, sotmès a una guerra latent, amb terrorisme inclòs, en la qual participaven alegrement i impune diversos països membres de l'ONU. Era igual quin fos el seu capteniment, l'únic objectiu dels enemics era fer-lo desaparèixer. Quin altre país ho hauria aguantat? La darrera escalada és la crònica d'una guerra anunciada i llargament covada. Una guerra que, no ho oblidem, s'ha declarat amb un Hamàs en el govern que fa un túnel des de Gaza, ataca una base militar en sòl israelià, mata soldats i en segresta un altre. I, pel nord, grups terroristes de Hezbol·lah, també membres del govern libanès, ataquen una base militar, maten soldats i en segresten dos més. I alegria, que són dos dies!, sobretot si vivim a Europa, estem prenent el sol i som genèticament antisemites, per molt que haguem fet de la correcció política una útil disfressa. Com deia Tertsch, fins i tot quan els fets són inequívocs i assenyalen Israel com el país agredit, a casa nostra el convertim automàticament en culpable. I és que, en la línia del títol d'aquest article, molts són els que contra Israel viuen millor.
El primer que viu millor és Kofi Annan, que cada vegada que mou la cua contra Israel veu pujar el seu lideratge entre les desenes de dictadures que conformen l'Assemblea General. No cal dir que contra Israel reforça el seu deteriorat prestigi. Contra Israel viu millor la totpoderosa França, que així relliga els seus múltiples interessos econòmics amb els àrabs, i tranquil·litza les seves conflictives banlieues. Contra Israel, des de sempre, ha viscut millor Rússia, i contra Israel viuen millor totes les dictadures del petrodòlar, que reforçant el discurs antisemita creen un boc expiatori que distreu el personal de la miserable vida a la qual està condemnat, i foragiten els terribles problemes interns que han creat. Contra Israel viu millor la tirania siriana i contra Israel l'Iran troba l'excusa per mantenir l'islamofeixisme que conrea. Però, sobretot, qui millor viu contra Israel és una esquerra caduca, en l'ADN de la qual trobem els rastres d'un antioccidentalisme patològic. Una esquerra que ha perdut les utopies que ella mateixa va trair i que, en la seva ingenuïtat, creu recuperar l'èpica perduda amb qualsevol mocador panarabista que es posa al coll. Una esquerra que no suportaria un mossèn catòlic, però que s'enlluerna amb qualsevol clergue islàmic que cridi a la resistència. De Marujas Torres, el paradís de l'esquerra n'és ple. Llàstima que és un paradís que, per a la llibertat, resulta un infern.
Pilar Rahola. Periodista i escriptora
