Article de Viceç Villatoro, publicat a la pàgina a El Periódico 23/7/2006
En els últims dies, la paraula antisemitisme ha reaparegut de manera espectacular en el debat polític. Les acusacions d'antisemitisme s'han intercanviat a propòsit de discursos, actituds i manifestacions sobre la crisi actual al Líban. En aquest marc se'ns ha advertit que criticar les actuacions del govern d'Israel no significa necessàriament ser antisemita.
És veritat. Però també és cert que algunes de les crítiques que es dirigeixen a Israel no són contra les actuacions del seu govern, sinó contra la seva existència mateixa com a Estat. Per alguns, Israel és culpable faci el que faci, perquè la seva culpa no és fer, sinó existir.
A vegades, l'argument exculpatori ha anat més enllà. S'ha dit que criticar Israel no és necessàriament ser antisemita, i ho accepto. Però s'ha dit també que entre nosaltres, a Catalunya, a Espanya, l'antisemitisme no existeix. I en això no hi estic d'acord. I s'ha dit que, fins i tot en cas que existís, aquest antisemitisme no tindria res a veure, no tindria cap intersecció, amb les crítiques a Israel. Tampoc hi puc estar d'acord. No tothom que critica Israel és antisemita. Però tots els antisemites critiquen Israel. Quan l'extrema dreta italiana llança tomàquets a l'ambaixada israeliana o quan els neonazis alemanys recolzen la selecció de l'Iran, perquè el seu president nega l'Holocaust i vol destruir Israel, alguna connexió hi deu haver.
Comencem pel principi. Es diu que entre nosaltres no hi ha antisemitisme, i que si n'hi va haver va ser en temps dels Reis Catòlics. No és cert. A finals del XIX i principis del XX hi ha a Espanya i a Catalunya un antisemitisme --¡sense jueus!-- que beu de l'antisemitisme europeu modern. Es construeix un arquetip del jueu que encarna els valors de la modernitat: la ciència, la ciutat, la raó, els diners, l'economia. Tots els que rebutgen aquesta modernitat, la dreta integrista, però també alguna esquerra mística, rebutgen amb la modernitat el jueu. No només el jueu.
El pensament conservador espanyol d'aquella època genera dues variants de l'antisemitisme amb els mateixos arguments: l'antiamericanisme que apareix sobretot al voltant de la guerra del 1898 i l'anticatalanisme, que compara catalans i jueus i els rebutja com a expressions d'una modernitat mercantil. Aquest antisemitisme atribueix al jueu un pla per al domini universal. Hi hauria un complot jueu, una conjura sionista, a partir del control dels diners, la cultura i els mitjans de comunicació. La idea es recull en un pamflet, els Protocols dels Savis de Sió, de gran influència en Hitler, molt divulgat a l'Espanya dels anys 30 i best seller avui en molts països islàmics.
AQUEST VELL antisemitisme queda modificat per l'impacte emocional de l'Holocaust. Proclamar-se antisemita després d'Auschwitz és carregar-se a l'esquena sis milions d'assassinats. Una part del vell antisemitisme perdura, i sentim parlar de la conspiració judeomaçònica (en una Espanya franquista que, lògicament, no reconeixia Israel). Però la majoria dels vells arquetips es reciclen. El virus antisemita muta. Els tòpics contra la modernitat, contra l'occidentalisme, els mites sobre la conspiració i la conjura, es traslladen a Israel. El rebuig al que es jueu es transforma en rebuig al que és israelià. L'antisemitisme es transforma en antisionisme, però amb els mateixos arquetips: el complot, el control dels diners i la propaganda, el rebuig dels valors occidentals. La vergonya per Auschwitz necessita dues coses. Disfressar el vell antisemitisme amb un nom nou i relativitzar tant com pugui l'impacte emocional de l'Holocaust, negant-lo, empetitint-lo o banalitzant-lo. Els vells arquetips sobre el que és jueu persisteixen. Els rebutjos també. Abans s'aplicaven sobre el món jueu. Ara, sobre l'Estat jueu.
No tots els que critiquen Israel ho fan des de l'antisemitisme. Però en el rebuig frontal a Israel hi participa la mutació del vell virus antisemita, la persistència de l'arquetip negatiu del jueu, del vell mite del complot.
Busquin en algunes de les crítiques recents a Israel i veuran de quina manera el llenguatge i els arguments transparenten els antics prejudicis.
Però, sobretot, observin el plus de rebuig que obté Israel. Si es mesurés per les manifestacions convocades en contra seva i per les condemnes indignades, resultaria que Israel és el país del món que comet un nombre més gran de barbaritats, que més drets humans conculca, que amenaça més la pau...
ALGÚ CREU de debò que Israel ocupa aquest primer lloc en el rànquing universal de la maldat? ¿Algú creu fins i tot que ocupa el primer lloc d'aquest rànquing limitant el judici a la zona del Pròxim Orient? Si algú ho creu, per favor, que revisi les actuacions d'unes quantes dictadures sagnants, a la zona i al món. I si no, ¿a què es pot atribuir aquest plus d'hostilitat?
Estic convençut de la pervivència dels arquetips antisemites, que crèiem superats, però que en bona mesura han canviat de nom. Uns prejudicis que a vegades resulten invisibles per als seus propis portadors. Com el personatge de Molière, que parlava en prosa sense saber-ho, hi ha entre nosaltres antisemites --com hi ha entre nosaltres portadors d'altres formes de racisme-- que no saben que ho són. No tots els que critiquen Israel ho són. Tots els que ho són critiquen Israel.
VICENÇ Villatoro Periodista. Autor del pròleg de L'antisemitisme després d'Auschwitz
