Editorial del Diari Avui 2/07/2006
El govern israelià ha decidit tallar d'arrel qualsevol provocació que pugui atribuir al seu homòleg palestí. El primer ministre, Ehud Olmert, ha donat una resposta desproporcionada al segrest d'un soldat del seu exèrcit. Les tropes israelianes que han ocupat la franja de Gaza no s'han limitat a destruir instal·lacions oficials: han atacat igualment algunes infraestructures -com ara la central elèctrica que cobria la meitat de les necessitats de la població de Rafah- i han deixat les zones afectades a tocar del col·lapser. Alhora, la reacció israeliana ha buscat també desestructurar l'autoritat palestina. En una altra incursió paral·lela a Cisjordània, els soldats d'Israel han arrestat 64 càrrecs públics de Hamàs, entre alcaldes, diputats i ministres.
L'operació confirma l'estratègia d'Ehud Olmert, el qual, des que va formar govern, ha decidit seguir els passos del primer Ariel Sharon, que va impulsar una escalada de tensió contra l'Autoritat Nacional Palestina. Olmert és conscient que la victòria electoral de Hamàs impossibilita qualsevol retorn al Full de Ruta proposat pels Estats Units. Les decisions que va prendre Sharon en la seva darrera etapa i que el van portar a l'enfrontament amb els sectors més ortodoxos que li feien costat al Parlament i, després, fins i tot a abandonar el seu propi partit, queden ara ben lluny del nou primer ministre israelià.
La nova crisi al Pròxim Orient no ha trobat cap resposta exterior concreta. La comunitat internacional es limita a repetir les fórmules habituals que caracteritzen cada posició. L'administració dels Estats Units, per exemple, ha tornat a proclamar que Israel "té dret a defensar-se" i després han demanat "responsabilitat" a les dues parts per arribar a un "acord". Però tothom sap que, malgrat que aquest episodi pugui acabar resolt d'una manera o altra, el problema va molt més lluny de l'anècdota. El govern palestí acusa els israelians de voler "derrocar-lo". És obvi que Israel ha endurit les posicions en tots els fronts després de la victòria de Hamàs, però resulten ingènues les veus -també dins el partit que governa els territoris palestins- que n'esperessin una altra estratègia. Si Hamàs no ha abandonat el propòsit d'acabar amb l'Estat d'Israel, com pot renunciar aquest mateix Estat a desestabilitzar el govern que aspira a esborrar-lo del mapa?
El problema torna a ser el mateix. No hi ha cap agent en l'escena política internacional capaç de definir una estratègia que recondueixi la tensió al Pròxim Orient. La política nacional d'Arafat ha estat substituïda pel fonamentalisme de Hamàs, que no pot renunciar a les pròpies senyes d'identitat sense provocar una revolta entre aquells que el van votar precisament per les seves conviccions. La majoria de la població palestina, desesperada, ha triat la pitjor de les opcions. L'actual primer ministre israelià no ha sabut trobar cap estratègia que no impliqui la resposta contundent després de cada nova provocació. Europa ha quedat, una vegada més, en evidència enmig del conflicte i els Estats Units hauran d'esperar a un nou president que sigui capaç de tornar a prendre's la qüestió com una prioritat. Les crides al seny per a les dues parts són tan necessàries com inútils.
