Article del Col·lectiu Coronel Macià, publicat al web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya
El conflicte del Líban arriba a Madrid. El distanciament de l'Estat espanyol respecte Israel parteix d'un anàlisi cost-benefici a curt termini, electoralment beneficiós.
El contenciós àrabo-israelià ha suscitat entre el públic des de 1948 simpaties i animadversions per als respectius bàndols que han tingut a veure en alguns casos amb la coherència dels posicionaments en l’època de la Guerra Freda, en d’altres per sinceres simpaties o bé per coincidències de valors. Així s’arrossega una discussió que, entorn de la existència de l’Estat d’Israel i les ja sis (o set, segons com es compti) guerres àrab-israelianes, encén passions a la nostra societat. Passions, que no discussions, perquè com bé assenyala el professor J.B. Culla, es té més aviat poc o nul coneixement dels fets i la Història que els envolta. Tant en el nivell més popular com en el periodístic o intel·lectual.
La traducció d’aquestes passions, en el moment present, a la política no són innocents i tenen en compte càlculs evidents de costos i beneficis. El posicionament de l’actual govern espanyol amb gestos i declaracions contra les operacions militars israelianes al Líban, mereix una anàlisi més enllà de l’estètica del gest televisiu del President del Govern d’aproximar-se a Palestina.
En primer lloc cal tenir en compte que parlem d’un conflicte en que el David original (l’Israel que lluitava per la supervivència el 1948) ha passat a ser un Goliath amb aurèola de guerrer invencible i que, a mans dels mitjans de comunicació europeus, transmet una imatge d’opressor. Aquesta percepció es produeix en societats occidentals del benestar que es posicionen respecte els conflictes en termes d’aversió a les baixes, i a través d’una valoració “postheroica” dels combats i accions militars (l’heroi no és qui millor lluita sinó qui és més víctima). Addicionalment, la persistència de la “causa àrab” envers Israel com un dels darrers elements del sistema d’adhesions internacionalista de l’esquerra un cop dissolt el bloc soviètic, és un factor important. A l’altre banda de l’arc ideològic a l’Estat espanyol trobaríem l’anàloga “tradicional amistat amb els països àrabs” en que insistí durant 40 anys el règim del general Franco. Tot plegat condueix cap a l’existència d’un cos social important que rebutja les accions israelianes però justifica les àrabs i que atorga, en tot cas, la superioritat moral a aquests darrers. La rendibilitat política d’aproximar-se en gestos i declaracions a aquest sector social és, naturalment, directament proporcional a la seva mida. Com a indicadors de la mida d’aquest sector podem prendre diferents dades:
- Segons l’informe INCIPE de 2003, un 52,3% de la població catalana “seguia amb atenció” el conflicte àrab-israelià. El percentatge era del 63% a Madrid i la mitjana estatal del 50,5%. Aquesta mitjana ha evolucionat en el temps: el 1993 era del 29%, el 1995 del 24,8%, el 1997 del 35,5% i el 2002 del 50,5%. La progressió segueix la intensitat de la Intifada.
- El mateix informe mesura “l’estima que mereixen a l’entrevistat” diferents països a l’Estat espanyol. Israel obtenia valoracions molt baixes: 3,82 el 1991, 3,75 el 1992, un 3,96 el 1995, 3,62 l’any 1997 i baixant al 2,87 el 2002.
Si combinem el grau de seguiment del conflicte amb la valoració del país trobem que el 2002, en plena Segona Intifada i any de la batalla de Jenin, el seguiment del conflicte era del 50,5% i que Israel “suspenia” en valoració amb un magre 2,87. Un moment semblant a l'actual amb les operacions militars israelianes al Líban. En moments àlgids del conflicte, àmpliament coberts pels mitjans, un important sector social coincideix en la seva percepció negativa d’Israel.
El rendiment polític intern (i electoral) d’aproximar-se a aquest sector que “suspen” Israel té com a contrapartida òbvia els costos en l’arena política internacional respecte Israel i els seus socis, principalment els EUA. Uns costos baixos si entenem que les relacions de l’Estat espanyol amb Israel han experimentat un gir respecte l’administració Aznar i que el govern de Zapatero intenta fomentar una bona imatge entre la opinió pública àrab i islàmica en consonància amb la publicitada retirada d’Iraq. Pel que fa als EUA, la relació està suficientment deteriorada (retirada d’Iraq, venda d’armes a Chàvez...) com per no incòrrer en costos addicionals significatius a curt termini. Tanmateix els costos a llarg termini poden ser importants.
Però existeix un darrer element a tenir en compte. La “tradicional amistat” tenia també la funció d’evitar que els operatius de les organitzacions terroristes àrabs actuessin contra els interessos espanyols. A l’Espanya post 11-M (encara atordida pel shock) desplegada a l’Afganistan, i amb les xarxes jihadistes operant al propi territori sembla que es vulgui repetir la política de la “tradicional amistat” buscant el mateix efecte, la no agressió.
És per tots aquests elements que el govern Zapatero sembla disposat a sacrificar la relació amb Israel, malgrat l’interès de l’Estat hebreu en consolidar-la, en pos d’un altre element de confrontació electoral que sumi punts en el camí a la majoria parlamentaria, buscant un element multiplicador i mobilitzador que repeteixi els efectes del “no a la guerra”. Un efecte que incrementarà l’aïllament de l’oposició conservadora i reforçarà la percepció pacifista del President Zapatero, reforçant indirectament també el procés basc. I que busca també evitar una altre acció jihadista a l’Estat espanyol o atacs a les forces desplegades a l’Afganistan, en precària posició d’autodefensa.
En qualsevol cas es fa evident que la relació de l’Estat espanyol amb Israel dista molt de ser sòlida i de basar-se en elements no conjuncturals.
