La culpa d'Israel

La culpa d'Israel
(Article de Pilar Rahola, publicat al diari Avui 06/07/2006)

He acumulat notícies, crítiques i anàlisis indignades abans de fer aquest article. No volia escriure amb l'automatisme que comporta el coneixement precís del problema, la motivació que el conflicte em crea i, sobretot, la convicció que aquest és un tema demonitzat, tractat amb un maniqueisme que cap altre pateix. Sobre Israel no s'informa, es fa propaganda, es consoliden prejudicis, es trenquen tots els codis deontològics que regeixen en altres notícies complexes. La rapidesa amb què, davant d'un fet luctuós, es criminalitza sempre Israel, ens dóna la mesura de la desmesura i, sobretot, ens informa de la distorsió que pateix el conflicte.

Anem a pams. Certament aquests dies no ens arriben bones notícies de la zona. Arran del segrest d'un jove soldat, i de l'assassinat d'un jove colon, l'exèrcit israelià està exercint una pressió militar que ha sotmès la població palestina a una situació altament insostenible. Alguns dels reportatges sobre l'estrès que pateixen els nens i sobre la por amb què viu la població civil són pertinents i, sens dubte, certs. Tanmateix, hi ha una sola cara de la notícia? S'ajuda a solucionar el conflicte ensenyant una sola banda del problema? És moral, ètic i professional dipositar el pes de la culpa en un sol dels pobles, i alçar l'altra a la categoria de víctima universal? Com que sóc dels que creuen que la veritat és un mirall trencat -Rodoreda, in memoriam-, i que Israel en té molts dels bocins, crec també que estem mentint deliberadament o inconscientment, i que la mentida només ajuda a perpetuar la desgràcia. Per dir-ho més clar: molts dels que creuen solidaritzar-se amb Palestina bo i criminalitzant Israel l'única cosa que aconsegueixen és allunyar la pau, cremar els ponts de sortida i, sobretot, alimentar el victimisme pervers dels sectors integristes. la bonesa palestina no només és una fal·làcia: és, sobretot, un parany mortal.

Anem a la contingència actual, apropant-nos-hi amb rigor i no amb el sac dels prejudicis ben ple. Primer, participo de la crítica a algunes de les actuacions del govern Olmert. Tot i que puc entendre la pressió social que està patint arran del segrest del jove Ghilad Shalit, no crec que usar avions sònics nocturns per espantar la població serveixi de res més que de pura propaganda. I alguns gestos de prepotència militar serien perfectament estalviables. Tanmateix, si aquesta fos la denúncia periodística, però anés acompanyada d'una anàlisi crítica del que fan els palestins, tindria poca cosa a afegir.

El problema és que la notícia arriba sempre amb una sola cara, i així els palestins resulten víctimes verges de culpa, sotmesos a la bogeria d'uns malvats israelians. Com si el Tsahal, un exèrcit fonamentalment format per joves universitaris israelians, fos una mena de brigada sàdica dedicada a matar civils. Així es narren les notícies. La realitat, però, és tota una altra i té dades molt precises. Des que Israel va abandonar Gaza i va fer un dels gestos unilaterals a favor de la pau més seriosos dels darrers temps, la quantitat de míssils Kassam (ahir en una escola d'Ashkelon) que han caigut en territori israelià han estat centenars. I ara cauen des de més a prop. No hi ha nit que no caiguin míssils, de la mateixa manera que no hi ha dia que les televisions palestines no alimentin l'odi contra els jueus i facin proclames d'extermini. L'organització que governa Palestina, Hamàs, és responsable de centenars d'assassinats, i lluny de canviar de posició, continua alimentant un odi massiu que només pot conduir a la fabricació de suïcides. No hi ha cap gest, ni econòmic, ni cultural, ni polític, que prepari Palestina per a la pau, molt al contrari: tots els esforços es dediquen a preparar-lo per a la guerra eterna. En aquesta situació de violència, que ha culminat amb l'assassinat del jove de 18 anys Eliahu Asheri, i amb el segrest del soldat de 19 anys, Israel té dret, com a mínim, a sentir-se profundament fatigada. Hi ha interlocutors palestins per a la pau? Gosaria dir que Mahmoud Abbas ho és, però, qui li fa cas? El que fonamentalment hi ha són interlocutors per a la guerra. Davant d'aquest panorama, no resulta tan estrany que Israel mantingui obertes les negociacions, però activi les seves defenses militars. Per molt que a Europa fem càntics de bones intencions, són a ells a qui amenacen i a qui maten. Els podem negar, amb tanta alegria com ho fem, el dret a la defensa?

Pilar Rahola. Periodista i escriptora