dissabte, 10 de maig del 2008

"Israel busca la pau combatent el terrorisme"

Noticia sobre Mayali Wahaba viceministre d'Exteriors d'Israel. Publicada al diari AVUI, 10/05/08
Mayali Wahaba, de 54 anys, casat i pare de quatre fills, és un dels ciutadans drusos més destacats de la política israeliana. Va créixer en el partit Likud i avui és part del Kadima, formació que governa i en el marc de la qual ha arribat a viceministre d'Exteriors, convençut que ocuparà un ministeri en un futur govern israelià. Tinent coronel a la reserva, parla orgullós sobre la participació de la seva comunitat, la drusa, en els destins d'Israel.
Va ser assessor especial en els temps del primer ministre Ariel Sharon, actiu en el lobby de coexistència judeo-àrab en el Parlament d'Israel i membre de diferents comissions parlamentàries, a més de viceministre en diferents carteres. Avui, com a número dos de la ministra d'Exteriors, Tsipi Livni, assenyala que el missatge central d'Israel és el desig de buscar la pau. "Malgrat la difícil situació en què ens trobem, combatent diàriament Hamàs, la Jihad Islàmica i d'altres grups, seguim negociant", afirma Wahaba. Segons ell, hi ha raons per ser optimistes. "És la primera vegada que tenim un interlocutor palestí com Mahmud Abbas i el seu primer ministre Salam Fayyad, de l'Autoritat Palestina, que està disposat a posar fi al conflicte sense emprar la violència", afirma.
Però de fons hi ha la qüestió de la franja de Gaza, sota govern de Hamàs, i això el preocupa. "Gaza és un seriós problema, no només per a nosaltres sinó per a l'Autoritat Palestina. Si Abbas no aconsegueix imposar la seva autoritat a Gaza i controlar la zona, i si Hamàs no accepta els principis amb què està compromesa l'Autoritat Palestina, realment serà difícil arribar a un Estat palestí que pugui viure al costat d'Israel. No tinc dubtes que Hamàs i la Jihad Islàmica actuen contra l'interès del poble palestí de tenir un Estat independent". S'estima més no pensar en un escenari que signifiqui tornar a entrar a Gaza, però no s'atreveix a descartar-ho. "En algun moment, potser sigui necessari entrar-hi, netejar la zona de terroristes i marxar. I així les coses seran més fàcils per a Abbas".
Negociació possible
El front palestí no és l'únic al qual s'enfronta Israel, tot i que sí que és el que li exigeix més esforços diplomàtics diaris. En canvi Wahaba assenyala la importància d'una pau amb Síria. Però veu seriosos problemes per aconseguir aquest objectiu. "Per a nosaltres és important tenir pau amb tot el món àrab, però no volem parlar de la pau i fer la guerra, que és el que fan els sirians. Els dipòsits de Hezbol·lah al Líban estan plens d'armes i municions que arriben directament de Síria".
El desenllaç amb aquest país no és clar, però el que sí que sembla saber-se ja és el preu que haurà de pagar Israel: la retirada dels estratègics alts del Golan. "Es pot arribar a la pau. I si s'ha de pagar un preu, es pagarà. Ja ho hem fet en el passat i es farà novament si és necessari. Si el Golan està desmilitaritzat, si hi tenim tres o quatre estacions d'alerta primerenca, si mantenim l'accés a l'aigua, si realment hi ha pau i es pot viatjar en cotxe a Damasc, l'acord és possible. Però només si és una pau veritable".
Wahaba, orgullós de la seva condició drusa, també ho està de la seva condició israeliana. "Jo vaig néixer a Israel. Pel meu país, estic disposat a morir".

dilluns, 5 de maig del 2008

Es commemora el 60è aniversari de la proclamació de l'Estat d'Israel

Després de 6 dècades d'enfrontament la pau entre israelians i palestins sembla més propera

El 14 de maig de 1948 a la mitjanit acabava el Mandat de les Nacions Unides sobre una terra que, des de l'època de la dominació romana, era coneguda com a Palestina, i es proclamava la creació de l'Estat d'Israel. El naixement d'Israel va significar que la població jueva mundial, especialment aquella que havia sobreviscut a l'Holocaust, tenia, finalment, una llar pròpia, un territori on sentir-se segur. Malauradament, els líders àrabs no van estar d'acord amb la resolució de les Nacions Unides que dividia aquell territori en dos estats, i van arrossegar el món àrab a una guerra contra el nou Estat. Aquell primer conflicte, conegut per als jueus com a Guerra de la Independència, i per als àrabs com la Naqba, la catàstrofe. La victòria dels israelians en aquell conflicte va significar l'exili, voluntari o forçat, de centenars de milers d'àrabs. Dues grans guerres, entre d'altres de menor magnitud, la de 1967, o dels 6 dies, i la de 1973, o del Yom Kipur, van consolidar tant l'existència del nou estat, com la supremacia militar d'aquest a l'orient mitjà. La guerra freda va situar cada bàndol en un cantó diferent del teló d'acer, de manera que Israel es va convertir en el representant més visible dels interessos occidentals a la zona.

La pau signada amb Egipte el 1978 va significar el retorn de la península del Sinaí a aquest país, i va ser el primer intent reeixit d'arribar a establir acords de pau amb els estats àrabs. Però la situació ja havia canviat. Els palestins s'havien organitzat sota una nova formació, Al Fatah, comandada per un brillant jove de nom Iàsser Arafat. Els atacs d'aquesta i altres organitzacions contra el territori d'Israel, però també contra interessos jueus a tot el món, va provocar una escalada de violència que va culminar el 1982 amb la invasió del Líban per part d'Israel el 1982 per tal de perseguir els activistes palestins que hi vivien, s'hi entrenaven, i des d'on organitzaven els atacs contra Israel. L'ocupació del sud del país es va mantenir fins a la retirada unilateral israeliana l'any 2000. Cinc anys després, Israel es retirava de la franja de Gaza, i ho feia, novament, de forma unilateral. Val a dir que els aixecaments palestins, la intifada, va provocar que tant la societat israeliana com els seus executius es replantegessin l'ocupació de Gaza i Cisjordània, i molt possiblement van tenir uns efectes de presa de consciència de la situació palestina per part de la gran majoria de la ciutadania israeliana.

Entretant, el 1994, Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina havien arribat acord, segons els quals es permetia el retorn dels líders palestins a Gaza i Cisjordània, i l'organització d'un autogovern amb facultats limitades, però amb una policia pròpia encarregada tant de vetllar per la seguretat interna com d'impedir els atacs contra Israel. Després de molts problemes, bàsicament relatius a la seguretat, i de la mort de líder històric palestí, Iàsser Arafat, Israel, tal com hem apuntat, va retirar-se de la franja de Gaza deixant-la en mans palestines.

Els intents d'ambdues parts per a assolir la pau es van veure frustrats quan el grup integrista Hamas va guanyar les eleccions municipals i legislatives dels territoris palestins. Els radicals van expulsar, després de dies de combats, les forces fidels al president de l'Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, acabant així amb tota possibilitat d'acord amb les autoritats israelianes, ja que, des d'un principi, es van negar a reconèixer els acords de pau signats, així com una qüestió absolutament imprescindible per a l'entesa i la pau com és el reconeixement de l'Estat d'Israel. Hamas no tant sols no va aturar els atacs terroristes, sinó que va ser pionera en l'ús de suïcides, dels que en va fer ús en diferent campanyes dirigides a terroritzar la població d'Israel. Cal dir que, entre les víctimes, sovint hi havia àrabs israelians.

Arribats a aquest punt històric, la situació actual només presenta una sortida, i és la proclamació d'un Estat Palestí que convisqui amb pau amb l'Estat d'Israel. El problema però, és sempre el mateix: la seguretat. Israel no vol, ni pot, permetre's tenir un veí hostil que ocupi un territori sobirà des del qual es llencin atacs contra el seu territori. Per la seva banda, els palestins no poden, ni volen, dependre tant econòmicament com a nivell d'infraestructures, d'un altre Estat, i menys del que els ha ocupat durant 40 anys. Altres problemes són el retorn dels refugiats palestins de les diverses guerres, així com el desmantellament de les colònies jueves a Cisjordània. A més, l'existència d'un grup islamista radical com Hamas, i l'intent d'Al Qaeda d'utilitzar el conflicte israelo-palestí en benefici propi no fan més que complicar la situació. Israel sap que és la punta de llança d'occident contra el terrorisme jihadista, però també que n'és una causa. Només una pau justa, acompanyada de molta paciència per ambdues parts amb el suport decidit i neutral de la comunitat internacional podrà fer que el somni de la pau esdevingui realitat per a dos pobles que haurien de ser germans.

Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya 05/05/08

dimecres, 19 de març del 2008

"Pau per territori" una fòrmula que ja no funciona

Article reproduït al web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya.

Durant els anys noranta va sorgir en el context de la permanent crisi de l'Orient Mitjà, i concretament en el conflicte palestino-israelià, la idea que amb l'abandonament dels territoris conquerits i ocupats per l'Estat d'Israel en successives guerres, els habitants d'aquests territoris deixarien d'atacar Israel. Aquesta idea volia reproduir l'acord a que van arribar Israel i Egipte a mitjans de la dècada dels setanta, segons el qual Israel abandonava el desert del Sinaí –desmantellant les colònies que hi havia instal·lat- i Egipte reconeixia l'Estat d'Israel, alhora que deixava de donar suport a les organitzacions armades palestines. Tot i l'assassinat per part de radicals islamistes del president egipci que havia signat l'acord de pau, Annuar el-Sadat, el sistema va funcionar, i ho continua fent. La dècada dels vuitanta, amb la guerra civil libanesa i la posterior invasió israeliana van allunyar tota expectativa de pau a la regió, però la llavors ja havia donat un primer fruit, i amb els acords de Camp David entre Rabin i Arafat, la vella formula tornava amb força. Segons aquells acords, Israel aniria cedint competències al que s'anomenaria Autoritat Nacional Palestina per a que aquesta anés posant els fonaments sobre els que construir un futur estat palestí. El preu era, però, la fi de la violència. Arafat, com a líder de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, s'hi va comprometre, i Israel li va permetre tornar a Palestina i començar a bastir un govern autònom amb competències tant importants com la seguretat.

El procés no va ser fàcil, i va estar farcit d'errors, de polsos, i de por; però l'agost de 2005, i de forma unilateral, Israel es retira de la franja de Gaza, abandonant així un territori que ocupava des del 1967. Aquest vol ser un gest de bona voluntat tant cap a la comunitat internacional, així com una forma de donar suport a un dèbil govern palestí, assetjat per grups radicals com Hamas o la Jihad Islàmica Palestina. Aquests grups, lluny de donar suport al govern palestí, reforcen la seva campanya de llançament de coets i projectils de morter sobre la població civil del sud d'Israel de tal manera que, des del dia de la retirada de l'exèrcit israelià de Gaza fins el febrer de 2008, els terroristes palestins han llançat 2411 projectils sobre territori d'Israel. A més, el 25 de juny de 2006, milicians de Hamas ataquen un destacament de l'exèrcit hebreu en territori israelià i, a més de matar alguns soldats, capturen un caporal que, encara avui, segueix en mans dels terroristes. El juny de 2007 Hamas es fa amb el poder efectiu a Gaza, gairebé un any després de guanyar les eleccions palestines, fet que fa empitjorar la situació, augmentant els atacs amb coets sobre Israel.

En l'altre extrem del seu territori, a la frontera amb el Líban, Israel efectua una retirada també unilateral de la franja de territori que ocupava per tal d'impedir les infiltracions de terroristes. L'organització Hezbollà aprofita la marxa israeliana per a assentar-se en el territori i construir-hi una infraestructura militar que li permeti efectuar atacs sobre Israel. Aquests atacs són menys nombrosos que els efectuats pels palestins, però l'arsenal de Hezbolla, armat per Síria i Iran, així com la capacitat operativa dels seus membres, és molt superior a la de Hamas, i a més, disposa d'infraestructura per tot el Líban.

En aquesta situació, i possiblement seguint instruccions de Damasc i de Teheran, Hezbolla efectua una operació idèntica a la de Hamas, i captura dos soldats israelians. Aquesta acció desencadena una guerra que dura 38 dies, del 12 de juliol al 14 d'agost de 2006. Els soldats no són rescatats i les conseqüències per a la població civil del Líban, amb un milió aproximat de desplaçats, i d'Israel, amb gairebé 500.00 desplaçats, són molt dures.

Avui, els tres militars israelians segueixen en mans dels seus captors, els atacs sobre el sud d'Israel es van fen més perillosos, ja que els coets cada cop arriben més lluny, i Hezbolla, tot i que ha hagut de marxar del sud del Líban, un territori que ara està sota control de l'ONU, tracta de fer-se amb el poder al país eliminant els seus adversaris polítics i militars, com va fer amb l'assassinat del líder de la comunitat cristiana, entre d'altres.

Si a més, des de Cisjordània s'organitzen atacs com la matança d'estudiants jueus de fa una setmana, tots els fronts queden oberts per a Israel.

Davant d'aquesta situació, diversos polítics israelians plantegen la necessitat d'un canvi estratègic en el camí cap a la pau. Un canvi que consistiria en tornar a accions militars més agressives i que podria comportar la reocupació temporal de Gaza. L'opinió pública israeliana, majoritàriament satisfeta amb la "desconnexió" de Gaza, va decantant-se, cada cop més, cap a postures de força. Si abandonar un territori no porta la pau, sinó més atacs, perquè marxar?

Cal elaborar un nou full de ruta que permeti l'arribada de la pau i la construcció d'un Estat Palestí, però abans cal acabar amb el terrorisme, i és, aquesta qüestió, la que cal resoldre abans que la situació empitjori.

Guifré Montoto

dijous, 18 d’octubre del 2007

One Million Voices: la societat civil israeliana i palestina es mou per la pau

Aconseguir la pau entre Israel i Palestina és un objectiu molt ambiciós, quasi un desafiament, però no espanta els membres de OneVoice, un moviment de la societat civil israelo-palestina que s'ha proposat de reeixir-hi. La campanya, que ja té el suport de mig milió de ciutadans de tots dos països, vol fer avinent als caps polítics que, a l'hora de negociar, sàpiguen que hi ha una gran massa ciutadana que és favorable a la pau.
La fita que s'han proposat no és qualsevol cosa: aconseguir, d'aquí a un any, un pacte que inclogui la formació d'un estat palestí que convisqui en pau amb Israel. OneMillion Voices for Peace té el suport de deu mil activistes internacionals i de personalitats de la cultura i de la política, com ara Klaus Schwab, fundador del Fòrum Econòmic Internacional, Mary Robinson, ex-presidenta d'Irlanda, i Stuart Eizenstat, ex-secretari d'Estat dels EUA. Les signatures de suport aconseguides es lliuraran als representants del Parlament Palestí i de la Knèsset, el parlament israelià, d'aquí a pocs dies.

divendres, 12 d’octubre del 2007

"Israel no cedirà en res si no és a canvi de pau"

Entrevista a MEIT SHITRIT, ministre d'Interior d'Israel. Publicada al diari Avui 12/10/07

E l ministre d’Interior israelià, Meir Shitrit, membre del Kadima –copartidari del primer ministre Ehud Olmert– era considerat en el passat una de les figures més moderades (colom) del partit Likud. En aquesta entrevista amb l’AVUI, Shitrit es mostra convençut que la pau és possible, però considera que les coses han de canviar molt a la banda palestina abans que s’aconsegueixi

Israel i els palestins aniran a una conferència de pau als EUA el novembre vinent. ¿Creu que, aquest cop, hi ha alguna cosa més profunda que pot conduir cap a un avenç concret en la recerca de la pau?
No li puc dir res perquè, per ara, el primer ministre no ha presentat cap pla, ni a la Knesset (Parlament israelià) ni al grup parlamentari del seu partit. Per ara només hi ha converses i comentaris. Tant de bo d’això en sortís realment un procés de pau, però jo no tinc expectatives que de la conferència dels Estats Units en surti un acord.
Per què ho pensa així?
Perquè el punt inicial encara presenta grans abismes entre les posicions de les dues parts. Els palestins volen parlar d’essència; Israel prefereix una cosa més general. Em sembla que estem molt lluny d’arribar a un acord. No crec que en la situació actual, la conferència pugui assolir la pau.
Si fracassa la conferència, ¿tem una nova Intifada?
No em sembla que hi hagi motius per a això. Se seguirà parlant. Per ara, el problema pel que fa a la pau no està de la banda israeliana. La banda palestina no aconsegueix complir les coses que ja han estat pactades. Principalment, pel que fa a la fi del terrorisme contra Israel. No ho fan. No s’imposa a l’Autoritat Palestina ni l’ordre ni l’imperi de la llei. Han de crear una situació en què tinguin la responsabilitat necessària per poder tenir un Estat. La veritat és que encara no veig que estiguin en aquest punt i no veig com ho aconseguiran. És un problema.
Per això vostè havia suggerit alternatives de negociació. És així?
Així és. Jo vaig proposar fa temps que les negociacions siguin amb la Lliga Àrab, no amb els palestins. Crec que la millor cosa és donar suport a la iniciativa saudita, portar a terme negociacions partint d’aquesta proposta per assolir la normalització i acords de pau amb tots els àrabs, no només amb els palestins.
Per què considera que aquesta opció és millor? ¿No confia en el president palestí, Mahmud Abbas [Abu Mazen]?
No és qüestió de confiança. La pregunta és quina és la seva capacitat de complir les seves obligacions. Encara no ho veig. Desitjo que això canviï. Crec que ell, realment, vol la pau.
¿I té sentit anar a una conferència internacional quan Gaza, tan cardinal per als palestins, està sota el control de Hamàs?
Esclar que té sentit. No parlem amb Cisjordània? Si en algun moment Cisjordània arriba a estar com Gaza ara, serà una altra cosa. Però no és la situació que hi ha actualment.
Vostè veu el final a tot això? ¿Algun dia Israel podrà deixar de preocupar-se per la seguretat?
Li diré que jo sóc optimista. Però en aquests moments el canal de comunicació amb els palestins porta cap a l’estancament. Crec que la pau és possible. Si no ho cregués, no donaria suport al procés. Però perquè tot això tingui èxit, les negociacions s’han de fer d’una altra forma, sense intermediaris. Directament, entre nosaltres i els palestins. Nosaltres hem de resoldre-ho.
¿S’anima a endevinar quan hi haurà un Estat palestí?
És difícil saber-ho.
¿Pensa que l’existència d’un Estat palestí serà garantia de pau?
No hi haurà un Estat palestí si el seu resultat no és la pau. Això és clar. Israel no ha de renunciar ni a un centímetre si no és a canvi de pau. Israel està disposat a fer concessions de gran abast però només a canvi de pau. Si no, no donarem ni un centímetre.
Però les concessions arribaran a canvi de promeses de pau. Després es veu si aquestes es concreten o no. Miri què va passar a la franja de Gaza després de la retirada israeliana. Què en pensa?
Les concessions d’Israel seran a canvi d’un acord de pau, no d’una promesa de pau. A Gaza no hi va haver un acord i això va ser un error. Hi ha d’haver un acord internacional pel qual ningú pugui adduir que no va firmar-lo. Això és el que cal garantir.

divendres, 6 de juliol del 2007

Israelians contra l'ocupació: esquerdes en el cercle de la violència

Article d'Aida Sánchez, publicat a Canalsolidari.org
Israel també hi ha organitzacions que lluiten contra l'ocupació i contra el mur, que denuncien les injustícies incorregudes pel seu Govern contra el poble palestí i que promouen la convivència pacífica i la comunicació entre jueus i àrabs.
En el mateix Jerusalem desenes de periodistes s'arrisquen treballant per proporcionar una informació alternativa i veraç sobre Israel i el conflicte. Hi ha joves israelians que es fan objectors de consciència i ex soldats que denuncien la violació de drets humans en els Territoris Palestins Ocupats. Les dones també tenen un paper protagonista en aquestes iniciatives de pau. Tot això ho explica la campanya ‘Camins de Pau: les altres veus d'Israel’, de l'Assemblea de Cooperació per la Pau a Palestina (ACPP).
La justificació de la iniciativa és senzilla. Neix de la base que el conflicte palestí-israelià no se solucionarà per la via militar ni per la imposició d'una banda sobre l'altra. Així, mostrar les altres veus d'Israel pot ser una manera de trencar el cercle viciós en el qual l'ús de la violència només genera més violència. “La violència de l'altre justifica la violència pròpia, i on, al final, ningú guanya i només hi ha una gran perdedora: la societat civil d'ambdós costats”, expliquen des de l'ACPP.
L'objectiu de Camins de Pau és que la societat pugui mirar el conflicte palestí-israelià des d'una altra perspectiva, allunyant-se dels enfocaments més coneguts de violència, odi i destrucció. Sense perdre de vista la realitat crua i sagnant que es viu en aquest territori, la campanya pretén posar l'accent en les iniciatives de pau, especialment de la societat israeliana, que promouen la construcció de ponts de diàleg i pau entre els dos pobles.
És a la societat civil on s'ha de començar a treballar per assolir una pau duradora, i especialment a la israeliana, que és qui, en aquest conflicte on existeix tanta desigualtat de poder entre les parts, té la capacitat de canviar les polítiques israelianes que promouen la violència i l'ocupació de Palestina”, explica l'ACPP.
Com podem veure en la campanya, en els últims anys, s'han engegat activitats i iniciatives per lluitar de forma no violenta, i des de diferents perspectives, per tractar de produir un canvi en l'opinió pública, tant estrangera com israeliana, que permeti un camí sostenible de pau.
La força de les dones
Les dones són un dels col·lectius més actius en la lluita pels drets humans a Palestina. Unes de les activistes més famoses són les dones de Machsom Watch. L'organització està formada per unes 500 dones israelianes i palestines que es dediquen cada dia a situar-se en diferents checkpoints de Jerusalem i Cisjordània per denunciar l'abús de poder de l'exèrcit israelià contra la població àrab. El primer que fan és supervisar el comportament dels soldats i de la policia en els diferents llocs de control, s'asseguren que no es cometin abusos a la població civil i si es comenten actes violents, vexacions o qualsevol tipus d'il·legalitat s'encarreguen de denunciar la situació divulgant les imatges i testimonis als diferents mitjans de comunicació.
L'organització internacional Dones de Negre treballa també a Israel, moltes vegades al costat de les Machsom Watch. A més, cada divendres les dones vestides de negre, com a símbol de la tragèdia que sofreixen els dos pobles, enarboren una mà negra amb la consigna ‘Prou d'ocupació’.
També té una gran rellevància la Coalició de Dones per una Pau Justa, que es va crear després dels esdeveniments d'octubre del 2000, quan tretze palestins van morir per trets de la policia israeliana. Aquesta Coalició treballa amb una desena de grups de dones que lluiten per la fi de l'ocupació. A l'organització feminista israeliana Bat Shalom dones jueves i àrabs treballen juntes per una solució justa al conflicte. El mateix passa en entitats com el Jerusalem Center for Women i el Jerusalem Link.
New Profile és un altre grup feminista, que té com a objectiu desmilitaritzar l'Estat i la societat d'Israel. Denuncien que viuen en un Estat militaritzat, controlat per homes que mantenen l'estat de guerra amb fins polítiques, redundant en la discriminació de les dones i rebutgen seguir educant els seus fills i filles en la concepció de l'allistament a l'exèrcit com a valor primordial.

divendres, 15 de juny del 2007

Només Israel és culpable?

Editorial del diari Avui
Un dels recursos més còmodes que es practiquen, sobretot a Occident –i encara més, entre nosaltres– quan es parla de la situació als territoris de Gaza i Cisjordània és atribuir totes les responsabilitats a l’Estat d’Israel. Sense la seva repressió sistemàtica i sense el boicot que ha practicat a les institucions d’autogovern palestines, tot no s’hauria gangrenat com s’ha gangrenat. Com sol passar amb la majoria de les anàlisis fàcils, aquesta també conté una part de raó. Però només una part.
És cert que els darrers governs israelians, des que Ariel Sharon va guanyar les eleccions, han anat prenent una sèrie de decisions encadenades que han impossibilitat l’estabilitat necessària entre els palestins. Però també ho és que, si Iàsser Arafat –que tant va propiciar la corrupció i el desordre al seu entorn– hagués pogut resistir la pressió dels sectors més radicals, l’últim intent seriós de pau auspiciat per l’expresident Bill Clinton hauria desembocat en una situació molt diferent de la que ara pateixen els palestins.
El poble palestí ha anat lliscant pel pendent de la radicalitat i aquesta decisió, si bé no li pot ser atribuïda en exclusiva, tampoc es pot desviar cap a la responsabilitat de tercers. Les eleccions del 2006 van donar tot el poder a Hamàs i després ha estat impossible trobar una fórmula que conciliï la moderació que demana la comunitat internacional amb les exigències maximalistes dels integristes. Les diferències insalvables entre Hamàs i Fatah han degenerat en un enfrontament civil obert que s’ha saldat amb la divisió del territori. En la pràctica hi ha dos governs palestins, malgrat que els uns i els altres ho neguen.
No hi ha solucions al laberint palestí. Els dirigents de Hamàs asseguren que el president Mahmud Abbas és, en realitat, un agent d’Israel. Hi ha qui afirma que el caos i la divisió entre palestins afavoreix Israel. A la curta, potser sí, perquè els dos bàndols dediquen totes les energies a combatre’s, però a la llarga és obvi que el cop d’Estat de Hamàs només pot portar més incertesa a la zona, patiment al poble palestí i inseguretat als israelians. Al vesper del Pròxim Orient tothom té responsabilitats, però els uns més que els altres.