dijous, 20 de juliol del 2006

Contra Israel es viu millor

(Article de Pilar Rahola, publicat al diari Avui 20/07/2006)
L'amic Horacio Vázquez Rial ha escrit que, si en aquest país hi hagués una premsa normal, hauríem titulat "l'Iran ha atacat Israel", en refèrencia a l'escalada bèl·lica a la zona. En una línia semblant, Hermann Tertsch ha expressat la seva perplexitat davant la facilitat amb què Israel és criminalitzat, més enllà dels fets. Personalment, he parlat a bastament del maniqueisme amb què es tracten les qüestions àrabo-israelianes, fins al punt que gent intel·ligent esdevé, quan parla d'aquest conflicte, paradigma del prejudici i la tergiversació. Contra Israel, alguns viuen millor, i són tants que m'ha semblat interessant fer-ne la referència. Començo, però, pel més important. La situació actual és terrible ("una autèntica merda", dit en expressió bushiana), és dolorosa i és un dels camins dolents dels molts camins dolents que podia seguir Israel. Tanmateix, i la pregunta no és menor: tenia Israel algun camí bo per seguir? "La pau és el camí", diu la benintencionada dita, però durant dècades el món àrab en conjunt, el palestí en particular, i l'integrisme islàmic en singular, s'han dedicat a bombardejar-lo, desfer-ne les traces i fer-lo desaparèixer. Des dels famosos tres no del món àrab reunit a Khartum després de la Guerra dels Sis Dies -"No al reconeixement, no a les negociacions i no a la pau amb Israel"-, molt poques coses han canviat. Només Jordània i Egipte han establert tímides relacions, però la resta de països, econòmicament, militarment i demogràficament poderosos, han continuat finançant logístiques terroristes, alimentant el resistencialisme victimista i negant tota possibilitat de diàleg. L'Iran és, en aquest context, el país més visible, amb milions de dòlars dedicats, anualment, a finançar la bogeria de Hamàs i l'armament de Hezbol·lah. Però no és l'únic, i Israel, militarment poderós, però alhora enormement fràgil i vulnerable, ha estat, durant dècades, sotmès a una guerra latent, amb terrorisme inclòs, en la qual participaven alegrement i impune diversos països membres de l'ONU. Era igual quin fos el seu capteniment, l'únic objectiu dels enemics era fer-lo desaparèixer. Quin altre país ho hauria aguantat? La darrera escalada és la crònica d'una guerra anunciada i llargament covada. Una guerra que, no ho oblidem, s'ha declarat amb un Hamàs en el govern que fa un túnel des de Gaza, ataca una base militar en sòl israelià, mata soldats i en segresta un altre. I, pel nord, grups terroristes de Hezbol·lah, també membres del govern libanès, ataquen una base militar, maten soldats i en segresten dos més. I alegria, que són dos dies!, sobretot si vivim a Europa, estem prenent el sol i som genèticament antisemites, per molt que haguem fet de la correcció política una útil disfressa. Com deia Tertsch, fins i tot quan els fets són inequívocs i assenyalen Israel com el país agredit, a casa nostra el convertim automàticament en culpable. I és que, en la línia del títol d'aquest article, molts són els que contra Israel viuen millor.
El primer que viu millor és Kofi Annan, que cada vegada que mou la cua contra Israel veu pujar el seu lideratge entre les desenes de dictadures que conformen l'Assemblea General. No cal dir que contra Israel reforça el seu deteriorat prestigi. Contra Israel viu millor la totpoderosa França, que així relliga els seus múltiples interessos econòmics amb els àrabs, i tranquil·litza les seves conflictives banlieues. Contra Israel, des de sempre, ha viscut millor Rússia, i contra Israel viuen millor totes les dictadures del petrodòlar, que reforçant el discurs antisemita creen un boc expiatori que distreu el personal de la miserable vida a la qual està condemnat, i foragiten els terribles problemes interns que han creat. Contra Israel viu millor la tirania siriana i contra Israel l'Iran troba l'excusa per mantenir l'islamofeixisme que conrea. Però, sobretot, qui millor viu contra Israel és una esquerra caduca, en l'ADN de la qual trobem els rastres d'un antioccidentalisme patològic. Una esquerra que ha perdut les utopies que ella mateixa va trair i que, en la seva ingenuïtat, creu recuperar l'èpica perduda amb qualsevol mocador panarabista que es posa al coll. Una esquerra que no suportaria un mossèn catòlic, però que s'enlluerna amb qualsevol clergue islàmic que cridi a la resistència. De Marujas Torres, el paradís de l'esquerra n'és ple. Llàstima que és un paradís que, per a la llibertat, resulta un infern.
Pilar Rahola. Periodista i escriptora

dijous, 6 de juliol del 2006

La culpa d'Israel

La culpa d'Israel
(Article de Pilar Rahola, publicat al diari Avui 06/07/2006)

He acumulat notícies, crítiques i anàlisis indignades abans de fer aquest article. No volia escriure amb l'automatisme que comporta el coneixement precís del problema, la motivació que el conflicte em crea i, sobretot, la convicció que aquest és un tema demonitzat, tractat amb un maniqueisme que cap altre pateix. Sobre Israel no s'informa, es fa propaganda, es consoliden prejudicis, es trenquen tots els codis deontològics que regeixen en altres notícies complexes. La rapidesa amb què, davant d'un fet luctuós, es criminalitza sempre Israel, ens dóna la mesura de la desmesura i, sobretot, ens informa de la distorsió que pateix el conflicte.

Anem a pams. Certament aquests dies no ens arriben bones notícies de la zona. Arran del segrest d'un jove soldat, i de l'assassinat d'un jove colon, l'exèrcit israelià està exercint una pressió militar que ha sotmès la població palestina a una situació altament insostenible. Alguns dels reportatges sobre l'estrès que pateixen els nens i sobre la por amb què viu la població civil són pertinents i, sens dubte, certs. Tanmateix, hi ha una sola cara de la notícia? S'ajuda a solucionar el conflicte ensenyant una sola banda del problema? És moral, ètic i professional dipositar el pes de la culpa en un sol dels pobles, i alçar l'altra a la categoria de víctima universal? Com que sóc dels que creuen que la veritat és un mirall trencat -Rodoreda, in memoriam-, i que Israel en té molts dels bocins, crec també que estem mentint deliberadament o inconscientment, i que la mentida només ajuda a perpetuar la desgràcia. Per dir-ho més clar: molts dels que creuen solidaritzar-se amb Palestina bo i criminalitzant Israel l'única cosa que aconsegueixen és allunyar la pau, cremar els ponts de sortida i, sobretot, alimentar el victimisme pervers dels sectors integristes. la bonesa palestina no només és una fal·làcia: és, sobretot, un parany mortal.

Anem a la contingència actual, apropant-nos-hi amb rigor i no amb el sac dels prejudicis ben ple. Primer, participo de la crítica a algunes de les actuacions del govern Olmert. Tot i que puc entendre la pressió social que està patint arran del segrest del jove Ghilad Shalit, no crec que usar avions sònics nocturns per espantar la població serveixi de res més que de pura propaganda. I alguns gestos de prepotència militar serien perfectament estalviables. Tanmateix, si aquesta fos la denúncia periodística, però anés acompanyada d'una anàlisi crítica del que fan els palestins, tindria poca cosa a afegir.

El problema és que la notícia arriba sempre amb una sola cara, i així els palestins resulten víctimes verges de culpa, sotmesos a la bogeria d'uns malvats israelians. Com si el Tsahal, un exèrcit fonamentalment format per joves universitaris israelians, fos una mena de brigada sàdica dedicada a matar civils. Així es narren les notícies. La realitat, però, és tota una altra i té dades molt precises. Des que Israel va abandonar Gaza i va fer un dels gestos unilaterals a favor de la pau més seriosos dels darrers temps, la quantitat de míssils Kassam (ahir en una escola d'Ashkelon) que han caigut en territori israelià han estat centenars. I ara cauen des de més a prop. No hi ha nit que no caiguin míssils, de la mateixa manera que no hi ha dia que les televisions palestines no alimentin l'odi contra els jueus i facin proclames d'extermini. L'organització que governa Palestina, Hamàs, és responsable de centenars d'assassinats, i lluny de canviar de posició, continua alimentant un odi massiu que només pot conduir a la fabricació de suïcides. No hi ha cap gest, ni econòmic, ni cultural, ni polític, que prepari Palestina per a la pau, molt al contrari: tots els esforços es dediquen a preparar-lo per a la guerra eterna. En aquesta situació de violència, que ha culminat amb l'assassinat del jove de 18 anys Eliahu Asheri, i amb el segrest del soldat de 19 anys, Israel té dret, com a mínim, a sentir-se profundament fatigada. Hi ha interlocutors palestins per a la pau? Gosaria dir que Mahmoud Abbas ho és, però, qui li fa cas? El que fonamentalment hi ha són interlocutors per a la guerra. Davant d'aquest panorama, no resulta tan estrany que Israel mantingui obertes les negociacions, però activi les seves defenses militars. Per molt que a Europa fem càntics de bones intencions, són a ells a qui amenacen i a qui maten. Els podem negar, amb tanta alegria com ho fem, el dret a la defensa?
Pilar Rahola. Periodista i escriptora

diumenge, 2 de juliol del 2006

Israel: una resposta desmesurada

Editorial del Diari Avui 2/07/2006

El govern israelià ha decidit tallar d'arrel qualsevol provocació que pugui atribuir al seu homòleg palestí. El primer ministre, Ehud Olmert, ha donat una resposta desproporcionada al segrest d'un soldat del seu exèrcit. Les tropes israelianes que han ocupat la franja de Gaza no s'han limitat a destruir instal·lacions oficials: han atacat igualment algunes infraestructures -com ara la central elèctrica que cobria la meitat de les necessitats de la població de Rafah- i han deixat les zones afectades a tocar del col·lapser. Alhora, la reacció israeliana ha buscat també desestructurar l'autoritat palestina. En una altra incursió paral·lela a Cisjordània, els soldats d'Israel han arrestat 64 càrrecs públics de Hamàs, entre alcaldes, diputats i ministres.

L'operació confirma l'estratègia d'Ehud Olmert, el qual, des que va formar govern, ha decidit seguir els passos del primer Ariel Sharon, que va impulsar una escalada de tensió contra l'Autoritat Nacional Palestina. Olmert és conscient que la victòria electoral de Hamàs impossibilita qualsevol retorn al Full de Ruta proposat pels Estats Units. Les decisions que va prendre Sharon en la seva darrera etapa i que el van portar a l'enfrontament amb els sectors més ortodoxos que li feien costat al Parlament i, després, fins i tot a abandonar el seu propi partit, queden ara ben lluny del nou primer ministre israelià.

La nova crisi al Pròxim Orient no ha trobat cap resposta exterior concreta. La comunitat internacional es limita a repetir les fórmules habituals que caracteritzen cada posició. L'administració dels Estats Units, per exemple, ha tornat a proclamar que Israel "té dret a defensar-se" i després han demanat "responsabilitat" a les dues parts per arribar a un "acord". Però tothom sap que, malgrat que aquest episodi pugui acabar resolt d'una manera o altra, el problema va molt més lluny de l'anècdota. El govern palestí acusa els israelians de voler "derrocar-lo". És obvi que Israel ha endurit les posicions en tots els fronts després de la victòria de Hamàs, però resulten ingènues les veus -també dins el partit que governa els territoris palestins- que n'esperessin una altra estratègia. Si Hamàs no ha abandonat el propòsit d'acabar amb l'Estat d'Israel, com pot renunciar aquest mateix Estat a desestabilitzar el govern que aspira a esborrar-lo del mapa?

El problema torna a ser el mateix. No hi ha cap agent en l'escena política internacional capaç de definir una estratègia que recondueixi la tensió al Pròxim Orient. La política nacional d'Arafat ha estat substituïda pel fonamentalisme de Hamàs, que no pot renunciar a les pròpies senyes d'identitat sense provocar una revolta entre aquells que el van votar precisament per les seves conviccions. La majoria de la població palestina, desesperada, ha triat la pitjor de les opcions. L'actual primer ministre israelià no ha sabut trobar cap estratègia que no impliqui la resposta contundent després de cada nova provocació. Europa ha quedat, una vegada més, en evidència enmig del conflicte i els Estats Units hauran d'esperar a un nou president que sigui capaç de tornar a prendre's la qüestió com una prioritat. Les crides al seny per a les dues parts són tan necessàries com inútils.

dissabte, 17 de juny del 2006

Així no Rafa, així no es pot parlar de la guerra

(Extret del bloc bitsenbloc)
http://bits.quintanasegui.com/

Avui el diputat socialista per Granada Rafael Estrella ha escrit una entrada al seu bloc que he trobat mala de digerir. Estrella es demana perquè Israel està matant nens en aquesta campanya de bombardejos, com si matar nens fos l’objetiu d’Israel.

Primer de tot, ningú fa la guerra per plaer. Israel no està atancant Hizbollah — un para-estat islamista, que no només és un problema per a Israel sinó que també per al propi Líban que malda per arribar a la pau i la unitat — no per recuperar dos soldats, sinó perquè aquesta organització està decidida a esborrar Israel del mapa i perquè, amb la captura dels dos soldats, ha donat un senyal clar de que estava preparada per anar a la guerra. Hizbollah es sent forta, perquè té suports forts, i ja fa temps que ha preparat aquesta serie d’atacs a Israel. Algú pensa que es pot atacar un centre de control aeri militar israelià, enfonsar un vaixell militar i llançar coets contra una ciutat sense preparació? Això no s’improvisa, es prepara a fons.

És evident que Israel s’ha passat molts cops de la ratlla, però també és cert que els israelians pateixen una pressió diària molt forta, saben que tots els seus veïns els volen eliminar del mapa. No només això, sinó que també els ciutadans israelians que viuen prop de Gaza i del sud libanès han de dormir en refugis des de fa temps, per mor dels coets enemics. L’amenaça no és latent, és efectiva cada cop que algú llança un projectil cap a un poble.

Què diria el senyor Estrella si Espanya es ves obligada a bombardejar els seus veïns perquè tots ells la volen eliminar? Què pensaria aquest diputat si Granada rebés projectils enviats des del nord d’Africa? Diria que cal defensar-se, malgrat les dures conseqüències o, en canvi, feria demagògia de mala qualitat?

Amb la utilització dels nens Estrella ha fet demagògia de la fàcil, d’aquesta que permet guanyar suports incondicionals en una Europa que ha intentat eliminar els jueus més d’un cop — nosaltres vam ser els primers — i que ara es dedica a construir monuments per no oblidar l’holocaust, tasca fàcil, però que critica a Israel per defecte sense analitzar bé la situació. Malauradament, de vegades, no queda altra sortida que la guerra i, sí, en les guerres moren nens. Que no ho sabia això Estrella? I què dirà quan una bomba de Hizbollah mati nens israelians?

En els moments difícils, el darrer que necessitem és anàlisi de llautó. Necessitem una reflexió intensa sobre la sempre complexa i complicada situació. Necessitem crítica a Israel, si cal ben dura, però crítica de qualitat, i també necessitem que es digui amb veu ben alta que el programa teocràtic de Hizbollah o de Hamas és inacceptable. També cal que es digui clar i fort que Israel és una democràcia i que en les darreres eleccions es va formar una coalició liderada per Kadima i els laboristes, tots amb ganes d’aconseguir la pau. I també cal que es digui que el ministre de defensa d’Israel, l’home que dirigeix l’exèrcit en aquestes operacions, és un home que sempre ha lluitat per la pau.

No fer això és faltar a la veritat, és caure en una demagògia fàcil que pot tenir conseqüències delicades en una Europa que cada dia gira més la mirada en favor de teòcrates i dictadors enlloc de donar una mà a les seves antigues víctimes que intenten viure en democràcia en un mar d’hostilitat.

Malauradament el futur serà molt dur, els conflictes regionals no existeixen en un món globalitzat, i és molt probable que el foc s’escampi ràpid per l’Orient Mitjà. Ja fa temps que els falcons del Pentàgon han decidit bombardejar l’Iran, i també és cert que el president de la República islàmica juga amb el foc i, pel que sembla, no té cap por de cremar-se, la crisi nuclear ho demostra. Hi haurà guerra a la riba est de la Mediterrània, i en temps difícils, més val mantenir-se fred i analitzar la situació amb consciència que atreure nous lectors emprant la trista mort de nens libanesos que no en tenen cap culpa d’aquesta guerra. Aquests nens han mort per les bombes israelianes, però Hizbollah i els que el sostenen no en tenen menys culpa. Per favor, no els utilitzem.

divendres, 10 de març del 2006

Comicis cabdals a Israel

Comicis cabdals a Israel
Article de J.J. Navarro Arisa publicat al Diari Avui 10/03/2006)

Un general israelià, a l'època en què el seu país ja havia sostingut tres guerres amb els seus veïns àrabs, va dir que Israel corria el perill de convertir-se en "un petit Estat espartà", obsedit en la pròpia seguretat i a mantenir el marge de superioritat sobre els seus adversaris. Tot ha canviat en el context polític i social d'Israel, però la predicció s'ha fet realitat. La que fou una petita i rara democràcia del Pròxim Orient és ara una complexa societat multiracial controlada per una oligarquia política que porta molt de temps estancada en el conflicte -ja no exterior, sinó interior- amb els palestins.

D'aquí a tres setmanes se celebren unes eleccions parlamentàries que poden ser cabdals per a l'inici d'un veritable procés de pau o afavorir una nova espiral de violència i represàlies, especialment perillosa des que l'Autoritat Nacional Palestina està sota el control de Hamàs. A Israel governa també la línia dura, en els darrers temps transformada per la defecció de l'exprimer ministre Sharon del bloc conservador Likud per fundar un nou partit més o menys centrista, Kadima. Ara Sharon (en estat de coma a causa d'un atac cerebral) és fora de joc, i l'avantatge electoral de Kadima s'esvaeix. Els seus rivals són els laboristes (molt afeblits), els conservadors del Likud i una sèrie de petits partits, gairebé tots d'extrema dreta. Del resultat de les eleccions dependrà la possibilitat de formar un bloc orientat vers la pau o el triomf d'una línia dura reforçada que seguiria un rumb de confrontació amb Hamàs i, possiblement, desfermaria un nou període de violència i insurrecció civil palestina, una nova Intifada. El Pròxim Orient mai no dóna motius per a l'optimisme. Els comicis israelians diran si el panorama és igual o més ombrívol que sempre.

dimecres, 22 de desembre del 2004

Un capvespre a Ram Al·lah (i II)

Israel viu un moment d'esperança malgrat els darrers incidents
(Article de Marta Pessarrodona, publicat al diari Avui 22/12/2004)

En el meu darrer comentari parlava del fet que la meva darrera i recent visita a Israel (i confio que no serà la darrera meva, i valgui la redundància) l'atmosfera m'havia recordat la de la tardor del 1989 a Berlín, que no Alemanya, perquè aquella vegada tan sols vaig ser una quinzena de dies en una ciutat tan estimada com ho és per a mi Berlín. Una predilecció que no invalida que m'emocioni veient el naixement del Danubi prop de la magnífica ciutat de Friburg, al land de Baden-Württemberg. Una cosa semblant em passa a Israel. Jerusalem, la ciutat, a la qual tan sols fa ombra Sant Jaume de Galícia, podria fer-me perdre el nord: tanta història, tanta bellesa s'hi acumula, que per més que m'expliquin que és una ciutat pobra, perquè cap estament religiós no hi paga impostos, per exemple; per més que m'expliquin que és una ciutat fanàtica (i ho és); per més que m'expliquin que és un museu i que la gent no solem viure dins d'un museu, recordo cada dia de la meva vida que hi he passat, que hi he respirat, que m'he enlluernat amb les seves pedres blanques. Israel, però, no és sols Jerusalem, i per més que dins de la ciutat hi hagi el Parlament israelià, al Knesset, i que en aquesta ocasió hi hagi celebrat reunions amb tres representants parlamentaris (del Likud, dels laboristes i del Shinui o partit laic), hi havia l'actualitat que estirava de la màniga. I l'actualitat era a Cisjordània, a Ram Al·lah, concretament a la Muqataa, a la tomba de Iàsser Arafat. I qui es resisteix a l'actualitat quan té rivets d'històrica? Gràcies a l'excel·lent corresponsal de TVE, Agustín Remesal, un periodista natural de Zamora amb magnífica conversa en llengua valenciana (no intento ser políticament correcta o incorrecta, segons es miri), vaig poder trepitjar l'arxifamosa i britànica Muqataa. Un incís: he dit que Remesal és un corresponsal excel·lent i ho corroboro, encara que no puc oblidar -com li vaig recordar a ell- que ha ocupat (fa menys d'un any) un lloc de treball fàcil, perquè la seva predecessora era una judeòfoba de concurs, a part de tenir certes dificultats amb l'ús de fons públics. Tot amb tot, asseguro que travessar una tarda un dels humiliants (per als palestins) checkpoints, ja al desert de Judea, que tant en recorden uns altres, com el Checkpoint Charlie berlinès del passat immediat, i avançar cap a Ram Al·lah va ser, per a mi, inoblidable. Adrenalina a part, cal dir que per més que algú digui, de Jerusalem estant, que va al desert petri de Judea, ser a Jerusalem ja és ser al desert. Una cosa semblant passa quan algú que acaba d'arribar a l'aeroport de Buenos Aires, Ezeiza, en visita turística, t'informa que al cap de dos dies anirà a la pampa! Mai no em puc estar de dir-los que ja hi són, a la pampa.No coneixia Ram Al·lah, encara que ja coneixia d'altres ciutats sota l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), com Betlem (la casa del pa, seria la traducció) o la ciutat oasi de Jericó.
No la coneixia, Ram Al·lah, i em va semblar tan presentable com la Natzaret -al nord del país, de població àrab, però dependent i amb ganes de seguir depenent de l'Estat d'Israel- que vaig conèixer fa quatre anys (ciutat que em va fer plantejar-me com s'havia avorrit Jesús). Un cop a la Muqataa, queia la tarda, ja s'anunciava el capvespre. Sorpresa davant de la buidor de la immensa plaça de la Muqataa que hem vist a vessar i per activa i per passiva els darrers temps. A part dels sis soldats que custodien la tomba d'Arafat, hi vaig comptar una mitja dotzena de persones, a més de nosaltres. Una realitat que no vam atribuir al fet que els palestins estimen poc el seu líder mort, ans, segurament, a costums àrabs que desconeixem, segons els quals la respectuosa visita a les tombes és menys important que per a nosaltres, els judeocristians. Respectuosa amb els morts, a més a més, no vaig poder deixar de pensar, però, que Arafat havia portat a la pobresa el seu poble partint de la crua realitat segons la qual el govern palestí és i ha estat un dels més subvencionats del món: un bilió de dòlars per a 3,5 milions d'habitants, diu el Fons Monetari Internacional. Suma astronòmica que sembla haver-se escorregut entre els 130.000 empleats de l'ANP i que pot explicar la pobresa absoluta de més d'un milió de palestins. Aquestes són les xifres.
La tendència humana, però, és vers la felicitat, i de retorn al vespre a Tel Aviv, una ciutat recent en termes històrics (és del 1910), m'exalta el nou, per més que a Jerusalem m'hagi enamorat el vell, per seguir el mestre Foix. A Tel Aviv -potser la ciutat que conec millor d'Israel- sempre li veig vocació de Manhattan, de Silicon Valley, etc. Al seu Vallvidrera, és a dir a Ramat Gan, l'Institut de Traducció israelià s'interessa per una antologia de poetes catalanes que si no arriba a terme la culpa serà ben catalana, i que consti que la meva visita no tenia res a veure amb l'oficialitat nostrada en cap aspecte. Abans, a la Knesset, la parlamentària Eti Livni, del partit frontissa que ara mateix ha saltat del govern, el Shinui, ens havia explicat que havien convidat Wistlava Szymborska, la poeta Nobel polonesa autèntica (els polonesos no autèntics, segons diuen, som els catalans!); un fet, aquesta invitació, que no em sorprèn gens. Si pensem que Israel és un Estat del 1948 que té una universitat des del 1925, la Universitat Hebrea de Jerusalem, i una mena d'escola industrial, la Technion de Haifa, del 1924, que és una de les més prestigioses del món, i que en ple desert es va crear el 1975 la Universitat Ben Gurion, a Beer-Sheva, que és una mena de Harvard, amb un hospital, el Soroka, com a part de la seva Facultat de Medicina, també dels millors del món, ja es comprendrà que servidora admiri Israel en allò -que és molt- que és admirable. Si hi afegim que els escolars tenen tres llengües obligatòries en el seu programa -hebrea, àrab i anglesa-, també es comprendrà que segueixi la meva admiració catalana.
De tota manera, torno al que deia en el meu primer comentari, fa quinze dies. Israel viu un moment d'esperança, per més que diversos incidents mortals dels darrers dies semblen contradir-ho. Per altra banda, és costum que tots els qui admirem i desitgem l'existència de l'Estat d'Israel comencem sempre -o haguem de fer-ho- blasmant el seu premier, Sharon. Francament, ja me n'he cansat i, si volen, un altre dia ja ho faré. De moment em vull adir a l'atmosfera de pau, de solució del conflicte (des del desmantellament dels incomprensibles assentaments jueus fins a la visita del candidat palestí Abu Mazen -o Mahmud Abbas- a Kuwait i als Emirats, el desig sirià de converses, el recolzament egipci o la visita de demà de Tony Blair a la zona i un llarg etcètera), un clima que he respirat fa poc en aquella part del món. En aquella democràcia envoltada de règims totalitaris, en aquella Europa asiàtica, on els sants i la sang dissortadament conviuen de fa segles.

Marta Pessarrodona. Escriptora i traductora

dimecres, 8 de desembre del 2004

Un capvespre a Ram Al·lah (I)

És difícil no ser sensible al crepuscle en un lloc amb tanta història


(Article de Marta Pessarrodona, publicat al diari Avui 8/12/2004)

Per més amor a la història immediata que una persona senti, com és el meu cas, ser un dies a l'Estat d'Israel i no deixar-se seduir (encara que no hi hagi temps) per la Història, amb majúscula i a seques, pels monuments, pels paisatges i pels capvespres és impossible. També és molt difícil no envejar il·lustres predecessors, com Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Jacint Verdaguer i Josep Pla, que van arribar a Terra Santa, que deien els tres primers, lentament, amb vaixell, al port de la magnífica, avui, ciutat de Haifa. Ells eren o sabien ser rics, jo no, aquesta és la meva conclusió provisional. Una conclusió que ens pot portar molt lluny en les nostres meditacions, en especial en les esperes d'aeroport. Sens dubte, però, dins de la literatura catalana, el primer testimoni laic és el de Pla, que no cobejava la missa en un indret determinat, ni considerava traïdor i dolent el primer jueu que se li posava a l'abast. (La judeofòbia actual, per més que molesti molts, té fondes arrels catòliques.) Tot amb tot, la literatura catalana té la gran sort de tenir uns testimonis literaris de primera pel que fa al Pròxim Orient i sóc la primera a celebrar-ho.L'actualitat, però, s'imposa, i ¿qui no desitjaria ser a Ram Al·lah, a la Muqataa i veure la improvisada tomba d'Arafat? Per més que les comparacions sempre resultin, si no odioses, si difícils, per alguna estranya raó, durant la darrera setmana de novembre a l'Estat d'Israel, un estat que conec i reconec, que admiro i critico, com puc admirar Gran Bretanya i criticar-la, per exemple, no podia deixar de pensar en una estada a Berlín el 1989, d'on vaig partir el 30 d'octubre (recordaran que el Mur va metafòricament caure el 9 de novembre). Era a Berlín aquells dies perquè volia veure què passava amb el degoteig de ciutadans de la RDA (República Democràtica Alemanya, quin acudit de nom de més mal gust!) tan bon punt Hongria havia obert la frontera. El resultat no cal que l'expliqui. Segurament sí que puc explicar, però, que els qui aleshores i ara van dir i diuen que ja sabien que el Mur cauria, mentien i menteixen, perquè no ho sabia ningú i, ara per ara, encara no ho sabem ben bé. Jo, ara mateix, no era a l'Estat d'Israel per anar a Ram Al·lah, encara que hi vaig anar, ans convidada per l'Instituto Israel-Ibero-América, ajudat pel Ministerio de Cultura espanyol per a un Encuentro en Israel de escritoras de América Latina, España y EE.UU, institucions que em van convidar pel que sóc, una escriptora catalana, encara que costi de creure. En el passat, he llegit els meus poemes (que he escrit en llengua catalana, és clar) al monument a Yitzhak Rabin a Tel Aviv, a la sala de plens de l'Ajuntament de la mateixa ciutat, que és més Manhattan que res, i, també, a la Universitat Ben Gurion (que és més la de Harvard que res) a Beer-Sheva, al desert del Néguev, a 30 quilòmetres de la turbulenta Gaza.
Incidentalment, vaig aprofitar aquesta ocasió d'ara per incloure-hi, amb permís dels meus amfitrions, una conferència meva a la Universitat Hebrea de Jerusalem (si algú sent curiositat pel tema, era sobre les dones dins de la literatura catalana). Era una conferència que havia d'haver fet fa exactament quatre anys, el novembre del 2000, quan l'onada de terrorisme (allò que alguns en diuen "activisme polític" i es queden tan frescos) que vivia el país en aquell moment m'ho va impedir, per més que jo hi era. Cada vegada que he estat a Israel hi havia motius per no anar-hi, encara que, avui per avui, tenim motius per no moure'ns de casa i, encara, vigilant! Francament, no em sento especialment heroica per no haver-m'hi quedat, a casa, en totes i cadascuna de les ocasions que he anat a Israel, ans privilegiada, perquè Israel és el país que m'injecta més cultura dels que conec.
Com es pot anar comprovant, per més ganes que n'hagi tingut, jo no he triat mai anar a Israel, ans m'han triat, i ho agraeixo profundament. ¿Cal dir que admiro Israel en allò que té d'admirable? Em sembla superflu. ¿Cal dir que penso que cal la pau en aquell indret del món i per al bé de tots, inclosos nosaltres? Segueix semblant-me superflu. Tot seguit, una afirmació potser agosarada però totalment sincera: de les meves quatre estades aquesta darrera, la de la darrera setmana de novembre, ha estat la més tranquil·la, la menys plena d'ensurts de tota mena, la més esperançadora, amb el benentès que és una zona que de tan antiga, de tan històrica és volàtil, que qualsevol guspira, en un segon, pot tornar a encendre-ho tot. Francament, confiem que el ministre espanyol d'Afers Exteriors, amb qui gairebé vaig coincidir a la zona, no ho espatlli. De moment, el ministre del cas, va fer coincidir la seva visita (després d'un Colin Powell acomiadant-se del seu càrrec, veurem que tots i cadascun dels ministres d'Afers Exteriors de països amb sòlida base anti-nord-americana visiten la zona: coses de la vida), amb un esplèndid article al diari israelià Haaretz recordant -cosa que fa temps que jo creia que ell no recordava- els múltiples lligams històrics i econòmics que existeixen entre aquell país i Espanya. També recordava, el ministre, que, després de la fi de la darrera dictadura espanyola, s'havien restablert relacions diplomàtiques, el 1986. Modestament, gosaria recordar a l'il·lustre ministre (a qui, per cert, per aquelles terres fa temps que van rebatejar com Desatinos) que abans en el temps ja el president de la Generalitat de Catalunya d'aleshores havia visitat oficialment i havia restablert els llaços amb el país, els que són possibles a un president sense estat, és clar. Realment, com a catalans sempre hem de fer com la Cleopatra shakespeariana: "Egipte? Egipte sóc jo", deia Cleopatra.
Torno al començament, és impossible no ser sensible als capvespres en aquella part tan històrica, àdhuc a una Ram Al·lah, que vaig poder visitar per primera vegada (en dues altres ocasions uns atemptats m'ho havien barrat), no recordar la caiguda del Mur berlinès, en el meu cas, encara que per exigències d'espai, em reservo per al proper comentari meu en aquest diari, l'AVUI, una descripció més detallada de l'Israel que he vist i viscut, de Ram Al·lah i de la mínima actualitat política que pot copsar una escriptora catalana. Com diuen, to be continued...