dimecres, 31 de gener del 2007
Raleb Majadele: Com a araboisraelià, veig el meu país en conflicte amb el meu poble
diumenge, 21 de gener del 2007
El Full de Ruta, ni mort ni enterrat
dimecres, 20 de desembre del 2006
Chanukkah
Article de Marta Pessarrodona publicat al Diari Avui 20/12/2006)
Tot plegat ve a tomb perquè aquests dies coincideixen amb aires temibles i de guerra entre els palestins d'una futura (esperem) Palestina. També coincideixen amb una de les celebracions més simbòliques i lluminoses dins del calendari jueu, la Chanukkah o Hanukkà. Una festa pública i privada que commemora el triomf dels macabeus sobre els hel·lenistes de l'imperi alexandrí, fa vint-i-dos segles. És a dir, el xoc de dues civilitzacions, la grega o hel·lenista i la jueva. Consisteix a encendre durant vuit dies unes espelmes en un canelobre (menorà) de nou braços. A partir del braç central i començant per la dreta, cada dia, en fer-se fosc, s'hi afegeix una espelma encesa més, fins a arribar al vuitè dia. S'acompanya d'un cant, d'una pregària, i s'arrodoneix amb un pastís. En un campus universitari americà, per exemple, veure al començament de la foscor unes llums d'espelmes en una finestra vol dir que hi ha presència jueva. Fa anys que, personalment, encenc el meu canelobre en aquests dies, encara que m'estalvio cap cant (desafino) i cap pregària (que no sé). De simbolisme a simbolisme, l'encesa la destino a afirmar que crec en l'existència de l'Estat d'Israel i d'una futura Palestina, mentre em pregunto què se n'ha fet d'aquell Espriu que pujava a uns escenaris en els quals no podia pujar, per cert, amb personatges que es deien des d'Àlef fins a Guímel, noms de lletres de l'alfabet hebreu. Un Salvador Espriu que d'adolescent també va ser autor d'un volum titulat Israel, una obra que avui tenim a l'abast gràcies a l'excel·lent treball del Centre d'Estudis Salvador Espriu d'Arenys de Mar (o, si volem, Sinera).
Tot amb tot, a la vigília gairebé de la nostra celebració príncep, Nadal, mentre miro cremar les espelmes, sento una pietat immensa envers el poble palestí. Humil gentada en molts casos, que fa vuit anys van rebre la visita, com ara, del premier britànic, Tony Blair. Aleshores, Blair va repartir talante a dojo i va ser rebut com un messies. Alguns palestins van esperar i esperar resultats, i res de res. Ara no han rebut Blair amb entusiasme, però, si clou la seva presidència en un futur immediat amb una avanç en la pau al Pròxim Orient, prometo ser la primera a alegrar-me'n. És clar que un altre premier, Clinton, no va aconseguir, el 2000, tancar la seva presidència amb una certa pau en un lloc tan proper per a nosaltres, però no cal perdre l'esperança.
Això és el que em repeteixo aquests dies mirant les flames a la meva menorà, rellegint Cultura i anarquia, de Matthew Arnold, aconsellada pel rabí britànic Jonathan Sacks des de les pàgines del Times. En definitiva, si aquelles dues cultures, la grega, l'ideal de la qual era la bellesa, i l'hebrea, que tenia -i té- per ideal l'ètica i l'obligació, fa molts d'anys que han fet la pau, per què no cobejar que també nosaltres i el món àrab no l'assolirem alguna vegada? En qualsevol cas, i com recordava Sacks, que ningú confongui el caràcter obert de la societat occidental, la nostra, amb vulnerabilitat, tolerància amb decadència i el nostre respecte per la diferència amb una manca de convicció moral. No, no és això, i que la pau sigui amb tots nosaltres i, en especial, entre els palestins de bona fe.
Marta Pessarrodona. Escriptora i traductora
dimarts, 14 de novembre del 2006
No és això Israel
diumenge, 20 d’agost del 2006
La sisena guerra
Amb la resolució 1701 i l'alto el foc, s'ha aturat el que s'ha considerat la sisena guerra àrabo-israeliana. Una guerra diferent de les anteriors, no només perquè qui s'enfrontava a Israel ha estat una milícia en lloc d'un país o una coalició de països àrabs, sinó perquè Israel ha estat incapaç d'aconseguir els seus objectius. I és diferent, també, perquè tant els xiïtes libanesos que recolzen Hezbol·lah com els palestins i bona part de la població del Pròxim Orient han viscut l'alto el foc com una victòria àrab, la primera des del 1948 i després de cinc derrotes.
La primera guerra, la de 1948, s'inicia l'endemà de la declaració d'independència d'Israel. Un Estat constituït en virtut del pla de partició aprovat per l'ONU i que rebutgen els exèrcits de Transjordània, Egipte i Síria, que, recolzats per contingents libanesos i iraquians, entren a Palestina. La victòria serà per a Israel, que passa dels 14.000 quilòmetres quadrats que li atorgava el pla de partició a 21.000. El àrabs qualifiquen la derrota de Nekba, o catàstrofe.
La segona guerra serà la del 1956, produïda després que Nasser, el rais egipci, nacionalitzi el Canal de Suez. En aquell moment Síria i l'Aràbia Saudita han signat una aliança amb Egipte. Israel continua ocupant Gaza, s'ha annexionat Jerusalem Oest i es nega a permetre el retorn dels palestins desplaçats el 1947, tal com demana l'ONU. Els blindats israelians conqueriran el Sinaí, mentre britànics i francesos intenten sense èxit ocupar el Canal. Debilitada la influència franco-britànica a la regió, el veritable poder exterior seran els Estats Units, que han tingut la intel·ligència de mantenir-se neutrals. La guerra acaba amb la retirada d'Israel del Sinaí a canvi que Egipte i l'Aràbia Saudita acceptin el pas de vaixells israelians pel golf d'Àqaba.
La tercera guerra és la de 1967 o dels Sis Dies. Després de tensions pel desviament que fa Israel del riu Jordà i en un moment en què ja actua l'OAP d'Arafat, Israel ocupa el Sinaí, Cisjordània i el Golan. Israel ho justifica com una acció per evitar un nou holocaust. Però el general Moshé Dayan ho veurà d'una manera diferent: "Els àrabs no ens rebutgen perquè siguem jueus. Ens consideren, amb raó des del seu punt de vista, uns invasors que s'han apoderat d'un país àrab per fer-hi un Estat jueu. Com que ens veiem obligats a dur a terme els nostres objectius contra la seva voluntat, hem de viure en un estat de guerra permanent".
La quarta guerra serà la del 1973. Israel rebutja complir la resolució que estableix retornar els territoris ocupats i el Sinaí a canvi de pau. En aquest context, aprofitant el relaxament hebreu amb motiu de la festa del Yom Kippur, els egipcis trenquen les línies jueves al Sinaí, mentre Síria intenta recuperar el Golan. Malgrat l'ensurt, Israel torna a guanyar i es mantindrà al Sinaí fins al 1982.
La cinquena guerra serà l'ocupació israeliana del Líban, lloc on trobarà aliats locals i aconseguirà expulsar l'OAP d'Arafat, que havia construït un Estat dins l'Estat libanès. Israel es retirarà totalment del Líban l'any 2000. Després de la guerra del Golf del 1991, sorgiria el procés que desembocaria en els acords d'Oslo, la constitució de l'Autoritat Palestina i el retorn d'Arafat. Es pretenia acabar amb la guerra eterna de què parlava Dayan. Les negociacions de Camp David amb Clinton, Barak i Arafat avançaven amb dificultats, però el candidat de la dreta israeliana, Ariel Sharon, amb provocacions com l'entrada a l'Esplanada de les Mesquites, va aconseguir rebentar el procés. Després va venir l'11 de Setembre i Bush va qualificar Arafat de terrorista. La resta ja sabem com ha anat.
Ara o bé es dóna un mandat clar als cascos blaus de la FINUL i s'accepten demandes com la llibertat de presos libanesos, alguns dels quals porten tancats més de vint anys, o qualsevol incident podrà reobrir les hostilitats. Però sobretot cal que els Estats Units rectifiquin i portin Israel a recuperar l'esperit dels acords d'Oslo i la creació d'un Estat palestí viable. Si no, ens trobarem, com reconeix Javier Solana, amb una continuació de la guerra, quelcom que pot desitjar l'Iran, que n'ha sortit reforçat. A Washington està la clau per fer que aquesta guerra sigui la última.
Xavier Rius-Sant. Periodista
dilluns, 7 d’agost del 2006
Difícil alto el foc
Israel després de 24 dies d'ofensiva no ha aconseguit cap dels objectius amb els quals va justificar el que havia de ser només una acció per acabar amb el poder de Hezbol·lah, escombrar-lo del sud del Líban, destruir les seves casernes i emissores, acabar amb la vida del seu líder, Hassan Nasral·lah, i, sobretot, recuperar els soldats segrestats el 12 de juliol. Malgrat haver destruït els barris xiïtes de Beirut, malgrat haver convertit en terra cremada tota la frontera fins el riu Litani, malgrat haver destruït les infraestructures, els míssils Katiuixa continuen amenaçant Israel.
Tot això passa -com ja explicava aquí mateix el 19 de juliol- mentre a la regió continua patint dos conflictes més: la guerra iraquiana amb els seus múltiples fronts i el conflicte de Palestina, i la negociació i pressions sobre Teheran perquè renunciï al programa d'urani. Conflictes i contenciosos que els Estats Units, Europa i les Nacions Unides pretenen afrontar per separat, quan formen part d'un mateix escac, al qual aviat es pot afegir l'Afganistan.
És un escac que només es podrà resoldre si Washington accepta que Damasc i Teheran formin part de la solució i no del problema, i deixa de donar carta blanca a Israel per continuar la seva política autista als territoris palestins i al Líban. Una política que parteix de la falsa premissa que es pot aconseguir seguretat i futur sense pactar-ho amb els veïns i a força de massacrar i humiliar encara més els palestins.
Israel creia que podia retirar-se de Gaza -el que es coneix com a desconnexió- com va fer fa un any sense cap negociació amb l'Autoritat Palestina i a la vegada interferir en el procés polític dels palestins amb amenaces de tallar subministrament o aplicar bombardejos si els nous dirigents democràticament escollits -ara de Hamàs- no mostren la seva submissió al govern d'Olmert. Israel creia que era possible la desconnexió de tres fragments de Cisjordània, sense fronteres internacionals ni llibertat de circulació entre ells, mentre augmentava els assentaments a la vall del Jordà.
Era una proposta del desaparegut Sharon que els inexperts Ehud Olmert i Amir Pertz volien aplicar. Després del segrest de tres soldats a Gaza i la frontera del Líban -que no sabem si van ser accions espontànies per intercanviar presoners o dirigides des de Damasc i Teheran- Israel va iniciar un forta campanya de devastació del Líban i Gaza que només ha servit per aglutinar els palestins i no ha aconseguit dividir la societat libanesa.
A diferència del que va passar durant l'ocupació del Líban iniciada l'any 1982 -hi havia unes milícies cristianes que es van aliar amb Israel, els líders palestins de l'OAP estaven enfrontats militarment amb Síria i altres milícies i la població xiïta, que ara recolza Hezbol·lah, no va rebre els soldats hebreus amb hostilitat, ja que els veia com la força capaç d'expulsar del Líban Arafat, a qui culpaven dels mals-, ara que Israel ha estat incapaç de netejar el sud del Líban de milicians d'Hezbol·lah accepta una força internacional al sud del Líban, perquè garanteixi la seguretat d'Israel.
Donada l'experiència que tenen al Líban els Estats Units i França, que van haver de retirar-se de la força multinacional del Líban després dels brutals atemptats del 26 d'octubre de 1983, que causaren la mort de 173 soldats, es difícil que aquests països acceptin posar-hi un nombre significatiu d'efectius. Els països àrabs tampoc tenen gaires ganes d'implicar-s'hi, ja que no volen ser la infanteria d'Israel contra futurs atacs d'Hezbol·lah. Resta també la proposta del govern libanès, que, més a més d'una força internacional, pretén que s'acordi el que va motivar el conflicte: l'intercanvi de presoners, quelcom ara per ara difícil d'acceptar pel govern d'Olmert. En aquest context, i més quan Hezbol·lah no fa pinta d'haver estat derrotat, per més que és possible que Damasc i Teheran intercedeixin per un alto el foc transitori, és improbable aconseguir la pau sense una solució global a la resta de conflictes, i un canvi total d'actitud dels Estats Units i Israel.
Xavier Rius-Sant. Periodista
diumenge, 23 de juliol del 2006
Des d'un despatx
Hi ha una versió molt estesa del conflicte del Pròxim Orient que ve a dir que l'origen de tots els problemes a la zona és el conflicte israeliano-palestí, i tots els altres en són conseqüència. En caricatura, el Pròxim Orient seria una bassa d'oli sobre la qual es va llançar una pedra: la creació d'Israel. Aquesta pedra hauria anat provocant onades, com una mena de tsunami, i tot els altres conflictes de la zona -el problema libanès, la voluntat hegemònica de l'Iran, l'aparició de l'integrisme islàmic, les tensions entre comunitats a l'Iraq, etcètera, etcètera- serien efectes de les onades. L'epicentre del conflicte és Israel/Palestina i no es resoldran tots els altres problemes si no es resol la mare de tots els problemes. No cal dir que aquesta visió té un gran èxit entre els partidaris de la vella i acreditada teoria segons la qual els jueus tenen la culpa de tot el que passa al món i són l'origen de tots els conflictes. No dic que tots els qui pensen això són antisemites, però sí que tots els antisemites pensen això.
L'actual guerra del Líban i la fase actual del conflicte a Gaza no encaixa en absolut en aquesta visió del conflicte. Més aviat en confirma una altra d'alternativa. Tinc la sensació que el conflicte àrabo-israelià no és l'epicentre de tota la inestabilitat en la regió, sinó el que en podríem dir el seu aparador: el lloc il·luminat per l'atenció internacional, per l'èpica, per la hipersensibilitat religiosa, pel maniqueisme, sobre el qual es projecten totes les tensions de la zona. Tensions totalment autònomes i independents del conflicte sobre Palestina. Hi ha unes tensions entre xiïtes i sunnites, entre el món persa i el món àrab, entre els nacionalismes laics i l'integrisme religiós, que no tenen res a veure amb l'existència d'Israel i amb les seves polítiques. Però que tendeixen a buscar visibilitat i legitimitat en el gran aparador de la zona.
Per als qui creuen que el problema del Pròxim Orient és l'ocupació israeliana de territoris palestins, aquesta última crisi els ofereix un desmentiment rotund. La crisi ha esclatat en territori israelià -no pas en territoris ocupats- i les milícies integristes han atacat des de zones precisament no ocupades, deixades d'ocupar per Israel. Si algú creia que el problema era l'ocupació i que per tant acabada l'ocupació, acabat el problema, s'ha trobat que la crisi més greu es produeix precisament en un moment i uns llocs on no hi ha ocupació: Israel ha estat atacat dins de les seves fronteres reconegudes internacionalment.
Però, sobretot, els segrestos de soldats i les accions en la frontera entre el Líban i Israel no responen a una dinàmica pròpia del conflicte entre Israel i els palestins. A la frontera del Líban no hi havia cap element específic d'inestabilitat. El conflicte ha començat per factors absolutament exteriors: la necessitat iraniana de treure's del damunt la pressió occidental pel seu programa nuclear, la voluntat de l'integrisme d'afeblir els règims moderats de la zona i específicament el govern libanès i la presidència palestina, la voluntat siriana de recuperar la influència al Líban, fins i tot la competència dintre de l'integrisme islàmic entre els sectors que tenen l'Iran per referència i els qui hi tenen Al-Qaida. L'únic factor estrictament local que intervé en la crisi és la necessitat absoluta per part de l'integrisme islàmic d'evitar una solució del problema entre Israel i els palestins, de dinamitar qualsevol perspectiva de pau. Necessiten l'escenari. Necessiten l'aparador. Necessiten la reserva d'èpica i de legitimitat popular que hi van a buscar quan ho perden en altres llocs.
En resum, la fase actual del conflicte la provoquen Hezbol·lah i Hamàs, amb milícies equipades, finançades i inspirades des de l'Iran i des de Síria, coordinadament, en funció d'interessos absolutament aliens als palestins i a la dinàmica estricta de la zona. La resposta d'Israel? Que cadascú pregunti a l'Estat on viu com reaccionaria si una milícia estrangera assassinés vuit soldats dintre del teu propi territori, en segrestés dos o tres més i bombardegés una franja ampla del teu país. Israel no té interessos territorials en el sud del Líban. El seu únic interès és que no es faci servir aquesta regió per atacar territori israelià. Territori israelià, per cert, amb una enorme població àrab israeliana.
Personalment, quan veig els morts d'aquest conflicte, la gent que fuig, la terrible càrrega de patiment, el que em sap més greu i el que més m'indigna és que això és el resultat d'una decisió de despatx. En un despatx de Teheran i probablement també en un despatx de Damasc, algú va decidir que era l'hora de trencar la calma relativa de la frontera entre Israel i el Líban i de provocar-hi una escalada bèl·lica. Des d'aquests despatxos, i en funció dels propis interessos, es van decidir accions -condemnades per molt bona part dels països àrabs- que han portat aquesta terrible onada de dolor.
Vicenç Villatoro. Escriptor i periodista