dimecres, 31 de gener del 2007

Raleb Majadele: Com a araboisraelià, veig el meu país en conflicte amb el meu poble

Diputat laborista de 53 anys i des de fa més de dos anys cap d'una de les comissions més importants del Parlament d'Israel, Raleb Majadele es va convertir el 28 de gener en el primer ministre àrab (i musulmà) en la història de l'Estat hebreu. En una entrevista amb l'AVUI, analitza els reptes que l'esperen.

Com està? ¿Ja s'ha acostumat que li diguin senyor ministre?
Em sento molt bé. Ens ha correspost un gran honor amb la decisió històrica del líder del Partit Laborista, Amir Peretz, i de la direcció del partit, que em van convertir en el primer ministre àrab en la història de l'Estat d'Israel. No és una missió fàcil. Això ho sé. Amb tot, espero i confio que aconseguiré complir-la dignament. Ara al govern d'Israel té molts problemes per afrontar... Així és. Aquí hi ha problemes acumulats durant molts anys. La situació de la població àrab no és bona. El 50% de la població àrab està per sota del llindar de la pobresa, hi ha un gran índex de desocupació i hem de fer front a tot això. Com a govern, hem de destinar més pressupost per corregir les diferències existents, de manera que aspirem a aconseguir igualtat entre la població jueva i l'àrab.
¿Pensa ocupar-se també de la temàtica israeliano-palestina?
Així és. Vull promoure processos de negociació que facin possible el diàleg entre nosaltres i els palestins, creant una atmosfera que garanteixi que arribem a la pau. Aquesta és l'única opció amb la qual ens podem enfrontar després de sis guerres en què no vam aconseguir més que patiment, mort i seriosos danys econòmics i socials. I l'única opció avui, per al bé del poble palestí i de l'israelià, és crear un Estat palestí al costat de l'Estat d'Israel.
S'acostuma a dir que els araboisraelians poden ser un pont cap a la pau perquè són part de les dues parts en conflicte. Però, quina és la seva identitat central? Israeliana o palestina?
Sens dubte és molt complexa una situació en la qual per una banda la població àrab del país és ciutadana de l'Estat d'Israel i, per altra, part del poble palestí. No conec una situació semblant en un altre lloc. Veig una situació en què el meu país està en conflicte amb el meu poble. La població àrab d'Israel sent i pensa que ho ha de fer tot perquè el seu país, l'Estat d'Israel, i el seu poble, els palestins, els àrabs, concretin la via del diàleg, la negociació, les concessions, per tal d'arribar a una pau justa i duradora.
I quan es creï un Estat palestí, què pensen fer els araboisraelians? No sembla que estinguin gaire disposats a traslladar-s'hi...
Nosaltres volem que es creï un Estat palestí al costat de l'Estat d'Israel i que hi hagi pau entre Israel i aquest Estat. Però nosaltres vam néixer aquí, vivim aquí i seguirem sent ciutadans de l'Estat d'Israel. La solució de l'Estat palestí és per als palestins. No és una resposta per als ciutadans àrabs d'Israel.
És una qüestió d'ubicació?
No és només una qüestió d'ubicació. És un tema de mentalitat, de tradició, de forma de vida. La nostra forma de vida és diferent de la forma de vida dels palestins de Nabulus (Cisjordània), per exemple. Per això, per sobre de qualsevol cosa, estem aquí en la nostra terra i no hem de passar-nos a una altra, per concretar els nostres drets a una vida bona i digna. Estic segur que també avui l'enorme majoria de la població araboisraeliana, al costat de les seves crítiques per anys de desigualtat en pressupostos i possibilitats de treball, voldrà quedar-se aquí i lluitar per viure junts dins l'Estat d'Israel.
A què es refereix quan parla d'una forma de vida diferent a Israel i a Nabulus?
Hi ha diferències grans, en el nivell econòmic i social, en la mentalitat. És veritat que som un mateix poble, però hem viscut en societats diferents. Aquí hi ha una altra llibertat, hi ha democràcia, una altra forma de vida i de comportament social. Estic convençut que el ciutadà araboisraelià seguirà preferint, quan s'estableixi un Estat palestí, quedar-se aquí.

diumenge, 21 de gener del 2007

El Full de Ruta, ni mort ni enterrat

Article de VÍCTOR Harel publicat a El Periodico 21/01/07
Nombrosos participants en la Conferència Madrid+15, celebrada recentment a la capital espanyola per abordar el conflicte del Pròxim Orient, van criticar durament el Full de Ruta, al qual van dedicar epítets com "caduc", "desbordat pel temps" i "inservible", entre altres. En realitat li estaven estenent un certificat de defunció. Javier Solana va sortir en justa defensa seva, manifestant que "tots els components necessaris per obtenir la pau estable a la regió estan inclosos al Full de Ruta".L'anunciada mort, doncs, del Full de Ruta, era prematura, i els que tant desitgen anar al seu enterrament s'hauran d'esperar. El Full de Ruta continua vigent i vàlid, o, en paraules de Condoleezza Rice, en declaracions efectuades a Ramal.la el 14 de gener passat, és "reconegut internacionalment com la guia per obtenir una solució basada en els dos estats: el d'Israel i el palestí".
AQUELLS QUE proposen reinventar el procés de pau, que busquen incessantment --i innecessàriament-- noves fórmules globals, que miren de reorientar el procés cap a una solució regional "comprensiva" (incloent-hi Síria --i hi ha fins i tot els que diuen que l'Iran i l'Iraq també--) semblarien ser poc sensibles a la dinàmica negativa respecte a Israel que es desenvolupa en aquests marcs internacionals. En general, en aquests fòrums hi sol predominar el mínim comú denominador, que és la injusta crítica a l'Estat hebreu.Tant la pau amb Egipte (1979) com la pau amb Jordània (1994) es van aconseguir a tra- vés de negociacions directes, bilaterals, amb un component trilateral, comptant amb els "bons serveis" dels Estats Units, que tenen la confiança de les parts i exerceixen la necessària influència sobre els actors principals.La redacció del Full de Ruta i la seva consegüent aprovació van implicar una àrdua tasca diplomà- tica que va cristal.litzar el desembre de l'any 2002, després de la proposta del president dels EUA George Bush, plantejada el juny del mateix any, de "la visió dels dos estats" --Israel i Palestina.A l'analitzar el Full de Ruta, i abans d'anar a la seva vetlla, és imprescindible compenetrar-se amb els principis de gradualitat, progressivitat i mecanismes de verificació que el regeixen, a més a més de proporcionar l'adequat horitzó polític a les legítimes aspiracions palestines. El mateix títol d'aquest document fonamental ho diu gairebé tot: Full de Ruta basada en el compliment recíproc ("performance-based" en l'original anglès) per a una solució permanent de dos estats del conflicte israelià-palestí".
TRES FASES queden clarament delineades al Full de Ruta. I en totes tres, el mecanisme de compliment recíproc es constitueix en vàlvula de verificació. Tots els compromisos i concessions contrets per les parts han de ser complerts gradualment, fase per fase: sense dreceres ni desviaments.Un dels requisits fonamentals d'aquesta primera fase el trobem al subcapítol de Seguretat: "Els palestins declaren posar fi a la violència i al terrorisme i assumeixen que realitzaran els màxims esforços sobre el terreny per aturar, evitar i contenir individus i grups que executen i planegen actes violents contra israelians, onsevulga que sigui".
HI HA també, per descomptat, tota una sèrie d'obligacions que Israel ha d'assumir en directa referència als assentaments, al retrocés de tropes, als aspectes humanitaris i econòmics de la societat palestina.El nostre compromís amb el Full de Ruta és ferm i ineludible, i així ha estat reiterat pel primer ministre Ehud Olmert al declarar que "el Full de Ruta serà la base del procés de pau, sense que hi hagi cap substitut a aquest per a les negociacions bilaterals amb els palestins" (Jerusalem, 15 de gener del 2007).¿Difícil? Sí. ¿Impossible? ¡No!
NO HI HA ALFull de Ruta fórmules màgiques ni solucions instantànies ni plans minuciosament detallats, però sí que s'estableixen els mecanismes adequats (incloent-hi una Conferència Internacional, encara que en la fase tercera --i final-- de les negociacions bilaterals) per avançar en el tortuós conflicte.Si s'arribés a formar un Govern de coalició palestí en el qual Hamàs acceptés les tres condicions sine qua non imposades per la comunitat internacional (reconèixer l'Estat d'Israel, renunciar al terrorisme i acceptar els acords firmats entre l'Autoritat Palestina i Israel), podríem retornar a la via del diàleg, començar a recórrer junts la ruta assenyalada, fins a arribar a la seva frase final, que diu així: "(...) realitzar la visió de dos estats, el d'Israel i el de Palestina, vivint un al costat de l'altre en pau i seguretat".
Victor Harel Ambaixador d'Israel a Espanya

dimecres, 20 de desembre del 2006

Chanukkah

Creure en l'estat d'israel i una futura palestina
Article de Marta Pessarrodona publicat al Diari Avui 20/12/2006)
Divendres de la setmana passada s'inaugurava a Madrid una plaça amb el nom de Yitzhak Rabin. Per poc assisteixo a la inauguració, que m'imagino insòlita a Barcelona. En l'ordre imaginatiu, és menys forassenyat imaginar un carrer Bin Laden a la Ciutat Comtal que no pas un que commemori un gran premier israelià, com va ser Rabin. No oblidaré l'assassinat de Rabin, el 1995, que va suposar un punt d'inflexió en la vida israeliana, perquè, per primera vegada, l'infern no eren els altres, els palestins, sinó els mateixos jueus. L'assassí, un universitari fanàtic, s'està corsecant en una presó israeliana, com és lògic. En l'ordre de la memòria, tampoc oblidaré la desolació d'una de les seves professores quan es preguntava, sense retòrica, quina mena de monstre havien engendrat. Tot plegat coincidia amb la meva primera visita a Israel, participant en una trobada mòbil i internacional a la qual s'havien convocat també diversos palestins. Parlo de mòbil, perquè tant vam tenir reunions a Tel Aviv (el Turó de la Primavera, seria la traducció) com a la impressionant Jerusalem, per a mi la ciutat de totes les ciutats en la història. També, a les ribes del Jordà, a Beit o Bet Gabriel (la Casa de Gabriel, seria també la traducció), un imponent recinte pagat amb capital estranger on encara ara hi ha una sala que s'emprarà el dia de la pau amb Síria!

Tot plegat ve a tomb perquè aquests dies coincideixen amb aires temibles i de guerra entre els palestins d'una futura (esperem) Palestina. També coincideixen amb una de les celebracions més simbòliques i lluminoses dins del calendari jueu, la Chanukkah o Hanukkà. Una festa pública i privada que commemora el triomf dels macabeus sobre els hel·lenistes de l'imperi alexandrí, fa vint-i-dos segles. És a dir, el xoc de dues civilitzacions, la grega o hel·lenista i la jueva. Consisteix a encendre durant vuit dies unes espelmes en un canelobre (menorà) de nou braços. A partir del braç central i començant per la dreta, cada dia, en fer-se fosc, s'hi afegeix una espelma encesa més, fins a arribar al vuitè dia. S'acompanya d'un cant, d'una pregària, i s'arrodoneix amb un pastís. En un campus universitari americà, per exemple, veure al començament de la foscor unes llums d'espelmes en una finestra vol dir que hi ha presència jueva. Fa anys que, personalment, encenc el meu canelobre en aquests dies, encara que m'estalvio cap cant (desafino) i cap pregària (que no sé). De simbolisme a simbolisme, l'encesa la destino a afirmar que crec en l'existència de l'Estat d'Israel i d'una futura Palestina, mentre em pregunto què se n'ha fet d'aquell Espriu que pujava a uns escenaris en els quals no podia pujar, per cert, amb personatges que es deien des d'Àlef fins a Guímel, noms de lletres de l'alfabet hebreu. Un Salvador Espriu que d'adolescent també va ser autor d'un volum titulat Israel, una obra que avui tenim a l'abast gràcies a l'excel·lent treball del Centre d'Estudis Salvador Espriu d'Arenys de Mar (o, si volem, Sinera).

Tot amb tot, a la vigília gairebé de la nostra celebració príncep, Nadal, mentre miro cremar les espelmes, sento una pietat immensa envers el poble palestí. Humil gentada en molts casos, que fa vuit anys van rebre la visita, com ara, del premier britànic, Tony Blair. Aleshores, Blair va repartir talante a dojo i va ser rebut com un messies. Alguns palestins van esperar i esperar resultats, i res de res. Ara no han rebut Blair amb entusiasme, però, si clou la seva presidència en un futur immediat amb una avanç en la pau al Pròxim Orient, prometo ser la primera a alegrar-me'n. És clar que un altre premier, Clinton, no va aconseguir, el 2000, tancar la seva presidència amb una certa pau en un lloc tan proper per a nosaltres, però no cal perdre l'esperança.

Això és el que em repeteixo aquests dies mirant les flames a la meva menorà, rellegint Cultura i anarquia, de Matthew Arnold, aconsellada pel rabí britànic Jonathan Sacks des de les pàgines del Times. En definitiva, si aquelles dues cultures, la grega, l'ideal de la qual era la bellesa, i l'hebrea, que tenia -i té- per ideal l'ètica i l'obligació, fa molts d'anys que han fet la pau, per què no cobejar que també nosaltres i el món àrab no l'assolirem alguna vegada? En qualsevol cas, i com recordava Sacks, que ningú confongui el caràcter obert de la societat occidental, la nostra, amb vulnerabilitat, tolerància amb decadència i el nostre respecte per la diferència amb una manca de convicció moral. No, no és això, i que la pau sigui amb tots nosaltres i, en especial, entre els palestins de bona fe.

Marta Pessarrodona. Escriptora i traductora

dimarts, 14 de novembre del 2006

No és això Israel

Pilar Rahola : Revista El Temps. Número 117, 014 novembre 2006. Valencia.
Diria que no sóc sospitosa d´analitzar frívolament criminalitzadora, la situació d´Israel. Molt al contrari, en moments de molta dificultat, amb el maniqueisme informatiu marcant el llenguatge mediàtic, i amb tota l´esquerra –la intel.ligent i la ximple- vomitant dimonis antiisraelíes (perfectament camuflats sota l´ampara del discurs “solidari”, que sempre vesteix millor), alguns hem intentat mantenir una actitud de rigor. Israel pateix una situació d´isolament sagnant que dura dècades, enfrontada a tota mena d´enemics, visibles i invisibles, que financïen, ajuden i construeixen una dinàmica violenta que no té aturador. No tinc cap mena de dubtes, amb tots els seus errors i misèries –que les ha tingudes i les té-, que Israel és també víctima. Fa cinquanta anys que lluita per sobreviure decentment enmig del caos, rodejada de milions de persones que l´odien, amb veins que tenen com a un únic objectiu la seva destrucció, amb països poderosos que intervenen en la construcció de la guerra, mai no de la pau, enfrontada a una ideologia totalitària que educa les generacions per a l´odi, i, amb tot, encara és capaç de ser capdavantera en els avanços científics, d´oferir al món alguns premis nobel, i de construir una democràcia en el territori erm de les llibertats. Personalment, admiro el coratge, la tenacitat i el sentit de sacrifici que representa aquest petit país.
Tanmateix, fa uns mesos que tinc la impressió que Israel navega. I no ho dic en termes d´anàlisi de la política israelí –prou feina tinc a entendre la catalana-, perquè ja tenim un llarg exèrcit d´opinadors que li diuen a Israel com ha de governar. Però també és cert que l´actual govern desconcerta, no per les seves accions, sino pel desori de les seves estratègies. L´última incursió militar, amb la mort innecessària i cruel de moltes persones, és la darrera gota d´una escalada d´errors difícilment comprensible. Sí. Sé que els palestins no retornen els soldats segrestats (i a l´ONU l´importa un pebrot), que cada dia tiren míssils Kassam sobre territori israelí, que les organitzacions palestines cremen tots els camins de pau que es dibuixen, que venim d´una llarga història de mentires d´Arafat i companyia, que Iran controla el terrorisme de la zona, i amenaça en ser una potència nuclear. Sí. Sé que Israel no ho té fácil. Personalment, des de la simpatia per la seva supervivència, no li demano solucions, i menys des d´Europa, que sempre l´ha deixada sola. Però li demano estratègies. Sap Ehud Olmert cap a on vol comandar el seu país? Estem davant d´una planificada estratègia que té objectius a llarg termini, o es tracta d´un pur immediatisme polític, l´horitzó del qual conclou amb el retorn de cada incursió militar? És un estadista, com ho han estat Rabin, Sharon i d´altres grans polítics que ha tingut Israel? O és un senyor que es trobava al lloc adequat en el moment adequat, i va improvisant sobre la marxa? Alguns dels grans errors al Líban fan témer el pitjor. Em sap greu. Ja sé que no és just, però Israel no es pot permetre ni el tactisme barat, buit de continguts, ni la mediocritat política. Perquè no es juga només una bona imatge política. Es juga, ai las!, la supervivencia.

diumenge, 20 d’agost del 2006

La sisena guerra

Article de Xavier Rius-Sant publicat al Diari Avui 20/08/2006)
Amb la resolució 1701 i l'alto el foc, s'ha aturat el que s'ha considerat la sisena guerra àrabo-israeliana. Una guerra diferent de les anteriors, no només perquè qui s'enfrontava a Israel ha estat una milícia en lloc d'un país o una coalició de països àrabs, sinó perquè Israel ha estat incapaç d'aconseguir els seus objectius. I és diferent, també, perquè tant els xiïtes libanesos que recolzen Hezbol·lah com els palestins i bona part de la població del Pròxim Orient han viscut l'alto el foc com una victòria àrab, la primera des del 1948 i després de cinc derrotes.

La primera guerra, la de 1948, s'inicia l'endemà de la declaració d'independència d'Israel. Un Estat constituït en virtut del pla de partició aprovat per l'ONU i que rebutgen els exèrcits de Transjordània, Egipte i Síria, que, recolzats per contingents libanesos i iraquians, entren a Palestina. La victòria serà per a Israel, que passa dels 14.000 quilòmetres quadrats que li atorgava el pla de partició a 21.000. El àrabs qualifiquen la derrota de Nekba, o catàstrofe.

La segona guerra serà la del 1956, produïda després que Nasser, el rais egipci, nacionalitzi el Canal de Suez. En aquell moment Síria i l'Aràbia Saudita han signat una aliança amb Egipte. Israel continua ocupant Gaza, s'ha annexionat Jerusalem Oest i es nega a permetre el retorn dels palestins desplaçats el 1947, tal com demana l'ONU. Els blindats israelians conqueriran el Sinaí, mentre britànics i francesos intenten sense èxit ocupar el Canal. Debilitada la influència franco-britànica a la regió, el veritable poder exterior seran els Estats Units, que han tingut la intel·ligència de mantenir-se neutrals. La guerra acaba amb la retirada d'Israel del Sinaí a canvi que Egipte i l'Aràbia Saudita acceptin el pas de vaixells israelians pel golf d'Àqaba.

La tercera guerra és la de 1967 o dels Sis Dies. Després de tensions pel desviament que fa Israel del riu Jordà i en un moment en què ja actua l'OAP d'Arafat, Israel ocupa el Sinaí, Cisjordània i el Golan. Israel ho justifica com una acció per evitar un nou holocaust. Però el general Moshé Dayan ho veurà d'una manera diferent: "Els àrabs no ens rebutgen perquè siguem jueus. Ens consideren, amb raó des del seu punt de vista, uns invasors que s'han apoderat d'un país àrab per fer-hi un Estat jueu. Com que ens veiem obligats a dur a terme els nostres objectius contra la seva voluntat, hem de viure en un estat de guerra permanent".

La quarta guerra serà la del 1973. Israel rebutja complir la resolució que estableix retornar els territoris ocupats i el Sinaí a canvi de pau. En aquest context, aprofitant el relaxament hebreu amb motiu de la festa del Yom Kippur, els egipcis trenquen les línies jueves al Sinaí, mentre Síria intenta recuperar el Golan. Malgrat l'ensurt, Israel torna a guanyar i es mantindrà al Sinaí fins al 1982.

La cinquena guerra serà l'ocupació israeliana del Líban, lloc on trobarà aliats locals i aconseguirà expulsar l'OAP d'Arafat, que havia construït un Estat dins l'Estat libanès. Israel es retirarà totalment del Líban l'any 2000. Després de la guerra del Golf del 1991, sorgiria el procés que desembocaria en els acords d'Oslo, la constitució de l'Autoritat Palestina i el retorn d'Arafat. Es pretenia acabar amb la guerra eterna de què parlava Dayan. Les negociacions de Camp David amb Clinton, Barak i Arafat avançaven amb dificultats, però el candidat de la dreta israeliana, Ariel Sharon, amb provocacions com l'entrada a l'Esplanada de les Mesquites, va aconseguir rebentar el procés. Després va venir l'11 de Setembre i Bush va qualificar Arafat de terrorista. La resta ja sabem com ha anat.

Ara o bé es dóna un mandat clar als cascos blaus de la FINUL i s'accepten demandes com la llibertat de presos libanesos, alguns dels quals porten tancats més de vint anys, o qualsevol incident podrà reobrir les hostilitats. Però sobretot cal que els Estats Units rectifiquin i portin Israel a recuperar l'esperit dels acords d'Oslo i la creació d'un Estat palestí viable. Si no, ens trobarem, com reconeix Javier Solana, amb una continuació de la guerra, quelcom que pot desitjar l'Iran, que n'ha sortit reforçat. A Washington està la clau per fer que aquesta guerra sigui la última.

Xavier Rius-Sant. Periodista

dilluns, 7 d’agost del 2006

Difícil alto el foc

(Article de Xavier Rius-Sant publicat al Diari Avui 7/08/2006

Israel després de 24 dies d'ofensiva no ha aconseguit cap dels objectius amb els quals va justificar el que havia de ser només una acció per acabar amb el poder de Hezbol·lah, escombrar-lo del sud del Líban, destruir les seves casernes i emissores, acabar amb la vida del seu líder, Hassan Nasral·lah, i, sobretot, recuperar els soldats segrestats el 12 de juliol. Malgrat haver destruït els barris xiïtes de Beirut, malgrat haver convertit en terra cremada tota la frontera fins el riu Litani, malgrat haver destruït les infraestructures, els míssils Katiuixa continuen amenaçant Israel.

Tot això passa -com ja explicava aquí mateix el 19 de juliol- mentre a la regió continua patint dos conflictes més: la guerra iraquiana amb els seus múltiples fronts i el conflicte de Palestina, i la negociació i pressions sobre Teheran perquè renunciï al programa d'urani. Conflictes i contenciosos que els Estats Units, Europa i les Nacions Unides pretenen afrontar per separat, quan formen part d'un mateix escac, al qual aviat es pot afegir l'Afganistan.

És un escac que només es podrà resoldre si Washington accepta que Damasc i Teheran formin part de la solució i no del problema, i deixa de donar carta blanca a Israel per continuar la seva política autista als territoris palestins i al Líban. Una política que parteix de la falsa premissa que es pot aconseguir seguretat i futur sense pactar-ho amb els veïns i a força de massacrar i humiliar encara més els palestins.

Israel creia que podia retirar-se de Gaza -el que es coneix com a desconnexió- com va fer fa un any sense cap negociació amb l'Autoritat Palestina i a la vegada interferir en el procés polític dels palestins amb amenaces de tallar subministrament o aplicar bombardejos si els nous dirigents democràticament escollits -ara de Hamàs- no mostren la seva submissió al govern d'Olmert. Israel creia que era possible la desconnexió de tres fragments de Cisjordània, sense fronteres internacionals ni llibertat de circulació entre ells, mentre augmentava els assentaments a la vall del Jordà.

Era una proposta del desaparegut Sharon que els inexperts Ehud Olmert i Amir Pertz volien aplicar. Després del segrest de tres soldats a Gaza i la frontera del Líban -que no sabem si van ser accions espontànies per intercanviar presoners o dirigides des de Damasc i Teheran- Israel va iniciar un forta campanya de devastació del Líban i Gaza que només ha servit per aglutinar els palestins i no ha aconseguit dividir la societat libanesa.

A diferència del que va passar durant l'ocupació del Líban iniciada l'any 1982 -hi havia unes milícies cristianes que es van aliar amb Israel, els líders palestins de l'OAP estaven enfrontats militarment amb Síria i altres milícies i la població xiïta, que ara recolza Hezbol·lah, no va rebre els soldats hebreus amb hostilitat, ja que els veia com la força capaç d'expulsar del Líban Arafat, a qui culpaven dels mals-, ara que Israel ha estat incapaç de netejar el sud del Líban de milicians d'Hezbol·lah accepta una força internacional al sud del Líban, perquè garanteixi la seguretat d'Israel.

Donada l'experiència que tenen al Líban els Estats Units i França, que van haver de retirar-se de la força multinacional del Líban després dels brutals atemptats del 26 d'octubre de 1983, que causaren la mort de 173 soldats, es difícil que aquests països acceptin posar-hi un nombre significatiu d'efectius. Els països àrabs tampoc tenen gaires ganes d'implicar-s'hi, ja que no volen ser la infanteria d'Israel contra futurs atacs d'Hezbol·lah. Resta també la proposta del govern libanès, que, més a més d'una força internacional, pretén que s'acordi el que va motivar el conflicte: l'intercanvi de presoners, quelcom ara per ara difícil d'acceptar pel govern d'Olmert. En aquest context, i més quan Hezbol·lah no fa pinta d'haver estat derrotat, per més que és possible que Damasc i Teheran intercedeixin per un alto el foc transitori, és improbable aconseguir la pau sense una solució global a la resta de conflictes, i un canvi total d'actitud dels Estats Units i Israel.

Xavier Rius-Sant. Periodista

diumenge, 23 de juliol del 2006

Des d'un despatx

Israel ha estat atacat dins les seves fronteres
(Article de Vicenç Villatoro publicat al Diari Avui el 23/07/2006)

Hi ha una versió molt estesa del conflicte del Pròxim Orient que ve a dir que l'origen de tots els problemes a la zona és el conflicte israeliano-palestí, i tots els altres en són conseqüència. En caricatura, el Pròxim Orient seria una bassa d'oli sobre la qual es va llançar una pedra: la creació d'Israel. Aquesta pedra hauria anat provocant onades, com una mena de tsunami, i tot els altres conflictes de la zona -el problema libanès, la voluntat hegemònica de l'Iran, l'aparició de l'integrisme islàmic, les tensions entre comunitats a l'Iraq, etcètera, etcètera- serien efectes de les onades. L'epicentre del conflicte és Israel/Palestina i no es resoldran tots els altres problemes si no es resol la mare de tots els problemes. No cal dir que aquesta visió té un gran èxit entre els partidaris de la vella i acreditada teoria segons la qual els jueus tenen la culpa de tot el que passa al món i són l'origen de tots els conflictes. No dic que tots els qui pensen això són antisemites, però sí que tots els antisemites pensen això.


L'actual guerra del Líban i la fase actual del conflicte a Gaza no encaixa en absolut en aquesta visió del conflicte. Més aviat en confirma una altra d'alternativa. Tinc la sensació que el conflicte àrabo-israelià no és l'epicentre de tota la inestabilitat en la regió, sinó el que en podríem dir el seu aparador: el lloc il·luminat per l'atenció internacional, per l'èpica, per la hipersensibilitat religiosa, pel maniqueisme, sobre el qual es projecten totes les tensions de la zona. Tensions totalment autònomes i independents del conflicte sobre Palestina. Hi ha unes tensions entre xiïtes i sunnites, entre el món persa i el món àrab, entre els nacionalismes laics i l'integrisme religiós, que no tenen res a veure amb l'existència d'Israel i amb les seves polítiques. Però que tendeixen a buscar visibilitat i legitimitat en el gran aparador de la zona.


Per als qui creuen que el problema del Pròxim Orient és l'ocupació israeliana de territoris palestins, aquesta última crisi els ofereix un desmentiment rotund. La crisi ha esclatat en territori israelià -no pas en territoris ocupats- i les milícies integristes han atacat des de zones precisament no ocupades, deixades d'ocupar per Israel. Si algú creia que el problema era l'ocupació i que per tant acabada l'ocupació, acabat el problema, s'ha trobat que la crisi més greu es produeix precisament en un moment i uns llocs on no hi ha ocupació: Israel ha estat atacat dins de les seves fronteres reconegudes internacionalment.


Però, sobretot, els segrestos de soldats i les accions en la frontera entre el Líban i Israel no responen a una dinàmica pròpia del conflicte entre Israel i els palestins. A la frontera del Líban no hi havia cap element específic d'inestabilitat. El conflicte ha començat per factors absolutament exteriors: la necessitat iraniana de treure's del damunt la pressió occidental pel seu programa nuclear, la voluntat de l'integrisme d'afeblir els règims moderats de la zona i específicament el govern libanès i la presidència palestina, la voluntat siriana de recuperar la influència al Líban, fins i tot la competència dintre de l'integrisme islàmic entre els sectors que tenen l'Iran per referència i els qui hi tenen Al-Qaida. L'únic factor estrictament local que intervé en la crisi és la necessitat absoluta per part de l'integrisme islàmic d'evitar una solució del problema entre Israel i els palestins, de dinamitar qualsevol perspectiva de pau. Necessiten l'escenari. Necessiten l'aparador. Necessiten la reserva d'èpica i de legitimitat popular que hi van a buscar quan ho perden en altres llocs.


En resum, la fase actual del conflicte la provoquen Hezbol·lah i Hamàs, amb milícies equipades, finançades i inspirades des de l'Iran i des de Síria, coordinadament, en funció d'interessos absolutament aliens als palestins i a la dinàmica estricta de la zona. La resposta d'Israel? Que cadascú pregunti a l'Estat on viu com reaccionaria si una milícia estrangera assassinés vuit soldats dintre del teu propi territori, en segrestés dos o tres més i bombardegés una franja ampla del teu país. Israel no té interessos territorials en el sud del Líban. El seu únic interès és que no es faci servir aquesta regió per atacar territori israelià. Territori israelià, per cert, amb una enorme població àrab israeliana.


Personalment, quan veig els morts d'aquest conflicte, la gent que fuig, la terrible càrrega de patiment, el que em sap més greu i el que més m'indigna és que això és el resultat d'una decisió de despatx. En un despatx de Teheran i probablement també en un despatx de Damasc, algú va decidir que era l'hora de trencar la calma relativa de la frontera entre Israel i el Líban i de provocar-hi una escalada bèl·lica. Des d'aquests despatxos, i en funció dels propis interessos, es van decidir accions -condemnades per molt bona part dels països àrabs- que han portat aquesta terrible onada de dolor.


Vicenç Villatoro. Escriptor i periodista