dimarts, 14 de novembre del 2006
No és això Israel
diumenge, 20 d’agost del 2006
La sisena guerra
Amb la resolució 1701 i l'alto el foc, s'ha aturat el que s'ha considerat la sisena guerra àrabo-israeliana. Una guerra diferent de les anteriors, no només perquè qui s'enfrontava a Israel ha estat una milícia en lloc d'un país o una coalició de països àrabs, sinó perquè Israel ha estat incapaç d'aconseguir els seus objectius. I és diferent, també, perquè tant els xiïtes libanesos que recolzen Hezbol·lah com els palestins i bona part de la població del Pròxim Orient han viscut l'alto el foc com una victòria àrab, la primera des del 1948 i després de cinc derrotes.
La primera guerra, la de 1948, s'inicia l'endemà de la declaració d'independència d'Israel. Un Estat constituït en virtut del pla de partició aprovat per l'ONU i que rebutgen els exèrcits de Transjordània, Egipte i Síria, que, recolzats per contingents libanesos i iraquians, entren a Palestina. La victòria serà per a Israel, que passa dels 14.000 quilòmetres quadrats que li atorgava el pla de partició a 21.000. El àrabs qualifiquen la derrota de Nekba, o catàstrofe.
La segona guerra serà la del 1956, produïda després que Nasser, el rais egipci, nacionalitzi el Canal de Suez. En aquell moment Síria i l'Aràbia Saudita han signat una aliança amb Egipte. Israel continua ocupant Gaza, s'ha annexionat Jerusalem Oest i es nega a permetre el retorn dels palestins desplaçats el 1947, tal com demana l'ONU. Els blindats israelians conqueriran el Sinaí, mentre britànics i francesos intenten sense èxit ocupar el Canal. Debilitada la influència franco-britànica a la regió, el veritable poder exterior seran els Estats Units, que han tingut la intel·ligència de mantenir-se neutrals. La guerra acaba amb la retirada d'Israel del Sinaí a canvi que Egipte i l'Aràbia Saudita acceptin el pas de vaixells israelians pel golf d'Àqaba.
La tercera guerra és la de 1967 o dels Sis Dies. Després de tensions pel desviament que fa Israel del riu Jordà i en un moment en què ja actua l'OAP d'Arafat, Israel ocupa el Sinaí, Cisjordània i el Golan. Israel ho justifica com una acció per evitar un nou holocaust. Però el general Moshé Dayan ho veurà d'una manera diferent: "Els àrabs no ens rebutgen perquè siguem jueus. Ens consideren, amb raó des del seu punt de vista, uns invasors que s'han apoderat d'un país àrab per fer-hi un Estat jueu. Com que ens veiem obligats a dur a terme els nostres objectius contra la seva voluntat, hem de viure en un estat de guerra permanent".
La quarta guerra serà la del 1973. Israel rebutja complir la resolució que estableix retornar els territoris ocupats i el Sinaí a canvi de pau. En aquest context, aprofitant el relaxament hebreu amb motiu de la festa del Yom Kippur, els egipcis trenquen les línies jueves al Sinaí, mentre Síria intenta recuperar el Golan. Malgrat l'ensurt, Israel torna a guanyar i es mantindrà al Sinaí fins al 1982.
La cinquena guerra serà l'ocupació israeliana del Líban, lloc on trobarà aliats locals i aconseguirà expulsar l'OAP d'Arafat, que havia construït un Estat dins l'Estat libanès. Israel es retirarà totalment del Líban l'any 2000. Després de la guerra del Golf del 1991, sorgiria el procés que desembocaria en els acords d'Oslo, la constitució de l'Autoritat Palestina i el retorn d'Arafat. Es pretenia acabar amb la guerra eterna de què parlava Dayan. Les negociacions de Camp David amb Clinton, Barak i Arafat avançaven amb dificultats, però el candidat de la dreta israeliana, Ariel Sharon, amb provocacions com l'entrada a l'Esplanada de les Mesquites, va aconseguir rebentar el procés. Després va venir l'11 de Setembre i Bush va qualificar Arafat de terrorista. La resta ja sabem com ha anat.
Ara o bé es dóna un mandat clar als cascos blaus de la FINUL i s'accepten demandes com la llibertat de presos libanesos, alguns dels quals porten tancats més de vint anys, o qualsevol incident podrà reobrir les hostilitats. Però sobretot cal que els Estats Units rectifiquin i portin Israel a recuperar l'esperit dels acords d'Oslo i la creació d'un Estat palestí viable. Si no, ens trobarem, com reconeix Javier Solana, amb una continuació de la guerra, quelcom que pot desitjar l'Iran, que n'ha sortit reforçat. A Washington està la clau per fer que aquesta guerra sigui la última.
Xavier Rius-Sant. Periodista
dilluns, 7 d’agost del 2006
Difícil alto el foc
Israel després de 24 dies d'ofensiva no ha aconseguit cap dels objectius amb els quals va justificar el que havia de ser només una acció per acabar amb el poder de Hezbol·lah, escombrar-lo del sud del Líban, destruir les seves casernes i emissores, acabar amb la vida del seu líder, Hassan Nasral·lah, i, sobretot, recuperar els soldats segrestats el 12 de juliol. Malgrat haver destruït els barris xiïtes de Beirut, malgrat haver convertit en terra cremada tota la frontera fins el riu Litani, malgrat haver destruït les infraestructures, els míssils Katiuixa continuen amenaçant Israel.
Tot això passa -com ja explicava aquí mateix el 19 de juliol- mentre a la regió continua patint dos conflictes més: la guerra iraquiana amb els seus múltiples fronts i el conflicte de Palestina, i la negociació i pressions sobre Teheran perquè renunciï al programa d'urani. Conflictes i contenciosos que els Estats Units, Europa i les Nacions Unides pretenen afrontar per separat, quan formen part d'un mateix escac, al qual aviat es pot afegir l'Afganistan.
És un escac que només es podrà resoldre si Washington accepta que Damasc i Teheran formin part de la solució i no del problema, i deixa de donar carta blanca a Israel per continuar la seva política autista als territoris palestins i al Líban. Una política que parteix de la falsa premissa que es pot aconseguir seguretat i futur sense pactar-ho amb els veïns i a força de massacrar i humiliar encara més els palestins.
Israel creia que podia retirar-se de Gaza -el que es coneix com a desconnexió- com va fer fa un any sense cap negociació amb l'Autoritat Palestina i a la vegada interferir en el procés polític dels palestins amb amenaces de tallar subministrament o aplicar bombardejos si els nous dirigents democràticament escollits -ara de Hamàs- no mostren la seva submissió al govern d'Olmert. Israel creia que era possible la desconnexió de tres fragments de Cisjordània, sense fronteres internacionals ni llibertat de circulació entre ells, mentre augmentava els assentaments a la vall del Jordà.
Era una proposta del desaparegut Sharon que els inexperts Ehud Olmert i Amir Pertz volien aplicar. Després del segrest de tres soldats a Gaza i la frontera del Líban -que no sabem si van ser accions espontànies per intercanviar presoners o dirigides des de Damasc i Teheran- Israel va iniciar un forta campanya de devastació del Líban i Gaza que només ha servit per aglutinar els palestins i no ha aconseguit dividir la societat libanesa.
A diferència del que va passar durant l'ocupació del Líban iniciada l'any 1982 -hi havia unes milícies cristianes que es van aliar amb Israel, els líders palestins de l'OAP estaven enfrontats militarment amb Síria i altres milícies i la població xiïta, que ara recolza Hezbol·lah, no va rebre els soldats hebreus amb hostilitat, ja que els veia com la força capaç d'expulsar del Líban Arafat, a qui culpaven dels mals-, ara que Israel ha estat incapaç de netejar el sud del Líban de milicians d'Hezbol·lah accepta una força internacional al sud del Líban, perquè garanteixi la seguretat d'Israel.
Donada l'experiència que tenen al Líban els Estats Units i França, que van haver de retirar-se de la força multinacional del Líban després dels brutals atemptats del 26 d'octubre de 1983, que causaren la mort de 173 soldats, es difícil que aquests països acceptin posar-hi un nombre significatiu d'efectius. Els països àrabs tampoc tenen gaires ganes d'implicar-s'hi, ja que no volen ser la infanteria d'Israel contra futurs atacs d'Hezbol·lah. Resta també la proposta del govern libanès, que, més a més d'una força internacional, pretén que s'acordi el que va motivar el conflicte: l'intercanvi de presoners, quelcom ara per ara difícil d'acceptar pel govern d'Olmert. En aquest context, i més quan Hezbol·lah no fa pinta d'haver estat derrotat, per més que és possible que Damasc i Teheran intercedeixin per un alto el foc transitori, és improbable aconseguir la pau sense una solució global a la resta de conflictes, i un canvi total d'actitud dels Estats Units i Israel.
Xavier Rius-Sant. Periodista
diumenge, 23 de juliol del 2006
Des d'un despatx
Hi ha una versió molt estesa del conflicte del Pròxim Orient que ve a dir que l'origen de tots els problemes a la zona és el conflicte israeliano-palestí, i tots els altres en són conseqüència. En caricatura, el Pròxim Orient seria una bassa d'oli sobre la qual es va llançar una pedra: la creació d'Israel. Aquesta pedra hauria anat provocant onades, com una mena de tsunami, i tot els altres conflictes de la zona -el problema libanès, la voluntat hegemònica de l'Iran, l'aparició de l'integrisme islàmic, les tensions entre comunitats a l'Iraq, etcètera, etcètera- serien efectes de les onades. L'epicentre del conflicte és Israel/Palestina i no es resoldran tots els altres problemes si no es resol la mare de tots els problemes. No cal dir que aquesta visió té un gran èxit entre els partidaris de la vella i acreditada teoria segons la qual els jueus tenen la culpa de tot el que passa al món i són l'origen de tots els conflictes. No dic que tots els qui pensen això són antisemites, però sí que tots els antisemites pensen això.
L'actual guerra del Líban i la fase actual del conflicte a Gaza no encaixa en absolut en aquesta visió del conflicte. Més aviat en confirma una altra d'alternativa. Tinc la sensació que el conflicte àrabo-israelià no és l'epicentre de tota la inestabilitat en la regió, sinó el que en podríem dir el seu aparador: el lloc il·luminat per l'atenció internacional, per l'èpica, per la hipersensibilitat religiosa, pel maniqueisme, sobre el qual es projecten totes les tensions de la zona. Tensions totalment autònomes i independents del conflicte sobre Palestina. Hi ha unes tensions entre xiïtes i sunnites, entre el món persa i el món àrab, entre els nacionalismes laics i l'integrisme religiós, que no tenen res a veure amb l'existència d'Israel i amb les seves polítiques. Però que tendeixen a buscar visibilitat i legitimitat en el gran aparador de la zona.
Per als qui creuen que el problema del Pròxim Orient és l'ocupació israeliana de territoris palestins, aquesta última crisi els ofereix un desmentiment rotund. La crisi ha esclatat en territori israelià -no pas en territoris ocupats- i les milícies integristes han atacat des de zones precisament no ocupades, deixades d'ocupar per Israel. Si algú creia que el problema era l'ocupació i que per tant acabada l'ocupació, acabat el problema, s'ha trobat que la crisi més greu es produeix precisament en un moment i uns llocs on no hi ha ocupació: Israel ha estat atacat dins de les seves fronteres reconegudes internacionalment.
Però, sobretot, els segrestos de soldats i les accions en la frontera entre el Líban i Israel no responen a una dinàmica pròpia del conflicte entre Israel i els palestins. A la frontera del Líban no hi havia cap element específic d'inestabilitat. El conflicte ha començat per factors absolutament exteriors: la necessitat iraniana de treure's del damunt la pressió occidental pel seu programa nuclear, la voluntat de l'integrisme d'afeblir els règims moderats de la zona i específicament el govern libanès i la presidència palestina, la voluntat siriana de recuperar la influència al Líban, fins i tot la competència dintre de l'integrisme islàmic entre els sectors que tenen l'Iran per referència i els qui hi tenen Al-Qaida. L'únic factor estrictament local que intervé en la crisi és la necessitat absoluta per part de l'integrisme islàmic d'evitar una solució del problema entre Israel i els palestins, de dinamitar qualsevol perspectiva de pau. Necessiten l'escenari. Necessiten l'aparador. Necessiten la reserva d'èpica i de legitimitat popular que hi van a buscar quan ho perden en altres llocs.
En resum, la fase actual del conflicte la provoquen Hezbol·lah i Hamàs, amb milícies equipades, finançades i inspirades des de l'Iran i des de Síria, coordinadament, en funció d'interessos absolutament aliens als palestins i a la dinàmica estricta de la zona. La resposta d'Israel? Que cadascú pregunti a l'Estat on viu com reaccionaria si una milícia estrangera assassinés vuit soldats dintre del teu propi territori, en segrestés dos o tres més i bombardegés una franja ampla del teu país. Israel no té interessos territorials en el sud del Líban. El seu únic interès és que no es faci servir aquesta regió per atacar territori israelià. Territori israelià, per cert, amb una enorme població àrab israeliana.
Personalment, quan veig els morts d'aquest conflicte, la gent que fuig, la terrible càrrega de patiment, el que em sap més greu i el que més m'indigna és que això és el resultat d'una decisió de despatx. En un despatx de Teheran i probablement també en un despatx de Damasc, algú va decidir que era l'hora de trencar la calma relativa de la frontera entre Israel i el Líban i de provocar-hi una escalada bèl·lica. Des d'aquests despatxos, i en funció dels propis interessos, es van decidir accions -condemnades per molt bona part dels països àrabs- que han portat aquesta terrible onada de dolor.
Vicenç Villatoro. Escriptor i periodista
Si, antisemitisme
divendres, 21 de juliol del 2006
Espanya es posiciona contra Israel?
La traducció d’aquestes passions, en el moment present, a la política no són innocents i tenen en compte càlculs evidents de costos i beneficis. El posicionament de l’actual govern espanyol amb gestos i declaracions contra les operacions militars israelianes al Líban, mereix una anàlisi més enllà de l’estètica del gest televisiu del President del Govern d’aproximar-se a Palestina.
En primer lloc cal tenir en compte que parlem d’un conflicte en que el David original (l’Israel que lluitava per la supervivència el 1948) ha passat a ser un Goliath amb aurèola de guerrer invencible i que, a mans dels mitjans de comunicació europeus, transmet una imatge d’opressor. Aquesta percepció es produeix en societats occidentals del benestar que es posicionen respecte els conflictes en termes d’aversió a les baixes, i a través d’una valoració “postheroica” dels combats i accions militars (l’heroi no és qui millor lluita sinó qui és més víctima). Addicionalment, la persistència de la “causa àrab” envers Israel com un dels darrers elements del sistema d’adhesions internacionalista de l’esquerra un cop dissolt el bloc soviètic, és un factor important. A l’altre banda de l’arc ideològic a l’Estat espanyol trobaríem l’anàloga “tradicional amistat amb els països àrabs” en que insistí durant 40 anys el règim del general Franco. Tot plegat condueix cap a l’existència d’un cos social important que rebutja les accions israelianes però justifica les àrabs i que atorga, en tot cas, la superioritat moral a aquests darrers. La rendibilitat política d’aproximar-se en gestos i declaracions a aquest sector social és, naturalment, directament proporcional a la seva mida. Com a indicadors de la mida d’aquest sector podem prendre diferents dades:
- Segons l’informe INCIPE de 2003, un 52,3% de la població catalana “seguia amb atenció” el conflicte àrab-israelià. El percentatge era del 63% a Madrid i la mitjana estatal del 50,5%. Aquesta mitjana ha evolucionat en el temps: el 1993 era del 29%, el 1995 del 24,8%, el 1997 del 35,5% i el 2002 del 50,5%. La progressió segueix la intensitat de la Intifada.
- El mateix informe mesura “l’estima que mereixen a l’entrevistat” diferents països a l’Estat espanyol. Israel obtenia valoracions molt baixes: 3,82 el 1991, 3,75 el 1992, un 3,96 el 1995, 3,62 l’any 1997 i baixant al 2,87 el 2002.
Si combinem el grau de seguiment del conflicte amb la valoració del país trobem que el 2002, en plena Segona Intifada i any de la batalla de Jenin, el seguiment del conflicte era del 50,5% i que Israel “suspenia” en valoració amb un magre 2,87. Un moment semblant a l'actual amb les operacions militars israelianes al Líban. En moments àlgids del conflicte, àmpliament coberts pels mitjans, un important sector social coincideix en la seva percepció negativa d’Israel.
El rendiment polític intern (i electoral) d’aproximar-se a aquest sector que “suspen” Israel té com a contrapartida òbvia els costos en l’arena política internacional respecte Israel i els seus socis, principalment els EUA. Uns costos baixos si entenem que les relacions de l’Estat espanyol amb Israel han experimentat un gir respecte l’administració Aznar i que el govern de Zapatero intenta fomentar una bona imatge entre la opinió pública àrab i islàmica en consonància amb la publicitada retirada d’Iraq. Pel que fa als EUA, la relació està suficientment deteriorada (retirada d’Iraq, venda d’armes a Chàvez...) com per no incòrrer en costos addicionals significatius a curt termini. Tanmateix els costos a llarg termini poden ser importants.
Però existeix un darrer element a tenir en compte. La “tradicional amistat” tenia també la funció d’evitar que els operatius de les organitzacions terroristes àrabs actuessin contra els interessos espanyols. A l’Espanya post 11-M (encara atordida pel shock) desplegada a l’Afganistan, i amb les xarxes jihadistes operant al propi territori sembla que es vulgui repetir la política de la “tradicional amistat” buscant el mateix efecte, la no agressió.
És per tots aquests elements que el govern Zapatero sembla disposat a sacrificar la relació amb Israel, malgrat l’interès de l’Estat hebreu en consolidar-la, en pos d’un altre element de confrontació electoral que sumi punts en el camí a la majoria parlamentaria, buscant un element multiplicador i mobilitzador que repeteixi els efectes del “no a la guerra”. Un efecte que incrementarà l’aïllament de l’oposició conservadora i reforçarà la percepció pacifista del President Zapatero, reforçant indirectament també el procés basc. I que busca també evitar una altre acció jihadista a l’Estat espanyol o atacs a les forces desplegades a l’Afganistan, en precària posició d’autodefensa.
En qualsevol cas es fa evident que la relació de l’Estat espanyol amb Israel dista molt de ser sòlida i de basar-se en elements no conjuncturals.