dimarts, 20 de gener del 2009

Genocidi?

Article publicat al diari Avui 20/01/2009
Algunes persones blasmen el "genocidi de Gaza". Segons l'ONU, genocidi és un seguit d'actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcial, un grup nacional, ètnic, religiós o racial. Cal veure si és el cas de Palestina.
A la Palestina del mandat britànic, el 1947-48 hi havia 1,3 milions d'àrabs; el 2008, al mateix territori, n'hi ha uns cinc. El 1948, el 20% de la població d'Israel era àrab. El 2008 els àrabs en continuen sent el 20%, tot i la immigració jueva.
El nombre de morts en el conflicte palestino-israelià mostra la seva duresa i magnitud. Segons B'Tselem (una ONG hipercrítica amb el govern d'Israel), i afegint-hi les xifres que provenen ara de Gaza, des de l'inici de la primera Intifada (el 9/12/1987) fins avui, els palestins morts no són més de 9.800 (inclosos nens, milicians, dones, vells, passavolants i, també, els 1.600 morts per altres palestins, acusats de col·laborar amb Israel, en lluites internes o executats per l'Autoritat Nacional Palestina). Segons el govern israelià, en aquest mateix període, els israelians morts són poc més de 1.500 (entre civils i militars).
La guerra entre Israel i els àrabs de Palestina no és el conflicte més sagnant que hi ha hagut al món entre 1987 i 2009. Ni Israel està fent cap genocidi. En canvi, sí que va ser un genocidi exterminar, en 7 anys, 6 milions de jueus, això és, 2/3 dels jueus d'Europa i el 40% dels jueus de tot el món. Per això, fer analogies entre Auschwitz i Gaza, o callar en altres casos més greus, és immoral.
Jordi Argelaguet

diumenge, 11 de gener del 2009

Israel paga el preu de l'odi comú

Article de la diputada italiana Fiamma Nirenstein, publicat al diari ABC L'11 de gener de 2009

Fa pensar el fet de que l'odi contra Israel s'hagi manifestat des del dissabte amb l'entrada de l'exèrcit a Gaza per terra. Criticar una guerra és normal, combinar realitat i odi, no. La crítica en temps de guerra és normal. Es critica a l'Índia i el Pakistan pel conflicte de Catxemira, es critica a Espanya pel que fa als bascos, es critica als txetxens de Rússia i els anglesos en el període de acusat conflicte amb Irlanda. Però quin d'aquests països ha estat objecte alguna vegada d'acusacions permanents de ser un país racista, agressiu, àvid de sang de nens, nazi?
Potser només els USA siguin perseguits per l'estigma permanent. Però cap país, excepte Israel, és objecte de l'odi constant a compte del conflicte en el qual es troba: cap altre país veu qüestionada la seva existència en els debats, cap altre país veu posada en dubte la seva legitimitat, cap altre país veu seus líders sistemàticament satanitzats, cap altre país veu als seus soldats titllats d'assassins, cap altre país veu als seus líders representats amb sang en els diaris i televisions de tot el món.
Això no té res a veure amb manifestar contra la guerra, i té tot a veure amb la mentida i amb el antisionisme que el President Giorgio Napolitano denúncia com a forma d'antisemitisme ocult. On eren fa un any?
Des de les operacions terrestres es multipliquen, per tot Europa les manifestacions amb pancartes desitjant la mort d'Israel, com a Londres; assetjant les ambaixades d'Israel, com a Bèlgica; els comentaris com els d’Erdogan que, aparentment fascinat amb Ahmadinejad, ha anunciat que Israel està a punt de desaparèixer; s'adopten les posicions dels intel•lectuals i els periodistes que anuncien voler sotmetre Israel a un Tribunal Internacional que no veu denunciats mai els crims de Hamàs. Ningú pressiona Hamàs per poder salvar almenys a la seva població en una treva durant la qual no llanci míssils. Tampoc es veu amb bons ulls que Mubarak hagi suggerit Sarkozy no aturar Israel: és un pas important per part de l’Egipte moderat que lluita contra el terrorisme. Ningú observa que de les operacions va sortir un viatge de Hamàs al Caire, en contra de les pretensions iranianes que el novembre passat havien fet que Hamàs plantés Mubarak i Abu Mazen.
La realitat és un simple espectre, la fantasia difusa d'una operació ferotge i inútil. I realment inútil no és: Hamàs, un perill públic internacional, perd terreny i sabem a aquestes alçades que busca un mitjà d'acabar amb això sense cridar l'atenció. És curiós que encara que Sarkozy havia afirmat que la guerra no serveix als interessos de Abu Mazen, la realitat apunta tot el contrari. Les operacions terrestres són ràpides, perilloses i dures en el seu cos a cos, proporcionen moltes detencions (que es realitzen) i es troben cara a cara amb l'enemic. A Jenin, on van dur a terme la mateixa fantasia satanizant i es va denunciar la massacre de 500 palestins, Israel va pagar amb la vida de 24 soldats, front a 40 palestins. El dissabte a la nit els soldats combatien casa per casa en habitacions i galeries que serveixen de posicions armades i minades, al carrer sota foc de franctiradors, en edificis amb explosius accionats a distància o en emboscades. Els poblats veïnats de Hamàs i l'ús dels civils dificulten les operacions. Hamàs combat amb duresa, ben armat i preparat, encara que s'està retirant lentament.
Tot Israel, pares, esposes i mares i fills s'ofeguen d'ansietat, amb míssils caient sobre ciutats israelianes i hospitals plens de ferits. Comença la tragèdia usual entre els joves, els pares que enterren els seus fills, i emergeix el record dels parents dels desapareguts, però també la determinació de defensar el seu país i la seva família a qualsevol preu. Ferit en una cama, el soldat Golani Avi Peleg demana l'alta per tornar a la seva unitat. El germà petit d'un soldat àrab drus que va ser el primer a caure, Yussef Mu'adi, deia plorant "Era un soldat valent, volia anar amb els seus Golani. Espero que sigui el darrer a caure ". Yonatan Netanel, amb un fill de 4 mesos, trucava a la seva esposa moments abans de morir per dir "Estic bé. No et preocupis de res ". El germà d'Nitai Stern, cadet de 21 anys, deia: "Si hagués sabut el que li esperava, hi hauria anat també". El dissabte a la nit, a la divisió Golani en particular, els israelians van registrar 60 ferits (fins a última hora de la nit) i cinc morts.
El suport de l'artilleria i de l'aviació és perillós tant per a l'enemic, com en la tragèdia de l'escola de la UNRWA, com per l'exèrcit israelià, que ha registrat quatre morts per foc amic. Es pot veure en les operacions per terra el molt que els israelians estan disposats a arriscar per posar fi a una situació que porten vuit anys suportant. La pietat, les aspiracions de pau, per damunt de tot, són les responsables d'aquesta guerra quan un s'enfronta a un enemic que representa el terrorisme i la Jikhad. El que sorprèn en el seu lloc és aquest nou gir del libel de sang jueu, assedegat de la propaganda àrab on abans van ser llibres arcaics.
Estaria bé que aquesta vegada els europeus, entrenats per les nostres pròpies experiències, poguéssim evitar-ho.

ABC 11-01-2009

dimarts, 6 de gener del 2009

La histeria antiisraeli

Article publicat a La Vanguardia, per la periodista Pilar Rahola
"Entenc que ens vulguin esborrar del mapa, però no pretenguin que cooperem amb vostès per aconseguir aquest objectiu". El fet de què aquesta vella frase, d'una càustica Golda Meir als dirigents palestins, sigui tan vigent en l'actualitat ens dóna la mesura de la tragèdia que sofreix Terra Santa des de fa dècades.
En realitat, aquesta mateixa frase jeu en la dràstica decisió militar que ha pres el Govern israelià, i que l'ha tornat a posar sota el punt de mira -i d'ira- planetari: la necessitat de frenar el permanent intent de destrucció d'Israel.
Com deia recentment el professor Joan B. Culla, davant de la incursió militar del Tsahal a la franja de Gaza caben múltiples reaccions i algunes tenen un sentit crític just. Però com abunden les reaccions histèriques, mancades de qualsevol indici de reflexió serena, estrictament basades en el maniqueisme i el prejudici, serà necessari fer-se algunes preguntes a l'atzar dels fets.
Ho escrivia fa poc el periodista Ari Shavit en Haaretz:"La operació Plom Fos és una operació justa. I és, també, una operació tràgica". Discrepo del terme "just" perquè, com també deia Golda Meir, "les guerres no ens agraden, ni quan les guanyem". Mai no pot considerar-se justa una incursió militar que provoca desenes de morts, encara que tingui com a objectiu la destrucció de l'operatiu militar d'Hamas. Però, pot considerar-se inevitable?
Alguns intel·lectuals, com Amos Oz, ja han alertat que la incursió a Gaza implicarà una nova gran campanya contra Israel. Però fins i tot l'esquerra israeliana manté una posició molt tèbia respecte a la incursió. Yes que la decisió d'atacar Hamas arriba després d'un tremend cansament de la societat israeliana, farta de no trobar cap sortida ni cap esperança. I farta de saber que l'altre costat treballa incansablement per destruir-la.
Vegem, doncs, les preguntes, dirigides especialment als pancartistas que vociferen el seu odi a Israel pels carrers de les nostres ciutats, la majoria sospitosos habituals, des dels convençuts de l'esquerra intolerant, sempre preparats a aixecar el puny contra Israel, fins als múltiples sectors de l'islamisme. Curiós, per cert, aquesat pornogràfica camaraderia. Els que surten al carrer diuen fer-ho a favor de la llibertat de Palestina.
Bé, on han estat durant tots aquests anys en què han crescut fenòmens fundamentalistes que oprimien fins al deliri als propis palestins? Hamas té una cosa per veure amb la llibertat, o ha de veure tot amb el feixisme de cort islamista? La llibertat es defensa ensinistrant nens per al suïcidi i esclavitzant dones? La llibertat la defensa Iran, país que sosté econòmicament Hamas? És la llibertat el patrimoni dels terroristes d'Hizbulah?
Diuen, també, que surten al carrer per solidaritat. Bé. Solidaris amb qui? Amb Mahmud Abas, el president palestí, que ha estat menys crític amb la incursió que qualsevol pancartista europeu? Amb els palestins que no estan d'acord amb l'ús dels fons d'ajuda a Palestina per armar exèrcits i preparar atemptats? S'han preguntat què ocorre amb aquests fons? La solidaritat amb els palestins es defensa minimitzant el terrorisme i perdonant les agressions d'Hamas? Es defensa la pau afavorint líders palestins que no creuen en ella?
És cert que, contra Israel, l'esquerra intolerant viu millor. I és cert també que, a realitats complexes, la massa vociferant prefereix la simplicitat dels dolents i bons. Però més enllà dels prejudicis, els fets són tossuts. Israel es va retirar de Gaza, deixant intactes les estructures econòmiques que havia creat. Hamas les va destruir totes i va aprofitar la retirada per tornar a preparar un exèrcit de destrucció. I centenars de míssils després continua preparant-se per a això.
El silenci d'aquesta esquerra, avui tan cridanera, ha estat molt significatiu. El que està ocorrent a Gaza és tràgic. Però no va començar amb la incursió d'Israel. I carregar totes les culpes contra Israel és còmode i és simple, però no serveix de res. Perquè el principal enemic del poble palestí batega en el seu interior.

Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
06/01/2009

diumenge, 28 de desembre del 2008

Per què s'ataca Gaza?

Article publicat a La Vanguardia, pel periodista Moshé Yanai 
Hi ha un gran desconcert al món sobre l'última ofensiva israeliana contra les instal·lacions militars d'Hamás a Gaza. No són pocs els que es pregunten la raó d'aquest atac massiu. No ocorre el mateix a Israel. En aquest país democràtic on, en contrast amb el que succeeix a l'altre bàndol, cada un pot expressar el que pensa, hi ha un consens general: no hi havia cap altre remei. Se'ls havia advertit una i altra vegada. "Esteu jugant amb foc", se'ls va dir clarament. La ministra de Relacions Exteriors fins i tot va viatjar l'altre dia al Caire per reiterar el President Mubarak la gravetat de la situació creada. "Israel no pot continuar tolerant els incessants atacs de l'Hamás de Gaza. Estan fent impossible la vida de la població civil a la regió adjacent a aquesta zona", va expressar la candidata a la Presidència del Govern al dirigent egipci.
L'israelià comú i corrent aprova la decisió del seu Govern: la situació era intolerable, i s'imposava obrar amb mà forta, per molt lamentable que això fos. Altrament podria deteriorar-se i no se sap on s'hagués pogut arribar. Sens dubte, ningú no ha ballat als carrers de Tel Aviv, ni ha repartit llaminadures en escoltar l'elevat saldo de víctimes d'aquests atacs, en especial de civils que sempre són inevitables. Aquesta manera de procedir és molt comuna en l'altre costat, però mai no ha succeït aquí. No es diu en va; existeixen proves feacientes de què així sol ser.
És més, aquest israelià veterà de tantes conteses s'ha sentit un punt alleugerit perquè la mesura ja es feia esperar, i alhora ho ha lamentat perquè hagués preferit que l'altre costat entrés en raons. Quan impera la immòbil norma que les disputes es resolen per la força, com bé ho han demostrat els àrabs, no hi ha cap altre remei que contestar de la mateixa manera. Els cínics diuen senzillament que aquesta és la llei de l'Orient Mitjà. Sembla que ningú ni res no pot convèncer-los que en obrar així, sortiran perdent en última instància. Hi ha els qui pensaran que la reacció ha estat desmesurada. No és equitativa, podran dir. Però cal tenir en compte un petit detall: és aquí on els dirigents d'Hamás s'han equivocat. Donen unes esgarrapades aquí i allà per reptar a Israel; esperen que aquest país realitzi un petit operatiu a tall de represàlia. Però després de llepar-se les seves ferides, torna a les andanades com si aquí no hagués passat res. Ja són vuit anys d'aquest joc de dóna'm i pren. En general, precisament per ser el més fort, la norma d'Israel ha estat la contenció. No respondre a aquestes provocacions inacabables i doloroses. Pensem que amb la desconnexió de fa un parell d'anys, una dolorosa decisió que va angoixar tot el país i el va dividir en dos sectors, els àrabs comprenguessin que Israel estava disposat (i encara ho està) a concertar la pau. Ens equivoquem: la direcció d'Hamas ho va interpretar com una retirada forçada, com un signe de debilitat. I aquí resideix el seu gran error.
Puc afirmar amb absoluta seguretat que Israel desitja sincerament concertar un acord amb els palestins. Per a això està disposat a fer moltes i concessions molt penoses. Però el que no pot tolerar és que al costat d'aquest país hi hagi una regió on ni tan sols no es pensa en aquesta possibilitat: tot el que es diu, fa i es trama està encaminat a aconseguir la seva desaparició. Pel tant, en absència de la menor predisposició a trobar una solució al conflicte, i per molt que es lamenti, reben semblant ofensiva militar.
Moshé Yanai 28/12/08

dilluns, 1 de desembre del 2008

"Que deixin de disparar des de Gaza i obrirem la frontera"

El president d'Israel, Shimon Peres, de 85 anys, va rebre ahir l'AVUI al seu despatx pocs dies després de l'onada d'atemptats a Bombai, la capital financera de l'Índia. El perill que suposen els atacs, diu Peres, afecta tot el món.

Quin futur li espera al món lliure, que lluita contra el terrorisme internacional que ara ha atacat l'Índia?
Si el món no comprèn les dimensions del perill, en serà una víctima. El perill és global, no té fronteres, no té moral, és assassí, il·lògic i es considera sant, creu que això li dóna dret a assassinar qui vulgui. No hi ha un país sense hotels, hospitals, escoles, i està clar que no es pot protegir tothom. El que s'ha de fer és impedir que aquesta gent existeixi.

Què s'ha de fer, aleshores?
Ens hem de defensar. I si llancen un atac total al món, la defensa ha de ser total, per protegir-se d'aquesta minoria. Per ara, no s'està formant encara una coalició internacional. Més centenars de persones pagaran el preu dels dubtes i les mitges tintes amb què s'actua en aquest sentit.

Israel té el seu desafiament a prop pel que fa al terrorisme. ¿S'ha de descartar la possibilitat de tornar a prendre la franja de Gaza, governada per Hamàs, per aturar el llançament de projectils des d'allà cap a Israel?
Això no ha de ser tema de debat públic. No vam sortir de Gaza per tornar-hi, però tampoc no en vam sortir perquè ens continuïn disparant. O sigui, mantenim el principi de no tornar a Gaza, però també el d'autodefensa.

Alguns diuen que no hem estat mai més a prop de la pau i altres es pregunten de què parlen els primers...
Les negociacions amb els palestins avancen i, per tant, el pessimisme no em sembla apropiat. Esclar que el tema és complicat, la terra és molt petita, el passat molt complex. Però és difícil, no impossible.

Si s'arriba a una solució i es crea un Estat palestí, serà viable? Hi ha nombrosos assentaments sobre el terreny que compliquen la continuïtat territorial de l'Estat palestí...
Hi ha una solució als assentaments. Podem dir que s'ha arribat més o menys a una entesa segons la qual concentrarem els assentaments en dos o tres blocs i compensarem els palestins amb altres terres.

¿Creu Hamàs quan diu que està disposat a acceptar un Estat palestí a les fronteres del 1967?
No hi està disposat. El que diu és que si retrocedim a les fronteres del 1967 farà un alto el foc durant diversos anys. Per una treva ningú els ho donarà tot. Hi ha diferències entre la pau i l'alto el foc.

Sigui com sigui, col·loquen Israel en una situació difícil, ja que disparen des de Gaza. Israel reacciona tancant automàticament els passos fronterers i per això el condemnen. ¿Se sent còmode amb aquesta situació?
No m'hi sento còmode, però no hem trobat una altra manera d'actuar. ¿Es queixen que els tanquem els passos fronterers? Que deixin de disparar i aleshores es reobriran.

L'ONU sosté que el tancament és un càstig col·lectiu que Israel imposa a la població palestina de Gaza.

Què proposa aleshores? El fet que ens disparin des de Gaza també és un càstig col·lectiu. Quan llancen projectils sobre Sderot, què és això? Un càstig individual?

¿No hi veu un problema moral, en el tancament dels passos de Gaza?
Sí. Jo preferiria que no passés. Però no som nosaltres els que tanquem els passos, són ells els que els tanquen en disparar coets.

Quina és l'essència del perill d'Iran?
Si Suïssa tingués una bomba atòmica, algú tindria por? No. Però si la té Mahmud Ahmadinejad [el president iranià], tothom té por. És una persona inestable, mig embogida per l'odi, un perill públic. El món estarà en perill, no només Israel. Pensar que algú pot venir amb una valisa nuclear al centre d'una ciutat i amenaçar i extorsionar és terrible. I qui ha dit que triaran Israel? Ja hem vist que aquesta gent ataca l'Índia, Londres, Espanya.

Israel ho frenarà?
Quan és necessari, Israel sap ser modest. Israel no dirigeix el món. El problema no és israelià, així com no va ser israelià el que va passar a Madrid ni ara l'atemptat de Bombai. Tampoc els fets de Txetxènia ni els de l'Afganistan, ni els de l'Iraq...

Un altre desafiament per a Israel és la situació a Judea i Samària, els termes bíblics per designar Cisjordània, on un nucli de línia dura dels habitants dels assentaments diu que no permetran que els evacuïn. Com resoldrà Israel aquest problema?
Podem parlar de compromisos territorials, no de compromisos o mitges tintes pel que fa a la democràcia. Si no es respecten les decisions de la majoria, el poble queda dividit. El poble no permetrà que cap grup d'aquest tipus el divideixi.

Però es parla molt en aquest sentit i en la pràctica no es fa res, gairebé no s'evacuen els assentaments il·legals que hi ha...
Aquesta gent no controla el país, ho fem nosaltres. La majoria controla l'Estat. Vam dir que no hi hauria més assentaments i no n'hi ha. Vam dir que serien evacuats els petits assentaments il·legals i s'intenta fer...

Però, segons diversos informes, la construcció als assentaments s'ha multiplicat...
Aquí hi ha certa confusió. No és el mateix construir per respondre al creixement vegetatiu als assentaments que construir-ne de nous. Si hi neixen nens, es construeixen escoles bressol. Però no hi ha nous assentaments.

Entrevista publicada al diari Avui 1/12/2008

dimarts, 24 de juny del 2008

"No veig cap motiu perquè Israel negociï amb Hamàs"

Entrevista exclusiva amb Ehud Olmert, primer ministre d'Israel

Publicada al diari Avui 24.06.2008

El primer ministre d'Israel va rebre ahir l'AVUI al seu despatx, a Jerusalem, fent un forat en una agenda gairebé asfixiada, un fet que no li fa perdre el bon humor. Com a rerefons, un ventall de temes a tractar tant personals com de política interna i internacional. Però, per damunt de tot, el recurrent conflicte amb els palestins, malgrat la treva amb l'organització islamista Hamàs, i la qüestió dels soldats israelians segrestats a la franja de Gaza i al Líban, que no és gens clar si tornaran a casa.

Vostè ha de fer front a molts problemes i reptes. ¿No es planteja quina necessitat en té, de tot això?
Cap dels primers ministres que conec –i són uns quants– tenen una vida fàcil. En un país democràtic de l'era moderna, aquest és un càrrec gairebé impossible. S'ha de fer front a veritables problemes. Se segresta un soldat, hi ha una família que té un fill en perill, hi ha el terrorisme, negociacions de pau, partits amb diferents interessos. I enmig de tot, una persona, el primer ministre, que sempre està sola.
Parlant dels seus problemes, a vostè, la justícia l'està investigant per acusacions de corrupció.
No és diferent de situacions viscudes amb altres governs. Recordi què va passar durant tot el govern d'Ariel Sharon. ¿No el van investigar a ell i als seus fills per suposat suborn? I [l'exprimer ministre i ara ministre de Defensa Ehud] Barak? També [l'expremier i líder del Likud Benjamin] Netanyahu.
Els crítics de Sharon van dir que, com que la justícia l'estava investigant, va tirar endavant el pla de desconnexió de Gaza. ¿Ara diran que, també a causa de la investigació judicial, vostè tira endavant un procés de negociació amb Síria que conduirà a una retirada del Golan?
El 2003 deia el mateix que dic des que vaig ser escollit primer ministre. És veritat que abans pensava diferent. Temps enrere, a Israel, se m'identificava amb la concepció del món de la dreta tradicional, però vaig arribar a la conclusió que aquest enfocament és inaplicable, impossible, i que hi havia d'haver un altre camí, un terme mitjà. I ho he dit, però no en els últims temps suposadament per defensar-me de les investigacions, sinó que fa molt de temps que ho afirmo.
¿No tem que els temes que intenta promoure, les diferents negociacions, es poden veure perjudicades si arran de la situació política derivada de les investigacions que l'afecten es decideix a avançar les eleccions?
No estic a favor d'avançar les eleccions, però si la majoria de la Knesset (Parlament) decideix avançar-les, es farà.

¿I no li fa por això? ¿No serà la fi de la seva carrera política?
No ho sé. La meva carrera no és el més important. El més important és què és bo per a Israel, no per a la meva carrera. Potser per a mi la meva carrera és important, però això no és el que ha d'importar realment a l'Estat d'Israel.
Però si es decideix a avançar les eleccions nacionals i després de les internes al seu partit, Kadima, vostè ja no encapçala la formació, ¿serà la fi de la seva carrera?
Si no participo en les internes del Kadima, la meva carrera com a primer ministre no continuarà. Si això significa la fi de la meva carrera política o si no tornaré a ocupar aquest o un altre càrrec, és prematur avaluar-ho. El que es discuteix ara és si la Knesset decideix o no avançar les eleccions.

Enmig de tot això ha d'afrontar problemes seriosos com l'amenaça de l'Iran. Fa pocs dies la força aèria israeliana va fer unes maniobres que a l'exterior es van interpretar com un missatge a l'Iran...
Tothom que ho va veure va entendre que era un entrenament. No es va voler confondre ningú.
Per què van volar 1.500 quilòmetres?
No em vaig fixar a quina distància van anar...
Quin era el missatge?
Era part d'un entrenament rutinari en el marc dels preparatius regulars per estar a punt davant de qualsevol escenari possible.
¿Existeix l'opció militar contra l'Iran?
Crec que el més important és que s'entengui que Israel no pot de cap de les maneres acceptar que un país que crida reiteradament a la seva destrucció tingui armament nuclear. S'ha de fer tot el possible per impedir que l'Iran tingui armes nuclears. Crec que Israel pot ser un element que participi en els esforços per impedir que el país persa accedeixi a la tecnologia atòmica.
El president francès, Nicolas Sarkozy, de visita oficial a Israel aquesta setmana, sembla voler que vostè es trobi amb el president de Síria a París, en la Conferència de Països de la Mediterrània del 13 de juliol. ¿Pot avançar com estan les relacions?
Estem molt contents de negociar amb Síria. Respecte a la seva pregunta, és veritat que el president Sarkozy va convocar una conferència de la Unió de Països de la Mediterrània. També hi serà [el president de Síria, Baixar] al-Assad. Potser hi haurà una trobada o potser no. Aquest no és l'objectiu pel qual hi aniré. El més important és negociar la pau. Si Al-Assad vol trobar-me, ho podem tenir en compte, però no és la raó per la qual faré el viatge.
¿Es reunirà amb Al-Assad com a primer ministre d'Israel?
Espero que, si negociem i aconseguim un acord de pau, també hi hagi trobades personals. No es pot fer la pau sense trobar-se personalment.

¿Israel està disposat, per exemple, a cedir en el tema de les relacions entre Síria i l'Iran?
Síria no pot viure en pau amb Israel i alhora recolzar atemptats terroristes a Israel. L'Iran fa terrorisme a Israel. Si Síria dóna el seu suport a l'Iran, possibilita el terrorisme contra Israel.
¿Creu que si Israel negocia amb Hamàs pot ajudar a promoure la normalització de les relacions entre Israel i els palestins?
No. Qualsevol intent de promoure el contacte entre Israel i Hamàs durà a la fi del [president palestí, Mahmud Abbas] Abu Mazen. Qui menys interès té en aquest contacte són precisament els palestins amb els quals negociem la pau seriosament. No hi ha cap motiu que ho justifiqui, no hi ha cap justificació i no veig el profit que podria suposar.
Però de tota manera, tot i que vostè i el president Abbas transmeten una química especial i que vostè ha dit repetidament que van establir una bona relació, sobre el terreny l'Autoritat Nacional Palestina té la sensació que Israel no actua de manera que Abu Mazen en pugui sortir realment enfortit. Les negociacions, diuen, no avancen gaire...
Hi ha negociacions serioses. Dir que ja hem arribat a acords i enteniments en tots els punts seria fals. Des de fa 80 anys que hi lluitem. ¿Es pensava, potser, que en mig any es resoldrien tots els problemes? S'ha avançat en el tema territorial, en el debat dels refugiats, dels reajustaments en tema de seguretat. Vam acordar d'entrada que el tema de Jerusalem es deixaria per al final i no serà tractat ara. Ja els ho vaig dir: "¿Voleu començar amb una explosió? Si comencem tractant el tema de Jerusalem, esclatarà tot".

¿Encara creu que d'aquí a finals d'any –tal com es va plantejar en la conferència d'Annapolis, el novembre del 2007– existeix la possibilitat d'arribar a un acord?
Crec que sí. Espero que sigui així.
Què és exactament el que pensa aconseguir? ¿Un comunicat, una declaració de principis general?
Espero que hi hagi un acord detallat sobre el caràcter i les fronteres de l'Estat palestí veí del d'Israel. Espero que sigui alguna cosa més que principis generals.
¿Creu que Abu Mazen és la persona adequada amb la qual es podrà arribar a un acord?
No conec ningú més adient que ell.
I si hi ha eleccions a Israel al setembre o l'octubre d'aquest any, ¿interferiran en les negociacions?
No ajudarà, però si hi ha una decisió democràtica del sistema polític israelià, això és el que succeirà.
Un dia després que vostè deixés clar que l'alto el foc amb Hamàs –conegut com a tahdia o calma– era fràgil i que potser també breu, el cap de Hamàs a la franja de Gaza, Ismail Haniyeh, va assenyalar que Hamàs no pot ni pensa aturar el contraban d'armes entre Gaza i Egipte. Què pot passar aleshores amb la tahdia?
En els acords als quals vam arribar amb Egipte –puntualitzo que ni negociem ni tenim contacte directe amb Hamàs– respecte a les condicions que s'han de donar sobre el terreny perquè no actuem militarment hi ha impedir el contraban d'armes com a element central. Si queda clar que se segueix amb el contraban, es viola l'acord i som lliures d'actuar.

No hi ha gaire esperança que això sigui realment la fi de la violència, no?
D'esperances n'hi ha. Però d'aquí que es concreti... no ho sé, haurem d'esperar.
¿Creu que Egipte té capacitat per aturar el contraban d'armes?
Crec que sí.
Té la voluntat de fer-ho?
Crec que no en té prou. En té, però en necessita més.
Anirà a Egipte i, segons va dir, plantejarà també allà el tema de Gilad Shalit, el soldat israelià segrestat des de fa gairebé dos anys. Per què no va incloure el seu alliberament en aquest acord de la tahdia amb Hamàs?
Sí que s'hi va incloure, però la seva implementació no és simultània amb l'inici de l'activitat en tot el que fa a la calma sobre el terreny.
¿No creu que hi ha el risc que el tema de les negociacions per l'alliberament de Gilad Shalit s'allargui massa i finalment no arribi a Israel amb vida?
Evidentment hi ha aquest risc, però espero que no passi. Farem tot el possible perquè això no passi.
Com estan les negociacions amb el moviment libanès proiranià Hezbol·lah per recuperar els soldats israelians Ehud Goldwasser i Eldad Regev, als quals retenen des de fa dos anys?
Les negociacions no s'han aturat ni acabat. No són directament amb Hezbol·lah, sinó amb un enviat especial nomenat pel secretari general de les Nacions Unides.
¿Creu que els soldats que estan en mans de Hezbol·lah encara són vius?
No l'hi podria dir. No ho sé. Només sé que desitjo amb tot el meu cor que Udi, Eldad i Gilad tornin a casa sans i estalvis.

dijous, 15 de maig del 2008

La memòria contra la història

Per Jordi Argelaguet / Professor de ciència política, UAB
Aquests dies Israel fa 60 anys. La gran majoria dels jueus ho celebren. També ho fan els qui consideren que és un acte de justícia històrica. La gran majoria dels àrabs, especialment els que tenen orígens a Palestina, ho lamenten i en diuen la nakba (el desastre). També ho fan els qui, per raons ancorades en el vell o el nou antisemitisme i amarades de les tesis conspiracionistes més o menys sofisticades, consideren que el poble jueu no té cap dret legítim sobre aquest territori.
En aquest debat, cadascuna de les parts aboca les seves raons polítiques, jurídiques i històriques per defensar les seves posicions. Sovint, fins i tot fan l'esforç de construir tot un relat complet, encara que sigui a costa de dificultar més el procés de pau.
La part àrab, que no pot obviar que la seva no acceptació del pla de partició de les Nacions Unides és la causa primera de l'existència del conflicte, ha fet mans i mànigues per reescriure la història a base de mites, propaganda i falsedats.
Com que els documents i les hemeroteques ho desmenteixen, recorre també a certs historiadors d'origen israelià, tan objectius com Fraga parlant del franquisme, com Ilan Pappe i Tom Segev. Aquests, anant més enllà de voler desmitificar la creació d'Israel, cauen en la mentida per raons ideològiques. Malgrat els seus esforços, no han aconseguit, com diu Benny Morris, trobar l'arma fumejant -perquè no hi és- de la seva tesi bàsica: l'expulsió dels àrabs estava planificada.
Si fos un mer debat acadèmic, la discussió duraria poc. I si encara dura és perquè alguns creadors d'opinió, batalladors com pocs, no volen que els fets desmuntin els seus prejudicis.
Publicat al diari Avui 15/05/08

"Atacar civils israelians no ajuda a posar fi a l'ocupació"

Entrevista: RIAD AL-MALKI, ministre d'Exteriors de l'Autoritat Nacional Palestina. Publicada al diari Avui 15/05/08
Riad al-Malki, de 53 anys, sap que s'enfronta amb un gran desafiament però confia que les coses milloraran. Com a cap de la diplomàcia del govern de Salam Fayyad, sota la presidència de Mahmud Abbas, sap que el final de les dificultats del seu poble està lluny. Però quan analitza la situació de les negociacions de pau amb Israel i els canvis palpables sobre el terreny, el seu resum és positiu.
¿S'han aconseguit èxits en els contactes entre l'Autoritat Nacional Palestina i Israel?
Tots els èxits aconseguits a Cisjordània a nivell de seguretat s'han obtingut a través de la relació entre el primer ministre palestí, Salam Fayyad, i el ministre de Defensa israelià, Ehud Barak. Per exemple, tenim l'entrada de policies a Nabulus, a Jenín, l'obertura de 20 centres de policies en àrea B a Cisjordània, l'entrenament de 500 membres de la policia a Jordània i ara 500 més. També hi ha la reconstrucció de presons i centres de seguretat en diferents ciutats de Cisjordània.
¿Això incideix en la vida diària de la població palestina perquè s'adoni que passa alguna cosa?
Es clar. Un ho pot veure clarament al carrer. La gent, si l'hi preguntes, t'ho dirà, per exemple a Nabulus. Allà el canvi és molt radical. Abans hi havia una situació en la qual no existia seguretat, llei, res, però ara tot està ben controlat. Els únics que porten armes són els que pertanyen a la policia i ningú més. No hi ha civils amb armes. No es pot. Es respecta la llei, es treballa i hi ha més satisfacció. Les botigues estan obertes fins tard i la gent treballa ara amb més seguretat. Es diu el mateix de Jenín, el lloc del qual sempre es deia que era un indret sense llei. El primer ministre hi va ser fa pocs dies i va quedar sorprès del canvi positiu que hi va notar.
El procés es veu sobre el terreny...
El canvi es veu a Jenín, Nabulus, Tulkarem, Qalqília, Ram Al·lah. Ara treballem a Betlem i volem fer-ho a Hebron. Si aconseguim arribar a Hebron, podrem dir que hem recuperat tot Cisjordània. Això és molt important, és part del pla de seguretat palestí, que representa l'interès nacional palestí abans que cap altre.
Amb això vostè vol aclarir que no està servint l'interès d'Israel...
Aquesta tasca és per satisfer el nostre interès nacional palestí de seguretat i no solament per servir l'interès de seguretat d'un altre. Això coincideix amb l'interès de seguretat israelià, però ho fem per a nosaltres mateixos. Amb Israel podem competir en tot però en seguretat hem de cooperar i coordinar-nos.
Quina opinió li mereixen els llançaments de coets des de la franja de Gaza contra Israel?Nosaltres estem en contra de matar, tant si són civils palestins com si són civils israelians. Sempre hem dit que estem en contra del llançament de coets per part de Hamàs i altres faccions [radicals palestines] contra el sud d'Israel, contra població civil israeliana. Estem totalment en contra, ho condemnem i pensem que això no ajuda gens a poder acabar amb l'ocupació i arribar a un acord de pau amb Israel en el marc del qual es pugui establir un Estat palestí independent, al costat de l'Estat israelià, els dos vivint en pau i seguretat. Aquesta és la nostra meta: establir un Estat palestí al costat d'Israel, en pau i seguretat.
¿L'Autoritat Nacional Palestina ha perdut Gaza?
No, encara no.
¿Pensen tornar a parlar amb Hamàs?
No, no tenim intenció de fer-ho si no és que Hamàs torna el que ens ha pres i no li pertany i reconeix totes les nostres obligacions com a Autoritat Nacional Palestina amb Israel i el món exterior. Si no és així, no hi haurà diàleg amb Hamàs. Encara no hem perdut Gaza i estem treballant per recuperar-la. No hem perdut les esperances d'aconseguir-ho d'aquí a poc temps.

Catalans i jueus

Israel celebra aquests dies el seixantè aniversari de la seva independència i molts catalans –més dels que s’atreveixen a dir-ho en públic– ens felicitem per l’existència d’un estat que, per desgràcia, ha de justificar i defensar com ningú el dret de formar part dels pobles lliures del món. Per cert, i contràriament a allò que afirmen certs sectors interessats en la difamació sistemàtica, la majoria de catalans que som solidaris amb els israelians també volem i desitgem que el poble palestí pugui constituir el seu estat amb tots els ets i uts. Només l’assoliment d’una pau justa que desactivi totes les intransigències pot assegurar el progrés de la zona, tenint en compte que Israel i Palestina hauran de viure, algun dia, com a socis estables, capaços de cooperar en una regió que formarà part de l’extensió natural de la Unió Europea.
Més enllà de la geopolítica i dels interessos econòmics, en l’esfera ideològica, cultural i simbòlica, el catalanisme ha sentit una tradicional admiració pel món jueu i, més concretament, pel sionisme, moviment que coincideix històricament amb l’emergència dels nacionalismes europeus que reformulen les velles identitats col·lectives. Fins a mitjan anys setanta del segle XX, és unànime l’admiració del catalanisme (inclosos els grups d’esquerra) vers l’epopeia d’un poble que ha de lluitar contra tot per sobreviure. Avui es continuen fent comparacions entre els catalans i els jueus, per una voluntat política i perquè hi ha factors objectius que permeten d'establir paral·lelismes. Cal anar amb compte quan fem aquests exercicis. La singularitat de la diàspora i l’excepcionalitat terrible de la Shoà –els sis milions de morts jueus a mans dels nazis– introdueixen un factor qualitatiu i quantitatiu que desactiva moltes equivalències, fetes sovint amb bona fe i desconeixement. L’experiència dels jueus d’avui és marcada, inevitablement, per l’intent de destrucció física de tot un poble, no pas per una opressió d’ordre polític i cultural, com la que podem referir els catalans.
Si parlem de la voluntat de ser i dels drets col·lectius, podem dibuixar semblances entre jueus i catalans. També quan constatem que el nacionalisme espanyol sempre ha sospitat de la diferència. L’espanyolisme crea el concepte de l’anti-Espanya, un sac on posen els jueus i els catalans. Amb tot, la gran diferència, com sabeu, és que els jueus van ser expulsats fa segles i els catalans, en canvi, continuem a dins, maltractats, espoliats i obligats a encaixar-nos en un edifici on som minoria.
Francesc-Marc Alvaro
(article publicat a El Temps, n1248, 13 maig 2008)

dimecres, 14 de maig del 2008

Israel i els palestins, 60 anys

No hi ha conflicte internacional més enquistat –i a la vegada més polèmic– que l’enfrontament entre israelians i palestins. Quan avui fa 60 anys de la declaració de la independència d’Israel, les discussions continuen. Més viscerals que raonades. Molt tenyides d’ideologia, i poc ajustades a la realitat. Sempre ha sigut així, amb els jueus. La història del poble hebreu no s’entén sense la persecució contínua de què ha sigut víctima durant segles, fins al punt de comptar sis milions de víctimes amb l’Holocaust. Per això, precisament, Israel té avui molt a celebrar: és un país punter en tecnologia i agricultura, un enclavament democràtic entre monarquies i règims totalitaris. Continua sent el país d’acollida de jueus d’arreu del món, amb una bona proporció de població jove i emprenedora. El poble israelià té només una assignatura pendent: la pau amb els palestins. La relació enverinada entre els dos pobles ha convertit Israel en enemic declarat d’altres països àrabs. És per això que tan sols una solució justa i negociada amb la població palestina pot fer que Israel aconsegueixi la pau anhelada.

S’ha parlat molt esbiaixadament sobre la precària situació dels palestins, i sempre de forma molt interessada. Els primers a fer-ho han sigut els règims àrabs veïns, que han utilitzat la causa palestina com a excusa per al manteniment dels seus propis sistemes dictatorials. També els occidentals hi hem sigut còmplices –sempre mirant cap a una altra banda–. De tota manera, la responsabilitat màxima de l’expulsió, maltractament i reclusió dels palestins és d’Israel. Alguns nous historiadors hebreus arriben a parlar de “neteja ètnica planificada” contra els palestins.

Hi ha encara uns altres culpables: els mateixos palestins, que amb la seva incapacitat per governar-se i l’odi fanàtic contra Israel han cavat la seva pròpia tomba. En 60 anys, palestins i israelians només han après a odiar-se mútuament. És l’assignatura pendent per a tots. A tots.

Article de Toni Cruanyes, publicat al diari Avui 14/05/08

dissabte, 10 de maig del 2008

"Israel busca la pau combatent el terrorisme"

Noticia sobre Mayali Wahaba viceministre d'Exteriors d'Israel. Publicada al diari AVUI, 10/05/08
Mayali Wahaba, de 54 anys, casat i pare de quatre fills, és un dels ciutadans drusos més destacats de la política israeliana. Va créixer en el partit Likud i avui és part del Kadima, formació que governa i en el marc de la qual ha arribat a viceministre d'Exteriors, convençut que ocuparà un ministeri en un futur govern israelià. Tinent coronel a la reserva, parla orgullós sobre la participació de la seva comunitat, la drusa, en els destins d'Israel.
Va ser assessor especial en els temps del primer ministre Ariel Sharon, actiu en el lobby de coexistència judeo-àrab en el Parlament d'Israel i membre de diferents comissions parlamentàries, a més de viceministre en diferents carteres. Avui, com a número dos de la ministra d'Exteriors, Tsipi Livni, assenyala que el missatge central d'Israel és el desig de buscar la pau. "Malgrat la difícil situació en què ens trobem, combatent diàriament Hamàs, la Jihad Islàmica i d'altres grups, seguim negociant", afirma Wahaba. Segons ell, hi ha raons per ser optimistes. "És la primera vegada que tenim un interlocutor palestí com Mahmud Abbas i el seu primer ministre Salam Fayyad, de l'Autoritat Palestina, que està disposat a posar fi al conflicte sense emprar la violència", afirma.
Però de fons hi ha la qüestió de la franja de Gaza, sota govern de Hamàs, i això el preocupa. "Gaza és un seriós problema, no només per a nosaltres sinó per a l'Autoritat Palestina. Si Abbas no aconsegueix imposar la seva autoritat a Gaza i controlar la zona, i si Hamàs no accepta els principis amb què està compromesa l'Autoritat Palestina, realment serà difícil arribar a un Estat palestí que pugui viure al costat d'Israel. No tinc dubtes que Hamàs i la Jihad Islàmica actuen contra l'interès del poble palestí de tenir un Estat independent". S'estima més no pensar en un escenari que signifiqui tornar a entrar a Gaza, però no s'atreveix a descartar-ho. "En algun moment, potser sigui necessari entrar-hi, netejar la zona de terroristes i marxar. I així les coses seran més fàcils per a Abbas".
Negociació possible
El front palestí no és l'únic al qual s'enfronta Israel, tot i que sí que és el que li exigeix més esforços diplomàtics diaris. En canvi Wahaba assenyala la importància d'una pau amb Síria. Però veu seriosos problemes per aconseguir aquest objectiu. "Per a nosaltres és important tenir pau amb tot el món àrab, però no volem parlar de la pau i fer la guerra, que és el que fan els sirians. Els dipòsits de Hezbol·lah al Líban estan plens d'armes i municions que arriben directament de Síria".
El desenllaç amb aquest país no és clar, però el que sí que sembla saber-se ja és el preu que haurà de pagar Israel: la retirada dels estratègics alts del Golan. "Es pot arribar a la pau. I si s'ha de pagar un preu, es pagarà. Ja ho hem fet en el passat i es farà novament si és necessari. Si el Golan està desmilitaritzat, si hi tenim tres o quatre estacions d'alerta primerenca, si mantenim l'accés a l'aigua, si realment hi ha pau i es pot viatjar en cotxe a Damasc, l'acord és possible. Però només si és una pau veritable".
Wahaba, orgullós de la seva condició drusa, també ho està de la seva condició israeliana. "Jo vaig néixer a Israel. Pel meu país, estic disposat a morir".

dilluns, 5 de maig del 2008

Es commemora el 60è aniversari de la proclamació de l'Estat d'Israel

Després de 6 dècades d'enfrontament la pau entre israelians i palestins sembla més propera

El 14 de maig de 1948 a la mitjanit acabava el Mandat de les Nacions Unides sobre una terra que, des de l'època de la dominació romana, era coneguda com a Palestina, i es proclamava la creació de l'Estat d'Israel. El naixement d'Israel va significar que la població jueva mundial, especialment aquella que havia sobreviscut a l'Holocaust, tenia, finalment, una llar pròpia, un territori on sentir-se segur. Malauradament, els líders àrabs no van estar d'acord amb la resolució de les Nacions Unides que dividia aquell territori en dos estats, i van arrossegar el món àrab a una guerra contra el nou Estat. Aquell primer conflicte, conegut per als jueus com a Guerra de la Independència, i per als àrabs com la Naqba, la catàstrofe. La victòria dels israelians en aquell conflicte va significar l'exili, voluntari o forçat, de centenars de milers d'àrabs. Dues grans guerres, entre d'altres de menor magnitud, la de 1967, o dels 6 dies, i la de 1973, o del Yom Kipur, van consolidar tant l'existència del nou estat, com la supremacia militar d'aquest a l'orient mitjà. La guerra freda va situar cada bàndol en un cantó diferent del teló d'acer, de manera que Israel es va convertir en el representant més visible dels interessos occidentals a la zona.

La pau signada amb Egipte el 1978 va significar el retorn de la península del Sinaí a aquest país, i va ser el primer intent reeixit d'arribar a establir acords de pau amb els estats àrabs. Però la situació ja havia canviat. Els palestins s'havien organitzat sota una nova formació, Al Fatah, comandada per un brillant jove de nom Iàsser Arafat. Els atacs d'aquesta i altres organitzacions contra el territori d'Israel, però també contra interessos jueus a tot el món, va provocar una escalada de violència que va culminar el 1982 amb la invasió del Líban per part d'Israel el 1982 per tal de perseguir els activistes palestins que hi vivien, s'hi entrenaven, i des d'on organitzaven els atacs contra Israel. L'ocupació del sud del país es va mantenir fins a la retirada unilateral israeliana l'any 2000. Cinc anys després, Israel es retirava de la franja de Gaza, i ho feia, novament, de forma unilateral. Val a dir que els aixecaments palestins, la intifada, va provocar que tant la societat israeliana com els seus executius es replantegessin l'ocupació de Gaza i Cisjordània, i molt possiblement van tenir uns efectes de presa de consciència de la situació palestina per part de la gran majoria de la ciutadania israeliana.

Entretant, el 1994, Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina havien arribat acord, segons els quals es permetia el retorn dels líders palestins a Gaza i Cisjordània, i l'organització d'un autogovern amb facultats limitades, però amb una policia pròpia encarregada tant de vetllar per la seguretat interna com d'impedir els atacs contra Israel. Després de molts problemes, bàsicament relatius a la seguretat, i de la mort de líder històric palestí, Iàsser Arafat, Israel, tal com hem apuntat, va retirar-se de la franja de Gaza deixant-la en mans palestines.

Els intents d'ambdues parts per a assolir la pau es van veure frustrats quan el grup integrista Hamas va guanyar les eleccions municipals i legislatives dels territoris palestins. Els radicals van expulsar, després de dies de combats, les forces fidels al president de l'Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, acabant així amb tota possibilitat d'acord amb les autoritats israelianes, ja que, des d'un principi, es van negar a reconèixer els acords de pau signats, així com una qüestió absolutament imprescindible per a l'entesa i la pau com és el reconeixement de l'Estat d'Israel. Hamas no tant sols no va aturar els atacs terroristes, sinó que va ser pionera en l'ús de suïcides, dels que en va fer ús en diferent campanyes dirigides a terroritzar la població d'Israel. Cal dir que, entre les víctimes, sovint hi havia àrabs israelians.

Arribats a aquest punt històric, la situació actual només presenta una sortida, i és la proclamació d'un Estat Palestí que convisqui amb pau amb l'Estat d'Israel. El problema però, és sempre el mateix: la seguretat. Israel no vol, ni pot, permetre's tenir un veí hostil que ocupi un territori sobirà des del qual es llencin atacs contra el seu territori. Per la seva banda, els palestins no poden, ni volen, dependre tant econòmicament com a nivell d'infraestructures, d'un altre Estat, i menys del que els ha ocupat durant 40 anys. Altres problemes són el retorn dels refugiats palestins de les diverses guerres, així com el desmantellament de les colònies jueves a Cisjordània. A més, l'existència d'un grup islamista radical com Hamas, i l'intent d'Al Qaeda d'utilitzar el conflicte israelo-palestí en benefici propi no fan més que complicar la situació. Israel sap que és la punta de llança d'occident contra el terrorisme jihadista, però també que n'és una causa. Només una pau justa, acompanyada de molta paciència per ambdues parts amb el suport decidit i neutral de la comunitat internacional podrà fer que el somni de la pau esdevingui realitat per a dos pobles que haurien de ser germans.

Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya 05/05/08

dimecres, 19 de març del 2008

"Pau per territori" una fòrmula que ja no funciona

Article reproduït al web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya.

Durant els anys noranta va sorgir en el context de la permanent crisi de l'Orient Mitjà, i concretament en el conflicte palestino-israelià, la idea que amb l'abandonament dels territoris conquerits i ocupats per l'Estat d'Israel en successives guerres, els habitants d'aquests territoris deixarien d'atacar Israel. Aquesta idea volia reproduir l'acord a que van arribar Israel i Egipte a mitjans de la dècada dels setanta, segons el qual Israel abandonava el desert del Sinaí –desmantellant les colònies que hi havia instal·lat- i Egipte reconeixia l'Estat d'Israel, alhora que deixava de donar suport a les organitzacions armades palestines. Tot i l'assassinat per part de radicals islamistes del president egipci que havia signat l'acord de pau, Annuar el-Sadat, el sistema va funcionar, i ho continua fent. La dècada dels vuitanta, amb la guerra civil libanesa i la posterior invasió israeliana van allunyar tota expectativa de pau a la regió, però la llavors ja havia donat un primer fruit, i amb els acords de Camp David entre Rabin i Arafat, la vella formula tornava amb força. Segons aquells acords, Israel aniria cedint competències al que s'anomenaria Autoritat Nacional Palestina per a que aquesta anés posant els fonaments sobre els que construir un futur estat palestí. El preu era, però, la fi de la violència. Arafat, com a líder de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, s'hi va comprometre, i Israel li va permetre tornar a Palestina i començar a bastir un govern autònom amb competències tant importants com la seguretat.

El procés no va ser fàcil, i va estar farcit d'errors, de polsos, i de por; però l'agost de 2005, i de forma unilateral, Israel es retira de la franja de Gaza, abandonant així un territori que ocupava des del 1967. Aquest vol ser un gest de bona voluntat tant cap a la comunitat internacional, així com una forma de donar suport a un dèbil govern palestí, assetjat per grups radicals com Hamas o la Jihad Islàmica Palestina. Aquests grups, lluny de donar suport al govern palestí, reforcen la seva campanya de llançament de coets i projectils de morter sobre la població civil del sud d'Israel de tal manera que, des del dia de la retirada de l'exèrcit israelià de Gaza fins el febrer de 2008, els terroristes palestins han llançat 2411 projectils sobre territori d'Israel. A més, el 25 de juny de 2006, milicians de Hamas ataquen un destacament de l'exèrcit hebreu en territori israelià i, a més de matar alguns soldats, capturen un caporal que, encara avui, segueix en mans dels terroristes. El juny de 2007 Hamas es fa amb el poder efectiu a Gaza, gairebé un any després de guanyar les eleccions palestines, fet que fa empitjorar la situació, augmentant els atacs amb coets sobre Israel.

En l'altre extrem del seu territori, a la frontera amb el Líban, Israel efectua una retirada també unilateral de la franja de territori que ocupava per tal d'impedir les infiltracions de terroristes. L'organització Hezbollà aprofita la marxa israeliana per a assentar-se en el territori i construir-hi una infraestructura militar que li permeti efectuar atacs sobre Israel. Aquests atacs són menys nombrosos que els efectuats pels palestins, però l'arsenal de Hezbolla, armat per Síria i Iran, així com la capacitat operativa dels seus membres, és molt superior a la de Hamas, i a més, disposa d'infraestructura per tot el Líban.

En aquesta situació, i possiblement seguint instruccions de Damasc i de Teheran, Hezbolla efectua una operació idèntica a la de Hamas, i captura dos soldats israelians. Aquesta acció desencadena una guerra que dura 38 dies, del 12 de juliol al 14 d'agost de 2006. Els soldats no són rescatats i les conseqüències per a la població civil del Líban, amb un milió aproximat de desplaçats, i d'Israel, amb gairebé 500.00 desplaçats, són molt dures.

Avui, els tres militars israelians segueixen en mans dels seus captors, els atacs sobre el sud d'Israel es van fen més perillosos, ja que els coets cada cop arriben més lluny, i Hezbolla, tot i que ha hagut de marxar del sud del Líban, un territori que ara està sota control de l'ONU, tracta de fer-se amb el poder al país eliminant els seus adversaris polítics i militars, com va fer amb l'assassinat del líder de la comunitat cristiana, entre d'altres.

Si a més, des de Cisjordània s'organitzen atacs com la matança d'estudiants jueus de fa una setmana, tots els fronts queden oberts per a Israel.

Davant d'aquesta situació, diversos polítics israelians plantegen la necessitat d'un canvi estratègic en el camí cap a la pau. Un canvi que consistiria en tornar a accions militars més agressives i que podria comportar la reocupació temporal de Gaza. L'opinió pública israeliana, majoritàriament satisfeta amb la "desconnexió" de Gaza, va decantant-se, cada cop més, cap a postures de força. Si abandonar un territori no porta la pau, sinó més atacs, perquè marxar?

Cal elaborar un nou full de ruta que permeti l'arribada de la pau i la construcció d'un Estat Palestí, però abans cal acabar amb el terrorisme, i és, aquesta qüestió, la que cal resoldre abans que la situació empitjori.

Guifré Montoto

dijous, 18 d’octubre del 2007

One Million Voices: la societat civil israeliana i palestina es mou per la pau

Aconseguir la pau entre Israel i Palestina és un objectiu molt ambiciós, quasi un desafiament, però no espanta els membres de OneVoice, un moviment de la societat civil israelo-palestina que s'ha proposat de reeixir-hi. La campanya, que ja té el suport de mig milió de ciutadans de tots dos països, vol fer avinent als caps polítics que, a l'hora de negociar, sàpiguen que hi ha una gran massa ciutadana que és favorable a la pau.
La fita que s'han proposat no és qualsevol cosa: aconseguir, d'aquí a un any, un pacte que inclogui la formació d'un estat palestí que convisqui en pau amb Israel. OneMillion Voices for Peace té el suport de deu mil activistes internacionals i de personalitats de la cultura i de la política, com ara Klaus Schwab, fundador del Fòrum Econòmic Internacional, Mary Robinson, ex-presidenta d'Irlanda, i Stuart Eizenstat, ex-secretari d'Estat dels EUA. Les signatures de suport aconseguides es lliuraran als representants del Parlament Palestí i de la Knèsset, el parlament israelià, d'aquí a pocs dies.

divendres, 12 d’octubre del 2007

"Israel no cedirà en res si no és a canvi de pau"

Entrevista a MEIT SHITRIT, ministre d'Interior d'Israel. Publicada al diari Avui 12/10/07

E l ministre d’Interior israelià, Meir Shitrit, membre del Kadima –copartidari del primer ministre Ehud Olmert– era considerat en el passat una de les figures més moderades (colom) del partit Likud. En aquesta entrevista amb l’AVUI, Shitrit es mostra convençut que la pau és possible, però considera que les coses han de canviar molt a la banda palestina abans que s’aconsegueixi

Israel i els palestins aniran a una conferència de pau als EUA el novembre vinent. ¿Creu que, aquest cop, hi ha alguna cosa més profunda que pot conduir cap a un avenç concret en la recerca de la pau?
No li puc dir res perquè, per ara, el primer ministre no ha presentat cap pla, ni a la Knesset (Parlament israelià) ni al grup parlamentari del seu partit. Per ara només hi ha converses i comentaris. Tant de bo d’això en sortís realment un procés de pau, però jo no tinc expectatives que de la conferència dels Estats Units en surti un acord.
Per què ho pensa així?
Perquè el punt inicial encara presenta grans abismes entre les posicions de les dues parts. Els palestins volen parlar d’essència; Israel prefereix una cosa més general. Em sembla que estem molt lluny d’arribar a un acord. No crec que en la situació actual, la conferència pugui assolir la pau.
Si fracassa la conferència, ¿tem una nova Intifada?
No em sembla que hi hagi motius per a això. Se seguirà parlant. Per ara, el problema pel que fa a la pau no està de la banda israeliana. La banda palestina no aconsegueix complir les coses que ja han estat pactades. Principalment, pel que fa a la fi del terrorisme contra Israel. No ho fan. No s’imposa a l’Autoritat Palestina ni l’ordre ni l’imperi de la llei. Han de crear una situació en què tinguin la responsabilitat necessària per poder tenir un Estat. La veritat és que encara no veig que estiguin en aquest punt i no veig com ho aconseguiran. És un problema.
Per això vostè havia suggerit alternatives de negociació. És així?
Així és. Jo vaig proposar fa temps que les negociacions siguin amb la Lliga Àrab, no amb els palestins. Crec que la millor cosa és donar suport a la iniciativa saudita, portar a terme negociacions partint d’aquesta proposta per assolir la normalització i acords de pau amb tots els àrabs, no només amb els palestins.
Per què considera que aquesta opció és millor? ¿No confia en el president palestí, Mahmud Abbas [Abu Mazen]?
No és qüestió de confiança. La pregunta és quina és la seva capacitat de complir les seves obligacions. Encara no ho veig. Desitjo que això canviï. Crec que ell, realment, vol la pau.
¿I té sentit anar a una conferència internacional quan Gaza, tan cardinal per als palestins, està sota el control de Hamàs?
Esclar que té sentit. No parlem amb Cisjordània? Si en algun moment Cisjordània arriba a estar com Gaza ara, serà una altra cosa. Però no és la situació que hi ha actualment.
Vostè veu el final a tot això? ¿Algun dia Israel podrà deixar de preocupar-se per la seguretat?
Li diré que jo sóc optimista. Però en aquests moments el canal de comunicació amb els palestins porta cap a l’estancament. Crec que la pau és possible. Si no ho cregués, no donaria suport al procés. Però perquè tot això tingui èxit, les negociacions s’han de fer d’una altra forma, sense intermediaris. Directament, entre nosaltres i els palestins. Nosaltres hem de resoldre-ho.
¿S’anima a endevinar quan hi haurà un Estat palestí?
És difícil saber-ho.
¿Pensa que l’existència d’un Estat palestí serà garantia de pau?
No hi haurà un Estat palestí si el seu resultat no és la pau. Això és clar. Israel no ha de renunciar ni a un centímetre si no és a canvi de pau. Israel està disposat a fer concessions de gran abast però només a canvi de pau. Si no, no donarem ni un centímetre.
Però les concessions arribaran a canvi de promeses de pau. Després es veu si aquestes es concreten o no. Miri què va passar a la franja de Gaza després de la retirada israeliana. Què en pensa?
Les concessions d’Israel seran a canvi d’un acord de pau, no d’una promesa de pau. A Gaza no hi va haver un acord i això va ser un error. Hi ha d’haver un acord internacional pel qual ningú pugui adduir que no va firmar-lo. Això és el que cal garantir.

divendres, 6 de juliol del 2007

Israelians contra l'ocupació: esquerdes en el cercle de la violència

Article d'Aida Sánchez, publicat a Canalsolidari.org
Israel també hi ha organitzacions que lluiten contra l'ocupació i contra el mur, que denuncien les injustícies incorregudes pel seu Govern contra el poble palestí i que promouen la convivència pacífica i la comunicació entre jueus i àrabs.
En el mateix Jerusalem desenes de periodistes s'arrisquen treballant per proporcionar una informació alternativa i veraç sobre Israel i el conflicte. Hi ha joves israelians que es fan objectors de consciència i ex soldats que denuncien la violació de drets humans en els Territoris Palestins Ocupats. Les dones també tenen un paper protagonista en aquestes iniciatives de pau. Tot això ho explica la campanya ‘Camins de Pau: les altres veus d'Israel’, de l'Assemblea de Cooperació per la Pau a Palestina (ACPP).
La justificació de la iniciativa és senzilla. Neix de la base que el conflicte palestí-israelià no se solucionarà per la via militar ni per la imposició d'una banda sobre l'altra. Així, mostrar les altres veus d'Israel pot ser una manera de trencar el cercle viciós en el qual l'ús de la violència només genera més violència. “La violència de l'altre justifica la violència pròpia, i on, al final, ningú guanya i només hi ha una gran perdedora: la societat civil d'ambdós costats”, expliquen des de l'ACPP.
L'objectiu de Camins de Pau és que la societat pugui mirar el conflicte palestí-israelià des d'una altra perspectiva, allunyant-se dels enfocaments més coneguts de violència, odi i destrucció. Sense perdre de vista la realitat crua i sagnant que es viu en aquest territori, la campanya pretén posar l'accent en les iniciatives de pau, especialment de la societat israeliana, que promouen la construcció de ponts de diàleg i pau entre els dos pobles.
És a la societat civil on s'ha de començar a treballar per assolir una pau duradora, i especialment a la israeliana, que és qui, en aquest conflicte on existeix tanta desigualtat de poder entre les parts, té la capacitat de canviar les polítiques israelianes que promouen la violència i l'ocupació de Palestina”, explica l'ACPP.
Com podem veure en la campanya, en els últims anys, s'han engegat activitats i iniciatives per lluitar de forma no violenta, i des de diferents perspectives, per tractar de produir un canvi en l'opinió pública, tant estrangera com israeliana, que permeti un camí sostenible de pau.
La força de les dones
Les dones són un dels col·lectius més actius en la lluita pels drets humans a Palestina. Unes de les activistes més famoses són les dones de Machsom Watch. L'organització està formada per unes 500 dones israelianes i palestines que es dediquen cada dia a situar-se en diferents checkpoints de Jerusalem i Cisjordània per denunciar l'abús de poder de l'exèrcit israelià contra la població àrab. El primer que fan és supervisar el comportament dels soldats i de la policia en els diferents llocs de control, s'asseguren que no es cometin abusos a la població civil i si es comenten actes violents, vexacions o qualsevol tipus d'il·legalitat s'encarreguen de denunciar la situació divulgant les imatges i testimonis als diferents mitjans de comunicació.
L'organització internacional Dones de Negre treballa també a Israel, moltes vegades al costat de les Machsom Watch. A més, cada divendres les dones vestides de negre, com a símbol de la tragèdia que sofreixen els dos pobles, enarboren una mà negra amb la consigna ‘Prou d'ocupació’.
També té una gran rellevància la Coalició de Dones per una Pau Justa, que es va crear després dels esdeveniments d'octubre del 2000, quan tretze palestins van morir per trets de la policia israeliana. Aquesta Coalició treballa amb una desena de grups de dones que lluiten per la fi de l'ocupació. A l'organització feminista israeliana Bat Shalom dones jueves i àrabs treballen juntes per una solució justa al conflicte. El mateix passa en entitats com el Jerusalem Center for Women i el Jerusalem Link.
New Profile és un altre grup feminista, que té com a objectiu desmilitaritzar l'Estat i la societat d'Israel. Denuncien que viuen en un Estat militaritzat, controlat per homes que mantenen l'estat de guerra amb fins polítiques, redundant en la discriminació de les dones i rebutgen seguir educant els seus fills i filles en la concepció de l'allistament a l'exèrcit com a valor primordial.

divendres, 15 de juny del 2007

Només Israel és culpable?

Editorial del diari Avui
Un dels recursos més còmodes que es practiquen, sobretot a Occident –i encara més, entre nosaltres– quan es parla de la situació als territoris de Gaza i Cisjordània és atribuir totes les responsabilitats a l’Estat d’Israel. Sense la seva repressió sistemàtica i sense el boicot que ha practicat a les institucions d’autogovern palestines, tot no s’hauria gangrenat com s’ha gangrenat. Com sol passar amb la majoria de les anàlisis fàcils, aquesta també conté una part de raó. Però només una part.
És cert que els darrers governs israelians, des que Ariel Sharon va guanyar les eleccions, han anat prenent una sèrie de decisions encadenades que han impossibilitat l’estabilitat necessària entre els palestins. Però també ho és que, si Iàsser Arafat –que tant va propiciar la corrupció i el desordre al seu entorn– hagués pogut resistir la pressió dels sectors més radicals, l’últim intent seriós de pau auspiciat per l’expresident Bill Clinton hauria desembocat en una situació molt diferent de la que ara pateixen els palestins.
El poble palestí ha anat lliscant pel pendent de la radicalitat i aquesta decisió, si bé no li pot ser atribuïda en exclusiva, tampoc es pot desviar cap a la responsabilitat de tercers. Les eleccions del 2006 van donar tot el poder a Hamàs i després ha estat impossible trobar una fórmula que conciliï la moderació que demana la comunitat internacional amb les exigències maximalistes dels integristes. Les diferències insalvables entre Hamàs i Fatah han degenerat en un enfrontament civil obert que s’ha saldat amb la divisió del territori. En la pràctica hi ha dos governs palestins, malgrat que els uns i els altres ho neguen.
No hi ha solucions al laberint palestí. Els dirigents de Hamàs asseguren que el president Mahmud Abbas és, en realitat, un agent d’Israel. Hi ha qui afirma que el caos i la divisió entre palestins afavoreix Israel. A la curta, potser sí, perquè els dos bàndols dediquen totes les energies a combatre’s, però a la llarga és obvi que el cop d’Estat de Hamàs només pot portar més incertesa a la zona, patiment al poble palestí i inseguretat als israelians. Al vesper del Pròxim Orient tothom té responsabilitats, però els uns més que els altres.

dijous, 14 de juny del 2007

Els veritables culpables de la crisi a Gaza

Article de David Caminada, periodista, publicat al Diari Avui, 14/06/2007
Gaza se submergeix en l’abisme. Les milícies de Hamàs van assumir ahir el control d’un dels últims bastions de les forces lleials a Al-Fatah, van proclamar l’“alliberament” de la franja i van assegurar haver executat un aliat de Mohammad Dahlan, un dels màxims assessors en seguretat del president Abbas. L’escenari palestí empitjora dia rere dia i es consolida la temuda divisió als territoris palestins entre una Gaza dominada per Hamàs i una Cisjordània sota el control de Fatah, que desestructura encara més la continuïtat territorial de l’actual ANP.
“És absurd tenir un govern d’unitat quan els seus membres s’enfronten a trets pels carrers”, va comentar el politòleg palestí Samir Awad anticipant un col·lapse de l’executiu de Fatah i Hamàs acordat fa tres mesos a la Meca. En aquesta guerra civil és obvi que els palestins hi tenen molta responsabilitat. Esclar que el president Mahmud Abbas ha demostrat que no té prou poder ni autoritat per tornar la calma a la franja ni desarmar les milícies de Hamàs, donant arguments a Israel per no negociar amb un rais que és incapaç d’imposar l’ordre a casa seva.
Però hi ha altres factors que han contribuït a empitjorar la crisi palestina i que caldria també tenir en compte. En primer lloc, el bloqueig internacional imposat pels EUA i la Unió Europea a l’Autoritat Nacional Palestina, que ha condemnat centenars de milers de palestins a la desesperació. En segon lloc, el duríssim setge imposat per Israel a la franja, que impedeix el mínim desplaçament de civils i treballadors, i l’absència de tota esperança respecte al procés de pau. I, en tercer lloc, la manca de suport internacional al govern d’Abbas i del premier Ismail Haniyeh. Amb una Gaza que s’encén, la pau al Pròxim Orient està cada cop més allunyada.

dimecres, 31 de gener del 2007

Raleb Majadele: Com a araboisraelià, veig el meu país en conflicte amb el meu poble

Diputat laborista de 53 anys i des de fa més de dos anys cap d'una de les comissions més importants del Parlament d'Israel, Raleb Majadele es va convertir el 28 de gener en el primer ministre àrab (i musulmà) en la història de l'Estat hebreu. En una entrevista amb l'AVUI, analitza els reptes que l'esperen.

Com està? ¿Ja s'ha acostumat que li diguin senyor ministre?
Em sento molt bé. Ens ha correspost un gran honor amb la decisió històrica del líder del Partit Laborista, Amir Peretz, i de la direcció del partit, que em van convertir en el primer ministre àrab en la història de l'Estat d'Israel. No és una missió fàcil. Això ho sé. Amb tot, espero i confio que aconseguiré complir-la dignament. Ara al govern d'Israel té molts problemes per afrontar... Així és. Aquí hi ha problemes acumulats durant molts anys. La situació de la població àrab no és bona. El 50% de la població àrab està per sota del llindar de la pobresa, hi ha un gran índex de desocupació i hem de fer front a tot això. Com a govern, hem de destinar més pressupost per corregir les diferències existents, de manera que aspirem a aconseguir igualtat entre la població jueva i l'àrab.
¿Pensa ocupar-se també de la temàtica israeliano-palestina?
Així és. Vull promoure processos de negociació que facin possible el diàleg entre nosaltres i els palestins, creant una atmosfera que garanteixi que arribem a la pau. Aquesta és l'única opció amb la qual ens podem enfrontar després de sis guerres en què no vam aconseguir més que patiment, mort i seriosos danys econòmics i socials. I l'única opció avui, per al bé del poble palestí i de l'israelià, és crear un Estat palestí al costat de l'Estat d'Israel.
S'acostuma a dir que els araboisraelians poden ser un pont cap a la pau perquè són part de les dues parts en conflicte. Però, quina és la seva identitat central? Israeliana o palestina?
Sens dubte és molt complexa una situació en la qual per una banda la població àrab del país és ciutadana de l'Estat d'Israel i, per altra, part del poble palestí. No conec una situació semblant en un altre lloc. Veig una situació en què el meu país està en conflicte amb el meu poble. La població àrab d'Israel sent i pensa que ho ha de fer tot perquè el seu país, l'Estat d'Israel, i el seu poble, els palestins, els àrabs, concretin la via del diàleg, la negociació, les concessions, per tal d'arribar a una pau justa i duradora.
I quan es creï un Estat palestí, què pensen fer els araboisraelians? No sembla que estinguin gaire disposats a traslladar-s'hi...
Nosaltres volem que es creï un Estat palestí al costat de l'Estat d'Israel i que hi hagi pau entre Israel i aquest Estat. Però nosaltres vam néixer aquí, vivim aquí i seguirem sent ciutadans de l'Estat d'Israel. La solució de l'Estat palestí és per als palestins. No és una resposta per als ciutadans àrabs d'Israel.
És una qüestió d'ubicació?
No és només una qüestió d'ubicació. És un tema de mentalitat, de tradició, de forma de vida. La nostra forma de vida és diferent de la forma de vida dels palestins de Nabulus (Cisjordània), per exemple. Per això, per sobre de qualsevol cosa, estem aquí en la nostra terra i no hem de passar-nos a una altra, per concretar els nostres drets a una vida bona i digna. Estic segur que també avui l'enorme majoria de la població araboisraeliana, al costat de les seves crítiques per anys de desigualtat en pressupostos i possibilitats de treball, voldrà quedar-se aquí i lluitar per viure junts dins l'Estat d'Israel.
A què es refereix quan parla d'una forma de vida diferent a Israel i a Nabulus?
Hi ha diferències grans, en el nivell econòmic i social, en la mentalitat. És veritat que som un mateix poble, però hem viscut en societats diferents. Aquí hi ha una altra llibertat, hi ha democràcia, una altra forma de vida i de comportament social. Estic convençut que el ciutadà araboisraelià seguirà preferint, quan s'estableixi un Estat palestí, quedar-se aquí.

diumenge, 21 de gener del 2007

El Full de Ruta, ni mort ni enterrat

Article de VÍCTOR Harel publicat a El Periodico 21/01/07
Nombrosos participants en la Conferència Madrid+15, celebrada recentment a la capital espanyola per abordar el conflicte del Pròxim Orient, van criticar durament el Full de Ruta, al qual van dedicar epítets com "caduc", "desbordat pel temps" i "inservible", entre altres. En realitat li estaven estenent un certificat de defunció. Javier Solana va sortir en justa defensa seva, manifestant que "tots els components necessaris per obtenir la pau estable a la regió estan inclosos al Full de Ruta".L'anunciada mort, doncs, del Full de Ruta, era prematura, i els que tant desitgen anar al seu enterrament s'hauran d'esperar. El Full de Ruta continua vigent i vàlid, o, en paraules de Condoleezza Rice, en declaracions efectuades a Ramal.la el 14 de gener passat, és "reconegut internacionalment com la guia per obtenir una solució basada en els dos estats: el d'Israel i el palestí".
AQUELLS QUE proposen reinventar el procés de pau, que busquen incessantment --i innecessàriament-- noves fórmules globals, que miren de reorientar el procés cap a una solució regional "comprensiva" (incloent-hi Síria --i hi ha fins i tot els que diuen que l'Iran i l'Iraq també--) semblarien ser poc sensibles a la dinàmica negativa respecte a Israel que es desenvolupa en aquests marcs internacionals. En general, en aquests fòrums hi sol predominar el mínim comú denominador, que és la injusta crítica a l'Estat hebreu.Tant la pau amb Egipte (1979) com la pau amb Jordània (1994) es van aconseguir a tra- vés de negociacions directes, bilaterals, amb un component trilateral, comptant amb els "bons serveis" dels Estats Units, que tenen la confiança de les parts i exerceixen la necessària influència sobre els actors principals.La redacció del Full de Ruta i la seva consegüent aprovació van implicar una àrdua tasca diplomà- tica que va cristal.litzar el desembre de l'any 2002, després de la proposta del president dels EUA George Bush, plantejada el juny del mateix any, de "la visió dels dos estats" --Israel i Palestina.A l'analitzar el Full de Ruta, i abans d'anar a la seva vetlla, és imprescindible compenetrar-se amb els principis de gradualitat, progressivitat i mecanismes de verificació que el regeixen, a més a més de proporcionar l'adequat horitzó polític a les legítimes aspiracions palestines. El mateix títol d'aquest document fonamental ho diu gairebé tot: Full de Ruta basada en el compliment recíproc ("performance-based" en l'original anglès) per a una solució permanent de dos estats del conflicte israelià-palestí".
TRES FASES queden clarament delineades al Full de Ruta. I en totes tres, el mecanisme de compliment recíproc es constitueix en vàlvula de verificació. Tots els compromisos i concessions contrets per les parts han de ser complerts gradualment, fase per fase: sense dreceres ni desviaments.Un dels requisits fonamentals d'aquesta primera fase el trobem al subcapítol de Seguretat: "Els palestins declaren posar fi a la violència i al terrorisme i assumeixen que realitzaran els màxims esforços sobre el terreny per aturar, evitar i contenir individus i grups que executen i planegen actes violents contra israelians, onsevulga que sigui".
HI HA també, per descomptat, tota una sèrie d'obligacions que Israel ha d'assumir en directa referència als assentaments, al retrocés de tropes, als aspectes humanitaris i econòmics de la societat palestina.El nostre compromís amb el Full de Ruta és ferm i ineludible, i així ha estat reiterat pel primer ministre Ehud Olmert al declarar que "el Full de Ruta serà la base del procés de pau, sense que hi hagi cap substitut a aquest per a les negociacions bilaterals amb els palestins" (Jerusalem, 15 de gener del 2007).¿Difícil? Sí. ¿Impossible? ¡No!
NO HI HA ALFull de Ruta fórmules màgiques ni solucions instantànies ni plans minuciosament detallats, però sí que s'estableixen els mecanismes adequats (incloent-hi una Conferència Internacional, encara que en la fase tercera --i final-- de les negociacions bilaterals) per avançar en el tortuós conflicte.Si s'arribés a formar un Govern de coalició palestí en el qual Hamàs acceptés les tres condicions sine qua non imposades per la comunitat internacional (reconèixer l'Estat d'Israel, renunciar al terrorisme i acceptar els acords firmats entre l'Autoritat Palestina i Israel), podríem retornar a la via del diàleg, començar a recórrer junts la ruta assenyalada, fins a arribar a la seva frase final, que diu així: "(...) realitzar la visió de dos estats, el d'Israel i el de Palestina, vivint un al costat de l'altre en pau i seguretat".
Victor Harel Ambaixador d'Israel a Espanya